Lectures d’estiu: justificant el Crash

De bones a primeres, Santiago Niño-Becerra en el seu llibre Más allá dels Crash es formula la pregunta: “¿Quien ha tenido la culpa de lo que està sucediendo?” I la resposta és contundent: “Nadie...agotado el modo en que se estava funcionando, la crisi era inevitable. Nadie tuvo la culpa”. Aquesta idea la repeteix insistentment en el llibre: “El gran problema de esto-que-está-pasando estriba en que no ha sido fruto de una mala política o de un conjunto de medidas inadequadas ajecutadas por alguien inepto, sinó la evolución lógica de un estado de cosas...esta crisis, la que estamos viviendo, la que vamos a seguir viviendo, era inevitable”. I més endavant: “Esta vez nadie ha tenido la culpa de nada, o todos hemos tenido la culpa de todo”.

Ni els mateixos banquers i directius de les grans corporacions, alguns fins i tot amb causes judicials obertes, no s’ho deuen creure. Des de l’americana Lehman Brothers, a l’FMI i els Bancs centrals incapaços de detectar o de posar fre a les males pràctiques del sector financer, als promotors de la gran bombolla immobiliària que interessadament es negaven a acceptar, ningú dels mateixos implicats tindria el desvergonyiment de dir que tot plegat no és culpa de ningú. El desastre i les evidències són tan descomunals que els mateixos implicats acaben admetent els seus errors. En algun país, com a Islàndia, van tenir la valentia de tirar-ho per la via penal destituint i encausant responsables polítics i de la banca, i no és per causalitat que aquest país dels que millor se’n poden sortir. A l’Estat espanyol també, encara que tímidament i quan ja no hi ha possibilitat d’evitar-ho, s’han iniciat processos judicials. Tothom sap que hi ha responsables, i que aquests tenen noms i cognoms i domicili fiscal, bàsicament en paradisos fiscals.

Els causants del desastre que no gosen, per pudor i per vergonya, autoexculpar-se, necessiten d’algú que els facin la feina. I qui millor que un economista mediàtic que ha aconseguit notorietat a base d’engaltar-les-hi pel broc gros. Sense cap més argumentació que la del fatalisme, Santiago Niño-Becerra pretén fer-nos creure que tothom va fer el que calia, que ningú va cometre errors, però que la crisi era inevitable perquè “el model s’havia esgotat”. S’ha de tenir barra!