La pau com a font de conflicte

El món abertzale, des de fa un cert temps, està vivint un intens debat intern sobre la conveniència de trobar una sortida airosa al conflicte i encarrilar la seva lluita per la llibertat del País Basc a través de la via política. No és fàcil per a centenars de persones que han esmerçat bona part de la seva vida, alguns passant-se molts anys a la presó, altres vivint a l’exili o en la clandestinitat, haver de reconèixer que aquest no era el camí, i que cal renunciar-hi per encetar la via exclusivament política. No és només reconèixer un error estratègic sinó sobretot haver d’admetre que el seu sacrifici, tants morts i tant de sofriment al darrere, ha estat inútil. Per a uns, continuar la lluita armada és l’única forma de justificar el que ha estat fins ara la seva vida, i la dels seus. D’altra banda, l’argument espanyol que l’únic camí que els resta és la presó és un argument de força per a continuar. I malgrat tot, el debat és ben viu i sovint s’obren escletxes per trobar una sortida negociada al conflicte.

Al si de l’esquerra abertzale, doncs, hi ha els qui no volen deixar a l’estacada els qui van fer una opció per lluita armada, i prefereixen seguir la mateixa via amb l’esperança que algun dia hi pugui haver una via de negociació directe amb l’Estat, i els qui optarien per deixar aquesta via també amb l’esperança que sense violència a l’Estat li seria molt més difícil negar-se a les reivindicacions nacionals del poble basc, i podria negociar-se a posteriori una solució per als presos etarres. L’Estat espanyol té molt clar que el perill no està en els primers, sinó en els segons. A l’Estat no el preocupa massa la possibilitat que es mantingui latent el conflicte, amb atemptats esporàdics i un degoteig de víctimes perfectament assumible; més aviat està interessat en què es mantingui. Des de sempre els cossos i forces de seguretat espanyols han tingut gent infiltrada dins de l’organització etarra, de manera que les detencions i els cops policials es poden dosificar segons la conveniència política de cada moment, però procurant no acabar de desarticular-la mai del tot. El que preocupa de veritat a l’Estat és que pugui reeixir el sector que propugna l’abandonament de les armes; d’aquí les persecucions contra els sectors que representa Arnaldo Otegi, o contra els mitjans afins com eren els diaris Egin o Egunkaria. L’Estat alimenta deliberadament la lluita armada amb el convenciment que del conflicte armat sempre en sortirà vencedor, i que serà l’excusa perfecte per a no haver d’afrontar el conflicte polític, que sí que podria perdre.

Darrerament, el Ministre Rubalcaba va vetar la visita que volia fer l’escriptor britànic John Carlin a Arnaldo Otegi, empresonat i a l’espera de sentència, després d’un judici absolutament escandalós des d’un punt de vista jurídic. L’aposta per utilitzar exclusivament mètodes democràtics manifestada per Otegi i el seu entorn és el que se li està negant des de les estructures de l’Estat, perquè és això el que de veritat els aterroritza.

Les Germanetes dels Pobres

A bona hora arriba la proposta de CiU d’un gran pacte d’Estat per a fer front a la crisi. Fa més de dos anys que un Govern responsable hauria pres mesures per a redreçar l’economia, com han fet altres països. Bé, de fet un Govern responsable no hauria permès fonamentar l’economia del país en la política especulativa del sòl i de la construcció que ens ha portat, com a guinda, la destrucció del territori. El cert és que ni la inèrcia dels països de l’entorn europeu que han iniciat la recuperació no és suficient per a generar un mínim de confiança, ni per part de les empreses, ni dels sectors financers ni dels consumidors.

Tots els experts apunten en la mateixa direcció: hi ha problemes de liquiditat a les empreses i a les famílies, perquè la banca ha tancat l’aixeta. La mateixa que amb la seva imprudent política va generar, al costat del desbocat sector immobiliari, la crisi que patim; la mateixa que ha rebut i continua rebent importants injeccions de diner públic per corregir els seus errors; i la mateixa que està presentant una balanços del 2009 sorprenentment positius, encara que amb beneficis menors que en anys anteriors pel fet d’acumular reserves per a cobrir possibles impagaments de crèdits; aquesta mateixa banca es tanca en banda a l’hora de facilitar el crèdit que estimuli el consum i que eviti el tancament d’empreses que serien perfectament viables en una altra situació. Es defensen dient que ells no són les Germanetes dels Pobres, i que han de procurar pels seus interessos, i continuar obtenint sucosos beneficis encara que sigui a costa dels contribuents i en perjudici de l’economia del país. La banca sempre guanya!.

Una cosa és que la banca no sigui la Germaneta dels Pobres, i l’altra és que siguem els ciutadans que patim el resultat de la seva pèssima gestió els qui haguem de subvencionar els seus beneficis, amb jubilacions milionàries incloses per als seus directius. Si tots els experts apunten a la manca de crèdit com a causa de l’empantanegament econòmic, el lògic seria, per part d’un Govern responsable, condicionar els ajuts al sector a l’obertura del crèdit; o millor encara, assumir des de les institucions públiques el paper de banca pública. Però llavors apareixen les veus ultraliberals que s’oposen a la intervenció de l’Estat en el que podria ser una interferència en l’economia de mercat; si les lleis de lliure mercat, també el financer, ens porten a ensorrar-nos en la crisi (que no és crisi per a tothom, a la vista dels resultats de la banca), hem d’acceptar-ho amb resignació i esperar temps millors, però no interferir-hi. Les interferències de l’Estat només hi han de ser per a exercir de Germaneta dels Pobres de la banca. I sort que tenim un govern d’esquerres!

A qui importa Horta de Sant Joan?

Aquesta setmana es constitueix la comissió parlamentària que ha d’analitzar els incendis forestals de l’estiu passat a Horta de Sant Joan. Ja se sap per a què serveixen aquesta mena de comissions parlamentàries: per a res. La configuració de la comissió és idèntica a la del Parlament, de manera que les conclusions que en puguin treure seran les mateixes: per al Govern no hi ha hagut errors de cap mena, i en tot cas no hi ha responsabilitats polítiques de ningú, mentre que per a l’oposició quedarà palesa la responsabilitat del tripartit, i concretament dels consellers Saura i Baltasar. És la comèdia parlamentària que s’ha practicat sempre, amb l’únic objectiu de treure’n un rendiment partidista.

Els mitjans de comunicació s’han afartat, setmana rere setmana, de donar voltes sobre el tema, la majoria de les vegades limitant-se a atiar el foc reproduint les declaracions d’uns i altres més que no pas oferint informació contrastada i dades concretes. La veritat és que als polítics interessa ben poc saber com van anar els fets, en la perspectiva de corregir possibles errors i evitar que es puguin reproduir tragèdies com aquelles; l’únic que importa és treure el màxim rendiment electoral possible dels fets o, en el seu cas, evitar un desgast excessiu. I la situació no és pas nova, perquè ja s’ha donat en moltes altres ocasions, encara que amb els papers intercanviats. En qualsevol cas, en una cosa sí que tots estan d’acord: la racionalitat i el sentit comú no hi tenen cabuda en aquesta mena de debats.

És evident que, des del moment que el resultat va ser de cinc bombers morts, alguna cosa va fallar: errors de coordinació dels equips d’extinció, manca de previsió de totes les possibles variables meteorològiques que podien canviar el rumb i la intensitat de les flames, càlcul erroni sobre la seguretat d’una zona i de les possibilitats d’evacuació, etc. Sempre que, en qualsevol situació, el resultat no és el desitjable és que alguna cosa ha fallat o que es podia haver fet millor. Una altra cosa és veure si hi ha hagut negligència, cosa que sembla que ningú apunta directament almenys pel que fa als professionals, o si els errors poden imputar-se als responsables polítics, que és el que de veritat interessa als partits. Tan absurda em sembla l’obstinació governamental de fer veure que tot es va fer correctament (com es pot dir que res no va fallar quan hi va haver cinc morts?), com la de l’oposició apuntant directament als responsables dels Departaments perquè és aquí on poden treure'n rèdits polítics.

El risc zero no existeix; i la infal·libilitat, tampoc. Hi hauria d’haver capacitat d’anàlisi i d’autocrítica per a poder corregir possibles errors i millorar-ne el servei de cara al futur, impossibles de fer quan el dilema està entre salvar la cara i l’eficiència d’uns Consellers o aconseguir-ne el seu cap com a trofeu preelectoral. Als cossos de bombers, i sobretot a les famílies directament afectades, tot aquest merdissar dels carronyaires de la política els interessa ben poc.

Contra els fonamentalismes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes.

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dolen més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l'Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.

Llei de Vegueries: Qüestió de prioritats?

La Llei de Vegueries arriba tard i de forma forçada. De fet ja es donava per descartat poder-la aprovar durant aquesta legislatura, quan a darrera hora els han vingut les presses, com en la Llei electoral. Unes presses que tenen molt més a veure amb la necessitat de tenir èxits palpables a presentar durant la campanya electoral que amb la voluntat del tripartit de complir la seva promesa, que ja no és d’ara sinó que prové del primer pacte del Tinell. El normal hauria estat que des de l’inici de la legislatura s’hagués planificat un debat obert a tot el territori per a poder arribar al final amb una proposta ben debatuda i consensuada. Pel que sembla, els socialistes no s’ho havien ni plantejat tan sols, perquè no tenien cap interès ni intenció d’aprovar-la.

Feta aquesta anotació crítica, em sembla del tot impresentable l’argumentació que donen tant el PP com CiU en considerar que ara no és oportú abordar l’aprovació d’aquesta llei perquè estem vivint en una situació de crisi. Impresentable perquè ells saben que és absolutament falsa, que si ells estiguessin governant no paralitzarien el país en nom de la crisi. Per a CiU, més que discrepàncies amb la Llei el que hi ha és el poc interès en què s’aprovi una llei que algú pugui presentar després com un èxit de gestió de Govern, i més sabent que el tripartit en van ben escassos. És la mateixa mesquinesa que cometen amb la Llei del cinema, molt similar a la que ells pretenien aprovar i que van haver de fer marxa enrere per les pressions del sector empresarial. Per al Partit Popular, sobretot hi ha la voluntat de mantenir el que ells consideren una estructura pròpia del nacionalisme espanyol que tan abrandadament professen. I, per tant, la seva oposició és més comprensible.

El que no és tan comprensible és que esmercin tants esforços en combatre la llei, inclòs el tràmit de portar-lo al Consell de Garanties, sabent que això n’alentirà i en farà més feixuc el procediment. Evidentment, ells creuen que això de la crisi és un tema menor i que del que s’han d’ocupar fonamentalment és de temes com aquests; molt semblant al que han fet els nacionalistes de Ciutadans que s’han passat tota la legislatura parlant només de temes identitaris.

Digueu-nos que no heu fet res per sortir de la crisi

Resulta sorprenent sentir una i altra vegada el President del Govern espanyol dient que la seva prioritat és la lluita contra l’atur i la sortida de la crisi. I encara més quan des del Govern català es té la gosadia d’afirmar que nosaltres serem els qui en sortirem primer i més reforçats que mai. Espanya és a la cua d'Europa, i Catalunya a la cua de l'Estat espanyol. Si és cert, com diuen, que estan esmerçant tots els seus esforços i tota la seva capacitat per a fer front a la situació econòmica, i els resultats són els que són, les conclusions semblen clares.

La situació no és per a fer-hi broma, però a la Unió europea han trobat les sigles idònies per a explicar quines són les rèmores de la vella Europa: “pigs”, és a dir Portugal, Itàlia, Grècia i Spain. La situació grega és molt a prop de la fallida, i ja són molts els qui ho comparen amb la situació espanyola. Només faltava que el Govern de Rodríguez Zapatero comencés a llançar, a la desesperada, mesures improvisades sense to ni so: increment de l’edat de la jubilació, reducció d’algunes pensions, ampliació dels anys sobre els quals calcular les noves pensions, reducció dels pressupostos destinats a la recerca i la innovació, etc. Alguna d’aquestes mesures han estat tan pocs calibrades que les han hagut de retirar al cap de poques hores. La imatge de desgovern, d’incapacitat, i de manca de credibilitat està servida. La confiança dels inversos, lògicament, cau en picat, la dels analistes exteriors és pèssima i la dels consumidors interns no remunta.

A la vista de la situació, que no som capaços de sortir-nos-en ni per la inèrcia dels països europeus que ja han superat la fase de recessió, el millor que podríem pensar és que els Governs, l’espanyol i el català, no hi han posat cap interès ni han pres mesures per a fer-hi front. Perquè, si és cert el que diuen que aquesta era la seva màxima preocupació i que han fet tot el que han pogut i estava a les seves mans, estem perduts. Digueu-nos que no heu fet res per lluitar contra la crisi, encara que només sigui per donar-nos una mica d’esperança que el dia que ens hi posem alguna cosa canviarà.

Rebuig unànime al tripartit

Personalment, durant els darrers anys he anat manifestant el meu rebuig no tant al tripartit en si com a la manera de portar-lo. Ja sé que per a molts independentistes d’esquerres el fet d’haver propiciat com a President de la Generalitat un Montilla que es declara “no nacionalista i pro nuclear” costa molt de pair; però per mi l’error no ha estat tant el fet d’optar per una determinada aliança com la manera de pactar-la i de gestionar-la. No es va pactar un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres; i no es va pactar amb el partit dels socialistes sinó només amb els seus representants a l’executiu català mantenint el gruix del partit al servei del bàndol contrari, el Govern espanyol.

Curiosament, els encerts o els aspectes positius que penso que també ha tingut el tripartit no són precisament els que acostuma a exhibir Esquerra, més interessada sovint en voler justificar l’actuació dels seus departaments que en fer una anàlisi rigorosa del que ha passat. El balanç Governamental és realment molt pobre, i d’aquí les presses a darrera hora per aprovar lleis com la del cinema, la de les vegueries o l’electoral; i d’aquí també l’oposició perversa de CiU de no voler-hi donar suport, encara que siguin lleis molt semblants a les que haurien fet ells, perquè els convergents saben que la seva aprovació pot ser una de les poques cartes electorals a presentar durant la campanya. El debat polític general que abans del tripartit estava situat entre l’autonomisme i el federalisme, entre la millora o l’aplicació de l’Estatut i el concert econòmic, s’ha situat ara entre l’autonomisme que encara malda per trobar un encaix de caràcter federalista al sobiranisme més desacomplexat. I aquest sí que és un aspecte interessant a remarcar.

Però ara resulta que no hi ha ningú que parli del tripartit com la fórmula ideal d’un Govern catalanista i d’esquerres. Les bases d’Esquerra rebutgen el tripartit i posen una mala nota al Govern. Els mateixos protagonistes que abans en feien els panegírics, ara se’n desdiuen. O millor dit, fan una anàlisi semblant a la que va fer Joan Carretero: el tripartit va ser fantàstic fins que el van fer fora. Però és que ni Montilla ni Puigcercós (Carod està desaparegut) no fan bandera d’un nou govern catalanista i d’esquerres, perquè al capdavall mai es fan les millors coalicions de Govern possibles, sinó les menys dolentes que permet l’aritmètica parlamentària.