Pàgines

dilluns, 11 de novembre de 2013

Una Església que no és d’aquest món

Si molt sovint es parla de l’allunyament creixent entre la classe política i la ciutadania, aquest fenomen s’agreuja exponencialment quan parlem de la jerarquia catòlica. Amb el nomenament del nou Papa Francesc no han estat pocs els qui hi han volgut veure una possibilitat de modernització i de posada al dia de l’Església; però ja caldrà que s’afanyi a implantar les reformes i a fer-les en profunditat si no vol trobar-se amb una estructura envellida i caduca, i no només físicament sinó sobretot mentalment.

Resulta inexplicable que l’Església espanyola no hagi estat capaç, és a dir que no hagi tingut l’honestedat, la decència i la mínima ètica per a reconèixer el gravíssim error històric de posar-se al costat de la dictadura que menyspreava per damunt de tot la vida dels seus conciutadans. Quan veiem que fan veure que s’escandalitzen per un tema com el de l’avortament i que en canvi no són capaços ni de demanar perdó per haver-se posat al costat de la violència i del terrorisme més sagnant, quan membres de la pròpia església s’han vist involucrats en molts casos de pederàstia o en l’afer de venda de nadons, no podem creure ni tan sols que es tracti només d’individus d’una ideologia més o menys radicalment conservadora, sinó d’una estructura organitzativa d’una immoralitat imperdonable. És la mateixa jerarquia catòlica que sosté l’emissora televisiva 13TV, com abans ho feia amb la ràdio COPE, més indecent i més mancada de valors, fins i tot instigadora de l’odi.


I, com una mostra més d’aquest divorci entre la jerarquia catòlica i la majoria dels ciutadans, creients o no, amb un mínim de valors, hi ha l’edició per part de l’Arquebisbat de Granada d’un llibre que porta per títol “Casa’t i sigues submisa”. Una visió aberrant que no té res a veure amb l’esperit de l’evangeli, i que en tot cas parteix del fonamentalisme també en la interpretació de textos de fa més de dos mil anys, que no té res a envejar amb el dels talibans, amb els quals els uneix aquest mateix menyspreu per la dignitat humana, sense excepcions. 

diumenge, 10 de novembre de 2013

Inútil política de gestos

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Llegim alguns titulars de la premsa d’ahir. El Periódico: “CiU i els partits antiindependentistes tomben una moció de la CUP que demana convocar la consulta de forma unilateral”; El Punt Avui: “CiU vota en contra de fer una consulta unilateral”; El País: “CiU vota con PSC y PP en contra de convocar una consulta sin permiso”; La Razón: “CiU vota contra una consulta unilateral en Cataluña”... La CUP havia presentat una proposta al Parlament de Catalunya a favor d’una consulta unilateral, al marge de l’autorització del Govern espanyol, i va tenir només el suport d’ERC i d’IC-V. I les lectures que en fan els diferents mitjans, així com l’opinió pública és que s’esquerda l’acció unitària del moviment sobiranista, o que CiU pot estar plantejant-se fer marxa enrere... exactament allò que voldrien aconseguir el PP i en general el nacionalisme espanyol.

Abans que res, dir que em sembla molt similar al paper que va fer ERC presentant al Congrés dels Diputats una moció sobiranista, sense haver-la consensuat amb els altres grups catalans implicats en el procés. Quin era l’objectiu? És evident que la CUP no pretenia aconseguir que s’aprovés la moció al Parlament, perquè si no ja ho hauria pactat prèviament amb CiU. Tampoc devia pretendre fer avançar el procés cap enlloc perquè més aviat el que ha aconseguit és que CiU es posicionés en contra d’una determinada opció que fins ara es mantenia com un possibilitat més; és el mateix objectiu que va aconseguir UPyD a Madrid forçant la cambra espanyola a garantir que es tancava un possible camí.

Aleshores, repeteixo, quin era l’objectiu? Aconseguir un cert i efímer protagonisme del grup que presentava la moció? Presumir de ser més independentista que ningú? Posar en contradicció el grup de CiU, sabent que això reforçaria al sí de la coalició els partidaris de la moderació i de posar el fre? Acontentar un electorat o un entorn més interessat en les gesticulacions que en la viabilitat real del procés sobiranista? Sincerament, aquestes accions de caràcter testimonial tenen sentit quan s’està lluny d’assolir l’objectiu i no es pretén altra cosa que donar un imatge publicitària a favor d’una causa, però són del tot contraproduents quan s’està participant en un procés forçosament unitari si vol ser exitós. 


Aquesta mena d’actuacions, fonamentades molt més en l’interès de partit que en l’interès general, poden ser extremadament perilloses en una situació com la que vivim en què l’única opció que tenim per a guanyar és mantenint la unitat i la cohesió de les diferents forces sobiranistes. La quimera dels qui pensen que podem prescindir de CiU o d’un sector important del PSC, i que per tant es permeten d’arraconar-los cap a l’espanyolisme, coincideix plenament amb l’objectiu del PP d’esberlar el procés a partir de la divisió. Essent aquest un dels nostres punts febles, no hauríem de ser tan irresponsables com per a col·laborar-hi.. 

dissabte, 9 de novembre de 2013

Dades insuficients i esbiaixades

El President del BBVA, el senyor Francisco González, intervenia obertament en el debat sobiranista per posicionar-s'hi, lògicament, en contra. Ho feia des d’un punt de vista estrictament econòmic sobre una base certa que l’economia el que precisa és estabilitat, i que en els actuals moments de crisi, quan s’albira, diuen, alguna esperança, no és el millor moment, segons el banquer, per a distreure’s amb projectes com el procés sobiranista.

I, des del seu punt de vista, ja té la seva raó. I ell afirmava "No ens distraguem amb projectes que estan fora de la Constitució i que es presenten amb dades insuficients i esbiaixades sobre les seves conseqüències". Deixant de banda el tema constitucional, no va desencaminat quan  afirma que hi ha dades insuficients i esbiaixades de les conseqüència d’un procés independentista. Si ni ell, ni el seu banc ni cap altre, ni el Banc d’Espanya ni el Banc Europeu ni el FMI, ni les Agències de Qualificació ni les grans institucions internacionals no van ser capaces de valorar i preveure els efectes de la bombolla immobiliària i de la bombolla financera, quan semblava obvi que algun dia o altre havia d’esclatar, com poden pretendre ara tenir dades suficients i precises de les conseqüències de la creació del nou Estat català. Almenys ells, segur que no.


Tenim la certesa, contrastada i constada dia a dia que dins de l’Estat espanyol no podem esperar altra cosa que l’ofec definitiu, el menysteniment i la depauperació més absoluta. Deia Ruiz Gallardón que no tenia la certesa de si seria viable una Catalunya independent, però si que estava convençut de la inviabilitat d’una Espanya sense Catalunya. Nosaltres, a més, tenim la certesa de la inviabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I com deia el President del BBVA, hi ha dades insuficients i esbiaixades, però sobretot les referides a les conseqüències econòmiques per a Espanya.

divendres, 8 de novembre de 2013

Un pas més en la seva croada

No ens ha pas de venir de nou el tancament de Canal 9. És un pas més en l’estratègia del Partit Popular en el seu intent de liquidar la llengua catalana. A Catalunya ja ho insinuen sovint, però com que saben que no tenen prou força per imposar el tancament de TV3, ho fan al País Valencià, on menyspreen la seva llengua (tant li fa que li diguin valencià) tant o més que la catalana del Principat. I a les Illes ja es veu que van pel mateix camí. És la seva croada contra la llengua catalana.

Hipòcritament, i amb el cinisme habitual dels populars, diuen que no poden mantenir una estructura tan cara i que prefereixen tancar la televisió valenciana abans que tancar hospitals. Quan hem vist com el PP del País Valencià ha estat al capdavant de la corrupció política, del malbaratament de recursos amb obres desproporcionades i sense sentit, com ara l’aeroport de Castelló, Terra Mítica o el circuït de Fórmula 1, que ens vinguin ara amb questa cançó sona més aviat a mofa. Tal com preveia el Zaplana, ara ja s’han omplert les butxaques amb tota mena de martingales, incloses les que es derivaven d’aprofitar les seves relacions amb la Zarzuela, i per tant ara ja poden parlar d’austeritat. Però, de la mateixa manera que a nivell general s’ha aprofitat la crisi per adaptar les lleis i les normatives laborals als estrictes interessos particulars dels grans poders econòmics, i en contra de la majoria dels treballadors, també el PP valencià ha aprofitat l’ocasió per procedir al tancament de la televisió, en contra de l’interès de la majoria dels valencians.


Perquè és ben cert que ells aprofitaven i se servien d’aquest mitjà públic com un aparell exclusiu de propaganda del partit, amb censura i directius clares sobre els professionals que hi treballaven. Però no és menys cert que, fins i tot fent una televisió d’escassa qualitat i amb una orientació política absolutament favorable als seus interessos de partit, no deixava de ser una veu en valencià que, malgrat tot, podia ser un referent lingüístics per a la ja prou maltractada llengua i cultura dels valencians.

dijous, 7 de novembre de 2013

L’efecte capital

És evident que no hi ha argument absoluts a favor de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, com tampoc n’hi ha en contra, està clar. I, havent fracassat tots els intents de trobar un encaix raonable dins d’Espanya, és lògic, fins i tot per als no independentistes que es busqui una altra sortida per no ensopegar estúpidament i de forma reiterada amb la mateixa pedra. Que hi haurà incerteses, ja ho sabem; però sobretot el que tenim ara és la certesa del desastre que ens espera si ens quedem dins d’aquest Estat espanyol.

Entre els molts arguments que podem donar a favor nostre hi ha el de l’efecte capital. Tothom sap que la capitalitat, en qualsevol país, pressuposa sempre un element d’atracció de cabdal importància. Sobretot quan es tracta de països fortament centralitzats, la tendència natural de totes les empreses i inversos foranis és fixar-se en primer lloc en la capital. De manera que, fins i tot sense cap mala intenció política, com sí que existeix en el cas espanyol a favor de Madrid, el sol fet de ser capital ja suposa un plus important. Si tenim en compte, per exemple, que una capital a part de concentrar la majoria de les dependències governamentals, que en una Catalunya independent també s’incrementarien, atrau una gran quantitat d’altres oficines de representació diplomàtica, comercial, cultural i de tot tipus, el fet que Barcelona passi de ser una segona ciutat espanyola a la capital d'un Estat ja representaria una atracció afegida important en benefici del país. Quantes empreses o institucions que avui tenen una central o una delegació bàsica a Madrid, atretes per aquest mateix efecte capital, amb una Catalunya independent, no establirien també una seu específica per a Catalunya!

Si ni les grans potències ni els seus governants no són capaços de preveure el propi futur, com podem pretendre nosaltres, preveure el que s’esdevindrà amb la independència! Tenim la certesa, però, que al marge dels primers moments del trasbals, les coses no ens poden pas anar pitjor que quedant-nos dins d’Espanya. Hi ha molts elements que juguen a favor nostre, i l’efecte capital n’és un. Lluny del fantasma de la fugida d'inversors, esdevenir Capital pot atraure noves empreses i noves delegacions de multinacionals, ara radicades només a Madrid.

dimecres, 6 de novembre de 2013

Superar la por del trasbals

En el debat permanent amb Espanya, els nacionalistes espanyols juguen sempre amb l’arma de la por. Compten amb el sentit innat que tenim tots de cercar sempre una certa solidesa i l’estabilitat per tal que alguns catalans es facin enrere davant de les incerteses que pot plantejar el procés sobiranista. I enfront de la majoria de polítics i analistes espanyols que aboquen pel broc gros previsions apocalíptiques, gens contrastades i sense massa rigor, els catalans intentem contrarestar aquestes fal·làcies amb tota mena d’arguments, però sense negar quelcom tan evident com que tot procés de canvi suposa incerteses i riscos.

Pretenen que adoptem aquella posició conservadora tan típica, per exemple, en determinats sectors del comerç quan se’ls anuncia que hi haurà obres de reforma al seu entorn urbà. Perquè és cert que en tot procés de reforma hi ha uns moments crítics, fins i tot unes pèrdues immediates, però que s’espera recuperar després amb la nova situació. És el que  passa quan algú es proposa fer reformes al local comercial, quan es vol adoptar un nou sistema organitzatiu o adaptar-se a les noves tecnologies. Negar que en el moment precís del canvi, de la posada en funcionament de les noves estructures d’Estat, hi haurà dificultats econòmiques i de tot tipus seria insensat o simplement faltar a la veritat. De fet, ara ja el Govern espanyol està escanyant l’economia catalana i les finances de la Generalitat per tal de provocar aquesta reacció de por i d’acovardiment. I ja podem imaginar com anirà accentuant la pressió en aquest sentit el Govern espanyol. I els mateixos que aquí donen suport a les agressions i al perjudici causat per l’Estat espanyol a les empreses i als ciutadans de Catalunya, són els qui després prendran aquest argument per a fer-nos desistir.


Potser no compten, però, que ja fa massa temps que els catalans estem escamats de tants greuges i tantes agressions, que ja estem vacunats contra tot això, i que l’increment d’aquestes agressions no farà sinó refermar-nos en el nostre desig de llibertat. Al marge dels empresaris més ultres que actuen fonamentalment per conviccions de militància espanyolista, la resta saben que és aquest Estat espanyol el qui ha posat i continua posant totes les traves al corredor del Mediterrani, el qui ha prioritzat l’aeroport de Barajas en detriment del de Barcelona, el qui s’ha negat a fer-hi els accessos tant a l’aeroport com a Port, que ha incomplert amb tots els compromisos, inclosos els que vénen marcats per llei, pel que fa a inversions a Catalunya... la majoria dels empresaris catalans saben que aquest Estat no és el seu, sinó que els és hostil.

dimarts, 5 de novembre de 2013

La perversió de la doctrina Parot

Hi ha mitjans de comunicació, i evidentment els polítics del PP, que han intentat desautoritzar la decisió del Tribunal Europeu pels Drets Humans que anul·lava la doctrina Parot, fins i tot prescindint de qualsevol mena d’argument jurídic. Perquè, al capdavall, la sentència del Tribunal europeu no ha entrat a valorar el nivell de perversitat o de perillositat dels presos que ara es poden beneficiar de la seva sentència, sinó la base jurídica existent per a mantenir-los a la presó; és a dir, si s’havien vulnerat o no els drets d’aquestes persones. I va constatar que sí.

Es pot entendre que els familiars d’alguna de les seves víctimes estiguin preocupades i molestes pel fet que es puguin trobar al carrer, o pel simple fet de saber que hi són, els qui van causar-li un dany irreparable. Però exactament igual que qualsevol altra víctima d’un fet delictiu quan el seu autor ha complert ja la pena dictada per la llei i la Justícia. I d’això ningú en fa escarafalls. Però, al marge del sentiment de les víctimes, sempre respectable, els polítics haurien plantejar-se altres qüestions de fons, com ara el fet que la Justícia Espanyola reiteradament ha de ser corregida per sentències del Tribunal europeu. Si tant el Tribunal Suprem com el Constitucional van trobar correcta l’aplicació de la doctrina Parot, i el Tribunal europeu per unanimitat els ha dit que no, que no s’ajusta a dret, com a mínim s’haurien de plantejar què està fallant en aquesta percepció de la Justícia espanyola. I com sempre, podríem pensar en la possibilitat d’una manca de coneixements jurídics i de preparació professional o directament d’un delicte de prevaricació en sentenciar aplicant la doctrina Parot sabent que era injusta d’acord amb la legislació i els tractats internacionals vigents.


Però l’argument més escandalós i sobretot més mesquí, emprat per polítics i mitjans espanyols per a desacreditar la sentència del Tribunal europeu, és el de presentar simultàniament l’excarceració de presos comuns que saben que no despertaran cap mena de simpatia, com sí que la poden despertar en determinats àmbits alguns dels presos etarres excarcerats. I, naturalment, amaguen que es van inventar la doctrina Parot per a perjudicar expressament presos d’ETA, però que abans es produïen amb normalitat i sense que ningú se n’exclamés les excarceracions de violadors, de pederastes i d’assassins comuns.