Enquesta d’usos lingüístics 2008 (I)

Quan es va presentar l’Enquesta d’usos lingüístics de la població corresponent al 2008, em va semblar molt agosarat, per no dir irresponsable, per part del Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, afirmar que el català “estava resistint”. Les primeres dades en forma de titulars eren realment alarmants, i el moderat optimisme de Bernat Joan només es podia entendre si l’expressava de cara a la galeria però essent conscient que els resultats de l’enquesta eren desastrosos per al català, i que, per tant, calia fer un gir important en la política seguida fins aleshores.

Val a dir que la política lingüística de la Generalitat ha estat invariable, a grans trets, en els darrers trenta anys, sense cap canvi significatiu ni en positiu ni en negatiu amb l’arribada dels governs tripartits. Durant tot aquest temps, el Govern s’ha limitat a costosíssimes campanyes de sensibilització, de resultats més que dubtosos, a mantenir els cursos de català per a adults sempre insuficients i comptant amb la bona voluntat dels alumnes, algun que altre contacte amb alguna empresa per demanar-li que introdueixi el català en el seu etiquetatge o com a llengua de comunicació, i poca cosa més. Si des d’un punt de vista nacionalista definim la llengua com un dels elements essencials de la nostra identitat, és evident que no se li està donant la importància que es mereix, ni tan sols quan se’ns demostra amb dades precises que el català està reculant en tots els àmbits i en tots els sentits.

Naturalment que no podrem pas dir que la reculada que pateix la llengua, pel que fa a la seva qualitat, a àmbits territorials, a àmbits d’ús i pel que fa al nivell de consciència o d’identificació dels catalans, sigui degut a la política lingüística de la Generalitat; però sí que aquesta reculada es produeix malgrat la política lingüística de la Generalitat. I si amb polítiques teòricament catalanistes, dirigides per Esquerra, el català va de mal borràs ja ens podem imaginar què podria passar el dia que hi hagués un govern amb menys sensibilitat nacional. En qualsevol cas, si mantenim l’actual política lingüística, la que segons el Secretari de Política Lingüística permet que el catala “resisteixi”, el futur de la llengua és molt negre o, millor dit, un futur ben escàs.

En els propers dies intentaré analitzar algunes de les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de població del 2008, fet i presentat per la Generalitat de Catalunya. Amb les dades a la mà, qualsevol optimisme o és un engany o és una irresponsabilitat.

On va la CUP?

Ahir, el Consell polític de la CUP es reunia a Manresa amb un ordre del dia ocupat més per temes de debat intern que de construcció d’una alternativa de futur. Des de diversos sectors nacionalistes, fins i tot enquadrats en altres formacions polítiques, es mira amb simpatia el naixement d’un moviment popular i alternatiu com les CUP en la mesura que sovint el seu missatge pot respondre més als ideals d’un independentisme i d’una esquerra sense embuts ni concessions. Potser per això ens mirem amb preocupació els convulsos debats interns que està vivint en els darrers temps.

Devem ser molts els qui, malgrat no coincidir del tot amb l’estratègia i la polítca seguida per la direcció, ens mantenim al si d’uns partits nacionalistes conscients que, al marge dels errors dels seus dirigents, hi ha uns condicionants inevitables imposats pel fet de ser opcions de Govern. Uns condicionants que sumats als errors, en molts casos, fa que se’ns regiri l’estómac perquè tenim la impressió que hem caigut en la voràgine del poder, oblidant o postposant indefinidament els objectius que motivaven la nostra acció política. Des d’una posició marginal (i no ho dic amb cap sentit pejoratiu) és molt més fàcil la crítica al poder i fer les propostes més agosarades; però a l’hora també es poden defensar millor unes idees en el seu estat pur, sense condicionants ni perversions interessades. Això fa que ens sentim reconfortats en veure com altres formacions polítiques supleixen les nostres mancances, amb una doble possibilitat: o bé que obliguin a reconduir el rumb de les formacions ja existents o bé que es facin un espai en el mapa polític del país. La deriva d’una Esquerra que sembla haver perdut el nord, capaç, per exemple, de votar en contra d’una ILP a favor de l’autodeterminació, de facilitar un lloc al Partit Popular en detriment d’una altra formació nacionalista al Consell de Garanties Estatutàries, de fer costat al PSOE per evitar la compareixença de la Ministra Chacon, o de recolzar un acord de finançament que segons els seus socis de govern i de signatura cohesiona Espanya, tot això crea un malestar suficient com perquè apareguin moviments com el de Reagrupament o el de les CUP. Que una de les dues formacions, o totes dues, entressin al Parlament seria bo per a Catalunya perquè representarien unes veus clarament independentistes, però també ho seria per a ERC que s’hauria de repensar algunes actituds.

No els falta raó a les CUP quan critiquen Esquerra per haver-se convertit en una maquinària per a accedir o mantenir-se al poder. La temptació del poder, per petit que sigui, deu formar part de la naturalesa humana. I per això mateix, hom pot pensar que determinades crítiques fetes des de sectors radicals es poden fer precisament perquè no tenen l’esquer del poder a l’abast, però que caurien en els mateixos errors tan bon punt comencessin a créixer i a albirar-lo de més a prop. Alguns dels debats interns de la CUP, malauradament, podrien anar per aquí: el debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les eleccions catalanes va trascendir la tria d’una o altra alternativa i va motivar el rebuig de la seva Assemblea a l’informe de gestió presentat pel seu Secretariat Nacional, que va presentar la dimissió en bloc; les purgues internes a algun dels seus portaveus per haver-se mostrat favorable a donar el seu suport electoral a l’Oriol Junqueras, o a Iniciativa internacionalista, demostren que el moviment popular de candidatures municipals comença a patir dels mateixos tics que els altres partits polítics, obsessionats pel control i la disciplina dels seus militants. Tant de bo m’equivoqui i tant la CUP com Reagrupament siguin capaços d’articular alternatives, també en la forma de fer política.

L’amenaça del PP ens deixa al descobert

El Partit Popular no pot amagar les seves ires perquè el nou model de finançament ha intentat corregir, ni que sigui mínimament, la situació d’espoli que patia Catalunya. Per al Partit Popular Catalunya ha tingut un tracte excessivament favorable, que farà que només un 75% del seu esforç fiscal vagi a parar al fons comú de l’Estat, i en definitiva que fent una aportació vint punts per sobre de la mitjana espanyola arribem a rebre’n entre dos i cinc punts per sobre. O sia que per al Partit Popular, també per al Partit Popular de Catalunya, els catalans rebrem massa diners.

No és res de nou. Aquesta opinió també era i és compartida en bona mesura pel PSOE amb la diferència que ara Zapatero necessitava els catalans per a sobreviure políticament. No ens ha d’estranyar quan ens hem passat 30 anys, amb governs d’uns i altres, amb sistemes de finançament que espoliaven Catalunya, i amb l’agreujant d’una clara i premeditada discriminació pel que fa a les inversions públiques. El nou sistema de finançament no resol el tema, però com a mínim el suavitza. Peix al cove. Com diuen els socialistes catalans, és un sistema just des del punt de vista d’una Espanya autonòmica que manté les cotes de solidaritat de les comunitats més productives, però sense escanyar-les tant com abans; i, en definitiva, també segons els socialistes catalans és un sistema que cohesiona l’Estat espanyol perquè fa que tothom s’hi pugui sentir més còmode. Des d’aquesta perspectiva autonomista, el nou model de finançament no és tan dolent com això. Ara, des d’una perspectiva independentista, ja és tota una altra cosa.

Però el Partit Popular ja ha amenaçat que, quan torni a governar, reobrirà el tema per a reconduir-lo segons els paràmetres d’espoli anteriors. Tampoc és res de nou. El que passa és que aquesta amenaça del Partit Popular podrà fer-se realitat sobre la base de l’error que s’ha comès amb la negociació del nou sistema de finançament. Diuen que el Govern ha negociat durant tot un any per arribar a esgarrapar el que ha pogut. I el problema no és, com diuen els convergents, si s’hauria pogut esgarrapar un xic més, sinó que el problema, l’error, és haver encetat una negociació sobre el compliment d’una Llei. Quan s’elabora una Llei, com la de l’Estatut, hi pot haver totes les negociacions polítiques que calgui; però un cop aprovada, no. No es negocia el compliment de les lleis, ni es pot donar per bo el resultat d’una negociació que impliqui només el compliment parcial de la llei, o dit d’una altra manera que suposi l’incompliment d’una part de la llei. Amb aquest precedent de considerar l’Estatut només un document de bases, l’aplicació del qual pot ser discutible en funció del color polític del qui governa i en funció de la conjuntura del moment, el Partit Popular podrà complir la seva amenaça.

No només vivim sotmesos en un Estat que ben just si ens permet un migrat Estatut, negant-nos el dret a decidir sobre el nostre futur, sinó que a més aquest migrat Estatut tampoc el consideren com una Llei bàsica que calgui complir.

Demanem que demanin, amb perdó per la gosadia

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir una moció presentada per Esquerra que insta el Govern de la Generalitat a defensar el model mixt de finançament per als mitjans de comunicació públics. De fet, la moció podia interpretar-se com una resposta a la iniciativa del Govern espanyol a suprimir la publicitat de Televisió Espanyola, entenent des d’una perspectiva estrictament de dretes (PSOE-PP) que cal primar els beneficis de les televisions privades. Els partits de dretes saben que podran manipular molt millor els mitjans de comunicació simulant que es deixen al caprici de la iniciativa privada, que vol dir a la iniciativa dels grans grups econòmics, a l’estil Berlusconi.

El que resulta sorprenent, però, no és que als partits conservadors els molesti la televisió pública perquè saben que fins i tot quan estan en posició de govern han de mantenir unes certes formes en la gestió d’aquests mitjans de comunicació; ni tampoc que els mateixos partits polítics catalans que a Madrid defensaven l’eliminació de la publicitat, és a dir de la capacitat de competència, de les televisions públiques, a Catalunya poden defensar exactament el contrari; el que realment sorprèn és l’acte de submissió a què se sotmet el Parlament de Catalunya.

Segons l’Estatut, Catalunya té competències exclusives en els mitjans de comunicació públics, i per tant depèn de la Generalitat el sistema de finançament de Televisió de Catalunya. Aleshores, quin sentit té instar el Govern a defensar el sistema de finançament que ja tenim regulat per competències exclusives, i fer-ho des d’un partit que forma part del Govern? I, encara més, quin sentit té “demanar” al Govern de la Generalitat que “demani” al Govern espanyol que respecti les competències exclusives de la Generalitat en aquesta matèria, de manera que la llei que eliminarà la publicitat de la Televisió Espanyola no inclogui també les televisions autonòmiques? Malfiar-nos de les intencions del Govern espanyol té tota la lògica, perquè ja sabem que ells no respecten les seves pròpies lleis quan els convé; i, per tant, una vegada més, ja no els ve d’aquí, es poden passar pel forro el que estableix l’Estatut. Ara bé, “demanar que demanin que compleixin la llei” és tant com suposar no solament que no la compliran, sinó que tenen tot el dret a fer-ho.

Per això, nosaltres, humilment, ajupint el cap com correspon, els demanem que tinguin a bé escoltar la nostra súplica. No ens queda ni un mínim de dignitat?

Era necessària una Llei de Centres de Culte?

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de Centres de Culte que regula les condicions que han de tenir aquests centres per a desenvolupar les seves activitats. Sembla d’entrada positiu que es reguli una activitat pública com aquesta, de la mateixa manera que es regula la resta d’activitats, ja sigui de caràcter lúdic, cultural o cívic. I sembla interessant també que s’hagi trobat un equilibri entre el que ha de ser un respecte per la llibertat de cadascú de tenir les creences que vulgui i de poder-les compartir en espais d´ús públic, amb la neutralitat o laïcitat amb què s’ho ha de mirar una administració no confessional.

En les darreres dècades, la societat catalana ha seguit un doble procés: d’una banda una lògica laïcització, en la mesura que fins fa relativament poc la religió catòlica ocupava un lloc de privilegi injustificat com un element més del poder i de l’administració; i de l’altra, la irrupció de noves religions sovint com a resultat dels moviments migratoris. La realitat social, ara, és diferent i calia adaptar-hi la legislació. Per tant, em sembla positiu que la legislació catalana tingui en compte aquesta nova realitat, justament per a garantir la llibertat individual dels ciutadans, sigui quina sigui la seva creença, i per a garantir la igualtat i la no discriminació. I positiu també que s’hagi aprovat amb el consens de totes les forces polítiques catalanes.

Deixant, doncs, per sentat que calia regular els Centres on s’hi practiquen activitats religioses, tant per a garantir el dret de tots els col·lectius a crear-ne com per a garantir que es facin amb les mateixes condicions de seguretat i de salubritat que la resta d’acitivitats en espais d’ús públic, tinc els meus dubtes sobre la necessitat d’especificar-ho en una llei pròpia de Centres de culte, en lloc d’incloure-les dins dels marc legal que ja regula la resta d’activitats cíviques o culturals. Per entendre’ns, l'administració ha de vetllar perquè qualsevol mena d’activitat en un espai d'ús public, i per tant qualsevol local obert al públic, reuneixi unes determinades condicions tècniques, de seguretat, de prevenció, de serveis, de salubritat, etc. essent bastant indiferent que l’activitat en si consisteixi en la presentació d’un llibre, una conferència, una assemblea d’associats o un altre acte que per als assistents tingui una especial significació religiosa.

Traïdors!!

Poques paraules em desagraden més del vocabulari polític com la de “traïdors”, sobretot quan s’utilitza irresponsablement per a carregar les tintes contra l’adversari que probablement no està tan lluny ideològicament. Correspon a una visió maniquea, sectària i molt poc seriosa de la realitat, però sobretot la distorsiona buscant l’enemic a casa, entre els qui haurien de ser companys de lluita, i en molts casos entre els qui ja havien estat companys de partit o de grup. Jo he estat molt crític, i ho continuo essent, amb molts dirigents polítics de l’àmbit nacionalista perquè crec que no estan portant adequadament, amb suficient visió de país, la política nacional; però d’aquí a titllar-los de traïdors hi va un bon pas.

Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància.

El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.

És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.

Finançament: coherències i indignitats

Les valoracions sobre el nou sistema de finançament s’aniran perfilant en els propers dies i setmanes, perquè un cop fetes les primeres anàlisis d’urgència faltarà veure com va quallant tot plegat en repassar la lletra menuda. Ja d’entrada, hem sentit valoracions de tota mena, algunes d’una coherència total, d’altres de més conjunturals i oportunistes, però també algunes carregades d’una absoluta indignitat.

Els qui millor poden presumir d’un bon acord, amb tota la coherència del món, són els socialistes; tant els socialistes espanyols com el sector catalanista del PSC. L’acord, molt superior al que ja donaven per bo mesos enrere els Iceta i companyia, respon a una lògica descentralitzadora, no ben bé federalista, menys discriminatòria envers Catalunya, però mantenint integrament la capacitat de decisió a Madrid. A més, segons ells, l’acord confirma la bondat de l’Estatut.

Esquerra ha volgut emular els convergents, argumentant com ells van fer amb l’Estatut, que aquest era el millor pacte possible; raonament discutible aleshores i més que discutible ara. Per justificar el seu recolzament al nou sistema de finançament han de recórrer a maquillar les xifres, sumant a la quantitat que en plenes rebaixes havien apuntat com a sostre mínim partides que poden venir per altres conceptes, però no derivades del model acordat. I a més, la direcció republicana ha de minimitzar, dissimular o fins i tot negar, incompliments reals de l’Estatut, denunciats no només per CiU sinó per experts i per molts altres sectors i moviments nacionalistes.

CiU ha de fer el seu paper, com a partit d’oposició, encara que probablement haurien acabat acceptant el mateix si haguessin estat al Govern. Tenen tota la raó del món quan denuncien els incompliments de l’Estatut: el nou finançament no té en compte aspectes concrets del text estatutari, com ara el calendari d’aplicació, la bilateralitat, i determinats conceptes que s’havien de tenir en compte com la immigració, el cost de la vida, etc. Uns incompliments que tenen la seva importància des del punt de vista de traducció numèrica, ells parlaven de 5.000 milions, però sobretot tenen importància formal: no es tractava de negociar entre diferents opcions polítiques, sinó el compliment de la Llei. I qualsevol resultat de la negociació que suposi rebaixar a la pràctica el que estableix la Llei, l’Estatut, és impresentable. Impresentable i inacceptable des d’una perspectiva simplement autonomista: l’aplicació de les lleis aprovades no es negocia. Ells ja havien fet la negociació prèvia de la llei.

Des de sectors sobiranistes, lògicament, l’acord de finançament resulta inacceptable. Però no tant pels 3.800 milions promesos (només són promeses), ni per les contradiccions amb l’Estatut, sinó perquè no responen a la lògica sobiranista de tenir els catalans el dret a decidir sobre els nostres impostos i sobre les nostres finances. I en aquest sentit, fins i tot per aquells que creuen que calia fer un exercici de “responsabilitat” com deia ahir l’Ernest Benach és bo qui hi hagi sectors de la societat catalana que rebutgin de ple l'acord. Perque`, de fet, tenen raó els socialistes espanyols quan afirmen que aquest acord cohesiona l’Estat i hi fa més còmode l’encaix de Catalunya. Res a veure amb la intencionalitat i la voluntat dels independentistes.

Fins aquí, diguem que cadascú fa les seves valoracions interessades, encara que per fer-ho calgui exagerar en positiu o en negatiu els resultats de l’acord. Queden, però, els qui cauen en la simple i barroera indignitat. El Partit Popular de Catalunya és capaç d’afirmar que l’acord és dolent perquè no respon als interessos de Catalunya, però alhora ells mateixos defensen un model que hauria reduït a bastant menys de la meitat els recursos per a Catalunya. I a nivell espanyol, amb l’inestimable suport de la premsa més canallesca, es dedica a atiar l’odi contra els catalans a base de tota mena de mentides i falsedats. Podem ser crítics amb les posicions dels partits catalans, però hem de reconèixer que tots ells estan molt lluny d’aquesta impresentable, indigna i menyspreable actitud dels populars.