Desautoritzacions i unanimitat al Govern Montilla

Amb només dos dies de diferència el President Montilla ha hagut de desautoritzar els dos màxims representants dels partits amb qui forma coalició de Govern, Josep Lluís Carod Rovira d’Esquerra i Joan Saura d’IC-V, pel tema del Tribunal Constitucional. Hores d’ara, tothom sap i admet que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat per a emetre sentències sobre res: bàsicament perquè està corromput per l’interès dels dos partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE del President Montilla, però també per la seva incapacitat manifesta.

Carod Rovira argumentava, molt alegrement, que la seva sentència seria intranscendent per a la vida quotidiana a Catalunya, quan tothom sap que els mateixos que ara ignoren i menyspreen les sentències dels Tribunals espanyols quan són favorables a acceptar la diversitat lingüística, com la darrera sentència del Suprem espanyol rebutjant el dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels fills, esperen una sentència del Constitucional que els sigui favorable per combatre el model lingüístic de Catalunya que fins ara ha donat uns resultats raonablement satisfactoris. I Joan Saura apel·lava a la responsabilitat dels magistrats del Constitucional perquè presentessin en bloc la dimissió; una apel·lació sense sentit perquè l’única cosa que han demostrat aquests magistrats és una absoluta irresponsabilitat i manca de dignitat personal per acceptar ser els titelles dels dos partits espanyols. I no es tracta de si el President Montilla està més o menys d’acord amb els seus socis de Govern; és que ell en tant que subordinat del PSOE no és ningú per interferir en un afer que porten directament des de la seu central de Madrid. I per això ha de sortir al pas dient que les declaracions de Carod i de Saura no responen al criteri del Govern sinó que les feien com a dirigents dels respectius partits polítics. El criteri del Govern, del qual formen part Carod i Saura és tot un altre. És el del PSC-PSOE.

Aparentment, doncs, hi ha discrepàncies internes dins de l’executiu català sobre l’actitud a prendre enfront del Tribunal Constitucional i la seva sentència contra l’Estatut. Però, en realitat, les diferències tampoc són tantes. Al capdavall, tots acaben dient que finalment acataran la sentència, que ajupiran el cap i resignadament acceptaran la sort que ens assignin des de Madrid. El més ètic i més digne des d’un punt de vista nacional seria simple i clarament declarar des del Govern de la Generalitat la incompetència del Tribunal Constitucional Espanyol, la supremacia de la voluntat del poble de Catalunya, i en conseqüència el no acatament de les seves sentències, prescindint de si ens són més o menys desfavorables. Però això, com deia el President Montilla seria com “viure en un altre planeta”, i que vist des d'una òptica independentista seria com “viure i actuar des d’una altra realitat nacional”.

Del fracàs de Barcelona al de Copenhaguen, passant per Singapur

Tot sembla indicar que ja es dóna per fracassada la cimera de Copenhaguen que hauria d’haver substituït i renovat l’acord de Kyoto en la lluita contra el canvi climàtic. Fa un temps, encara hi havia governants desvergonyits que posaven en dubte l’amenaça del canvi climàtic; ara, davant les evidències, tan sols poden minimitzar-ne les repercussions i sobretot allargar-ne els terminis. Si han estat ben pocs els països que han complert amb els compromisos de Kyoto, la solució més raonable és no fixar-ne de nous i limitar-se a meres declaracions simbòliques.

Això és el que s’esdevindrà a Copenhaguen. La prioritat de les grans potències no és ni la lluita contra el canvi climàtic, ni la defensa dels drets humans, ni el desenvolupament global de la humanitat, ni el benestar de les futures generacions, sinó simplement guanyar la partida del lideratge econòmic. I ningú voldrà arriscar-se a quedar enrere amb mesures serioses de frenada de l’emissió de gasos contaminants, si això pot representar un cert avantatge per als competidors. I com que tots són agents contaminants i competidors alhora, el fracàs està servit. Però el pitjor d’aquest fracàs no serà la impossibilitat d’arribar a acords seriosos, sinó el revestiment que se’n farà per tal de simular que els resultats de Copenhguen no han estat tan desastrosos. Perquè si de Copenhaguen se’n sortís amb el reconeixement clar i obert del fracàs, probablement encara hi hauria l’esperança d'una nova oportunitat. Probablement no s’arribarà ni a això: es farà una declaració de bones intencions justament per amagar les pèssimes intencions dels Estats; es posaran fites a llarg termini justament per segellar el compromís de no prendre’n a curt termini.

No cal ser catastrofistes, diuen, perquè de ben segur que quan els efectes del canvi climàtic es facin més vius i amenacin més directament la seguretat i el benestar del primer món, aleshores per força s’emprendran mesures correctores o pal·liatives. De moment, totes les previsions apunten a què les conseqüències més immediates i més greus seran per als anomenats països del tercer món, cosa que tranquil·litza europeus, xinesos, americans i japonesos. Tot està controlat, tenim encara un marge de temps per a continuar prioritzant la lluita pel lideratge econòmic, sense mirar massa prim en els efectes destructius del planeta.

La retirada d’Esquerra, novament

El Senat està debatent en Comissió el que ha de ser el nou Reglament. El moment oportú, doncs, perquè s’hi introdueixin els canvis en matèria d’usos lingüístics per tal que es respecti la igualtat de tots els ciutadans i la concepció plurilingüista de l’Estat. Però ja sabem que la Constitució estableix com a dogma que no tots els ciutadans són iguals en drets, que els drets d’un catalanoparlant no són equiparables als drets d’un castellanoparlant, de manera que l’equiparació de les diferents llengües que es parlen a l’Estat podria ser inconstitucional, tal com diuen alguns magistrats del Tribunal Constitucional. I també sabem que per als nacionalistes espanyols a l’Estat no es parlen diverses llengües, sinó només una, la que té un rang superior; la resta són peculiaritats que algunes comunitats tenen a més a més.

Tot això ja ho sabíem, i no ens ha de venir de nou que ho defensin els socialistes i els populars espanyols, amb la complicitat dels seus subordinats catalans. El que ens sorprèn, però, és que Esquerra també els faci el joc i retiri les esmenes que tenia preparades en relació a l’ús del català, del basc i del gallec al Senat. És a dir que és molt possible que s’acabi aprovant un nou Reglament del Senat, sense que Esquerra ni tan sols hi hagi presentat esmenes en aquest sentit. Justament, l’excusa que anaven donant fins ara els presidents del Senat i els partits nacionalistes espanyols per tal d’impedir-hi l’ús del català era que això no estava previst en el seu Reglament; i que el tema s’havia de debatre quan aquest es reformés. I arribada l’hora, Esquerra, integrada al grup de l’Entesa on són majoria els socialistes, accepta disciplinadament que es retirin les esmenes que ells mateixos havien presentat.

Les explicacions que hi donava el senador republicà Carles Bonet, portaveu de l’Entesa en la Comisssió de Reglament del Senat, eren inversemblants i surrealistes. Segons recullen els mitjans de comunicació, el senador d’Esquerra raona la retirada de les esmenes perquè “aquesta és una matèria sensible que no hauria obtingut l’aprovació del Ple de la Cambra”. Està clar que no hauria tingut el suport de la Cambra, bàsicament perquè el partit amb el qual comparteixen grup al Senat, el PSC-PSOE, hi votaria en contra. I per aquesta regla de tres, què carai hi fa en Ridao al Congrés presentant propostes i esmenes que sap que no tiraran endavant per l’oposició frontal de socialistes i populars? Al Senat, Esquerra no hi farà ni el paper testimonial de deixar-hi constància amb les seves esmenes, senzillament perquè estem supeditats al Grup de l’Entesa on són majoria els socialistes.

Això sí. Un cop fetes aquestes renúncies (ja no ve d’una), ens exclamarem en campanya electoral dient que són els del PSC els qui no tenen veu pròpia a Madrid. I fins i tot tindrem la barra de dir, com deia Carles Bonet, que aquesta "Serà la nostra actitud constant i permanent sense defallir".

Autèntics disbarats

Ho deia Joan Ridao, Secretari General d’Esquerra, parlant de la Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA): És un “autèntic disbarat, regressiu i lesiu contra els interessos culturals, lingüístics i econòmics del sector audiovisual català", i "constitueix una autèntica LOAPA cultural, que arriba al Congrés amb una clara voluntat afavoridora de les grans empreses, rabiosament centralista, ignorant de la diversitat lingüística de l'Estat i oblidant el deure de servei de la televisió pública”. És per això que Esquerra hi presentarà tot un seguit d’esmenes que seran, amb tota probabilitat, rebutjades perquè el PSC-PSOE trobarà com sempre altres majories per defensar els seus disbarats.

I picarem de peus i ens esquinçarem les vestidures; i ells riuran de la nostra incurable estupidesa. Zapatero ha jugat, i continua jugant, quan i com vol amb els grups petits de l’oposició; i, tot s’ha de dir, ho té relativament fàcil perquè els dirigents d’aquests partits, molt curts de mires, ni s’adonen que estan fent una cursa de relleus per a apuntalar el Govern espanyol que imposa la seva llei i la seva concepció d’Estat centralista, uniformitzador i retrògrada. Per a cada ocasió, Zapatero utilitza el clínnex que més li convé, es digui CiU, CC, PNB, UPyD, IC-V o Esquerra, perquè sap que aquests es deixen comprar per quatre rals; quan els toca el torn de salvar el Zapatero es fan el milhomes com si haguessin aconseguit la gesta de doblegar-lo als seus peus, i quan és el torn dels altres han de simular un enuig desmesurat que els passarà tan bon punt els torni a cridar a la Moncloa. I aquesta Esquerra, està clar, no n’és pas una excepció: a part de continuar donant suport als socialistes per tal que puguin continuar governant al seu aire a Catalunya, i que de retruc esdevé el suport imprescindible per al Govern espanyol per a tirar endavant els seus projectes, fa quatre dies que el recolzaven per a aprovar la reforma del sistema de finançament; aleshores era CiU la qui s’exclamava aïradament.

Els partits minoritaris a Madrid tenen la clau, i en certa manera la paella pel mànec, però la utilitzen només per treure’n pírrics beneficis, i encara sovint més de partit que de país. Globalment, alternant-se, són ells (Esquerra, també) els qui donen suport a les polítiques rabiosament centralistes del Govern Zapatero. Un autèntic disbarat, sí senyor.

Tancament de Caixes

Les fusions de Caixes d’Estalvi catalanes van seguint el seu curs, segons el pla establert des de Madrid. Excepte en un cas concret, la resta de Caixes catalanes mantenien la seva solvència i han obtingut beneficis fins i tot en els moments més greus de la crisi; uns beneficis inferiors, és cert, però en part perquè s’han dedicat molts més recursos o provisió de fons per a fer front a un possible increment de la morositat, que malgrat tot continua essent perfectament assumible. Les fusions, doncs, no responen en general a cap necessitat imperiosa de les entitats d’estalvi sinó a uns interessos aliens que han fet ús del poder real que disposen, el poder de l’Estat.

Durant el període de vaques grasses aquestes entitats d’estalvi seguien polítiques expansionistes, bàsicament com una fórmula per a camuflar els enormes beneficis. S’obrien sucursals a dojo, encara que inicialment no fossin rendibles, com a inversió de futur per a obtenir més cotes de mercat; i d’aquesta manera, els comptes resultants quedaven més equilibrats. Ara, amb l’esquer que els ha parat el poder central, tiraran per la borda tota aquesta estratègia per seguir un procés a la inversa. Com a mínim, si els directius d’aquestes entitats han de fer marxa enrere, haurien de reconèixer el fracàs de la seva gestió i assumir-ne les conseqüències. Però, lluny d’això, i prescindint de l’interès que podia tenir, el seu principal actiu, aquesta xarxa territorial de caixes d’estalvi per a cadascun dels territoris, aquests directius s’han oblidat de l’origen i l’interès de les entitats que representen, i s’han posat a actuar com a mers directius empresarials que veuran requalificada la seva posició personal. Tindrem unes Caixes més fortes, més potents, potser sí; però cadascun dels territoris haurà perdut un dels seus elements dinamitzadors. Per entendre’ns, “La Caixa” està invertint més arreu de l’Estat que no a Catalunya mateix; s’ha convertit en un gegant econòmic, però perdent bona part de la seva funció d'origen.

Inicialment, es pactaran uns certs equilibris de poder entre les caixes participants en cada fusió; però això només servirà per dissimular en els primers mesos la pèrdua d’identitat territorial, a partir dels quals les noves entitats funcionaran amb una altra mentalitat financera que contemplarà cada territori purament en funció de la seva rendibilitat. I Osona, el Penedès, el Gironès, el Bages o el Vallès poden deixar de tenir interès per a la nova entitat. El mateix criteri que s’esgrimeix des del Govern per a dir que no es voldria que les caixes catalanes es fusionessin amb caixes espanyoles, amb la possibilitat de perdre capacitat de decisió i fins i tot la seu central, les comarques seran les grans perdedores d’aquest procés de fusions. Guanya l’Estat i guanyen els directius, especialment aquells que amb la seva mala gestió havien posat en risc la Caixa de Catalunya, però hi perden els treballadors i les comarques. Sincerament, hi perd el país.

Personalistes, creguts i ambiciosos

En el tots els sectors ideològics de la política hi ha la idea que, sovint, els seus líders tenen tics excessivament personalistes, creguts i ambiciosos. El que passa és que, potser, en els partits majoritaris i sobretot en els partits conservadors aquests qualificatius no són vistos com a tan pejoratius sinó més aviat com unes característiques pròpies d’un lideratge fort. És, doncs, en l’àmbit ja prou trinxat i desavingut de l’esquerra nacional on aquestes acusacions sonen com a veritables desqualificacions personals. Així, és fàcil sentir-ho dir com a argument per a no voler saber-hi res, de persones com ara Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod Rovira, Joan Carretero, Joan Laporta, Alfons López Tena...

Sincerament, em preocupa molt poc que aquests o qualssevol altres dirigents del nacionalisme català tinguin l’ambició personal d’esdevenir el líder que ens ha de portar a la independència, que es creguin que tenen fusta de líders i que són la peça clau per al país, o que tinguin un tarannà personalista. A vegades, quan s’utilitza des de l’esquerra el terme “pujolisme” per referir-se a tota l’etapa dirigida pel líder convergent es fa en un sentit despectiu; però s’ha de reconèixer que va exercir un lideratge de país (personalista, cregut i ambiciós) que va cobrir tota una etapa de la nostra història amb èxits notables, encara que també amb limitacions i fracassos, i sobretot allargant-la excessivament. Tant de bo, qualsevol d’aquests lideratges emergents, o no tant emergents, s’arribés a consolidar encetant una nova etapa cap a la sobirania nacional, encara que fos un líder personalista, cregut i ambiciós.

El problema és, justament, el contrari: que el personalisme, la petulància i l’ambició personal siguin un obstacle per a exercir el lideratge que Catalunya necessita. Que aquestes “virtuts”, probablement inherents en tot lideratge, els facin perdre de vista la realitat global del país, els impedeixin fer una anàlisi adequada d’aquesta realitat, i que per tant malbaratin els esforços estúpidament disputant-se només el lideratge del sobiranisme, deixant als altres el lideratge del país. No em queixo, doncs, que aquests presumptes líders del nacionalisme siguin personalistes, creguts o ambiciosos, sinó que es limitin a ser això sense ser capaços d’esdevenir veritables líders, que condueixin el país cap a la plena sobirania.

Sense credibilitat i sense legitimitat

Quan es parla de corrupció, d’utilització partidista de les institucions, del rebuig que mereix a la ciutadania determinades accions polítiques, el Tribunal Constitucional espanyol és qui se n’hauria d’endur la palma. Suposo que els qui el van crear es van imaginar una institució formada per juristes reconeguts que de forma imparcial, és a dir justa, interpretés els principis constitucionals espanyols. Des d’una perspectiva espanyola, està clar, i admetent que la Constitució espanyola és declaradament discriminatòria en contra dels ciutadans que tenen una llengua, una cultura i una identitat diferent de la castellana. Però és que aquest Tribunal Constitucional, que des de Catalunya podríem rebutjar pel fet de ser espanyol, no és ni tan sols un Tribunal que mereixi un mínim de credibilitat ni respecte.

D’entrada, els dos partits nacionalistes espanyols han desvirtuat i pervertit el seu Tribunal Constitucional, convertint-lo en una mini Cambra on es reparteixen els escons en funció del poder polític de cadascú. Qualsevol magistrat honest, que cregués en la Justícia, titllaria de burla a les institucions democràtiques el manteniment d’aquest Tribunal format per delegats dels partits que emeten les seves sentències com i quan els ordenen, que reprodueixen els debats i les lluites pel poder i que, per tant, els coneixements jurídics els necessiten només per a justificar els seus posicionaments de partit. Per més que diguin que les seves deliberacions són secretes, han anat filtrant interessadament el seu procés de deliberació ja sigui per a sondejar l’estat d’opinió i veure quina reacció podria tenir la seva sentència, com per a influir directament en aquest estat d’opinió. Hores d’ara, tres anys després de tenir sobre la taula, i teòricament treballant-hi, l’Estatut de Catalunya sense haver emès cap sentència, fins i tot des d’una perspectiva espanyola s’hauria de declarar com a incompetent aquest Tribunal Constitucional. La dilació interessada de qualsevol resolució, que fos quina fos la posició partidista dominant sempre seria contrària a Catalunya, és per sí mateix una injustícia i una perversió dels principis que haurien de regir un Tribunal d’aquestes característiques.

Des de Catalunya, però, hi ha uns elements afegits per a rebutjar aquesta pantomima de tribunal. És intolerable que a cinc-cents quilòmetres d’aquí, uns lacais dels partits es disputin de forma permanent i inacabable com i quan retallaran les nostres llibertats, passant per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Com a demòcrates no podem sinó sentit el nostre rebuig i menyspreu per una institució pervertida que no és que no mereixi cap credibilitat, sinó que no té cap legitimitat per a emetre sentències. No n’hi ha prou amb les queixes que cada vegada més obertament fan alguns polítics catalans contra aquesta farsa de tribunal, les nostres institucions i els nostres representants, per dignitat i per no ser còmplices d’aquesta perversió, haurien de sentenciar la incompetència i el no reconeixement d’aquest Tribunal per a tocar ni una coma del que ja ha decidit o pugui tornar a decidir en el seu dia el poble de Catalunya.