Pàgines

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Secrets d’Estat? Quanta farsa!

Des de fa un cert temps sembla que està de moda parlar de la Guerra. A casa nostra, a part dels programes institucionals de Memòria històrica han paregut un munt de llibres, d’assaig o de ficció, i de pel·lícules que giren entorn dels horrors de la Guerra Civil espanyola i de les seves nefastes conseqüències. Ja no és temps d’analitzar els esdeveniments de 70 anys enrere des de la perspectiva de bons i dolents, tot i que evidentment hi havia una legalitat democràtica contra la qual es va revoltar una banda de facinerosos. Ara es porta treure a la llum els excessos i els crims d’uns i altres. Però això és història; història passada. I a l’estil d’aquells jutges estrella que, com a fórmula per a la seva promoció personal, es dediquen a jutjar dictadors caiguts o en desús, sembla que els Estats també s’empernen en fer-nos creure que les guerres anteriors podien ser tan brutals com vulgueu, però les actuals, les que emprenen ells, estan perfectament justificades i la seva veritat és matèria reservada, Secret d’Estat.

Em sembla gaire bé insultant que el Pentàgon condemni les filtracions fetes per Wikileaks sobre els horrors i els crims comesos en la guerra de l’Iraq. L’única condemna possible seria si els documents als quals ha tingut accés Wikileaks no fossin certs. Tothom sap que les guerres sempre són criminals, injustes i injustificades, perquè sempre hi ha interessos econòmics que les promouen i perquè la població civil sempre n’és la víctima. El fet que una Justícia absolutament corrupta sigui capaç de discernir o fer els ulls grossos quan els crims són comesos per gent uniformada i servint els interessos dels estats, no treu que la qualificació de criminals sigui perfectament adjudicable als promotors de la guerra de l’Iraq i de tantes altres guerres. I l’única diferència amb la resta de criminalitat, per a la qual se senten autoritzats a intervenir els poders judicials, és el nombre de víctimes incomparablement superior, els beneficis econòmics igualment extraordinaris i la recompensa per no perseguir aquesta criminalitat institucionalitzada.

Als ciutadans honestos els hauria d’importar un rave el sistema utilitzat pels responsables de Wikileaks per a obtenir la informació. Justament la dificultat per a accedir a aquests documents qualificats de “secret d’Estat” demostra el grau de complicitat dels organismes estatals en el crim organitzat. I és que els anomenats “serveis secrets”, “matèria reservada” o “secrets d’Estat”, als Estats Units o a qualsevol Estat del món, són una farsa per a amagar i justificar tota mena de crims i de violacions dels drets humans. L’única resposta honesta davant les filtracions fetes per Wikileaks seria l’obertura de procediments judicials contra tots els responsables dels crims que s’hi denuncien. Però parlar d’honestedat en la política i en la Justícia és tota una quimera.