Pàgines

divendres, 16 d’abril del 2010

Creus de Sant Jordi, equilibri tripartit

Tothom recordarà l’època en què CiU atorgava les Creus de Sant Jordi: Des de l’esquerra es ridiculitzava i es banalitzava el fet, considerant que aquestes s’atorgaven a dojo i no pas sense intencionalitat política. L’atorgament massiu d’aquesta distinció la desvalorava; i més d’un havia fet broma amb la idea que al final resultarà rar el català que no tingui la seva Creu. I d’altra banda, era evident que enmig de persones i institucions, que certament mereixien un reconeixement per la seva tasca a favor del país, n’hi havia d’altres que podria considerar-se com a clientelars o fins i tot de compensació per a no fer enfadar la fera.

Res ha canviat amb els governs tripartits. Les Creus de Sant Jordi continuen essent una repartidora on s’hi combinen mèrits reals, retorn de favors i l’interès per acontentar una mica a tothom. Amb una diferència, això sí. Ara, la intencionalitat política des guardons s’ha de repartir entre els tres socis de Govern. Repassant la llista, seria relativament fàcil imaginar quin dels tres partits ha proposat determinades persones o entitats per a rebre la Creu de Sant Jordi. Jo no dubto que Jordi Porta, fins ara President d’Òmnium Cultural, és una de les persones plenament mereixedores d’aquesta distinció, com ho és l’associació Rosa Sensat o Escola Valenciana; i a partir d’aquí trobem, com sempre, una llarga llista de persones i d’entitats que no cal desmerèixer, que de ben segur que deuen haver fet una bona tasca professional o cívica, però que situen la Creu de Sant Jordi a un nivell que aigualeix els mèrits reals de país que poden tenir els guardonats més significatius. L’argument és el mateix que ens donava CiU: es tracta de distingir també la feina callada, però eficient, de professionals i entitats que, sense tenir una projecció nacional, també estan fent la seva aportació al país. Oi tant; però aleshores la que queda desmerescuda és la figura més rellevant, que realment ha estat un referent per al país. I està clar, en la llista d’enguany tampoc hi falten les típiques ensabonades a poders fàctics, de mèrits dubtosos, com ara el Cap de la Casa Reial Espanyola, des d’on, segons Jordi Pujol, es pressiona a esportistes i persones de relleu internacional perquè no exhibeixin la seva catalanitat; o el President de la Caixa...

En qualsevol cas, amb més o menys encerts a l’hora d’escollir els guardonats, tampoc en aquest cas el tripartit hi ha donat un aire nou. S’ha limitat a reincidir en els mateixos errors, i a fer-ne el mateix aprofitament partidista. Poca renovació, pocs canvis, i més del mateix.
Potser és una manera d'atorgar a tots els catalans la nostra creu particular.