Pàgines

dilluns, 26 de març del 2012

Del sí, però no, al no, però sí

Suposo que cadascú pot fer la lectura que vulgui del darrer Congrés de CDC, però en qualsevol cas és evident que el partit liderat per Artur Mas ha fet un pas més, en la línia del que és la tendència general del país. Tots els intents per a convèncer els espanyols que els catalans voldríem (o com a mínim ho volia fins ara la classe dirigent del país) quedar-nos a Espanya, i només demanàvem ser respectats i no agredits tan brutalment, han fracassat. Ells només ens accepten si renunciem a ser nosaltres mateixos, si ens fem l’harakiri, si renunciem a la nostra llengua i posem a la seva disposició els nostres recursos.

Als dirigents de CDC ja els anava bé una situació d’una certa dependència, que els permetés gestionar còmodament una petita part del pastís. Però els espanyols no s’hi avenen. No s’ha pas de ser nacionalista per veure que no podem ser cornuts i pagar el beure, o com a mínim que cal posar-hi alguns topalls i alguns terminis; però ells cada vegada s’envalentonen més. Fins i tot ex dirigents del Partit Popular català, que ja no hi tenen responsabilitats ni aspiren a viure de la bicoca, comencen a dir que, així, la independència es convertirà en l’única sortida possible, en un destí inevitable. Mentre el plenari del congrés convergent votava a favor de treballar per assolir les estructures d’un Estat propi, Mas els arengava a no perdre la centralitat. És més o menys el que han fet els congressistes convergents: apostar per no quedar-se al marge d’un corrent sobiranista que sembla imparable, que ells mateixos xifraven en més d’un 70% de la seva militància. No apostar, avui, per la plena sobirania, que vol dir anar cap a l’Estat propi, amb tot el que implica tenir un Estat propi al sí de la Unió europea, era perdre aquesta centralitat que predicava el President.

Ara, des de la resta de formacions polítiques podran fer totes les cabrioles que vulguin. Hi haurà qui s’esquinçarà les vestidures per considerar que així difícilment podran atorgar a Mas el títol d’”Español del Año”. Alguns fins i tot formularan la tesi contrària a la que formulen molts nacionalistes: quina contradicció la dels populars, que sostenen un govern que vol portar el país cap a la independència! Però també hi haurà qui preferirà optar per la incredulitat, i assegurar que tot aquest congrés respon al nacionalisme de cap de setmana que s’esvaeix a primera hora del dilluns. Personalment, penso que benvinguts al club dels qui estem per un Estat propi!