Pàgines

dissabte, 27 de desembre del 2008

Macià en boca de tothom

Aquests dies hem sentit i llegit molts comentaris elogiosos cap a la figura de Francesc Macià. Tots els partits catalans, des de CiU fins i IC-V han acudit a la seva tomba per a retre-li homenatge i reclamar-lo com a referent també per a la política catalana actual. Tant ha servit a Montilla per a invocar el seu esperit negociador amb Madrid, com a Puigcercós o Benach per a recordar-ne la seva actitud de fermesa. I probablement una bona part de raó assisteix a uns i altres.

Segons com es miri, la història mitifica una realitat que en el seu moment no va ser ni tan idíl·lica ni tan plàcida; la unanimitat amb què ara es jutja el President Macià no hi era en la seva època, ni tan sols al si d’Esquerra Republicana. La conversió de Macià al republicanisme i al catalanisme va ser més aviat tardana, després d’haver fet carrera dins de l’exèrcit espanyol. En el seu moment, també va creure en la lluita armada, va redactar la Constitució independentista de La Havana el 1929 i va pactar les rebaixes de l’Estatut de Núria de 1931, al finalment aprovat el 1932. Macià era l’”Avi” molt estimat a Catalunya, però també era tot això, per bé i per mal, i amb totes les seves contradiccions.

Però, segons com es miri, la història més que mitificar, o al marge de possibles mitificacions, el que fa és situar la figura en el seu punt just. Un punt que el fa assumible per a socialistes i per a conservadors, per als qui voldrien un encaix dins d’Espanya i per als qui voldrien deslliurar-se’n. I és que la política del dia a dia, dels qui tenen la responsabilitat de governar o dels qui la tenen de fer oposició, així com la dels qui intenten analitzar-la, es fa a batzegades amb encerts i desencerts que sovint seran difícils de discernir fins que no ha passat un cert temps, fins que no han passat pel sedàs de la història.