Pàgines

dimecres, 31 de desembre del 2008

En defensa del terrorisme

El conflicte entre Israel i Palestina és de difícil resolució i d’un complexitat extrema. De manera que qualsevol intent de discernir entre bons i dolents és tan perillós com irreal. Dos pobles que reclamen el seu dret històric sobre una mateixa terra, amb l’agreujant que la seguretat dels uns passa per l’anorreament dels altres, i amb el convenciment mutu que és amb la força de les armes que un dels dos s’alçarà amb la victòria. És possible que, d’entrada, ens sentim inclinats a posicionar-nos a favor de la causa palestina, si més no per ser els més febles. Però també és evident que ens resulta de difícil comprensió l’actitud provocadora de Hamas de voler portar el conflicte per la via de la confrontació quan saben que o bé hi tenen totes les de perdre o com a mínim representarà un sofriment enorme per a la seva població.

D’altra banda, el conflicte es desenvolupa sota unes premisses que sembla que no encaixin. Els atacs de Hamas, a cegues i amb una eficàcia mínima, no provoquen cap altre efecte que el d’exacerbar els ànims israelians i donar arguments als més radicals per emprendre accions contra el poble palestí. De la mateixa manera que els atacs de l’exèrcit israelià afecten bàsicament la població civil i l’autogovern palestí, però enforteixen els moviments islamistes com els de Hamas. L’estratègia occidental, comú en tots els exèrcits, d’atacar la població civil per tal de provocar una desmoralització general no funciona en el món islamista on cada víctima, i més si es tracta d’un menor, és una proclama encesa a la guerra santa.

Ara bé, una cosa és que el conflicte vist globalment no es pugui reduir a una confrontació entre el bé i el mal, des de cap punt de vista, i l’altra és que no es pugui afirmar amb tota rotunditat que hi ha accions criminals, de terrorisme d’Estat, del tot injustificables. L’ofensiva israeliana que, amb el pretext d’atacar Hamas, el que fa és destruir totes les estructures bàsiques de l’Autoritat de Palestina, que no és el mateix, sense mirar prim amb les nombroses víctimes que està produint entre la població civil, és una acció terrorista molt més greu que la que diu voler combatre. D’aquí la hipocresia de la comunitat internacional que és capaç de clamar contra uns determinats terroristes, però protegir i justificar-ne uns altres.

Si el delicte d’enaltiment, justificació o no condemna del terrorisme, tipificat penalment en la legislació espanyola, s’apliqués en aquest cas, es podria imputar la majoria de dirigents occidentals i espanyols. Però la Justícia, la nostra Justícia, discerneix molt bé el que és terrorisme d’Estat, el que produeix beneficis, del que és terrorisme de pobles que malden per sobreviure, i que pot perjudicar els interessos de l’Estat.

dimarts, 30 de desembre del 2008

Candidatura unitària a les europees (III)

Des d’una perspectiva nacionalista sembla força evident la necessitat de fer un front comú amb una candidatura unitària de les forces catalanistes al Parlament europeu. Una evidència, però, que també hi és en altres àmbits de l’acció política, encara que no calgui traduir-ho forçosament en forma de coalicions o de pactes estables, i que molts dirigents polítics de les diferents formacions implicades rebutgen. Si finalment no és possible anar plegats en les eleccions al Parlament europeu no serà només per la negativa d’un sol partit, sinó per la curtesa de mires dels dirigents de tots els grups implicats.

A títol individual vaig donar suport a la recollida de signatures per fer possible aquesta candidatura nacionalista per a les eleccions europees, però sóc conscient de les dificultats objectives que hi pot haver per assolir un acord, algunes de les quals ja he comentat en els articles anteriors. Per tant, no tiraré pas les culpes als dirigents d’Esquerra per una possible manca de capacitat negociadora o de destresa política, que crec que també n’hi ha, perquè és evident que la força central i en definitiva responsable de la viabilitat d’aquesta candidatura és CiU. Ara bé, les argumentacions que s’han donat des d’ERC són realment deplorables i, com ja he dit en altres ocasions, demostren el baix perfil dels nostres dirigents capaços de perdre’s en frases grandiloqüents, buides de contingut, o directament en bajanades impròpies d’un partit que aspira a ser el referent d’un país.

El Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra, Ignasi Llorente, declarava textualment: “Catalunya té, ara més que mai, una oportunitat històrica per implicar-se en la construcció europea de forma activa i abandonar definitivament el paper d’observadors passius que sovint hem tingut en l’escenari internacional més proper”. Per favor, no diguem tonteries. Jo no sé si hi estarà d’acord en Bernat Joan o els eurodiputats d’Esquerra que l’han precedit, que fins ara hem fet el paper d’observadors passius. No és que hi haguem fet un paper especialment galdós, a Europa, però és que tampoc hi tenim massa possibilitats; i cada vegada menys, perquè amb les successives ampliacions percentualment hi tindrem menys pes encara.

Per tant, d’oportunitat històrica, res de res. Senzillament, per una qüestió matemàtica, cada vegada serà més difícil a un partit com ERC, o com CiU, tenir representació a Europa en solitari. I és aquesta aritmètica la que ens força a buscar algun tipus de coalició que ens permeti no quedar-ne al marge. Simplement això.

I Llorente encara hi afegia: “...que serveixi de plataforma per a la resta de partits polítics dels Països Catalans, per defensar els interessos propis i ajudi a recuperar la confiança dels ciutadans i ciutadanes en les formacions polítiques”. La confiança de la ciutadania no es guanyarà per la unitat de les forces catalanistes en aquestes eleccions europees, les que menys incidència real tenen sobre el futur del país, i quan tothom sap que ens hi veiem forçats per les circumstàncies. La confiança en tot cas ens la guanyaríem tenint una visió de país, i no pas partidista, en els grans temes que ara mateix planen sobre la política catalana: finançament, retallada de l’Estatut, i en generals les polítiques nacionals que ens haurien de fer avançar cap a la plena sobirania.

Però, és igual. Com ja deia en el Congrés d’ERC, tenim uns dirigents amb escassa capacitat d’anàlisi, però que els agrada fer frases altisonants que no tenen res a veure amb la realitat del dia a dia. Una solemnitat dialèctica que contrasta amb els incompliments dels acords presos en aquell Congrés, amb les successives línies vermelles que ens deixem traspassar sense capacitat o voluntat de reacció. No fos cas que algú perdés la seva situació de privilegi.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Candidatura unitària a les europees (II)

No crec que sigui cap sorpresa la freda acollida que ha tingut la proposta d’Esquerra per a conformar una candidatura conjunta de les formacions polítiques catalanistes, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu. En política, quan es fa un emplaçament públic d’aquesta mena és perquè ja se’n sap el resultat o perquè, en el fons, la intenció era una altra. Altrament, seria molt d’il·lusos pensar que CiU podia respondre positivament a la crida. Almenys, ara. Per tant, apunto diverses hipòtesis que explicarien tant la proposta d’ERC com el refús inicial de CiU.

Seria absurd pensar que un partit polític que realment pretén fer un pacte d’aquestes característiques, ho fes mitjançant una carta esbombada públicament. Per tant, una possibilitat seria simplement que, fracassades les negociacions prèvies entre dirigents d’ambdós partits, Esquerra s’avança no ja amb la intenció d’obtenir una resposta sinó de carregar les culpes del no acord a l’altra formació.

No oblidem, d’altra banda, que en política sovint pesen més les formes que el fons de la qüestió. I en aquest cas, és evident que en una coalició electoral entre diverses forces polítiques catalanistes CiU en voldria tenir, com a força majoritària, un protagonisme clar que fins i tot podria vendre com a inici de la seva “Casa Gran”. Conscients d’aquest paper hegemònic de CiU, des d’Esquerra es voldria neutralitzar deixant clar a nivell de mitjans de comunicació que la coalició sortia d’una iniciativa seva. No seria d’estranyar, doncs, que un cop rebutjada la proposta d’Esquerra, els convergents preparessin la seva llista conjunta amb altres formacions menors per acabar invitant Esquerra a sumar-s’hi. A més, CiU juga amb l’avantatge de saber que per a mantenir un sol eurodiputat ells ja tenen altres fórmules de coalició, mentre que Esquerra es troba en una situació de feblesa i s’hi juga quedar fora del Parlament europeu.

Hi hauria, esta clar, altres possibles interpretacions que, per estrafolàries, jo descartaria d’entrada: una seria que des d’Esquerra mateix es volgués boicotejar un acord de coalició, i la millor manera seria posant el partit majoritari, CiU, entre l’espasa i la paret, com si aquest hagués d’acceptar incorporar-se a una iniciativa del grup petit, Esquerra. I encara en quedaria una altra de més irrisòria i inversemblant que seria que realment, de bona fe i per simple desconeixement del funcionament de la política, els responsables d’Esquerra haguessin fet la crida pública a la coalició electoral pensant, ingènuament, que podien obtenir-ne una resposta positiva.

Una altra cosa ha estat la forma de presentar-ho i sobretot les argumentacions del Secretari d’Imatge i de Comunicació d’ERC, Ignasi Llorente, que en tot cas ja comentaria demà.

diumenge, 28 de desembre del 2008

Candidatura unitària a les europees (I)

A mig any de les eleccions al Parlament europeu s’han incrementat els moviments dels partits catalans per a poder-s’hi presentar amb un mínim de garanties. Es tracta d’unes eleccions ben poc engrescadores per a la ciutadania, donat el poc pes que, avui per avui, té aquest Parlament europeu, que, a més, no compleix els requisits mínims des d’un punt de vista democràtic per a ser considerat un poder legislatiu. La majoria dels ciutadans en desconeix la funció, i per tant l’eficàcia, la seva composició i distribució en grups ideològicament més o menys afins, i en definitiva quins són els seus representants.

D’altra banda, pel nombre d’escons a repartir i pel mateix sistema de circumscripcions electorals, es fa molt difícil l’entrada per als partits minoritaris en el conjunt de l’Estat. Això obliga, ha obligat fins ara, a tota mena de coalicions sense gaire més lògica que la necessitat de sumar vots per a tenir-hi un lloc. Recordem, per exemple, que CiU havia fet una coalició que incloïa el Partit Socialista de Mallorca, mentre que ERC havia intentat el mateix però amb Unió Mallorquina, partit situat molt més a la dreta.

CiU té dues opcions sobre la taula, incompatibles entre elles: o bé repetir la fórmula del Galeuscat, amb el PNB i BNG, o bé una coalició amb partits catalans, sabent que ben poca cosa li aporten els partits valencians o mallorquins i que, per tant, l’altra gran soci català només pot ser ERC. Malauradament, tots els partits prendran la decisió en funció dels càlculs de probabilitats de treure un millor resultat com a grup polític. Una coalició amb BNG i PNB assegura a CiU tenir un eurodiputat, però amb la seguretat que no en podrà tenir un segon; la coalició amb partits valencians i mallorquins pot ser la més arriscada, perquè corre el risc de quedar-se fora, però en cas d’èxit tots els beneficis serien per a ells; i finalment la coalició amb ERC li assegura també un eurodiputat que podria ser l’únic o haver-lo de compartir amb el d’ERC, amb el qual no compartirien ni grup parlamentari.

Un càlcul possible per a CiU, a l’estil Madí, seria assumir que només tindran un eurodiputat, i que, mal per mal, que no en tingui cap el partit rival, és a dir ERC. Aleshores, qualsevol de les altres opcions seria bona. Això, si preval la visió mesquina tan present en els dirigents polítics d’aquest país, que tenen visions per a tot menys de país.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Macià en boca de tothom

Aquests dies hem sentit i llegit molts comentaris elogiosos cap a la figura de Francesc Macià. Tots els partits catalans, des de CiU fins i IC-V han acudit a la seva tomba per a retre-li homenatge i reclamar-lo com a referent també per a la política catalana actual. Tant ha servit a Montilla per a invocar el seu esperit negociador amb Madrid, com a Puigcercós o Benach per a recordar-ne la seva actitud de fermesa. I probablement una bona part de raó assisteix a uns i altres.

Segons com es miri, la història mitifica una realitat que en el seu moment no va ser ni tan idíl·lica ni tan plàcida; la unanimitat amb què ara es jutja el President Macià no hi era en la seva època, ni tan sols al si d’Esquerra Republicana. La conversió de Macià al republicanisme i al catalanisme va ser més aviat tardana, després d’haver fet carrera dins de l’exèrcit espanyol. En el seu moment, també va creure en la lluita armada, va redactar la Constitució independentista de La Havana el 1929 i va pactar les rebaixes de l’Estatut de Núria de 1931, al finalment aprovat el 1932. Macià era l’”Avi” molt estimat a Catalunya, però també era tot això, per bé i per mal, i amb totes les seves contradiccions.

Però, segons com es miri, la història més que mitificar, o al marge de possibles mitificacions, el que fa és situar la figura en el seu punt just. Un punt que el fa assumible per a socialistes i per a conservadors, per als qui voldrien un encaix dins d’Espanya i per als qui voldrien deslliurar-se’n. I és que la política del dia a dia, dels qui tenen la responsabilitat de governar o dels qui la tenen de fer oposició, així com la dels qui intenten analitzar-la, es fa a batzegades amb encerts i desencerts que sovint seran difícils de discernir fins que no ha passat un cert temps, fins que no han passat pel sedàs de la història.

divendres, 26 de desembre del 2008

La gradualitat dels 3.800 milions

Conscients que l’acord de finançament a què s’ha arribat amb el Govern espanyol queda molt lluny de la xifra dels 3.800 milions que sempre s’ha calculat a partir de l’aplicació del que preveu l’Estatut, tant CiU com ERC ja han anunciat que estarien disposats a acceptar una certa gradualitat. Sembla que pot ser una bona solució per a salvar els mobles tant per als socialistes com per als nacionalistes catalans. Dit d’una altra manera, pot ser una sortida airosa que permeti salvar la pell als polítics que s’han venut per un plat de llenties.

Una solució d’aquesta mena, i tan poc especificada com sigui possible, permetria que cadascú expliqués l’acord a la seva manera. Els socialistes espanyols presentarien davant del PP i de les altres comunitats autònomes la xifra inicial per aquest any 2009 que respondria plenament als posicionaments dels qui s’han aprofitat fins ara de l’espoli a Catalunya. I probablement el PSOE podria pactar amb el PP que fessin una certa oposició, matisada pels President autonòmics beneficiaris de l’acord, per tal que els donés arguments per a justificar-ho a Catalunya i semblés que el nou finançament es queda a mig camí de les aspiracions dels uns i dels altres.

Els socialistes catalans, a part de donar suport a les tesis del Govern espanyol, argumentarien que ha estat la seva pressió sobre els companys de partit el que ha permès un acord que a mig termini satisfaria les nostres aspiracions. Naturalment, Esquerra i en certa mesura també IC-V reclamarien per a ells tot el mèrit d’haver arrencat de Madrid l’acord de gradualitat que ens hauria de portar a la fita proposada inicialment. Per la seva banda, CiU podria argumentar, tirant-ho en cara a ERC, que el pacte Mas-Zapatero va ser prou bo i, en tot cas, l’únic possible en aquells moments.

En principi, a no ser que algun partit valorés que li surt més a compte electoralment desmarcar-se’n, tots tindrien la seva coartada per a estampar la signatura. Ara bé, també tots serien plenament conscients d’haver signat un acord, la gradualitat del qual queda en mans de la credibilitat i de la voluntat de compliment per part de Zapatero o del Govern espanyol que correspongui. És a dir, res de res. Però aquesta vegada no es podria parlar d’incompliments, de mentides ni de falses promeses, sinó de simple estultícia.

dijous, 25 de desembre del 2008

3.800, la incòmoda xifra màgica

Han passat dos anys d’ençà de l’aprovació de l’Estatut, més un altre mig de pròrroga per l’incompliment del Govern espanyol. Hi havia temps de sobres per a preparar l’aplicació del que estableix el text estatutari en matèria de finançament. Però el que hi havia era una voluntat expressa de no complir amb el que preveu l’Estatut, i d’això n’eren conscients i copartíceps els socialistes catalans i, si més no per omissió, els seus socis de govern. Segueixo creient que el tema ja està pactat i decidit des de fa un cert temps, i que ara el que queda per decidir és el moment i la manera de fer-ho públic.

D’entrada, el compliment de la llei no hauria de ser objecte de negociació. Però posats a negociar, és evident que el que es guanyi per un cantó s’haurà de perdre per un altre; i Zapatero vol fer jocs malabars perquè sembli que tothom hi surt guanyant. Si Catalunya ha patit un espoli insostenible durant molts anys, la resolució d’aquest greuge s’haurà de fer en detriment dels qui se n’han beneficiat fins ara. Zapatero sap que pot quedar malament amb Catalunya, i fins i tot provocar la pèrdua de la presidència de la Generalitat, però de cap de les maneres pot arriscar-se a perdre Andalusia o Extremadura.

Per això ha calgut pactat la submissió dels socialistes catalans per tal que acceptin un mal acord. Hi ha hagut tensions internes i veus discrepants, però al capdavall s’ha imposat la tesi de donar per bo el que bonament vulguin concedir-nos des de Madrid. Ara resta trobar el moment oportú per anunciar-ho, i sobretot convèncer els socis de Govern que l’acord tampoc és tan desastrós. I en tot cas, sempre quedarà el recurs de culpabilitzar-ne CiU. Per això han reclamat des de fa temps que no es donessin xifres, que es parlés de vaguetats que després fossin fàcilment interpretables en un o altre sentit. I per això ha molestat que les cambres de Comerç donessin la xifra del 3.800 milions com a límit per a acceptar el nou finançament; una xifra que ja s’havia calculat anteriorment amb una simple aplicació del que preveu l’Estatut, que és el que s’havia d’haver fet, i que en algun moment o altre han anat indicant tots els partits catalans.

Tothom sap que la xifra no serà aquesta, que el que s’ha pactat queda molt per sota. De manera que no convé parlar de xifres, diuen, i en tot cas alguns ja anuncien que es podrien acordar un sistema gradual. Però ara mengem-nos el torrons i de la gradualitat ja en parlarem demà.

dimecres, 24 de desembre del 2008

I això d’Europa, ben bé què és?

El Tribunal Suprem acaba de treure una sentència en la qual avala la utilització del terme “bio”, tal com el feien servir moltes marques comercials, com a simple reclam publicitari encara que no complís la normativa europea sobre els productes ecològics. El tema pot tenir una importància relativa, perquè si bé és cert que les empreses utilitzaven el terme com a publicitat enganyosa, fent difícil discernir entre els productes realment produïts sota els estàndards ecològics de la resta, no és menys cert que aquesta és una pràctica generalitzada i normalment admesa en la resta de productes de consum. Per mi, el tema pot ser preocupant pel que representa d’ignorar les lleis i les normatives europees.

Teòricament, la ratificació d’un Conveni o d’un Tractat internacional per part d’un Estat, com és el de la Unió europea o, com deia dies enrere, la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, implica que la legislació i les normatives generades per aquests ens supra estatals entren a formar part de l’ordenament jurídic del Estats. Quan políticament convé, però, aquest ordenament jurídic és vulnerat sense cap mena de mania senzillament perquè no està clar el sistema de sancions en cas d’incompliment. Per tant, la Justícia, quan vol afavorir determinats interessos empresarials o determinades polítiques d’una ideologia concreta, pot dictar sentències negligint completament aquest ordenament jurídic internacional o simplement contravenint-lo.

És el que ha passat ara amb aquesta sentència que contradiu plenament la normativa europea. Això vol dir que les normatives europees queden sense efecte, o almenys aquelles que el sistema judicial espanyol consideri que no s’avenen amb uns interessos concrets. Així, el Parlament europeu disposa de ben poques funcions legislatives, la mateixa Comissió europea en fa cas només quan li convé, però després els Estats amb una visió nacionalista molt forta s’ho acaben de passar pel forro.

I un es pregunta: I això d’Europa, ben bé què és?

dimarts, 23 de desembre del 2008

El camí cap a la Independència

Pascual Editors ha decidit publicar la versió en catalana del llibre “El camí cap a la independència?” de Murray Pittock, que analitza el procés d’emancipació d’Escòcia. Allà, el llibre ha tingut un gran èxit, i és possible que també en tingui aquí. No sé si l’èxit serà atribuïble a l’interès que desperta entre els catalans la realitat escocesa, o si més aviat serà una reflex del buit que es troba a faltar a casa nostra. Perquè de llibres que parlin de Catalunya i de la Independència, des d’una perspectiva d’abrandament personal, de vaguetats i tòpics per a acontentar la clientela, n’hi ha molts. Però no en tenim cap, ni tan sols una mini guia, que ens presenti un veritable “camí cap a la independència”.

Personalment vaig creure, quan es va convocar la conferència nacional de la tardor del 2007, que hi havia la voluntat de marcar un full de ruta, un “camí cap a la Independència”. Després ja vaig veure que tot plegat era fum, que d’establir unes línies mestres a seguir, res de res; que es parlava, com a estratègia bàsica, de coses tan insòlites com d’assolir com a partit una hegemonia parlamentària, quan estàvem immersos pels nostres propis errors en un procés de davallada que no sembla haver tocat fons. Els més optimistes ens auguren (ens autoaugurem) un manteniment de l’statu quo per anar tirant.

No disposem, doncs, d’un veritable “Camí cap a la independència”. Ni en format llibre ni en format projecte. Això dóna peu a molts catalans a optar per vies radicalitzades, farcides de bona fe i d’utopia, però mancades de realisme; o continuar creient que, avui per avui, el nacionalisme convergent encara és el més plausible. I els qui ens mantenim dins d’ERC perquè, malgrat tot, creiem que seria l’eina vàlida i la més idònia per a marcar aquest “Camí cap a la independència” anem d’ensurt en ensurt, de decepció en decepció, desil·lusionats per la manca de lideratge i d’una visió de futur mínimament creïble, que vagi més enllà del simple sosteniment d’uns càrrecs públics i d’unes posicions de poder.

Ridao deia ahir que ERC era la garantia d’un bon acord de finançament, i tant de bo li puguem donar la raó d’aquí a uns quants dies o unes quantes setmanes. Però molt ens temem que li haurem de tornar a tirar en cara la seva actitud, la de l’actual direcció, mancada d’un horitzó i d’una estratègia clara ni per a assolir un bon finançament. Del “Camí cap a la Independència” ja ni en parlem, o ens en farem passar les ganes llegint la traducció del llibre escocès.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Pacte Nacional per a la Immigració

El Govern de la Generalitat segueix amb el seu plantejament d’anar aprovant grans Pactes Nacionals sobre temes cabdals per al país: el de l’Educació, el de la Recerca, i ara el de la Immigració. L’aprovació d’un pacte d’aquestes característiques té la virtut de marcar unes línies generals a seguir amb el més ampli consens possible, tant polític com social, i evitar així la reformulació de les polítiques quan hi ha un canvi de govern, o simplement un canvi de titular en el Departament en qüestió. Penso, sincerament, que aquest és un dels encerts, si més no d’intenció, d’aquest Govern.

El Pacte Nacional per a la Immigració conté elements altament positius per a portar a terme una bona política d’integració i de cohesió social. I tan positius són els enunciats del pacte, per exemple, pel que fa a la llengua catalana com a “punt de trobada i porta d’entrada a la catalanitat” com deia la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, com el fet que aquests enunciats siguin assumits pels socialistes i facin dir al President que l'objectiu del pacte és assegurar que "Catalunya segueixi sent un sol poble", i que la llengua catalana "ha de ser un vehicle d'acolliment i integració".

És cert que hi ha sectors interessats en fomentar el discriminació i la segregació, en alguns casos amb posicionament clarament racistes i en d’altres, més hipòcritament, simulant una defensa dels interessos i de la identitat dels nouvinguts, però remarcant-ne sempre la seva diferència, la seva no pertinença a la societat catalana, i fomentant la creació guetos amb l’excusa que així poden reviure les seves arrels identitàries. És important que el pacte hagi estat signat pels partits del Govern i del principal partit de l’oposició, així com per les patronals i organitzacions empresarials, la UGT, els sindicats agraris, associacions d’immigrants, les associacions municipalistes, i entitats com la Creu Roja o Càrites. I tampoc és d’estranyar que hi hagin mostrat el seu desacord els partits que treballen per a fomentar la divisió de la societat catalana, com el PP i Ciutadans, així com entitats molt més interessades en el segregacionisme que en la integració com ara SOS Racisme, i és més de doldre que se n’hagi mantingut al marge, probablement per les mateixes raons, el sindicat CCOO.

Ara, el que caldrà és vetllar perquè realment el Pacte Nacional per a la Immigració sigui útil i efectiu, i que no es tergiversi a la primera de canvi, com ha passat amb el Pacte nacional per a l’Educació.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Afició anglesa contra la selecció britànica

El Govern britànic ha proposat que en la propera edició dels Jocs Olímpics hi competeixi una única selecció de la Gran Bretanya, en lloc de fer-ho per separat Anglaterra, País de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. Una proposta que ja ha tingut reaccions diverses: d’una banda, hi ha donat suport la Federació Internacional de Futbol, la FIFA, però s’hi han mostrat en contra veus institucionals i esportives de les diferents comunitats que integren la Gran Bretanya. Però, el curiós del cas, almenys des de la nostra perspectiva, és el posicionament d’alguns estaments de la societat anglesa.

A la Gran Bretanya hi ha una consciència clara de la identitat de cadascun dels territoris que la conformen, de manera que mai ha estat cap problema l’existència de lligues separades i seleccions pròpies, desmentint així la idea que només hi pot haver una selecció per cada Estat. En canvi, en la majoria dels esports dels Jocs Olímpics sí que competeixen plegats, com a Regne Unit. Per tant, aquesta proposta tampoc aporta massa res de nou; en tot cas és un gest simbòlic que ja ha aixecat algunes alarmes.

Des d’un punt de vista estrictament esportiu, que en lloc d’haver-hi una sola selecció britànica n’hi hagi quatre això els beneficia: Són molts més els esportistes que poden participar en les diferents fases de les competicions. De manera que els qui a part de ser anglesos, escocesos, gal·lesos o nord irlandesos se sentin britànics han de preferir aquesta fórmula de competir per separat perquè els dóna més possibilitats de tenir equips i esportistes competint en els Jocs o en les competicions que sigui. Un cas més que evident és el del torneig de Rugbi anomenat de les Sis Nacions, en què el Regne Unit hi aporta quatre seleccions que se sumen a les de França i Itàlia.

Però en aquesta ocasió les protestes per la iniciativa del Govern britànic no han vingut solament d’escocesos, gal·lesos i nord irlandesos, sinó també d’organitzacions angleses. Senzillament perquè els anglesos, en general, diferencien perfectament entre el que és Anglaterra i el que és el Regne Unit. Per ells Regne Unit no és la disfressa dels anglesos per imposar-se sobre els altres, sinó una estructura política comuna. Res a veure amb el concepte d’Espanya que, per a molts, és la marca imperial de Castella.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Atemptat contra l’ambient nadalenc

Les anècdotes són sempre això: anècdotes, fets puntuals, xocants, sovint inversemblants, sense més valor en la mesura que no són representatives d’una realitat global... A no ser que aquestes anècdotes es repeteixin una i altra vegada; perquè aleshores, les anècdotes passen a ser exemples d’aquesta realitat global. Des de l’esquerra, sempre s’havia vist aquest període nadalenc amb unes certes reserves pel que tenien d’esperit conservador, de presentació d’un món irreal, d’un esperit religiós institucionalitzat però buit, d’un consumisme desaforat, i que tan bé retratava aquella caçó del Pau RibaAquesta nit és Nadal”(1). Ara, és des de l’esquerra que se’ns anima al consumisme, es construeixen arbres de Nadal insostenibles, i es prohibeixen actes cívics per a preservar l’ambient nadalenc, com si fossin en un Estat confessional.

Una i altra vegada, des del Govern de la Generalitat s’anima i s’instiga al consumisme com a fórmula per a combatre la crisi. L’Ajuntament de Barcelona es capaç de gastar-se 200.000 euros per a la construcció de cinc arbres de Nadal gegantins d’estructura metàl·lica insostenible i d’una estètica més que dubtosa. I ara aquest mateix Ajuntament acaba de prohibir un acte a la Plaça de Sant Jaume organitzat per un grup d’entitats ecologistes com Greenpeace i Tanquem les nuclears. L’acte havia de consistir senzillament en la lectura de textos ecologistes i contraris a les nuclears, però l’Ajuntament de Barcelona els ha denegat el permís. Algú s’imagina que aquesta prohibició hagués estat signada per la dreta? Hauríem omplert portades dels diaris progres posant el crit al cel per una censura que hauríem considerat retrògrada, ultraconservadora, i mesquina. Doncs, bé. Si prové de l’anomenada esquerra és igualment retrògrada, ultraconservadora i mesquina, a més de palesar la hipocresia i la falsedat d’aquests grups (PSC-ICV) que usurpen fraudulentament el nom de l’esquerra.

Però, el més surrealista del cas és que l’Ajuntament de Barcelona ha donat com a excusa per a prohibir l’acte de les entitats ecologistes, que no era adient per a l’ambient nadalenc. Si haguessin proposat cantar-hi nadales, ja els haurien donat permís, però... llegir textos antinuclears? No, gràcies! Ara, que potser també haurien prohibit com a nadala la cançó de Pau Riba, poc escaient per a l’esperit nadalenc.

(1)
AQUESTA ÉS LA NIT DE NADAL
1. Llum als carrers, de colors,
campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s'emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!
2. Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper,
grans bigotis postissos, disfresses
i gresca guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!
3. Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca
i l'ampolla a la mà, de conyac, tot tocant,
tot bevent, caminant solitari i vaiver
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!
4. I heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni
a la casa el marit i no es gasti els diners
convidant embriac els companys a xampany.
L'amigable nit de Nadal!
5. I heus aquí les riuades de gent que només
perquè avui és Nadal s'han llançat al carrer
disfressats, fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
És la plàcida nit de Nadal;
6. I heus aquí com les meuques guarnides de festa
quan entren i surten, avui més que mai,
de les habitacions van cantant,
les cançons del Sud de Nadal!
7. I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d'avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!
32
8. Una cega velleta s'hi acosta i s'adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
en la clara nit de Nadal!
9. Mentre el fum se'n va ple de guspires
i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n van cap a prendre turrons i xampany.
Són poquets que ja tornen de la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

divendres, 19 de desembre del 2008

Aniversari d’incompliments i altres foteses

En els darrers dies s’ha anat creant un cert clima d’expectació pel fet que pugui vèncer un nou termini dels que s’havien donat per tenir enllestit el nou finançament de Catalunya. És un aspecte purament anecdòtic, perquè els incompliments s’han fet norma habitual del Govern espanyol i no els ve d’aquí, si cal, fer un nou ajornament. Personalment crec que el tema fa temps que està tancat, i només resta trobar el moment oportú i la manera d’explicar-lo a l’opinió pública, i sobretot de convèncer els dòcils socis de Govern que no en facin grans escarafalls. I, per tant, enmig de les festes nadalenques, entre el dia del Innocents i les ressaques de Cap d’Any pot ser el moment oportú per a anunciar-ho.

El Govern espanyol, i amb ell els socialistes catalans, ja han pogut constatar que sigui quina sigui la proposta de finançament no hi haurà cap resposta unitària, de manera que hauran d’aguantar unes quantes declaracions intempestives i poca cosa més. Saben que és el mateix que s’esdevindrà amb el tema de la retallada del Tribunal Constitucional: tots els partits fan veure que estan a favor d’una posició comuna, però cadascun d’ells l’únic que fa es proclamar amb tota rotunditat que el que cal fer és exactament el contrari del que diuen els altres: el resultat serà res de res.

Ara farà un any que si ens haguéssim cregut les paraules del President Zapatero, o si és que la seva paraula hagués tingut cap mena de valor, s’hauria traspassat ja el servei de Rodalies de Renfe. I tot just ara la Ministra Magdalena Àlvarez anuncia que està treballant “amb la Generalitat” per a presentar un pla global d’actuacions per a millorar el servei. No per traspassar-lo!. Això seria una fase posterior, diuen.

Tant se val. Ells marquen el ritme dels traspassos i dels acords o desacords. El principal escull d’aquestes negociacions no és el contingut final, que sempre el decideix unilateralment el Govern espanyol, sinó com enquadraran la foto. I qui no hi surti... a picar de peus.

dijous, 18 de desembre del 2008

Un Estat uninacional i unilingüe

En el darrer informe del Consell d’Europa sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries es reitera un dels temes de fons que marquen les relacions entre les diverses comunitats lingüístiques i nacionals que l’integren: És Espanya un Estat uninacional i unilingüe? L’Estat espanyol i els seus representants polítics estan convençuts que sí, i per tant actuen en conseqüència. De facto, l’Estat nega l’existència d’unes comunitats lingüístiques, culturals i nacionals que no se senten representades per la seva visió uniformitzadora basada en una sola llengua, una sola cultura i una sola nació, contravenint així el que estableix la Carta europea, tal com ho fan constar els experts del Consell d’Europa en aquest segon informe.

En aquest l’informe, referint-se a l’àmbit de la Justícia, s’hi diu: “Que es prenguin les mesures jurídiques i practiques necessàries per tal d’assegurar l’aplicació dels compromisos continguts el l’article 9 de la carta, assegurant en particular que un percentatge elevat pel personal que treballa en l’àmbit de les comunitats autònomes a les quals afecta l’aplicació de l’article 9, tinguin un coneixement pràctic de les llengües cooficials”. I el mateix es diu aplicat a l’Administració perifèrica de l’Estat, reiterant a més que durant tots aquests anys no s’ha fet cas de les seves recomanacions anteriors i que tot continua igual, incomplint així els compromisos de la Carta.

De fet el tema és que, a les comunitats autònomes catalanes, basques o gallega, hi ha una divisió de criteris i de posicionaments entre els qui voldrien ser reconeguts al si de l’Estat i els qui creuen que no és possible esperar aquest reconeixement i que per tant opten per la via independentista. A Espanya en canvi hi ha una visió molt més unànime, sense gaire matisos entre el PSOE i el PP. Per això, l’Estat s’arrenglera amb els independentistes en el sentit de deixar clar que no és possible, fins i tot per imperatiu constitucional, reconèixer el caràcter plural de l’Estat. D’aquí que l’Estat no pugui complir amb els compromisos de la Carta europea, per més que teòricament sigui vinculant i formi part de l’ordenament jurídic espanyol.

Els qui encara creuen en la possibilitat d’esperar un mínim reconeixement de la nostra existència, com ara els socialistes catalans, sovint reben bufetades dels seus propis companys. Com la que els va engaltar ahir el President espanyol, Rodríguez Zapatero, en ridiculitzar el PSC dient que aquest partit i ell eren el mateix. Una versió actualitzada d’aquell “L’Estat sóc jo”.

dimecres, 17 de desembre del 2008

El Consell d’Europa avala la immersió lingüística

Sembla una mica incomprensible que els nostres polítics hagin utilitzat tan poc el posicionament del Consell d’Europa a favor de la immersió lingüística. Ja en el primer informe en què s’analitzava el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries aquesta institució europea deixava clara la seva visió netament favorable a un sistema educatiu com el català, basat en un únic model escolar amb la immersió lingüística com a instrument per a aconseguir una plena integració de les noves generacions. I així ho recordava el Consell d’Europa en aquest segon informe: “L’elaboració d’un model de plena immersió, sumat al model bilingüe, és l’objectiu que totes les comunitats autònomes interessades haurien d’intentar assolir de cara a complir gradualment amb els compromisos de la carta”.

El Consell d’Europa elogiava, doncs, la política educativa de la Generalitat de Catalunya precisament per ajustar-se als compromisos de la Carta, és a dir per ajustar-se al marc jurídic vigent. Alhora que recriminava el Govern valencià comminant-lo a “Establir models educatius fonamentalment en valencià, per a tot el programa escolar de l’educació primària i secundària, així com la tècnica o professional, i assegurar la seva disponibilitat en tot el territori ”, i ho acabava de reblar dient: “segueix essent necessari un model educatiu essencialment en valencià a tots els nivell de l’ensenyament en el territori”. Igualment, el Consell d’Europa diu que “Pel que fa a les Balears, el Comitè d’Experts conclou que es continua sense oferir una part important de l’ensenyament en català. La situació també és preocupant degut a l’aplicació del Decret sobre l’educació trilingüe”.

Una i altra vegada, doncs, per activa i per passiva, el Consell d’Europa avala les tesis catalanes a favor de la immersió lingüística que voldria que s’estengués als altres territoris de parla catalana. Un argument importantíssim per a combatre els qui, amb l’objectiu de dividir la societat catalana, de crear guetos i de consolidar la marginació a què el franquisme havia sotmès la llengua catalana, rebutgen quelcom tan fonamental, i emprat arreu del món, com és la immersió lingüística. I resulta igualment sorprenent que molts mitjans de comunicació, també de casa nostra, omplin pàgines senceres amb les opinions interessades i esbiaixades d’un ciutadà que fa una queixa contra el sistema educatiu català, i ignorin un posicionament tan important com és el del Consell d’Europa.

dimarts, 16 de desembre del 2008

La Carta europea i les llengües oficials

Avesats com estan a Madrid a retornar cartes, notificacions i documents per no estar escrits en la llengua oficial de l’Estat, per més que ho siguin de la comunitat autònoma emissora, els devia venir de nou que la primera queixa del Comitè d’Experts del Consell d’Europa fos precisament perquè el Govern espanyol havia enviat el seu informe només en espanyol. És difícil de creure que desconeguessin el règim lingüístic del Consell d’Europa, més aviat devia ser una actitud de prepotència i de voler demostrar que ells no tenen per què obeir unes normes que consideren injustes. Ja sabem de què va això.

El Consell d’Europa té com a llengües oficials únicament el francès i l’anglès, mentre que l’alemany, el rus i l’italià poden ser en determinats casos llengües de treball. Més educats, però, des del Consell d’Europa no van retornar l’informe al Govern espanyol per improcedent, com haurien fet ells, sinó que se’l van traduir pel seu compte i van seguir el procediment habitual encara que amb un cert retard.

Tot seguit, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa es lamenta que moltes de les recomanacions del primer informe sobre incompliments i manca d’informació aportada, hagin de reiterar-se en aquest segon informe. Tot i que reconeixen que hi ha hagut un canvi d’actitud per part del Govern espanyol, des del Consell d’Europa s’elogia especialment la col·laboració del Govern de la Generalitat i del Govern basc, mentre que es recrimina tot el contrari de governs com el valencià i el navarrès.

Se’ls hauria de dir als senyors del Consell d’Europa que això dels incompliments, la burla de la llei i el desacatament de les sentències judicials són norma de conducta al nostre país. I si no, que ho diguin als valencians que ja han perdut el compte de les reiterades sentències del Tribunal Superior de Justícia, del Tribunal Suprem i fins i tot del Constitucional, sobre la unitat de la llengua, que el Govern valencià es passa pel forro amb total impunitat.

dilluns, 15 de desembre del 2008

La Carta europea, una carta a jugar

El Consell d’Europa acaba de treure les conclusions del segon informe sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La Carta europea és un tractat internacional, creat amb l’objectiu de fomentar i protegir les anomenades llengües regionals o minoritàries. I com a tal, un cop ratificat per l’Estat, el seu articulat forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Ara bé, una cosa és la signatura o la ratificació d’un tractat i l’altra el seu compliment.

Un dels primers compromisos de la Carta és el de fer-ne la suficient difusió entre la població espanyola, però molt especialment en aquells estaments polítics i jurídics que l’haurien de tenir en compte en l’exercici de les seves funcions. I aquest ja és un dels primers compromisos incomplerts. Incomprensiblement, hi ha un gran desconeixement d’un dels pocs instruments que disposa la comunitat internacional per a protegir les llengües anomenades regionals o minoritàries. És evident que hi ha hagut una voluntat manifesta per part dels qui la van signar a contracor, o dels qui per motivacions estrictament politiques voldrien negligir-la, de deixar-la en l’oblit. Però també és evident que els nostres polítics tampoc han sabut o volgut aprofitar-la com caldria, i utilitzar-la com a argument polític i jurídic per a defensar la llengua catalana.

Ara s’ha presentat el segon informe del Comitè d’Experts, així com les recomanacions del mateix del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Cal recordar que el Comitè d’Experts està format per expert nomenats pels Estats, no pas per experts de les comunitats lingüístiques afectades, i que al capdavall el Comitè de Ministres representa els mateixos estats. Així, resulta que els Governs fan l’informe preliminar, que és analitzat pels experts nomenats per ells mateixos, i les conclusions les acaben fent els mateixos representants governamentals. I tot i així les conclusions finals són prou favorables com perquè se’n faci difusió i es reclami el seu compliment, encara que siguin uns mínims.

En els propers articles miraré d’analitzar alguns dels aspectes més interessants d’aquest segon informe del Consell d’Europa.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Els beneficis de la Banca

Cada any, quan es publicaven els beneficis de les grans empreses i de la banca, es donaven unes xifres espectaculars que eren presentades amb orgull i ostentació com a mostra d’una magnífica gestió empresarial. Els beneficis no tenien per què repercutir en millores salarials o de condicions de treball, sinó que es podien repartir sucosos dividends entre els directius i emprendre polítiques expansionistes per incrementar encara més els beneficis. El sistema funcionava a la perfecció.

Arriba la crisi generada en bona mesura per aquests afanys expansionistes sense límits, i els bancs tanquen l’aixeta dels crèdits; fet que trasllada la crisi financera al sistema productiu. La morositat al nostre país continua essent relativament baixa pel que fa als crèdits hipotecaris, no arriba al 3%, mentre que és més alta en el sector empresarial de la construcció. Els desorbitats moviments especulatius del sector immobiliari, en el qual hi han participat directament les entitats financeres és el responsable del desgavell actual, però els ajuts governamentals van destinats sobretot al sosteniment de les empreses i dels grans bancs. Ara apareixen xifres extraordinàries per donar liquiditat als mercats i fer viables empreses pèssimament gestionades, però es castiga directament el ciutadà que, malgrat tot, pagava religiosament els rebuts hipotecaris que la mateixa especulació anava engruixint. Els recursos dels ciutadans que el Govern destina a la Banca, al Banc de Santander per exemple, no serviran per a reobrir l’aixeta dels crèdits a les famílies i petites empreses, sinó per a pagar les seves aventures expansionistes a l’exterior. Els Govern fa aquestes grans aportacions de diners, sense demanar contrapartides. Faltaria més! Així, per als bancs, el sistema continua funcionant a la perfecció.

Però ara apareixen les dades dels beneficis del primer semestre del 2008, i la crisi no es veu reflectida per enlloc. No hi ha hagut un creixement de beneficis espectacular com en anys anteriors, però s’han mantingut estables aquests beneficis. Fins ara s’especulava amb la propietat i la necessitat de sostre de les famílies, ara s’especula amb la necessitat de crèdit. El sistema els funciona que ni fet a mida.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Les conseqüències del mal acord de finançament

El mal acord de finançament assolit amb el Govern espanyol està portant tensions al si del tripartit i al si del PSC. El Conseller Castells, sabent-se descol·locat i desautoritzat, intenta de tant en tant fer veure que ell no tira la tovallola, com si els socialistes catalans tinguessin cap marge de maniobra per a pressionar el PSOE. L’acord ja està segellat. Bé, més que un acord ha estat un acte de submissió i d’acceptació de la proposta del Govern espanyol. I el que molesta al Conseller Castells no són tant els termes amb què queda el nou finançament de Catalunya, com el fet que els seus propis companys de partit no facin ni l’esforç d’intentar dissimular el seu acte de submissió.

Un cop els socialistes catalans han donat per bons els número de Solbes, que vulneren obertament l’Estatut i que mantenen Catalunya en un estat de marginació i d’espoli, es tractava d’acabar de negociar com s’explicaria a l’opinió pública, com es convenceria els socis de Govern, i com es simularia que gràcies a les pressions del PSC encara s’havien pogut salvar els mobles. Però, no. José Zaragoza, i altres dirigents socialistes entre els quals hi ha lògicament els qui formen part del Govern espanyol, no han tingut cap mania a l’hora d’expressar la seva adhesió incondicional als números dels seus superiors del carrer de Ferraz, a Madrid. Fins i tot, com es queixava el Conseller Castells, sense tenir ni la delicadesa de fer veure que la posició dels socialistes catalans encara s’havia de prendre definitivament en la reunió de la seva Comissió Executiva.

Podem parlar dels reiterats incompliments de Zapatero i del seu Govern, però en aquest cas ja no podem parlar d’engany. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver la presentació d’una realitat falsejada, hi ha d’haver un posicionament que manifesti una cosa quan en realitat n’és una altra. En aquest tema, ja està tot dit i no hi ha més engany que el d’aquells que pretenen fer-nos creure que encara estan negociant.

divendres, 12 de desembre del 2008

Les declaracions d’un terrorista

Les declaracions de Manuel Fraga sobre la necessitat de “penjar d’algun lloc els nacionalistes” només té una disculpa: ell hauria de ser el primer. El nacionalisme espanyol es mostra amb una radicalitat i una visceralitat molt lluny de la condescendència i la moderació dels nacionalismes català o basc, per exemple. És cert que hi ha grups de nacionalistes bascos que no han renunciat a l’ús de la violència per a obtenir els seus objectius polítics, cosa que a Catalunya són inexistents; però és que el nacionalisme espanyol majoritari continua essent partidari de l’ús de la violència per a mantenir els mateixos objectius.

Es podria argumentar també un principi de demència senil que justificaria unes declaracions que, dites per algun nacionalista que no fos espanyol, de ben segur que ja haurien fet actuar la fiscalia. Però no és així. Manuel Fraga, i amb ell el Partit Popular, es neguen a condemnar la violència i el terrorisme que va portar a terme el franquisme perquè saben de la seva implicació directa. És el mateix que deia dies enrere el Rouco Varela en contra de la recuperació de la memòria històrica, perquè l’Església es veuria excessivament retratada com a còmplice dels crims del franquisme.

És justament el nacionalisme espanyol que impera en l’administració de la Justícia, el que impedeix que es tractin de la mateixa manera, d’acord amb el principi d’igualtat de tots els ciutadans, tots els casos d’amenaces, d’injúries, d’apologia de la violència, o d’enaltiment del terrorisme. Un presumpte delicte ho deixa de ser si prové del nacionalisme espanyol, aquest nacionalisme que en paraules de Manuel Fraga s’hauria de “penjar d’algun lloc”.

dijous, 11 de desembre del 2008

Dia Internacional dels Drets Humans

El mateix calendari que abans estava farcit de sants, avui, el trobem farcit de Diades. Hi ha Dia Internacional per a tot. En alguns casos, aquest dia pot servir per a recordar un tema quotidià més o menys oblidat, per a fer balanç de la situació o per a desenvolupar-hi alguna acció concreta, ni que sigui de conscienciació. El Dia Internacional dels Drets Humans no crec que pugui servir ni per això: potser més aviat per a què els humans que encara creuen en els drets de les persones sentin una mica de vergonya davant l’escarni que en fan els poders públics.

Em va semblar patètica l’entrevista televisiva que feien a Jaume Saura, President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. L’home intentava donar una visió positiva, fent una comparació entre la situació del respecte pels Drets Humans, ara mateix, amb la que hi podia haver cinquanta anys enrere. I li sortia un saldo positiu, està clar. Però no és qüestió de si ens ho podem mirar des d’una perspectiva més o menys optimista, o de si realment hi pot haver algun avenç tangible, sinó de quina és la voluntat dels governants i dels poders reals que dominen els destins del planeta.

La Declaració Universal de Drets Humans partia ja d’una voluntat d’establir uns mínims, però que sobretot no tinguessin cap mena de validesa jurídica i que per tant es quedessin al rang de recomanacions. No solament no hi ha cap mecanisme internacional per vetllar per la seva protecció i molt menys sancionar els qui els vulnerin, sinó que són els mateixos poders públics els qui legislen per tal d’impedir-ne la seva aplicació. Qualsevol intent de fer valer la lletra i l’esperit de la Declaració Universal de Drets Humans pot ser suspecte de delicte.

La Declaració Universal de Drets Humans és paper mullat des del moment que no són acceptats com a tals, i com a prevalents a qualsevol interès o legislació estatal. La seva aplicació sempre queda supeditada a la legislació, les lleis de mercat i les imposicions dels poders reals o fàctics que la vulneren. Els humans tenim uns drets que podem exercir sempre que els poders, polític, econòmic o religiós, ens ho permetin.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Els impresentables

Els pressupostos de l'Estat per al 2009 han estat vetats en la seva tramitació al Senat. Una mesura de caràcter testimonial, que ha servit només per a escenificar les posicions de cada partit, amb el convenciment que al Congrés el mateix pressupost obtindrà la majoria suficient per a ser aprovats definitivament. De fet hi havia quatre propostes de veto per a aquests pressupostos: el del PP, el de CiU, el d'ERC i el d'IC-V. Per tant, les objeccions que hi feien uns i altres podien ser diametralment oposades.

Bàsicament, hi havia dues grans motivacions que justificaven l'oposició als números presentats per Pedro Solbes: la seva inadequació per a fer front a la crisi, i l'incompliment de les promeses i del que estableix l'Estatut en matèria de finançament de Catalunya. La primera motivació val a dir que és més demagògica que real; no hi ha pressupostos ideals per a sortir de la crisi, per més diners que s'hi aboquin sempre seran insuficients, i en tot cas es podria al·ludir a una qüestió de prioritats. Unes prioritats que pel PP passarien per reduir despeses socials, desprotegir encara més els qui de veritat pateixen la crisi, i aportar els recursos necessaris perquè els qui s'han beneficiat del període de bonança i d'alguna manera han estat causants de la crisi ara en puguin sortir el més ben parats possible. A nivell social, les propostes del PP s'assemblarien més a les dels socialistes que no pas a les d'ERC o d'IC-V.

Més diferències hi hauria encara pel que fa al sistema de finançament. És evident que el Govern socialista, inclosos els socialistes catalans i a l'igual que el PP, estan disposats a incomplir el que marca l'Estatut i mantenir l'actual sistema d'espoli de Catalunya i de discriminació envers els catalans. CiU, ERC i IC-V per una banda, i PP i PSC-PSOE per l'altra. El fet que Esquerra hagi votat afirmativament el veto d'IC-V, i negativament el del PP, significa que coincideixen a grans trets amb els ecosocialistes però difereixen frontalment dels socialistes i dels populars. L'abstenció envers el veto de CiU, s'ha d'entendre més com una voluntat de no donar una imatge de front nacionalista, o per diferències estratègiques més que de fons, altrament també hi haurien votat en contra.

Des d'un punt de vista d'honestedat política l'actitud del PP de votar al costat d'ERC per erosionar el PSOE, encara que suposi votar en contra dels seus principis, és del tot impresentable. Abans d'ahir s'esquinçaven les vestidures per la fotesa d'una frase contra la monarquia, acusant els socialistes de tenir tractes amb els independentistes, i ahir eren ells els qui votaven a favor del qui crida "mori el borbó".

dimarts, 9 de desembre del 2008

Finançament: El més calent a l’aigüera?

Les paraules del President Montilla, dient que encara no estàvem a la recta final de la negociació pel nou finançament, que no preveia que aquesta setmana el Govern espanyol presentés encara cap nova proposta, i que tot just es parlava de conceptes però no de xifres, podria fer pensar que el Govern espanyol està decidit a ser coherent amb la seva trajectòria política. La seva paraula, i les seves promeses, no tenen cap mena de valor. Però jo m’inclino a pensar que el que no té cap mena de valor no són (només) les promeses de Zapatero sinó les paraules de Montilla.

Imaginar que a aquestes alçades els negociadors encara no tenen sobre la taula propostes i números concrets sembla una mica quimèric. Altra cosa és saber qui són aquests negociadors i realment què estan negociant. Tot sembla indicar que les gestions les porta molt directament el Conseller Castells, amb ben poca participació ni informació, dels altres socis de Govern, i recolzat això sí per Montilla i l’aparell del partit socialista. Com en el tema de la retallada que prepara el Govern espanyol a través del Constitucional, a Catalunya no hi ha pla B, no hi ha ni propostes alternatives ni previsió de respostes unitàries; ni unitàries ni de partit.

Imaginar que el Govern espanyol té gaire marge per a pactar un nou sistema de finançament diferent del que ja va perfilar el Ministre Solbes, tan allunyat del que marca l’Estatut i sobre la base del qual ja s’han confeccionat els pressupostos de l’Estat, és també quimèric. La negociació en aquests moments, entre el PSC i el PSOE, es basa en buscar la fórmula per explicar el mal acord de finançament per a Catalunya, per tal que això no els resti suport electoral, que no els obligui a avançar eleccions, i que els permeti controlar les previsibles reaccions aïrades dels qui defensen els interessos de Catalunya. Tan important com el contingut de l’acord i de les xifres, que ja vestiran de manera perquè siguin indesxifrables, és la traça i l’oportunitat de vendre el producte.

Una possible hipòtesi: entre Nadal i els Sants Innocents, enmig de l’ambient festiu i camuflat com una innocentada més, podria ser un bon moment per donar a conèixer el resultat de la negociació.

dilluns, 8 de desembre del 2008

La deslegitimitat de la Constitució (II)

Les males argumentacions sempre són perjudicials per a qui les formula. Joan Ridao afirmava que ‘La Constitució està deslegitimada perquè el 55% de la població actual no la va poder votar fa 30 anys’, i que ‘Tots els menors de 48 anys no han pogut dir ni ase ni bèstia i, per tant, d’aquí a 17 anys aquesta serà una constitució tècnicament jubilada’. Un argument que podíem sentir també en l’acte organitzat per les JERC. Amb aquest argument els espanyols es poden posar a riure: ¿la tornem a posar a votació perquè la torni a referendar una majoria de la població de l’Estat? Perquè cal suposar que desapareguda la causa de la deslegitimització, el tema quedaria resolt.

No crec que ningú dubti hores d’ara que el mateix text constitucional tornaria a ser votat afirmativament al conjunt de l’Estat. I si hom tingués la possibilitat d’optar entre el mateix text, un de més respectuós envers la plurinacionalitat de la l’Estat, i un altre que en remarqués el caràcter unitari retallant les competències autonòmiques, probablement guanyaria aquesta darrera opció.
Per tant, l’única possibilitat que el text actual, seguint l’argument de Joan Ridao, deixés de ser legítim via nova consulta popular, seria que hi hagués una part important de la població espanyola que optés per negar la vigència de la Constitució actual per considerar-la excessivament permissiva amb els nacionalismes perifèrics i per no garantir suficientment la supremacia de la nació, la llengua i la cultura espanyola enfront de les altres. ¿O és que algú es pensa que a nivell espanyol es rebutjaria l’actual text constitucional pel fet de no reconèixer el dret a l’autodeterminació?

I Joan Ridao ho acaba d’empitjorar preguntant-se: ‘¿on està el llistó, fins quan una minoria pot decidir sobre una majoria silenciada i quina legitimitat té el Tribunal Constitucional per dictar una sentència si es basa en una Constitució a punt de jubilar?’. El problema no està en el joc de majories o minories, perquè nosaltres sempre serem una minoria dins l’Estat. Arreu del món, a mesura que passen els anys, pugen noves generacions que no han tingut l'opció de refrendar la pròpia Constitució, com hi ha Parlaments que no han votat les lleis vigents, però això no és mai motiu de deslegitimació.
El problema i la deslegitimitat rauen, com deia ahir, en la no acceptació de la nostra existència com a poble i com a país. Cap llei ni Constitució està legitimada per a negar l'existència d'un poble, ni d'una societat ni d'un individu.

diumenge, 7 de desembre del 2008

La deslegitimitat de la Constitució (I)

Un any més a Espanya han commemorat l’aniversari de la Constitució espanyola. I, com sempre, s’hi ha fet el corresponent panegíric, se n’han cantat les excel·lències i s’ha remarcat la vigència del text. Algú ha insinuat la possibilitat d’una reforma; però tothom sap que aquesta reforma és inviable, tret que es tracti d’aspectes molt puntuals; i millor que sigui així. Perquè qualsevol reforma del marc constitucional, avui per avui, seria per a empitjorar-lo des del punt de vista del reconeixement de les diferents realitats nacionals de l’Estat, i per acabar de refermar-ne el caràcter unitari.

Al País Basc, sovint han fet servir l’argument que aquell text constitucional va ser rebutjat per la majoria dels bascos, mentre que a la resta de l’Estat, inclosa Catalunya, es va referendar positivament. És evident que la democràcia és basa en el principi del respecte per la voluntat popular, la de cada moment. Per tant, tan legítima va ser l’opció que en el seu moment van fer molts catalans de votar afirmativament la Constitució espanyola, com ho seria ara rebutjar-la. En tot cas, el que compta a l’hora de parlar de legitimitat democràtica és aquest respecte per la voluntat popular, que es vulnera quan es prohibeix fer una consulta democràtica per a conèixer quina és aquesta voluntat. D’altra banda, la deslegitimitat de la Constitució rau també en el fet que consagra una discriminació clara en favor dels ciutadans que tenen com a pròpia una llengua, en detriment dels ciutadans que en tenen una altra, i sobretot quan el text constitucional ens nega la nostra existència com a poble. Des d’una lògica gens democràtica s’afirma que donat que no existim no podem reclamar drets, i ens hem de sotmetre a la voluntat dels altres.

El problema de la Constitució espanyola, per als catalans, no està en el fet de si en un determinat moment la vam votar a favor o en contra, sinó en el fet que se’ns negui el dret a pronunciar-nos-hi. No és un problema de majories i minories, perquè al si de l’Estat sempre serem una minoria; sinó un problema de negació de la nostra existència.

Per tant, el que no podem fer és dir bajanades, com alguna de les que hem sentit aquests dies. Demà comentaré les declaracions de Joan Ridao sobre el tema. No pas perquè siguin les pitjors de la jornada constitucional, sinó perquè són les que dolen més, precisament perquè ens sentim identificats amb el que ell, com a Secretari General d’ERC, representa.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Des de la legalitat convenientment amanida

La Vicepresidenta del Govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ho deia ben clar: Farem tot el possible, des de la legalitat, per evitar que els càrrecs electes d’ANV continuïn governant en alguns municipis. Després del darrer atemptat d’ETA i la negativa d’ANV a condemnar-lo, sembla que hi ha la voluntat de recargolar una mica més la situació, en el sentit d’incrementar l’espiral d’acció-reacció. Però el que em fa més gràcia és aquesta apel·lació a emprendre accions contra el món abertzale, remarcant que es faran sempre des de la legalitat. Una apel·lació que seria innecessària si no hi haguessin els precedents de terrorisme d’Estat.

No entraré, ara, en l’estratègia abertzale, que en aquest sentit sempre m’ha resultat força incomprensible, en la mesura que sembla que a consciència es vulgui provocar l’Estat espanyol sabent que això els va arraconant cada vegada més. Sinó en el raonament que es fa des del Govern per emprendre noves accions en contra seva. El posicionament d’aquests grups, des de Batasuna a ANV, passant pel PCTB i per totes les altres organitzacions que giren en l’entorn abertzale, són ben conegudes. I no han variat excessivament ni quan es va produir el famós Pacte de Lizarra, ni en el procés de negociació que van obrir PNB, PSOE i Batasuna, ni quan es va autoritzar la presentació de les candidatures del PCTB o d’ANV, ni quan s’han formalitzat governs municipals amb la participació d’aquests grups conjuntament amb d’altres que ara sembla que s’han escandalitzat. Només la sotragada de l’atemptat sembla que reclami un cop d’efecte de cara a la galeria, estrictament publicitari.

Però la frase de la Vicepresidenta té la seva gràcia: s’actuarà des de la més estricta legalitat. I si la legalitat no permet actuar, es modelarà un nou marc legal fet a mida per a l’ocasió. És aquella trampa que fan algunes administracions quan volen adjudicar una obra o un servei a una empresa en concret: en lloc de fer-ho a dit, que seria il·legal, organitzen un concurs obert però amb unes bases dissenyades expressament perquè el resultat sigui el mateix. I, igual com va passar amb la Llei de partits, no es tractarà d’elaborar una legislació per a defensar uns principis i uns drets dels ciutadans sinó que intencionadament es redactarà el nou text legislatiu per tal que quedin afectats uns determinats grups i no uns altres.

I si amb la nova llei, resulta que fora del previst algun altre grup pogués veure’s afectat, ja s’encarregaran els jutges de diferenciar els uns dels altres. Ho veiem constantment quan hi ha grups polítics que es neguen a condemnar el terrorisme i la violència, com els que no condemnen el franquisme o la violència actual que exerceix impunement l’extrema dreta al País Valencià.

divendres, 5 de desembre del 2008

La broma del Sarkozy i la lògica jacobina

Fa uns dies, els bretons van quedar sorpresos davant les paraules del President Sarkozy preguntant-se pel fet que la ciutat de Nantes, que tothom reconeix com a ciutat bretona, es trobi oficialment dins la regió del Loira. Lògicament, els nacionalistes bretons han aprofitat l’avinentesa per a reclamar la reunificació de la Bretanya, cosa a la qual el jacobinisme francès s’hi ha oposat de seguida. I és que al President francès li deu fallar la memòria, i no deu recordar que les divisions administratives, tant en l’àmbit intern de l’Estat com en l’àmbit internacional són fruit d’un poder jacobí que no ha dubtat mai a utilitzar la violència per a imposar-se i que, deliberadament, ha fraccionat els països sotmesos.

També es podria demanar, el senyor Sarkozy, com és que al sud de França hi hagi uns territoris inclosos en departaments francesos que s’anomenen Euskadi Nord o Catalunya Nord, o que tocant a Alemanya n’hi hagi un altre on la gent parli una francès tan rar que es fa incomprensible per als francesos, i en canvi sigui ben intel·ligible per als alemanys. Però, això sí, la unitat impertèrrita de l’Estat és intocable i indiscutible. Els països poden ser trossejats, les cultures ignorades, les llengües perseguides, i els drets de les persones trepitjats, però per damunt de tot s’imposa l’interès de l’Estat.

Les realitats humanes, d’ètnies, pobles, cultures i llengües, són ignorades arreu del món en nom d’uns interessos econòmics que es basen en les estructures dels Estats. No hi ha cap mena d’escrúpol a l’hora d’emprendre polítiques repressives, de terrorisme d’Estat, per a defensar els privilegis dels uns enfront dels altres, a voltes fins i tot en nom d’un concepte de Republicanisme ben particular. Davant de qualsevol conflicte, tant se val que sigui obertament de guerra civil, de grups insurrectes, de lluita armada soterrada, o simplement de confrontació civil més aviat dialèctica, la comunitat internacional representada en exclusiva pels Estats declara com a principi bàsic innegociable la integritat territorial de l’Estat en qüestió. Després, hi pot haver guerres, massacres, genocidis, persecucions o lluita armada, amb tot el sofriment que això comporta per a la població, però la lògica dels estats és que és preferible això que l’adequació dels límits dels estats a les realitats nacionals.

Ara bé, quan una d’aquestes nacions subjugades, després de segles de persecucions, violència, prohibicions i menysteniment per la seva identitat, es troba pràcticament desapareguda, o esdevé innòcua per al totpoderós Estat, hom es pot permetre frivolitats com les del Sarkozy. És semblant al que han fet estats com l’australià, el canadenc o el nord-americà, que s’han recordat dels pobles indígenes quan els han tingut absolutament anorreats i han pogut mirar-ne les restes com una anècdota, o fins i tot com un reclam turístic o pintoresc. És la lògica del jacobinisme.

dijous, 4 de desembre del 2008

Prevaricar, un verb d’ús corrent

El diccionari defineix el verb prevaricar com “desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que s’exerceix”. I a nivell jurídic es sol aplicar en els casos en què aquesta desviació del propi deure o negligència en el càrrec es fa deliberadament i amb plena consciència. El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià ha alertat que el Govern valencià, i en concret el seu Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, pot incórrer en un acte de “prevaricació” si no respecta la sentència del Tribunal Suprem en relació a l’homologació dels títols de Filologia Catalana com a equivalents als estudis de valencià.

La Generalitat Valenciana, en la seva especial croada contra la llengua dels valencians per tal d’anar imposant el castellà com a llengua única, ha incomplert reiteradament les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València que avalaven les tesis de les universitats, de la filologia romànica en general i del món de l’ensenyament al País Valencià, sobre la unitat de la llengua, sentències ara avalades pel Tribunal Suprem. Hi ha més de catorze sentències en aquest sentit, en algunes de les quals ja s’adverteix al Govern Valencià de incomprensible reiteració en el tema, sabent que jurídicament no hi tenen res a fer.
També hi ha una sentència en aquest sentit del mateix Tribunal Constitucional, al qual ara vol recórrer la Generalitat Valenciana, potser no tant per a guanyar el plet, tot i que sempre els pot quedar l’esperança que en determinades circumstàncies polítiques hi pugui haver algun tribunal que algun dia es doni la raó., com per allargar indefinidament el tema i poder anat incomplint així les sentències dels Tribunals.

En aquesta reiterada prevaricació del Govern Valencià, els populars juguen amb un avantatge: Saben que ells no són pas els únics en utilitzar el verb prevaricar amb la mateixa facilitat amb què poden tancar un repetidor de televisió. Saben que els mateixos tribunals que no poden donar-los la raó, perquè aleshores la prevaricació s’hauria d’escriure en majúscules, tampoc faran res (no han fet res) per a executar les sentències, i han permès deliberadament el seu incompliment reiterat. Així, la prevaricació és doble.

Però això, al País Valencià, on no es persegueixen els grups terroristes d’extrema dreta per més accions violentes que portin a terme, on les agressions són tolerades si van encaminades en una direcció política, on la corrupció arriba a nivells insospitats pel seu volum i per la seva impunitat (caldrà esperar un canvi de Govern perquè es destapin judicialment els molts casos que estan a la llum del dia, però a les golfes dels jutjats), la prevaricació és moneda corrent.

dimecres, 3 de desembre del 2008

ESQUERRA, republicana?

És del tot comprensible que ERC, per més republicana que es declari, no es passi el dia proclamant el seu poc afecte per la monarquia o emprenent accions testimonials en contra de la Casa Reial. Com tampoc s’ha de passar el dia cridant la paraula independència. Una opció creïble ha de tenir clars els horitzons de futur però també ha de tocar de peus a terra i afrontar des del Govern o des de l’oposició els problemes que afecten el dia a dia dels ciutadans. Ara bé, una cosa és que no es passi el dia cridant contra la monarquia i l’altra és que s’hi acomodi com la resta de partits.

En poques setmanes hem viscut uns quants escàndols que haurien fet avergonyir a qualsevol polític mínimament decent, i l’única resposta ha estat el silenci. Que l’ABC o La Vanguardia, que el PP o el PSOE callin o col·laborin en els excessos d’una monarquia obsoleta i insolent, ja entra dins d’una certa lògica. Però resulta inexplicable que aquest silenci el reprodueixin determinats mitjans de comunicació catalans, alguns dels quals pretenen presentar-se com a progressistes, i sobretot partits politics com IC-V o ERC.

En els pressupostos generals de l’Estat, la Casa Reial s’eemporta més de 9 milions d’euros, amb un increment que aquest any va ser del 12% i pel 2009 pot ser d’un 2’5 o un 3%. Però tothom sap que al marge d’aquest pressupost, massa sovint, des de diversos ministeris o institucions de l’Estat es paguen altres despeses extraordinàries de la Casa Reial. Fa pocs dies es va fer pública la notícia que des de la Vicepresidència de la Fernández de la Vega es pagarien més de 3 milions d’euros per reformar la piscina i els jardins privats de la família reial. I abans d’ahir era directament des de la Presidència que es pagaven 2’8 milions d’euros més per adquirir un quadre destinat al despatx del monarca, que per cert va ser encarregat pel general Franco a Salvador Dalí.

Aquesta mena de disbauxa econòmica protagonitzada per la Casa Reial amb la complicitat del Govern espanyol, i per suposat de l’oposició també espanyola, en plena crisi econòmica és un insult a la ciutadania. És lògic que la putrefacte premsa que s’escandalitzava per nou mil euros destinats a condicionar un vehicle oficial del President del Parlament, ara calli davant d’aquesta malversació de fons públics. Però no ho és que partits com ERC no posin el crit al cel i no facin sentir la seva veu com a partit, així com des de les institucions on tenim una posició de Govern.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Crida al caos i a la desobediència civil

En el món de la política tot l’any és Carnestoltes. Abans, hom tenia clar que hi havia un front de l’ordre en contraposició d’un front que apostava per les llibertats. Les dretes s’abanderaven sempre de l’ordre establert, sobretot quan aquest ordre s’havia il·legítimament establert a través de la violència, mentre que a l’altre extrem ideològic podíem trobar els posicionaments anarquistes que en la societat actual sovint se’ls identifica com a moviments alternatius o antisistema. Però ara sembla que s’hagin girat les tornes, i és des de l’esquerra, o millor dit des del progressisme moderat que representen els partits anomenats d’esquerra, que s’ha de defensar l’ordre i el compliment de la llei.

En un estament policial és absolutament impensable que un agent s’encari al seu superior i li etzibi que les ordres les hi ha de donar per escrit. A qualsevol país del món, i per suposat al si de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional espanyola, la resposta de l’autoritat seria implacable contra la insubordinació de l’agent. Aquí, no. Un Mosso d’Esquadra s’encara als seus superiors i se li aplica una simple sanció de tres mesos de suspensió. Però el que resulta insòlit és que apareguin els dos partits de la dreta espanyola, PP i Ciutadan’s, i posin el crit al cel posicionant-se al costat de l’insubordinat.

És el mateix que fa el PP que té oberta a l’Ajuntament de Barcelona una oficina o un servei d’atenció als ciutadans que vulguin contravenir la legislació vigent, o per a defensar els qui hagin estat sancionats per haver incomplert la llei. Una llei que és aplicada amb una tolerància absolutament inaudita en el cas del Govern de la Generalitat: segons dades aportades per la mateixa administració hi ha lleis que s’incompleixen, sense que hi hagi sancions, en percentatges altíssims que en algun cas superen el 50% de la població obligada a complir-la.

Ho hem vist també amb jutges menyspreant públicament els drets dels ciutadans i lleis a les quals volien acollir-se, sense que hagin estat sancionats ni expulsats de la judicatura, o amb el mateix Govern espanyol dient que tampoc és tan important que s’acompleixi o no el que preveu la legislació, o que en tot cas s’ha de negociar fins a quin punt es compleix...

La dreta crida al caos a la desobediència civil i fa seu aquell eslògan del Maig del 68 “Prohibit prohibir”. Insòlit i carnestoltesc.

Nota: Oblidava dir, tot i que és irrellevant pel que fa al cas, que les crides a la desobediència civil i al desordre que fan aquests partits i institucions són en relació a lleis, decrets i ordenances que protegeixen la llengua catalana o els interessos de Catalunya.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Decidim.cat o el risc de la marginalitat

Aquest cap de setmana s’han reunit 1.090 càrrecs electes adherits a la plataforma Decidim.cat. Sembla que hi ha la decisió de prendre la iniciativa de celebrar una consulta popular a nivell local sobre l’autodeterminació. Això, l’endemà que la Plataforma pel Dret a Decidir presentés les signatures recollides reclamant que Catalunya pugui tenir la competència de celebrar referèndums sense necessitat de tenir l’autorització del Govern espanyol. Iniciatives molt lloables, però que presenten unes mancances i uns punts febles que les poden convertir en arma de doble fil.

Recollir 50.000 signatures a base del voluntarisme d’una plataforma independent és una empresa costosíssima i molt meritòria. I aplegar més de mil càrrec electes disposats a tirar endavant una iniciativa com la consulta popular en l’àmbit de l’administració local, tampoc és gens fàcil. Però estem parlant d’unes propostes d’ambició nacional, que haurien de donar un gir transcendental en el devenir del país, i això no es fa des de la marginalitat per qualificada i honrosa que sigui.

Per entendre’ns, la recollida de les 50.000 signatures, tal com s’han recollint, no serien suficients ni per a fer-la entrar al Parlament com a proposta legislativa d’iniciativa popular. I el posicionament d’aquests mil càrrecs electes representarien un percentatge baixíssim de població amb Ajuntaments disposats a celebrar la consulta. Dit d’una altra manera, les 50.000 signatures representen poc més de la suma dels militants dels grups sobiranistes, i estan molt lluny del suport electoral que tenen aquestes formacions. I els mil càrrecs electes són menys dels que té ERC en aquests moments.

Això vol dir que es tracta d’iniciatives de la societat civil o a títol personal, però que no compten amb el suport ferm i decidit dels partits polítics sobiranistes, i per tant de les institucions que controlen. Iniciatives com aquestes només podran reeixir el dia que comptin amb la complicitat de les institucions i dels grans partits; el dia que realment ens ho prenguem seriosament com un projecte de país.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Deslleialtats i deshonestedats entre Mossos i Judicatura

La denúncia dels mossos contra una jutgessa que, enxampada en una conducció temerària sobrepassant els límits d’alcohol permesos, va tenir el desvergonyiment de fer servir el seu càrrec per tal de no assumir les seves responsabilitats potser no és més que la gota que ha fet vessar el vas. Des de sempre hi ha hagut un sector de la judicatura, d’una ideologia molt concreta, que ha vist amb mals ulls el desplegament de la policia catalana, de manera que no són pas noves les tibantors i els enfrontaments.

Es miri com es vulgui, l’actitud de la jutgessa és inacceptable i només es pot lliurar d’un expedient disciplinari sever amb una complicitat gremial que no seria menys inacceptable ni menys greu. La reacció d’alguns jutges en contra dels mossos ha estat insòlita: resulta que els acusen de fer filtracions interessades. Insòlita perquè ja estem acostumats al balanç setmanal de conductors que han donat positiu en controls d’alcoholèmia i perquè les notícies sobre famosos o gent rellevant sancionada formen part de la pàgina de successos de tots els mitjans de comunicació. Però insòlita sobretot perquè és una pràctica habitual en l’àmbit de la Justícia, des del Constitucional fins a qualsevol jutjat del país, anar filtrant informacions parcials dels processos, quan aquests tenen una certa rellevància política, econòmica o social. I els jutges és queixen ara d’aquestes filtracions, només perquè afecta a una persona del gremi? On tenen el concepte de justícia aquesta gent?.

I encara que aparentment no hi tingui res a veure, bufetada per bufetada. L'Audiència de Barcelona ha condemnat tres agents dels Mossos d'Esquadra a sis anys i set mesos de presó per tortures i lesions. Ja he dit en alguna altra ocasió que hem perdut l’ocasió de construir un cos de policia propi, sense els tics autoritaris dels anomenats Cossos i forces de seguretat de l’Estat. Els nostres polítics, ni el Govern actual ni els anteriors, no han sabut configurar un cos amb una concepció diferent de les seves funcions, que no han de vetllar per la seguretat de l’Estat sinó de la ciutadania. I malauradament s’han repetit les denúncies contra els Mossos per maltractes i tortures, com si fossin una continuïtat de les policies anteriors.

No sortiré pas, doncs, en defensa de les actituds inacceptables d’aquests mossos, i entenc que cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Encara que també caldria plantejar-se el nivell de responsabilitat que hi tenen els seus comandaments i els seus instructors; perquè els policies, com a cos armat, el que sí que tenen és un sentit molt estricte de l’obediència, i costa de creure que prenguin decisions pel seu compte o que contravinguin les ordres internes. Però en el marc del conflicte obert entre la policia catalana i la judicatura, caldria demanar-se si la Justícia ha estat equànime a l’hora de jutjar aquest i la resta de casos per denúncies semblants a altres cossos policials. La resposta seria clara i posaria en evidència la parcialitat i la intencionalitat de determinades sentències.

dissabte, 29 de novembre del 2008

L'impacte ambiental de les energies renovables

Els grups ecologistes no entenen què ha passat amb el projecte de decret que pretenia regular l’energia eòlica i la solar fotovoltaica a Catalunya. El Govern català havia fet una primera proposta a la qual s’hi van presentar tot un seguit d’al·legacions, sense que se’n tingui cap resposta ni en un o altre sentit. Grups ecologistes no han dubtat en qualificar el decret d’hostil a les energies renovables: “Des de la Coordinadora d’entitats Tanquem les Nuclears – 100% Renovables (TLN – 100%EER) recordem que el projecte de decret suposa un recolzament indirecte a l’energia nuclear i als combustibles fòssils, per la via de bloquejar l’aprofitament dels abundants recursos renovables (especialment en energia solar) amb que compta Catalunya”. S’entén que el Conseller Francesc Baltasar fos xiulat en el darrer congrés d’Iniciativa.

Després de tant de temps clamant des de l’esquerra i des de l’ecologisme a favor de les energies renovables, com ho són l’eòlica o la solar, ara resulta que des d’aquesta mateixa esquerra política s’hi veuen tots els inconvenients del món. La història no és pas nova: des de la marginalitat o des de l’oposició es pot carregar contra el que calgui, sense necessitat de tenir arguments massa sòlids, i sobretot es poden fer propostes utòpiques o irrealitzables, que queden en l’oblit tan bon punt s’arriba al poder; o bé, l’accés al poder els ha fet canviar d’opinió, sotmesos a les pressions dels interessos de les grans companyies. D’aquí el desencís de molta gent que tenia posades moltes esperances en un Govern d’esquerres, i s’ha trobat amb un Govern amb els mateixos vicis i dependències dels interessos econòmics dominants que els anteriors.

Es podria entendre que algú arribés a la conclusió, després d’haver tastat el poder, que els seus posicionaments anteriors eren erronis; però aleshores hauria de tenir l’honestedat de confessar-ho públicament en lloc de voler mantenir les aparences de progressista. O hi hauria la possibilitat, com sembla en aquest cas, que algú pretengués presentar-se com a extremadament zelós en el seu afany de preservar el medi ambient, i que per tant optés per la radicalitat fins i tot envers aquestes energies renovables, que ara resulta que tenen un excessiu impacte visual en el paisatge. Podríem creure en l’honestedat d’aquest Govern que ara posa traves a l’energia eòlica argumentant l’impacte visual sobre el paisatge, si aquest criteri s’apliqués sobre les horroroses torres de la MAT que se sumen a la proliferació descontrolada de torres elèctriques i de serveis que malmeten el paisatge arreu del país.

És aquesta discriminació entre unes i altres fonts energètiques el que fa més perniciosa i tendenciosament conservadora la política del Govern.

divendres, 28 de novembre del 2008

La plaça de Lesseps, per exemple

Per als barcelonins, la plaça de Lesseps és sinònims de zona d’obres. És molt possible que hi hagi generacions senceres que no recordin d’altra manera aquesta plaça de Barcelona que no sigui de potes enlaire. S’hi ha fet i refet obres, encadenant-les una darrere l’altra, desmuntant el que no havia estat ni tan sols inaugurat. Però sembla que ara es comença a veure el final del túnel, tot i que resten encara els túnels del metro que retardaran una temporada més la seva conclusió final. I el resultat? El descontentament dels veïns.

La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma 'Una altra plaça Lesseps és possible', demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn. Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors.

Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació... El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat.

Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.

dijous, 27 de novembre del 2008

Espanya i Dinamarca; ni punt de comparació

El Parlament de Grenlàndia un territori autònom que forma part de Dinamarca, va emprendre una reforma del seu Estatut d’autonomia, aprovada ara en referèndum, que millora ostensiblement el nivell d’autogovern, permetrà als grenlandesos disposar dels recursos naturals del seu país i, sobretot, els reconeix el dret a l’autodeterminació. El que és rellevant del cas, no és que un país vulgui millorar el seu autogovern i vulgui tenir la llibertat de decidir sobre el seu futur, perquè són molts els països que voldrien gaudir de plenes llibertats democràtiques, sinó que l’Estat que els tutelava o n’ostentava la sobirania tingui la sensibilitat democràtica per a acceptar-ho. I amb tota normalitat.

Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió.

El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Amb mobilitzacions no es negocia; i sense, tampoc

El Rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier, ha deixat ben clar als estudiants que estan tancats a la Seu central en protesta per l’aplicació del Pla de Bolonya, que no hi haurà negociació mentre duri la tancada. No entraré ara a parlar del Pla de Bolonya que conté, certament, elements preocupants des del punt de vista de l’accés lliure als estudis universitaris, ni de l’encert o desencert de les mobilitzacions estudiantils que probablement arriben tard i no estan dirigides contra els qui realment podrien negociar la reforma europea dels estudis universitaris, sinó simplement d’aquesta fal·làcia del Rector de la UB: “No hi haurà diàleg mentre durin les mobilitzacions”.

És un recurs que veiem repetidament quan hi ha un conflicte del tipus que sigui. Pot ser el cas d’ETA quan s’afirma que “amb violència no hi ha negociació”; pot ser el cas de les reivindicacions obreres quan les empreses es neguen a dialogar “mentre hi hagi vagues”; o pot ser el cas dels moviments veïnals que topen amb la negativa de l’administració local “mentre durin les mobilitzacions”; i ens hi trobaríem si la societat catalana o els polítics es mobilitzessin per reivindicar el compliment de l’Estatut en matèria de finançament. Es pot parlar de tot, però sempre dintre d’un ordre. Però quan s’acata l’ordre, les autoritats no veuen la necessitat de negociar res perquè ja controlen la situació i poden imposar el seu criteri.

El problema és que no es parla mai de res fins que algú no aixeca una mica més veu. A la pràctica, les mateixes institucions que reclamen que no hi hagi pressions excessives per encetar una negociació, són les que només han cedit quan realment se les ha pressionat amb vagues, amb mobilitzacions i, si cal, amb violència. De fet, és l’excusa que han donat sempre les dictadures; com deia cínicament el Pinochet ell havia d’actuar amb mà de ferro perquè les protestes es feien al carrer i de forma excessiva, en lloc de seguir els mecanisme que establia el règim.

El Rector de la Universitat de Barcelona pot argumentar que ell és un rector en funcions, que d’aquí a quatre dies deixarà el càrrec, o que l’aplicació del Pla de Bolonya no dependrà només de la voluntat de les universitats, però el que no pot dir, honestament, és que no negociarà fins que no s’aturin les mobilitzacions. Aquesta cançoneta ja ens la sabem.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Aquí reduïm: contra el consumidor és més fàcil

El Departament de Medi Ambient ha encetat una campanya adreçada als ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir que es generin menys residus. “Aquí reduïm”, com a continuació d’aquell altre espot televisiu “Aquí reciclem”, és el nom de la campanya que vol aconseguir que es generi un 10% menys de residus que no pas ara. Els costos d’aquesta mena de campanyes, que inclouen espots televisius, anuncis a la premsa escrita i falques radiofòniques, són elevadíssims i els seus resultats solen ser més que discrets. No és que estigui en contra de campanyes institucionals adreçades a fomentar bones pràctiques de ciutadania, però crec que altre cop errem el tret perquè apuntem malament.

Només cal anar a qualsevol establiment a comprar i veurem com els embalatges superen de molt les necessitats de presentació i preservació del producte. Un mòbil, un MP4 i tants altres petits aparells se’ns presenten en voluminosos i ostentosos embalatges, i el mateix podem veure als quioscos, com també ho fan amb les joguines i, sobretot als hipermercats, amb molts dels productes envasats. Les bústies continuen plenes de publicitat de tota mena i a casa es rep infinitat de paperassa inútil, incloses diverses publicacions institucionals que només tenen l’objectiu de fer autopropaganda de la institució.

És una mica com el que passa amb la velocitat dels vehicles. Si a cap carretera es pot circular a més de 140 quilòmetres per hora, el més fàcil i econòmic seria prohibir la venda de vehicles que tinguin la capacitat de superar aquests límits legals; limitar de fàbrica la capacitat de vulnerar la legalitat. Però, no. Per no enfrontar-se amb les empreses, es prefereix invertir grans quantitats de diners en publicitat institucional perquè els ciutadans no facin ús de les potencialitats del seu vehicle, en lloc de treure una normativa específica, que sortiria gratis.

I amb això dels residus passa el mateix. En lloc d’apuntar a les empreses que són les que ens forcen, si volem adquirir un producte, a endur-nos una gran quantitat de residus, es prefereix mirar cap al consumidor i responsabilitzar-lo. Sempre és més fàcil apuntar al més feble. Hi ha una part que sí que pot moderar el consumidor; però, quan anem al supermercat, el residu de la bossa és el més petit de tots i que al capdavall també reciclem donant-li nou usos. Però l’eslògan queda bé : “Aquí reduïm”.