Pàgines

dimarts, 14 de juliol del 2009

Finançament: coherències i indignitats

Les valoracions sobre el nou sistema de finançament s’aniran perfilant en els propers dies i setmanes, perquè un cop fetes les primeres anàlisis d’urgència faltarà veure com va quallant tot plegat en repassar la lletra menuda. Ja d’entrada, hem sentit valoracions de tota mena, algunes d’una coherència total, d’altres de més conjunturals i oportunistes, però també algunes carregades d’una absoluta indignitat.

Els qui millor poden presumir d’un bon acord, amb tota la coherència del món, són els socialistes; tant els socialistes espanyols com el sector catalanista del PSC. L’acord, molt superior al que ja donaven per bo mesos enrere els Iceta i companyia, respon a una lògica descentralitzadora, no ben bé federalista, menys discriminatòria envers Catalunya, però mantenint integrament la capacitat de decisió a Madrid. A més, segons ells, l’acord confirma la bondat de l’Estatut.

Esquerra ha volgut emular els convergents, argumentant com ells van fer amb l’Estatut, que aquest era el millor pacte possible; raonament discutible aleshores i més que discutible ara. Per justificar el seu recolzament al nou sistema de finançament han de recórrer a maquillar les xifres, sumant a la quantitat que en plenes rebaixes havien apuntat com a sostre mínim partides que poden venir per altres conceptes, però no derivades del model acordat. I a més, la direcció republicana ha de minimitzar, dissimular o fins i tot negar, incompliments reals de l’Estatut, denunciats no només per CiU sinó per experts i per molts altres sectors i moviments nacionalistes.

CiU ha de fer el seu paper, com a partit d’oposició, encara que probablement haurien acabat acceptant el mateix si haguessin estat al Govern. Tenen tota la raó del món quan denuncien els incompliments de l’Estatut: el nou finançament no té en compte aspectes concrets del text estatutari, com ara el calendari d’aplicació, la bilateralitat, i determinats conceptes que s’havien de tenir en compte com la immigració, el cost de la vida, etc. Uns incompliments que tenen la seva importància des del punt de vista de traducció numèrica, ells parlaven de 5.000 milions, però sobretot tenen importància formal: no es tractava de negociar entre diferents opcions polítiques, sinó el compliment de la Llei. I qualsevol resultat de la negociació que suposi rebaixar a la pràctica el que estableix la Llei, l’Estatut, és impresentable. Impresentable i inacceptable des d’una perspectiva simplement autonomista: l’aplicació de les lleis aprovades no es negocia. Ells ja havien fet la negociació prèvia de la llei.

Des de sectors sobiranistes, lògicament, l’acord de finançament resulta inacceptable. Però no tant pels 3.800 milions promesos (només són promeses), ni per les contradiccions amb l’Estatut, sinó perquè no responen a la lògica sobiranista de tenir els catalans el dret a decidir sobre els nostres impostos i sobre les nostres finances. I en aquest sentit, fins i tot per aquells que creuen que calia fer un exercici de “responsabilitat” com deia ahir l’Ernest Benach és bo qui hi hagi sectors de la societat catalana que rebutgin de ple l'acord. Perque`, de fet, tenen raó els socialistes espanyols quan afirmen que aquest acord cohesiona l’Estat i hi fa més còmode l’encaix de Catalunya. Res a veure amb la intencionalitat i la voluntat dels independentistes.

Fins aquí, diguem que cadascú fa les seves valoracions interessades, encara que per fer-ho calgui exagerar en positiu o en negatiu els resultats de l’acord. Queden, però, els qui cauen en la simple i barroera indignitat. El Partit Popular de Catalunya és capaç d’afirmar que l’acord és dolent perquè no respon als interessos de Catalunya, però alhora ells mateixos defensen un model que hauria reduït a bastant menys de la meitat els recursos per a Catalunya. I a nivell espanyol, amb l’inestimable suport de la premsa més canallesca, es dedica a atiar l’odi contra els catalans a base de tota mena de mentides i falsedats. Podem ser crítics amb les posicions dels partits catalans, però hem de reconèixer que tots ells estan molt lluny d’aquesta impresentable, indigna i menyspreable actitud dels populars.