Pàgines

diumenge, 5 de desembre del 2010

On són els independentistes?

No hi ha ningú que sigui capaç d’aturar aquesta bogeria? Els ciutadans ja han emès el seu veredicte, i ara toca gestionar el mapa polític que ens han deixat. ¿Com és possible que encara hi hagi qui estigui intentant de provocar l’adversari, que no ho havia d’haver estat mai, en lloc d’aprendre la lliçó?. Fa feredat veure i llegir l’espectacle que encara ens ofereixen, ara ja no tant els líders com des de les bases, els qui no volen assumir els errors comesos i prefereixen entestar-se en la perversitat dels altres, amb insults i desqualificacions a dojo.

La lectura que jo faria del resultat electoral no és tan catastròfica des del punt de vista nacional, si tenim en compte que una part important del vot independentista s’ha refugiat a CiU; i, per tant, el tenim allà. Ja sé que no podem ser tan il·lusos com per pensar que els convergents ens portaran, ni que sigui per un altre camí, cap a la independència, perquè hores d’ara ja no es recorden d’aquell crit excessivament eufòric de 'Mas President, Catalunya independent''. Però tampoc té cap sentit que es digui que ha estat la victòria pura de l’autonomisme, en el sentit més pejoratiu del terme, i que l’independentisme s’ha reduït a la representació de catorze diputats, o pitjor encara els que diuen que ha quedat marginat al grup mixt, i molt menys que s’hagi quedat fora de l’arc parlamentari. CiU no farà grans passes en ferm, entre altres coses perquè no té cap força potent al davant que li empenyi, però probablement tampoc en farà enrere.

D’entre les pèssimes anàlisis que hem pogut escoltar aquests dies hi ha la dels qui s’esquincen les vestidures argumentant que la societat catalana ha girat l’esquena al projecte sobiranista. Són els qui vénen a dir que el país s’ha equivocat, perquè prefereix la dependència a la llibertat, que prefereix la corrupció (magnificant i generalitzant el cas Palau) a l’honestedat. De fet ja ho havia dit temps enrere Joan Carretero: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’.
De cap de les maneres. Aquell milió i mig de persones que aquest estiu cridava independència hi continua essent i no s’ha begut l’enteniment. Defensar que en lloc de votar opcions netament independentistes i d’una honestedat irreprotxable, han preferit fer-ho per uns traïdors tacats a més de corrupció, diu molt poc precisament d’aquests dirigents independentistes. CiU, sense acabar de donar mai el pas, ha sabut mantenir vives les esperances que en un futur, vés a saber quan, no es descarta optar per la via independentista. Una oferta poc engrescadora a priori si no fos perquè la resta d’ofertes independentistes encara mereixien menys confiança, pels seus propis errors.

Tothom té clar que la davallada o el fracàs electoral ha tingut en la seva divisió un dels elements clau, perquè els errors d’Esquerra es podien haver compensat amb l’aparició d’una nova força política. Però tan bon punt hom formula la proposta conseqüent de retrobar punts de confluència, rebroten els personalismes, les actituds sectàries, les revenges i els ressentiments. Unitat de l’independentisme, sí; però amb exclusions d’entrada, que sumades ens retornen a la mateixa situació.
Com deia la setmana passada, per mi no era cap objectiu alleugerir la patacada d’Esquerra, ni que Solidaritat o Reagrupament entressin o no al Parlament. L’objectiu era l’avenç del conjunt de l’independentisme, inclòs el que hi ha dins de CiU i inclòs el sobiranisme que s’amaga dins d’IC-V i fins i tot dins del PSC. La poca traça dels uns ha permès que majoritàriament l’independentisme es refugiés a CiU. Si l’objectiu és fer avançar el país cap a la independència, hauríem de fer mans i mànigues per refer l’espai que representen Esquerra, Solidaritat i Reagrupament. I per a aquest objectiu, les batalletes particulars no tenen cap mena d’interès.