Pàgines

dimecres, 30 de novembre del 2011

Rigor informatiu, ni en broma

Un informe sobre la premsa del Regne Unit senyala que la immensa majoria de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació en realitat són redifusió del que han dit altres, en forma de comunicats, de notes de premsa, de declaracions i de contra declaracions, etc. I no tinc cap dubte que els resultats serien molt semblants a casa nostra: els periodistes, majoritàriament sembla que renunciïn amb tota normalitat al que hauria de ser el seu objectiu bàsic, informar. Només cal donar un cop d’ull als titulars de premsa per adonar-se que la principal preocupació dels periodistes no és informar sobre la realitat del que ha passat sinó la interpretació interessada que en fan els polítics.

Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.

Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Patxi López, cinisme en estat pur

El Patxi López ja se la veu a venir. Sap que ocupa il·lícitament el càrrec de Lehendakari perquè el seu partit i el Partit Popular von orquestrar una tupinada electoral, impedint que la formació que representava l’esquerra abertzale es pogués presentar. A Catalunya, davant la il·legalització d’una formació política probablement les organitzacions afins se n’haurien desmarcat; al País Basc, amb molt més visió de país, és a dir de patriotisme, van seguir el procés a l’inversa, ja que partits que sí que eren legals, com EA, assumien el risc d’associar-se amb els sectors il·legalitzats justament per facilitar-los l’accés a les institucions. I els va sortir bé a les municipals, i els ha sortit encara millor en aquestes eleccions espanyoles. A la propera, la minoria que representa Patxi López haurà de deixar el poder obtingut de forma vergonyant.

Per això mateix, no pas per evitar la seva derrota, que la té tan segura com la tenia el Rubalcaba, sinó per fer-la menys escandalosa, ara intenta aparentar un paper democràtic. No va tenir cap interès en què ETA deixés les armes, i malgrat l’anunci fet per l’organització armada ell insistia encara en què no s’havien de seguir els principis democràtics, ni tan sols la legalitat vigent en matèria de presos. Ara, en canvi, vist el suport electoral del sector que ells barroerament van apartar de les conteses electorals, molt superior al que té ell mateix, intenta fer un gir en els seus posicionaments. Ha afirmat: “Ha arribat l’hora d’apropar els presos”. Aquesta hora hi ha estat sempre en la legislació espanyola on s’estableix que els presos han de ser internats en centres el més propers al seu domicili. Recordem que, sorprenentment per a molts observadors, moltes de les accions d’ETA tenien com a objectiu no pas demanar l’alliberament de presos sinó simplement que es complís la legislació espanyola en el sentit de traslladar-los a presons del País Basc.


Però seguint la tònica general dels socialistes, en què el cinisme i la mentida formen part de la seva identitat, ara el Patxi López demana al nou Govern del Partit Popular que faci els primers passos per acostar els presos etarres. Fins la setmana passada podia haver-ho reclamat al Govern de Zapatero, del seu mateix partit. No ho va fer llavors, perquè ja li anava bé la injustícia institucionalitzada; i ho demana ara perquè sap que el Partit Popular tampoc hi serà massa receptiu, i més aviat li pot portar conflictes interns. Com sempre, el que interessa menys als socialistes és la justícia, la democràcia i els drets dels ciutadans. Cinisme en estat pur.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Pírriques victòries; gossos mesells

L’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, es mostrava molt satisfet perquè havia aconseguit introduir en la Comissio d’Economia del Parlament europeu una esmena per tal “que s'asseguri que els acords bilaterals sobre transport aeri entre països no donen prioritat formal a cap aeroport específic pels vols d'un país a un altre”. L’esmena, dita així, no significa res; però Ramon Tremosa sap que ell es referia a la prioritat que sempre ha donat el Govern espanyol a l’aeroport de Barajas, en detriment del de Barcelona. Una clara victòria perquè ve a ser un advertiment o censura a les pràctiques centralistes dels governs espanyols.

Però, està clar, el Parlament europeu serveix pel que serveix, i no pas per més. L’aprovació per part del Parlament europeu de l’informe sobre Política de Competència, inclosa l’esmena de Tremosa, té un valor estrictament simbòlic perquè no és vinculant. Se n’ha fet ressò algun mitjà de comunicació de Barcelona, es deu haver publicat al diari de sessions del Parlament europeu o en les actes de la Comissió d’economia... i aquí s’acaba la història. El Govern espanyol no té per què modificar ni una coma de la seva política d’hostilitat envers Catalunya; i això ja ve de lluny, ha estat la pràctica habitual dels governs socialistes als quals dona suport el PSC, i ho han fet i ho continuaran fent els governs del Partit Popular, al qual donen suport molts empresaris catalans. Com a mínim hi ha 23 tractats bilaterals entre Espanya i altres països, en els quals s’inclou la prioritat de l’aeroport de Barajas o més directament la prohibició que s’estableixin vols a altres aeroports, com el del Prat. Però al Ministre del ram, José Blanco, fent gala del pitjor dels cinismes i seguint la tònica habituals dels governants espanyols, per als quals la mentida permanent és la més pura normalitat, ni es ruboritza quan afirma que no hi ha cap tracte de favor per a Barajas.

Però és el que ja he dit en alguna altra ocasió. Aquesta és la seva victòria i la nostra derrota com a país: aconseguir que els socialistes catalans, igual que els populars i en general els empresaris d’aquest país, en contra dels seus propis interessos, donin ple suport a aquestes mesures que impedeixen el desenvolupament de l’aeroport de Barcelona. Tenim un enemic, és cert, que treballa incansablement, invertint-hi els esforços i els recursos que calgui per evitar cap benefici per a Catalunya; però tenim aquí una classe dirigent que s’arrossega com gossos per llepar els peus del que consideren el seu amo que no escatima garrotades, també contra ells.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Retallades costosíssimes

Hi ha retallades i retallades. N‘hi ha de lògiques en la mesura que són veritables mesures d’estalvi; n’hi ha de contradictòries, que representen un estalvi per un cantó, però que s’hi acaba perdent per l’altre; n’hi ha d’aparents, que en realitat no representen sinó un ajornament; i n’hi ha de directament ruïnoses, que suposaran un cost molt més elevat per a l’administració del que es pretenia estalviar. No caldria oposar-se, com sovint fa l’oposició, a totes les retallades “lògiques”, com ara el reordenament de serveis infrautilitzats o la millora de l’eficiència administrativa, però sí a la resta.

Totes aquelles retallades en forma de rebaixes en els sous dels funcionaris o directament en forma d’acomiadaments és cert que representen un estalvi important per a l’administració, però també ho és que redueixen poder adquisitiu i, per tant, provoquen que hi hagi un menor consum i més dificultats per a les empreses, més famílies que no poden fer front a les hipoteques, més recels dels bancs que acaben de tancar l’aixeta del crèdit... i tot plegat implica més aprofundiment de la crisi, però també menys ingressos de la Generalitat en forma de tributs, cosa que li portarà nous problemes de tresoreria que probablement voldrà resoldre amb noves retallades.

El tancament de serveis sanitaris, especialment de quiròfans, de fet no són un estalvi real, sinó només un ajornament. Se suposa que, en algun moment o altre, aquelles visites o operacions ajornades s’hauran de fer. I potser, com va passar no fa gaire anys, vindrà un nou Conseller de Sanitat que voldrà reduir les excessivament llargues llistes d’espera i haurà de fer mans i mànigues, sovint a un cost més elevat, per a incrementar aquest tipus d’actuacions sanitàries. Ara simplement tirem pilotes fora, potser amb l’esperança que quan vinguin temps millors algú trobarà la manera de fer-hi front.

Però el cas més evident de l’excessiu cost que poden tenir les retallades és l’anunciat a TV3. I no parlo del cost polític o de les repercussions a nivell nacional que poden ser gravíssimes, sinó d’un cost econòmic real. Ara mateix Televisió de Catalunya és una televisió de prestigi, amb àmplies audiències, i per tant també amb capacitat per a atreure publicitat. Si TV3 perd les emissions de futbol i de Fórmula 1, per exemple, és evident que la cadena perdrà molts punts en el panorama televisiu i d’això se’n ressentirà, sobretot, la publicitat; no només la publicitat específica de les retransmissions esportives, sinó del conjunt de la cadena. TV3 pot tenir, per culpa d’aquestes retallades una caiguda monumental en tots els sentits, fent-la molt més deficitària que no pas ara.

Des d’un punt de vista estrictament economicista, però, és fàcil de rebatre aquests arguments, si pensem que l’objectiu real dels qui les promouen no té res a veure amb objectius de país o de serveis a les persones. És cert que a més retallades, més crisi, menys recaptació per part de l’administració; però és que aquest és l’objectiu, reduir l’administració, sobretot l’administració catalana està clar. És cert que les operacions o visites mèdiques que es deixin de fer ara incrementaran les llistes d’espera per a un futur proper; però també ho és que molts d’aquests, davant del risc de la seva salut, es buscaran una solució a través de la sanitat privada, i d’altres no arribaran a temps a una segona cita. És cert que el dèficit de TV3 es pot incrementar encara més com a resultat directe de les retallades; però és que ja està previst que davant d’un nou dèficit es facin noves retallades fins a deixar-la en quelcom residual: del que es tracta d’eliminar un competidor de les televisions privades.

Les retallades ens semblen incomprensibles, i de fet ho són, per als qui creuen en un model de país i d’administració al servei dels ciutadans; però tenen tota la seva lògica per als qui creuen que l’administració ha de ser només el garant dels seus interessos particulars.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Retallades en clau de partit

Més enllà de les consideracions de tipus nacional o estrictament econòmiques, és evident que les retallades tenen també una interpretació partidista. Artur Mas anuncia, de cop i sense poder concretar res encara, unes retallades dos dies després de les eleccions. Podia haver optat, per exemple, per anar-les anunciant més gradualment, quan les tingués més definides, i potser sota l’ombra de les retallades que aplicarà el Partit Popular.

L’oposició ja s’ha afanyat a dir que el gest no ha estat gaire honest perquè si ho hagués anunciat uns dies abans potser no hauria tingut tan bons resultats electorals. Això té sentit dir-ho per al Partit Popular, ja que aquestes eleccions no eren al Parlament de Catalunya sinó a les Corts espanyoles, i qui com a resultat d’aquests comicis podrà aplicar o no retallades no és altre que el partit de Mariano Rajoy. També protesten des de l’oposició perquè consideren que, precisament perquè no eren unes eleccions catalanes, el seu resultat no es pot interpretar com un aval a les retallades del Govern de la Generalitat. I tindrien tota la raó si no haguessin estat ells, i sobretot el PSC i IC, els qui van demanar a l’electorat que els passés factura per les retallades; els mateixos que, en cas que els convergents haguessin patit una davallada, haurien argumentat que era una desautorització a la seva política.

Deixant de banda, doncs, la meva absoluta disconformitat amb el sistema econòmic que impulsa a fer retallades socials, podríem valorar l’oportunitat d’anunciar-les ara. Sembla clar que, amb la coartada que li han donat els partits d’esquerres, Artur Mas ha aprofitat el moment de gràcia immediat a la seva victòria electoral, convençut que el desgast que li pot provocar ara és molt menor al que li provocaria si ho hagués fet d’aquí a uns mesos. D’altra banda, el que ha fet és anticipar-se a les decisions que de ben segur prendrà el Partit Popular; tant si és per a deixar clar que ell ja ha fet els deures, sobretot tenint en compte la indecisió que està mostrant Rajoy i que està posant nerviosos els “mercats”, com si és per fer evident que ell no necessita que li imposin mesures d’austeritat des de Madrid, o si és per a tenir suficients arguments com per a poder desatendre les peticions que li faci el Govern espanyol, cosa que no crec que arribi a fer.

Hi ha també una altra raó de pes: amb les anteriors retallades, donava la sensació que cada Departament de la Generalitat tirava pel seu cantó amb un cert desgavell de govern, mentre que ara ha deixat clara la seva autoritat i control de la situació. I amb aquestes retallades s’assegura que ERC i PSC no puguin donar-li suport en els pressupostos, que li haurien reclamat contrapartides nacionals o socials que CiU no està disposat a donar, i podran simular que han hagut de pactar amb el PP, tal com ells volien, perquè no els han deixat altra opció.

Des de la perspectiva dels qui creuen en el sistema, que són la immensa majoria dels partits polítics, la jugada sembla que ha estat prou intel·ligent i els ha guanyat la partida.

divendres, 25 de novembre del 2011

Més retallades, més crisi; ja se sap

No és pas res de nou. Ja s’ha dit moltes vegades que poc després del primer impacte de la crisi enfront de la qual tots els governs, amb el suport teòric de la majoria dels economistes, van emprendre accions per a parar el cop i buscar fórmules per a recuperar l’activitat, els mateixos poders econòmics que l’havien generada van obligar els estats a fer un gir radical. Quan ja hi havia països que començaven a sortir de la crisi, altres que si més no insinuaven brots verds o en qualsevol cas auguraven un repunt de l’economia a partir de la segona meitat del 2009, tot va capgirar-se seguint les indicacions en forma d’amenaça dels qui ostentaven el control real dels ressorts econòmics.

La pèssima gestió del conjunt del sistema financer havia de tenir les seves conseqüències: en primer lloc, garantir que els ineptes directius que havien provocat la crisi cobrarien escandaloses i milionàries comissions, primes i jubilacions daurades; en segon lloc, forçar que els ciutadans, a través dels impostos, garanteixin que rescataran les operacions de risc empreses pels bancs, encara que sigui simulant que es rescaten països sencers; i en tercer lloc, però potser el més important, es tracta d’aprofitar l’avinentesa, i allargar-la tant com sigui possible, per a forçar les reformes legislatives, de relacions laborals i de desmantellament de l’estat del benestar, a la mesura dels interessos d’aquests poders econòmics. Tot i que aquesta gran farsa s’ha denunciat repetidament, el cert és que la immensa majoria dels mitjans, de les organitzacions polítiques i de les institucions donen per fet que aquesta és l’ortodòxia econòmica a seguir. Poques diferències es poden percebre entre les anomenades dretes i esquerres, ja que ningú reclama la lògica que caldria extreure d’aquesta situació que seria, com a mínim, la persecució judicial dels causants de la crisi. El PSC-PSOE, per exemple, reclamava a CiU que havia de retallar el doble del que ho ha fet fins ara.

Els sindicats diuen aquests dies frases tan extravagants com que “aquestes retallades no serveixen per a sortir de la crisi”. Oh, està clar que no! Ja ho saben que aquestes retallades, com la reforma recent del mercat laboral, i en general les polítiques que han pres i que prendran tant el govern espanyol com el català, van orientades a aprofundir i allargar la crisi. No és cert que els economistes que dirigeixen les polítiques econòmiques d’Europa i dels Estats siguin tan curts de gambals que ens vagin empenyent al fons de la crisi, sense voler. Ja saben cap a on porta tot plegat; però hi ha l’amenaça dels poders econòmics que han trobat el sistema d’eludir els mecanismes democràtics de control del poder. I a ells ja els surt a compte continuar empantanegant-nos a tots plegats; primer són els seus interessos, després els seus, i el que resta és per a garantir-se unes milionàries retribucions.

dijous, 24 de novembre del 2011

Retallades. O l’estupidesa nacional

L’anunci de noves retallades ens ha fet posar el crit al cel. El President de la Generalitat reconeixia que no podien continuar retallant el funcionament dels serveis bàsics perquè ja havien arribat a l’os, a punt de sobrepassar la línia vermella que no volia passar. Per tant, donat que els grans poders econòmics reclamen més retallades per a eixugar els esguerros que ells mateixos han fet, no se’ls acut altra cosa que continuar retallant el sou dels funcionaris públics i incrementar les taxes de serveis fonamentals. Que les retallades són inevitables? Això només és cert si s’accepta que no volem canviar les injustícies sobre les quals se sostén la nostra economia.

Algú deia que potser l’Artur Mas havia fet aquest anunci de les retallades ara, quan ho podia haver anat fent més gradualment i a l’empara de les retallades fortes que vindran amb el govern popular, precisament per posar en evidència que si Catalunya tingués un tracte fiscal just, aquestes retallades s’haurien pogut estalviar. Hores d’ara hi ha prou dades ben contrastades sobre el dèficit fiscal que patim els catalans: un dèficit que les versions espanyoles més interessades voldrien limitar a uns 9 mil milions d’euros anuals, quan altres fonts molt més fiables eleven aquesta xifra com a mínim als 16 mil i d’altres arriben als 21 milions d’euros. Doncs bé, les retallades d’enguany tenien l’objectiu d’estalviar uns 4 mil milions i les de l’any que ve mil milions més. Tot plegat, les retallades dels dos anys, no representen gaire més del 40% segons la versió més espanyola, i menys d’un 25% segons la versió més catalana, de l’espoli fiscal d’un sol any. O si ho voleu, les retallades previstes per l’any que ve, i que agreujaran la realitat diària de molts catalans, no representen més que el 5% de l’espoli fiscal que patim. Una fotesa, vaja. El que no és una fotesa és el 95% que encara ens sobraria, a part de no fer retallades, si Catalunya pogués disposar dels seus recursos.

Però, ai làs! La victòria del nacionalisme espanyol ha estat aconseguir que molts catalans acceptin com a normal que nosaltres hem de retallar el nostre benestar per a poder continuar finançant una Espanya que dilapida els nostres diners. Els votants del PP o del PSC saben perfectament que la seva opció s’ha negat fins ara i es continua negant a què Catalunya pugui disposar dels seus recursos, cosa que obliga a fer les retallades. I els votants de CiU saben que la seva opció brandava el tema del pacte fiscal sense cap possibilitat d’obtenir-lo, i que preferiria posar en marxa les retallades abans d’enfrontar-se a l’Estat. Si Catalunya no pot resoldre el tema de l’espoli fiscal, i la independència en seria la fórmula més eficaç i definitiva, és evident que ha d’assumir rebaixar el seu estat del benestar. I electoralment, ara per ara, guanya aquesta opció submisa d’optar per les retallades per no fer enfadar l’Estat espanyol. Serem estúpids?

dimecres, 23 de novembre del 2011

Qui confia en els militars?

Quan va esclatar la revolució egípcia, el paper dels militars era més aviat fosc, almenys vist des de la distància. Inicialment, com acostuma a passar, els militars donaven tot el suport a la dictadura; de fet eren ells qui la sustentaven. I no era pas de franc, perquè a canvi d’aquest suport la dictadura els donava tota mena de privilegis. I va ser precisament per a conservar aquests privilegis que, quan van veure que anaven mal dades, que van passar per la fase de no intervenir en la repressió per acabar situant-se al costat dels revoltats.

Recordem aquelles imatges en què els manifestants es posaven al costat dels militars i els saludaven amicalment o els felicitaven pel fet de descarregar les seves armes contra ells, com havien fet fins aleshores. Des de la meva perspectiva em semblava tan insòlit com inversemblant que la gent confiés en l’exèrcit; de fet em sembla del tot inversemblant que hi hagi gent que confiï en qualsevol exèrcit. No sé si en trobaríem cap al món que el seu historial no hagi estat molt més farcit d’accions d’agressió contra el propi país o d’agressions contra l’exterior que no pas accions de defensa del propi país. Ara, a Egipte, s’han reprès les revoltes populars contra els qui de fet pretenen continuar amb els mateixos privilegis, i els mateixos mètodes, de la dictadura que es pensaven que havien enderrocat. Ben mirat, només havien canviat el cap visible de la dictadura, però no les seves conseqüències.

I és que és una pura quimera, només comprensible per l’estat de desesperació en què es devien trobar els egipcis, haver confiat amb els militars. Suposo que és una lliçó que no aprendrem mai: els exèrcits no són mai la salvació de res ni els que poden resoldre els problemes. Són el problema, aquí i arreu.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Eleccions generals. Ressaca del Duran

Deia ahir que, donat que era inevitable la majoria absoluta del PP, era millor que no necessités dels vots de CiU. D’una banda perquè això de “necessitar” és un dir; el màxim que es podia esperar era que al PP li faltessin uns quants vots que quan li convindria els aniria a buscar a CiU, i quan els convergents volguessin obtenir-ne alguna contrapartida aleshores els podia trobar en d’altres formacions polítiques. Però, de l’altra perquè amb aquesta presumpció de tenir la paella pel mànec, es corria el risc de perdre el temps intentant maniobrar amb la idea de portar algun peixet al cove, quan l’únic que té la capacitat i el poder de decidir quins peixets ens poden cedir és el PP.

El Duran ja devia començar a fer les seves càbales, amb el que podria arribar a exigir amb els seus vots. Doncs, pel que sembla, i malgrat la majoria absoluta del PP, el Duran no vol alliberar-se d’aquest condicionant i està disposat a posar-se a la disposició dels populars, encara que sigui a canvi de res o de ben poca cosa. Acaba de declarar que Rajoy no podrà prescindir del suport de CiU, que ell ha nomenat de qualitat. Lògicament, la dirigent popular Alícia Sánchez Camacho ja li ha recordat que a Madrid no el necessiten per a res, mentre que és a Catalunya on l’Artur Mas necessita del PP; cosa que tampoc seria certa si no fos perquè l’Alícia sap perfectament que CiU els preferirà d’aliats per a portar a terme polítiques neoliberals, abans d’optar per ERC que li exigiria a canvi accions de reforç i defensa de la identitat nacional.

No escarmentem, ni quan ens posen la mel a la boca i ens deixem entabanar per una situació enganyosa, ni quan la situació és diàfana del tot i som nosaltres mateixos els qui ens hem d’imaginar la situació que ens ha de portar a l’engany. Tot sembla indicar que hi ha polítics, com el Duran, que ja tenen traçat el camí i l’objectiu a perseguir, i el mantenen malgrat que la realitat els contradigui. Ell vol ser decisiu a Madrid, pensant que en podrà obtenir contrapartides; i la seva obstinació per a ser-ho, malgrat que la realitat ho fa impossible, serà ell qui cedirà les contrapartides.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Eleccions generals. Apunts d’urgència

Qualsevol resultat electoral pot tenir lectures ben diverses, totes elles vàlides i necessàries. En el cas d’aquestes eleccions espanyoles, és evident que no té res a veure el que ha passat a Catalunya i a Euskadi amb el que ha passat a Espanya. Per als espanyols, no és més que la inèrcia de l’alternança, aquesta vegada cantada; hi ha un sector important de la població espanyola que oscil·la entre PSOE i PP, i que en aquesta ocasió ha tingut en compte la pèssima gestió de la crisi feta pels socialistes; deuen haver pensat que per aplicar polítiques de dretes, tant se val que ho facin els populars que les aplicaran millor. I com sempre que s’ensorren els socialistes, una part dels desencantats se’n van cap a l’esquerra més real, la que representa IU: si l’opció de govern està perduda, tant se val votar una esquerra de veritat. Per la seva banda, l’increment d’UPyD no és més que el símptoma del nerviosisme existent a Espanya en veure com la seva sacrosanta unitat trontolla. Per tant, a Espanya, cap novetat, res que no fos més que previsible.

A Catalunya, en canvi, hi ha algunes dades significatives. D’una banda la victòria, per primera vegada en unes generals, de CiU davant dels socialistes. Això implica que ha disminuït força aquell sector de població que tradicionalment ja li anava bé votar CiU a Catalunya però que pensant en clau espanyola optava pel PSOE, encara que només fos per evitar la victòria popular, aquesta vegada inevitable. Un títol honorífic, el del liderat a Catalunya, que servirà només per a ratificar el pes de Duran i Lleida al sí de la coalició. Donat que la majoria del PP era segura, probablement és millor que CiU no sigui necessària a Madrid, si més no per no caure en la temptació del potineig pactista. Ara, CiU no tindrà ni aquesta excusa per a defensar els interessos de Catalunya: podrà escollir lliurement entre aliar-se amb els enemics de Catalunya o amb els qui voldrien anar més enllà.

ERC ha superat la revàlida del canvi de tendència i les bones maneres apuntades per la nova direcció. Perquè no es tracta de repetir els resultats del 2008, sinó d’aturar una caiguda estrepitosa que alguns auguraven que ens podria portar fins a deixar-nos fora. L’important, doncs, no era mantenir o no aquest escó per Girona sinó encarrilar el futur del partit amb uns altres aires. I això s’ha aconseguit. Un èxit completat amb l'entrada de Compromís al País Valencià. Per la seva banda, l’èxit d’Iniciativa cal buscar-lo en el mateix raonament de IU en l’àmbit estatal, a part d’una bona campanya, conduïda per un candidat creïble com era Joan Coscubiela.

La davallada socialista a Catalunya, més greu encara que al conjunt de l’Estat, té de positiu que és el sector més espanyolista del PSC, amb la Carme Chacón i la Teresa Cunillera al capdavant, el qui ha d’assumir la seva derrota. De tota manera, ja sabem que els estrategs del carrer de Nicaragua també són capaços de culpar de la derrota els més catalanistes que no hi han tingut ni art ni part. I en el cas català, la pèrdua de vots socialistes s’ha repartit entre el PP, CiU i Iniciativa.

El canvi espectacular, però, ha estat al País Basc. Amaiur es converteix en la primera força política en escons, superant el PNB i, per suposat els socialistes. Ja s’entén per què els espanyols volien impedir, amb les trampes que fos com fins ara, que aquests fossin presents a les eleccions: perquè tenen molta més representativitat que no pas els partits espanyolistes. Del nou escenari en pot sorgir una perspectiva cap a la independència molt més clara i definida que la que podríem tenir nosaltres. Se n'haurà de parlar.

I com en totes les eleccions, hi ha els aspectes més residuals: d’una banda el Senat, sense campanya pròpia, sense candidats coneguts ni donats a conèixer, i sense comptar en els mitjans de comunicació; els resultats, per obvis, eren el de menys. Els grups xenòfobs i els ultra nacionalistes espanyols han tret a Catalunya un resultat irrellevant, com era d’esperar. Tan irrellevant com ha estat el vot nul, per més que s’hagi incrementat: ja se sabia que no tenia cap interès ni cap incidència real.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Polítics, periodistes i l’ego del Cuní

Divendres, finalment, no hi va haver debat de candidats al Canal 8. Els espectadors es van quedar, doncs, sense poder tornar a veure com s’explicaven els polítics, però qui de veritat es va quedar sense debat va ser Josep Cuní. Estava encès i ferit, i amb més o menys raó va dedicar-se tot el vespre a autoerigir-se en el defensor de la Informació en majúscules i dels drets dels ciutadans a aquesta informació.

No li faltava raó, està clar. Probablement una de les mentides més sonades de la classe política és aquella que no es cansen de repetir en el sentit de voler dignificar la política i de voler acostar-la a la ciutadania. Amb els esforços que arriben a fer per aconseguir que sigui tot el contrari! La claca que es va muntar el Cuní per presentar-lo com l’heroi de la jornada tenia tota la raó quan carregava contra la classe política: la que en trenta anys ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral catalana, senzillament perquè cadascú voldria fer-la a la mida dels seus interessos partidistes; la mateixa que es nega en rodó acceptar sistemes de llistes obertes, o com a mínim desbloquejades; la mateixa que vol un control absolut dels mitjans de comunicació durant tot l’any, però d’una manera molt més estricta en els períodes electorals, imposant un minutatge en els informatius; la mateixa que s’autoatorga ingents subvencions públiques per a poder fer costosíssimes campanyes electorals; la mateixa que té por de les consultes populars i les limita tant que esdevenen inviables o inútils; la mateixa que es permet d’incomplir les seves promeses, les electorals i les no electorals, amb la mateixa alegria que les havia fet....

No va quedar tan clar, però, entre els contertulians del Cuní, llevat d’alguna excepció, que els periodistes també hi tenen la seva part de culpa: són els periodistes que habitualment ja renuncien a informar sobre la realitat contrastada i es limiten a reproduir la visió que tenen els polítics d’aquesta realitat; són els periodistes que davant de qualsevol discurs polític n’extreuen i emfatitzen aquelles frases més altisonants, però no pas les més rigoroses i carregades de contingut; i a sobre, són els periodistes que en base a la seva pròpia tria esbiaixada, carreguen contra la classe política de no fer altra cosa que frases altisonants; són els periodistes que en campanya electoral s’avenen a passar les imatges i els talls de veu que els proporcionen els partits, renunciant a l’aplicació de criteris professionals i d’interès real per a la ciutadania, ja que la llei només els obliga a dedicar un temps determinat a cada grup; són els periodistes que normalment sobrevaloren les formacions xenòfobes, perquè els seus esgarips són més mediàtics i rendibles; són els periodistes que sabent de la falsedat d’algunes de les afirmacions dels polítics ni tan sols es molesten a contrastar-les o a documentar-les (tasca feixuga i poc rendible per al gran públic) i en tot cas prefereixen que siguin els adversaris polítics els qui les contradiguin, sabent que probablement també ho faran amb noves mentides...

Però, enmig de la mediocritat de polítics i periodistes, sobresurt l’ego de Josep Cuní.

dissabte, 19 de novembre del 2011

El darrer sospir de campanya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


És de calaix que el dia abans d’unes eleccions toca fer el darrer toc de campanya. I qualsevol que em conegui, personalment o a través dels meus escrits, sabrà de la meva adscripció a ERC i per tant que el meu vot és per a aquesta formació; i ara, amb la nova direcció i el nou rumb que sembla haver pres, ho faig amb més convenciment que mai. Dit això, no penso dedicar gaire més espai a convèncer ningú.

Ja he dit en alguna altra ocasió que, per mi, aquestes eleccions tenen una importància relativa per a Catalunya. El que de veritat importa és el que puguin fer els partits catalans aquí. Perquè la sobirania i la dignitat nacional es defensen i s’exerceixen des de les nostres institucions. El que no vol dir que, mentre els catalans estiguin convocats a dir-hi la seva, no haguem de dir-hi la nostra. Ja sabem que les promeses electorals del Partit Popular són una farsa, perquè tothom sap (votants inclosos) que un cop guanyades les eleccions farà tot allò que ara diu que no farà, i encara tindrà la barra de culpar-ne els socialistes. I que les promeses electorals de la resta de partits quedaran reduïdes al dret a picar de peus o, com diuen encertadament els d’Iniciativa “... i a sobre hem de callar?”. L’important, doncs, no és el programa que puguin aplicar els diferents partits catalans, perquè no en podran aplicar cap, sinó la visualització del suport que tenen aquestes opcions. En el cas basc, no són pas pocs els qui estan preocupats pel suport que pugui tenir Amaiur; no pas per les iniciatives que pugui emprendre a les Corts espanyoles, està clar.

D’altra banda, per més que jo tingui la meva opció i que cregui que és la més escaient de votar, també penso que mirat globalment no hi ha una sola opció vàlida per als interessos de Catalunya. Els resultats no es podran valorar en funció només de l’èxit o el fracàs d’un partit, encara que sigui el meu, sinó del panorama global que quedarà retratat a les urnes. A part que puc entendre les raons personals que poden portar algú a passar de tota la “farsa” del sistema, o a abstenir-se particularment en aquest cas, o fent el gest d’emetre un vot en blanc o posar a la papereta una estelada que no es mirarà ningú més que els membres de la mesa corresponent i que es confondran amb la resta de nuls.

Ara bé, sí que voldria puntualitzar un fet. A vegades ens sorprèn que tenint tots els arguments a favor i creient-nos investits de la veritat absoluta, no obtinguem la resposta adient de la ciutadania. Una part, però només una part, es pot explicar perquè uns compten amb tots els recursos i el suport dels grans mitjans de comunicació i altres són silenciats sistemàticament i van amb un esclop i una espardenya. Però hi ha altres explicacions plausibles. Primer, que tenint bona part de la raó les opcions que es presenten amb els missatges més redemptors no mereixen prou confiança. Tan poca que alguns, malgrat tenir el Govern de Catalunya, es poden disputar la segona posició justament amb els enemics de Catalunya; d’altres, com el meu partit, aspiren a tenir una mínima representació; i encara n’hi ha que han optat per no presentar-se perquè sabien que la visualització del pèssim resultat que traurien els faria més mal que bé. Segon, que sovint per a defensar unes idees, o millor dit uns interessos partidistes, no només s’exposen els arguments reals i positius que les sustenten, sinó que s’exagera i es distorsiona la realitat fins al punt que la conclusió del ciutadà és que la proposta que podia estar carregada de raó els mereix ben poca confiança.

I en aquest darrer cas voldria posar-hi els qui essent partidaris de presentar-se a les eleccions espanyoles, en no poder-ho aconseguir perquè no ha estat acceptada la seva proposta de coalició, intenten vendre la moto que l’adversari polític amb qui volien coalitzar-se ja no és independentista i que no val la pena presentar-s’hi. No parlo dels qui, sincerament creuen que no s’han de presentar en aquestes o en d’altres eleccions, sinó d’aquells que no podent-s’hi presentar sense posar-se en evidència, opten per estripar les cartes i preferir que es perdi el vot independentista abans que vagi a parar a la competència. Probablement, la repercussió que pugui tenir aquesta mena d’actitud serà més aviat escassa, encara que impossible de quantificar, però sí que desacredita qui la pren.

divendres, 18 de novembre del 2011

No és perquè sí, que s’ataca TV3

Ho deia quan es parlava de la immersió lingüística. Quan els partits nacionalistes espanyols, especialment el PP, van veure que no podrien liquidar-la per la via democràtica van optar per fer servir els seus peons corruptes de la Justícia. I, com a resposta, des d’aquí s’argumentava il·lusament que la immersió lingüística havia estat molt positiva, que fomentava la cohesió social, que garantia el coneixement de les dues llengües oficials... com si els jutges i els polítics espanyols no ho sabessin! Precisament, actuen contra la immersió lingüística per això: perquè veuen que ha estat positiva, perquè no ha creat conflictes, perquè garanteix el coneixement de les dues llengües.

És exactament el que està passant ara amb les amenaces contra TV3. Els qui la defensen, argumenten que és un servei públic de primera magnitud per a fomentar la llengua catalana, però també per fomentar la cultura en general, inclosa la indústria audiovisual; argumenten que ajuda poderosament a fomentar també la cohesió social i una visió de país; que la qualitat d’aquesta televisió és infinitament superior a la porqueria que ens ofereixen la majoria de les privades, a favor de les quals (i al servei de les quals) es voldria liquidar TV3. I, com en el tema de la immersió, en fan una defensa com si l’evidència irrefutable d’aquests arguments hagués de convèncer els qui fan de l’odi a Catalunya i a la seva cultura la seva principal raó de ser. El Partit Popular i la resta de partits nacionalistes espanyols proposen aprimar fins a deixar en residual la Televisió de Catalunya, precisament per tot això.

I no ens enganyem, a CiU també hi ha elements infiltrats que, simulant no renegar del tot del seu país, propugnen fer el joc amb els enemics de Catalunya, els regalen la responsabilitat de Cultura a la Diputació, proposen governs espanyols de concentració, i no els fan fàstics quan proposen atacar TV3 per tal d’afavorir les seves televisions privades; qualsevol cosa a canvi de beneficis particulars i d’ideologia favorable als poders econòmics.

dijous, 17 de novembre del 2011

Falsos governs tecnòcrates

Els “mercats” han fet la gran descoberta amb aquesta crisi. Han descobert que no els cal fer de lobby per pressionar els governs perquè legislin i governin en funció dels seus interessos; ara poden obligar, posar condicions i, quan cal, destituir i nomenar directament governs a la seva mida. És cert que van ensopegar, en part, a Islàndia, model que la majoria dels mitjans s’han cuidat prou de silenciar i d’evitar perquè no sigui una temptació a seguir per a d’altres. Però, a la resta de països, els ha sortit rodó, essent Grècia i Itàlia els darrers capítols on han aconseguit canviar els respectius governs.

Ha estat una tasca metòdica i perfectament ordenada. La crisi hauria pogut portar al llindar del col·lapse molts països alhora, però això els hauria dificultat la vampirització particularitzada i a fons. Per això han programat les crisis dels estats amb un ordre franciscà, un darrere l’altre, sense aturador però també sense encavallar-se. Els espanyols poden estar tranquils, mentre els depredadors estan ocupats amb Itàlia, però ja cal que es calcin si fan cas al seu refrany “cuando veas la barbas del vecino...”. Hores d’ara ja tothom legisla segons els seus dictats, i ni tan sols en plena campanya electoral ningú gosa dir que no s’avindrà al seu joc: no n’hi ha d’altre per jugar. O millor dit, no n’hi ha d’altre si es vol conservar el càrrec. Ho van imposar a Grècia, ho han fet també a Itàlia, i ara ja en parlen també per a l’estat espanyol: els partits polítics poden dirimir les seves diferències o la seva disputa per les cadires del poder amb unes eleccions, però al capdavall hauran de seguir les seves consignes, agradin o no als ciutadans. I per a fer-ho més fàcil, millor si es forma un govern dels anomenats tecnòcrates, com a Grècia o a Itàlia; així no tindran dubtes ni contradiccions ideològiques.

En cap cas, mai, els tecnòcrates no són gestors sense ideologia que actuen només per motivacions tècniques o professionals. Són els designats pels poders econòmics, aquí els “mercats”, per a executar les seves polítiques amb una ideologia molt concreta i precisa, de dreta extrema. Una dreta, a més, que té el desvergonyiment de disfressar-se d’apolítica, de tècnica i de no ideològica, perquè saben que democràticament les seves mesures serien rebutjades de ple, i les conseqüències són tan nocives i greus per al conjunt de la població que no les assumiria cap partit per pròpia iniciativa.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Independència exprés...i per què no?

Ara fa un any, aquella direcció d’Esquerra que no sabia on tenia el nord estava nerviosa perquè es veia venir el daltabaix i no se’n sabia avenir que una nova força política com Solidaritat sorgís amb empenta. Aleshores, amb més ressentiment que voluntat d’anàlisi i de comprendre la realitat, acusava els solidaris amb aquella absurda història de la independència exprés. Era una manera de ridiculitzar el grup que aleshores liderava Joan Laporta, titllant-lo de bufanúvols.

És evident que un procés d’independència és quelcom molt complex que no es pot frivolitzar. Per entendre’ns, és molt més complicat que trobar la fórmula per a sortir de la crisi; no es tracta de gestionar l’actual situació, per difícil que sigui, sinó de crear-ne una de nova. Per això, quan es parlava de la independència exprés es venia a dir que els qui la proposaven eren una colla d’inconscients que no sabien el que tenien entre mans. Però la realitat és que Solidaritat no proposava la independència per al mes següent, sinó que exposava el fet que el pas fonamental per a assolir-la era disposar de la majoria social suficient. A partir d’aquesta majoria, i de fer-la valdre democràticament, la independència era perfectament possible, a l’abast de la mà; el que no suposa que sigui una feina fàcil ni senzilla, sinó una ingent tasca de construcció de les infraestructures d’Estat. Afortunadament, la nova ERC ja té assumit que el plantejament de Solidaritat no era gens descabellat. De fet, és el plantejament que sempre havia defensat el partit republicà: cal avançar cap a la majoria social favorable a la independència, i un cop hi sigui ja només és qüestió de posar-la sobre la taula, votar-la a les institucions, referendar-la democràticament i tirar endavant en la creació d’un nou marc legal sobirà.

Bé, segons totes les enquestes, aquesta majoria social favorable a la independència ja hi és. Una majoria, a més, que es veuria incrementada en gran mesura si veiés que les seves institucions i els seus polítics també li fan costat. Avui, la independència exprés no és cap utopia, a no ser que considerem una utopia que CiU i el Govern de la Generalitat tinguin, ara o en un termini relativament breu, el coratge i la dignitat nacional d’atendre el que diu i reclama aquesta majoria social. En aquests moments, CiU és més responsable del fre al procés cap a la independència que de l’impuls cap a noves cotes de sobirania.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Presumpció d’innocència, però...

Els espectadors i els lectors de mitjans de comunicació escrita no tenen, o no tenim, massa elements de judici quan se’ns anuncia un possible cas de corrupció. Podem reproduir o fer referència a la font d’informació, però sabent que cada font ens donarà la versió que li interessi. I de la mateixa manera que una gran estafa es pot maquillar amb allò que alguns anomenen enginyeria financera o fiscal, també una lleugera irregularitat formal es pot presentar com un enorme desfalc. I, si al darrere hi ha interessos polítics, a favor o en contra, encara ens hauríem de malfiar més.

Quan tots els mitjans es van fer ressò de la possible implicació d’un tal Iñaki Undangarín en els casos de corrupció del Partit Popular a les Illes Balears, vaig pensar que difícilment haurien llançat la notícia sense una bona fonamentació. És cert que alguns parlaven amb cautela d’una societat que havia estat presidida pel gendre de la monarquia, però d’altres el col·locaven a títol personal al centre de la trama i donaven xifres concretes de l’abast de l’estafa. I tampoc es tractava de mitjans alternatius o molt radicals, sinó dels mitjans més comuns, moderats i reputats, públics i privats. A partir d’aquí, tots els desmentiments, silencis i exculpacions no poden sonar sinó a una extensió més de la conxorxa que arriba (res d’extraordinari, tanmateix) a les esferes judicials. Està clar, en aquest cas, com en tants altres, no tenim pas més elements de judici que els que ens transmeten els mitjans. Però sí que, a part de la credibilitat que ens poden merèixer els mitjans, hi ha uns elements racionals i de sentit comú que ens haurien d’alertar d’entrada.

Segons la premsa, el cas Undargarín aniria relacionat, entre altres temes, amb unes factures milionàries per a l’organització de congressos. Ja es veu que per a l’organització d’un congrés, ni que siguin del Partit Popular o del Govern Balear que controlaven, no es poden remenar aquestes xifres. Quelcom de semblant passa quan la Sindicatura de Comptes diu que troba irregularitats en els ajuts relacionats amb el Memorial Democràtic de l'anterior Govern. Es citen 180.000 euros per a l’empresa que va “col·laborar en l’assessorament de l’elaboració de les bases i les convocatòries”; una cosa que qualsevol funcionari podria fer en un parell d’hores, no pas més.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Qui protegeix la indecència xenòfoba?

No sé si algú en sap l’explicació; però jo no he entès mai per què els grans mitjans de comunicació van donar des de bon començament, i han continuat fins ara, un suport desmesurat a un individu tan mediocre i mesquí com és el dirigent de la Plataforma xenòfoba i ultradretana. Com a bon militant neonazi, a ell ja li va bé que aquests mitjans de comunicació el posin a les portades i en grans titulars, encara que sigui per simular que se l’està criticant. Perquè és evident que els responsables d’aquests mitjans saben perfectament que a aquesta mena d’individus ja els va bé aparèixer com a víctimes del sistema que ells volen combatre.

Tothom li donava un protagonisme molt superior, per suposat, al que es mereixia des del punt de vista ètic; però també molt superior al que li corresponia pel nivell de representació institucional obtingut. En les darreres eleccions, per exemple, se li donava molt més relleu i publicitat que a la CUP que tenia més regidors arreu del país; es feia trampa, doncs, als pincipis ètics i professionals per tal d’afavorir aquest grup violent i racista. L’única explicació era que aquesta mena d’individus i aquesta mena de propostes esdevenen un bon reclam publicitari per a les vendes i per a l’audiència; i per a l’audiència, tot.

Però heus ací que un escàndol familiar, de violència domèstica, ha afectat directament el dirigent vigatà de la Plataforma X Catalunya. Aquesta mena de casos provoquen un rebuig general de la societat. Però una vegada més, sospitosament, s’ha fet una excepció a favor de Josep Anglada. Si això hagués passat a qualsevol altre politic, hi hauria hagut un linxament general, sense contemplacions. Però, no. En aquest cas, la majoria dels mitjans de comunicació han encobert el delicte que hauria suposat un escàndol molt perjudicial per als xenòfobs; i en aquest cas no era ni tan sols per la indecent contrapartida d’obtenir benefici de vendes o d’audiència.

diumenge, 13 de novembre del 2011

El corredor Mediterrani o la cançó de l’enfadós

Porten molt de temps donant voltes amb el corredor del Mediterrani. Des d’un punt de vista estrictament espanyol no hi ha dubte que és l’opció més viable i més rendible per al desenvolupament econòmic de l’Estat. Però el Govern espanyol, l’actual, l’anterior i el que vindrà, no ho té tan clar. No és que siguin curts de gambals ni que no vegin el que veu tothom, sinó que ells s’han adonat que, en aquest cas, l’interès d’Espanya resulta que coincideix amb l’interès de Catalunya. I això els subleva.

Durant els darrers anys, tot i que tots els informes tècnics, d’aquí i d’Europa, indicaven clarament que el corredor del Mediterrani havia de ser l’eix prioritari, el govern espanyol, el de Zapatero i de la Chacon, han anat provant de posar-hi tots els pals a les rodes. Com que la seva proposta alternativa d’inventar-se una via a través del Pririneu central, que de fet han mantingut fins al darrer moment, era absolutament descabellada i ningú se la prendria seriosament, han seguit l’estratagema de presentar-les totes alhora. Ja saben que la Unió europea només en finançarà una, però així poden aigualir la proposta del corredor del Mediterrani, i quan els convingui podran desviar recursos europeus cap a aquesta seva bogeria de foradar el Pirineu. I com que malgrat ells la Unió europea ha optat per la proposta més racional, finalment s’han tret de la màniga la genial idea de fer passar el corredor del Mediterrani per Madrid. Ara, a més, en plena campanya electoral tots intenten fer veure que ells han treballat des del principi a favor del corredor del Mediterrani; si hagués estat així, no haurien calgut tants anys de discussions i de dubtes.

Pero la barra més impressionant és la del candidat socialista per Tarragona Francesc Vallès, quan per demostrar que el PSC-PSOE sempre ha estat a favor del corredor del Mediterrani ha afirmat que ja n’hi ha una part de fet, obra naturalment del seu Govern. I és que probablement, per ells, i pitjor encara pel Partit Popular, el corredor del Mediterrani pot ser això: absolutament res. Em recorda un pamflet que va editar el PSC, quan Montilla optava a la Presidència de la Generalitat per primera vegada. El pamflet electoral es titulava “Feina feta”, i un dels punts que hi figuraven era una imaginària “línia ferroviària transversal Lleida-Girona”.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Enemics, adversaris i contrincants

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


En política és molt important, o ho hauria de ser, saber distingir entre un enemic, un adversari o un contrincant; en el benentès que la precisió d’aquestes termes tampoc es pot prendre al peu de la lletra. Massa sovint, dóna la impressió que cada partit està lluitant en solitari contra la resta; o com si aquesta resta fos una amenaça homogènia de la qual hom vol deslliurar-se.

Tenen raó els socialistes quan afirmen que, per a Catalunya, no és igual el PP que el PSOE. Tan cert com que no és igual, com pretenen els socialistes, la dreta representada pels populars o la representada per CiU. En el panorama global de les forces polítiques trobaríem una gradació constant amb fronteres difícils de definir, però amb singularitats indiscutibles per a cada nucli dirigent. I aquest és el doble error: d’una banda, pretendre veure barreres insalvables i abismals entre el propi partit i la resta, i de l’altra no distingir les diferències existents al sí d’aquesta resta.

A les files atomitzades de l’independentisme se senten sovint veus escandalitzades pel fet que no s’assoleixi una unitat de les diferents formacions, però alhora, i sovint des dels mateixos sectors, es poden escoltar les crítiques i les desqualificacions més sagnants, normalment injustes, oblidant qui és el veritable enemic. Naturalment que seria bo que hi hagués més unitat independentista, tot i que convé sempre que hi hagi formacions independentistes de les diferents ideologies; però tampoc passa res que no hi sigui, si s’entén que aquells amb qui no ens hem pogut posar d’acord no són els nostres enemics, sinó companys de viatge que de moment caminen en paral·lel però que algun dia confluirem. I ja no diguem quan, en el moment que, ni que sigui parcialment, es comença a forjar una certa unitat d’acció, des de les mateixes files independentistes hi ha qui no s’està d’intentar dinamitar-ho, retraient als uns o als altres els errors comesos amb anterioritat, recordant les sortides de to desqualificadores que segurament s’havien llançat entre ells els qui ara es reagrupen, o posant com a handicap insalvable la presència de determinats dirigents.

No és cert, al meu entendre, que aquestes eleccions siguin tan transcendentals com diuen alguns, perquè el resultat espanyol està cantat i l’únic que resta és saber quin paper o quina força hi tindran els partits que defensen els interessos de Catalunya. És important treure bons resultats, però no pel que podran fer allà sinó pel que vulguem fer aquí.

Entenc que hi hagi qui opti per dir que no val la pena anar a votar o que és millor emetre un vot nul en senyal de protesta. Em costa d’entendre, però, si això ho diu qui en el cas que n’hagués tingut la possibilitat el seu grup hagués estat present en aquests comicis; és a dir, algú que ja veia la importància de tenir una força independentista a les Corts espanyoles, però que en no ser possible la seva prefereix que no n’hi hagi cap.

El dia 20 de novembre, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul no passaran de ser una anècdota a peu de pàgina, que a més ningú es podrà atribuir en exclusiva. El que es visualitzarà són els suports que tenen les diferents opcions polítiques, entre les quals cal tenir ben clar que n’hi ha que són clarament enemigues i hostils al país, n’hi que poden tenir pantejaments massa curts o erronis al nostre entendre, d’altres que anant en la bona direcció potser no ens acaben de fer el pes, i per alguns exactament aquella que creiem que va en la direcció adequada.

En la mesura que els enemics es consolidin al país, voldrà dir que estem perdent la partida; i en la mesura que una majoria de la societat continuï creient en forces polítiques decidides a defensar els interessos nacionals, encara que sigui amb estratègies i fins i tot amb objectius no coincidents, podrem creure que tenim possibilitats, aquí, d’emprendre el camí de decidir el nostre futur.

Seria un desastre per a l’independentisme que CiU patís una severa derrota, encara que una part (perquè segur que només seria una petita part) de la desfeta l’aprofités ERC. Com seria un desastre, no només per a l’independentisme sinó també per a l’estratègia convergent de conformar-se de moment amb el pacte fiscal, que ERC-Rcat no tragués un resultat digne que confirmés l’aturada de la sagnia que ha patit en les darreres confrontacions electorals.

No ens confonguem. Catalunya té uns enemics declarats que volen destruir-la, bombardejar-la si poguessin. Té sectors que al nostre entendre s’equivoquen volent trobar l’impossible encaix i reconeixement a Espanya; però fins i tot creient que perjudiquen greument el país, no són els nostres enemics. I hi ha diferents opcions, amb estratègies divergents si voleu, que opten per la defensa dels interessos nacionals, que no són ni enemics ni adversaris.

divendres, 11 de novembre del 2011

La difícil renovació d’ERC

No s’ha de ser massa perspicaç per percebre un canvi important en el discurs d’ERC. Els qui, com jo mateix, havíem estat molt crítics amb una direcció que ens semblava erràtica, sense nord, i que oblidava els principis i objectius fonamentals del partit, ara respirem molt més tranquils i esperançats. Està clar que ens matenim amatents per veure si realment es consolida aquesta nova línia, però creiem que cal donar a la nova direcció un vot de confiança. De moment, tot sembla indicar que la confiança és justificada.

Però tampoc podem ser tan il·lusos com per creure que el camí serà tan planer. Hi ha, és cert, la vella guàrdia que encara es manté ocupant llocs de responsabilitat al partit; tot i que jo voldria creure que, encara que no gosin reconèixer-ho, ja s’han adonat del seu error i no posaran massa entrebancs a la nova direcció. Hi ha també sectors de l’entorn independentista que no ho posarà, o no ho està posant gens fàcil. D’una banda, els qui van marxar del partit per discrepàncies amb l’anterior direcció, i que ara ja no tindrien els motius per a mantenir-se’n al marge, no és fàcil que refacin el camí. Els qui, com Solidaritat, han reixit a crear una nova marca independentista lògicament voldran conntinuar pel seu compte, i sovint tenint en ERC el contrincant a batre perquè és el més directe competidor; i els qui com Reagrupament no van tenir l’èxit esperat en solitari, tampoc acceptaran tan fàcilment retornar a la casa mare, o com a mínim intentaran poder-ho fer, ben legítimament, amb prou força i reconeixement. Entre uns i altres hi pot haver també molt de ressentiment i d’orgull que impideixi afrontar la confluència dels independentistes amb racionalitat i pensant només en l’interès del país.

Resta, encara, un sector d’intel·lectuals i opinadors que tenen molta influència en els diversos col·lectius independentistes. I aquí trobarem posicionaments sovint contraposats, però que tenen en comú el no voler veure un futur amb un mínim d’optimisme i posar tots els pals a les rodes. Des d’un Víctor Alexandre que sembla que no vulgui creure amb la nova ERC mentre hi hagi elements de l’anterior direcció, als qui es van escandalitzar per no haver arribat a un acord entre ERC i Solidaritat de manera que prefereixen que el vot independentista no se l’endugui ningú abans que el seu rival, a un Serrahima que qüestiona l’acostament d’ERC i Reagrupament basant-se en les desqualificacions que s’havien llançat mútuament en el moment de la separació. Tant si es fan passes com si no, sempre hi haurà que mirarà de veure-hi l’aspecte més negatiu, tant si és per la manca d’unitat com si és perquè la unitat implica sempre renúncies.


Jo opto per l'esperança i per donar suport a aquesta nova ERC, votant a les properes eleccions.

dijous, 10 de novembre del 2011

Vaga de metges?

La Generalitat està buscant sota les pedres (encara que no de totes les pedres, està clar) per estalviar com sigui i intentar que li quadrin els números. Això, a la sanitat té una repercussió important en la població que veu com es tornen a allargar exageradament les llistes d’espera, i es redueixen els serveis. El Govern en diu racionalització, cosa que és certa en alguns casos, però que no ho és de cap de les maneres en d’altres en què s’incrementa el risc de no poder atendre a temps o amb els mitjans adequats.

Hi ha estalvis reals, si amb les mesures preses representa que uns determinats serveis es poden prestar amb menys mitjans; però hi ha estalvis ficticis en la mesura que es tracta d’ajornar les actuacions sanitàries. Tancant quiròfans, alentint les intervencions mèdiques o inventant-se jornades festives el que es fa és només allargar les llistes d’espera. Però se suposa que, tret dels que es morin en aquest període d’espera, un dia o altre necessitaran i faran ús dels serveis sanitaris. Per tant, l’estalvi no és més que un ajornament que implicarà que més endavant algú haurà de fer l’esforç de recuperar el temps perdut. Són diners prestats que tenen un sostre, i que al capdavall s’hauran de tornar. Amb tot, en motiu del pont del Pilar, el Departament de Sanitat va decidir seguir amb aquesta política d’estalvi declarant el dia festiu; no era gran cosa, però un dia de menys d’activitat sanitària representava un grapat d’euros.

I ara els metges, no sabem si per protestar o per solidaritzar-se amb el Departament, volen declarar un parell més de dies festius, en forma de vaga. Boris Ruiz es deu fregar les mans: dos dies més d’estalvi, perquè no hi haurà activitat i, a més, podrà descomptar-los la part proporcional en la nòmina. I és que els temps han canviat; i el que abans era una eina de la classe treballadora ara pot ser una excusa per a defensar privilegis gremials o per a potenciar les mesures governamentals.

dimecres, 9 de novembre del 2011

L'engany de la publicitat electoral

Una campanya electoral no és pas tan diferent a una campanya publicitària qualsevol. Es tracta de vendre un producte, i per a fer-ho no s’hi escatimen ni esforços ni estratagemes. No es pot anunciar, per exemple, un sabó del qual no es digui que renta millor que cap altre i que treu les taques més irresistibles. Igualment, els polítics han de fer promeses de tota mena per demostrar, o millor dit per fer creure, que només ells poden resoldre’ns els problemes quotidians. Quan en un espot publicitari s’exagera l’efecte del producte, se sobreentén que ens ho hem de prendre en to de broma, com a gag humorístic.

I aquí és on hi ha la gran diferència amb els discursos polítics, que per més estirabots i sortides histriòniques que vomitin, sempre ho fan amb aquell aplom de qui pensa que està dient quelcom sensat i creïble. Sembla clar que hi ha una part important de l’electorat que deixarà de votar PSOE per votar PP, en l’àmbit espanyol; un pas que tampoc és tan gran, en la mesura que populars i socialistes es veuen obligats a fer polítiques molt semblants en el camp de l’economia. Així, mentre els candidats socialistes inenten fer-nos creure que l’Estat del benestar no s’ha començat a desmantellar, encara, sinó que ho farà a partir d’ara, els populars es presenten com els salvadors de la pàtria (la dels espanyols) que ens han de treure del pou on ens han ficat les esquerres. El mateix discurs, calcat, que poden fer a Itàlia on l’esquerra acusa la dreta de Berlusconi d’haver-los portat al llindà del desastre. I és que tothom sap que la crisi, en esclatar, no va fer distincions de dretes i d’esquerres; igualment, quan s’iniciï la recuperació arreu d’Europa, els països se’n sortiran més o menys, també al marge de la ideologia dels seus governants.

El que sí que de veritat ha fet que en alguns països la crisi hagi afectat més o menys que en d’altres, és la seva sobirania i la seva capacitat de decidir sobre el seu futur. Quan Grècia s’ha posat en mans d’Europa, de qui ja en tenia una gran dependència, s’ha ensorrat completament; en canvi, Islàndia va buscar la seva pròpia sortida, i se n’està sortint força millor. I en l’àmbit de l’Estat, no hi ha cap diferències entre les comunitats autònomes governades per socialistes o per populars, però sí que n’hi ha en relació a aquelles comunitats que tenen un Concert econòmic, i per tant una sobirania fiscal important. Però és igual; en campanya electoral no interessa ni la realitat ni la credibilitat de les promeses. De la mateixa manera que acabem comprant un detergent sabent que no podem esperar-ne el que ens diuen en la publicitat, també la gent votarà convençuda que tot seguirà més o menys igual.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Els criteris professionals del Banc Central Europeu

De feia temps que es reclamava al Banc Central Europeu que rebaixés els tipus d’interès per tal de reactivar l’economia. La resposta per part del President anterior Jean-Claude Trichet era sempre taxativa; fins només fa uns mesos, i malgrat la crisi, la política de Trichet va ser la d’anar a l’alça. El seu interès, en contra de l’interès general dels països europeus, era contenir la inflació encara que fos agreujant encara més la crisi. Els problemes dels ciutadans afectats per la crisi no eren el problema del Banc Central Europeu preocupat per l’estabilitat i la solvència de la gran banca.

De cop i volta, amb el relleu de la presidència del BCE, la primera mesura que pren el nou titular Mario Draghi ha estat accedir a rebaixar en un quart de punt els tipus d’interès. Una mesura que ja devia tenir a punt i ben pensada abans de prendre possessió, però que també revela quelcom tan sorprenent com que les grans mesures monetàries que poden afectar decisivament la vida econòmica dels europeus són preses a l’arbitri d’una o d’unes poques persones. Els arguments suposadament tècnics que exhibia el senyor Trichet per no accedir a abaixar els tipus han quedat desmuntats quan el seu successor pren la mesura contrària, se suposa que també amb criteris tècnics. No ens enganyem. No són criteris tècnics els que fan prendre una o altra decisió sinó els interessos estrictament personals i d’uns sectors molt privilegiats que no tenen cap interès en la recuperació de la crisi sinó en la salvaguarda dels seus interessos. Amb tot, el mateix Mario Draghi advertia tot seguit que no es pensin els Estats que el Banc Central Europeu estarà sempre al seu servei.

Es dóna sovint el raonament de la no dependència política dels gestors del Banc Central Europeu, com també passa en d’altres Bancs centrals dels Estats, argumentant que cal aplicar criteris estrictament professionals. Però res més lluny d'això; el BCE, en nom d’aquesta independència política, es lliura d’un control democràtic i posa tots els seus esforços i tot el seu capital (que és dels ciutadans europeus) al servei privat d’uns poders econòmics que sovint tenen interessos absolutament contraposats als nostres. Per ells, la sortida de la crisi no és en absolut cap prioritat, i a través d’aquestes institucions impulsen i imposen unes polítiques que agreugen cada vegada més la crisi i que ensorren països sencers.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Maltractant la llengua

Començo a estar una mica cansat de veure i llegir en molts fòrums a Internet de caire independentista, proclames enceses, visions apocalítiques en què no se salva ni l’apuntador, discursos messiànics i salvadors de la pàtria, però amb una lletra farcida de faltes d’ortografia, errors sintàctics i imprecisions lèxiques de tota mena. És curiós que gent que és capaç de descobrir botiflers i traïdors a sota de les pedres, sigui incapaç de esgafirrar-se davant d’un pamflet que maltracta matusserament la nostra llengua.

No podem pas pretendre exigir un nivell mínim de correcció lingüística com a requisit per a expressar l’opinió, està clar que no. Però costa de creure que gent que proclama amb tanta passió l’estima pel país, en tingui tan poca per la seva llengua. En alguns casos es tracta de gent ja d’una certa edat que potser no va tenir l’oportunitat d’aprendre la llengua a l’escola, però que igualment podia haver-se pres la molèstia de fer-ho després o revisar els seus textos abans de d’exhibir-los a la xarxa; en d’altres es tracta de gent més jove, víctima d’un ensenyament precari, el principal defecte del qual és no haver sabut donar el valor que li correspon a la nostra llengua. Però més greu és encara quan, en una exhibició de sectarisme, es pretén amb un text impresentable per la seva forma desautoritzar a tort i a dret, i fins i tot insultar els qui a parer seu no han seguit el camí correcte; com si hi hagués un sol camí!.

Tant se val la forma, diuen alguns, perquè el que importa és el contingut; el missatge arriba igualment, tingui una forma més o menys correcta. Doncs, no. Un text mal escrit es desacredita per ell mateix. No es tracta de pretendre que tothom faci literatura en el seus escrits, però sí un mínim de correcció i de respecte per la llengua. Dificilment podrà tenir les idees clares qui és incapaç d’expressar-les ordenadament sobre un paper, o en un apunt a Internet. Podem exigir als altres respecte per la llengua i la identitat nacionals, però també ens l’hem d’exigir a nosaltres mateixos.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Les proclames independentistes són fàcils

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


En una campanya electoral, més que mai, els partits tenen necessitat de marcar un perfil propi i diferenciar-se dels altres. És en aquest sentit que cal entendre la crítica de Duran i Lleida a ERC dient-los que era molt fàcil fer proclames independentistes, però que a l’hora de la veritat tot plegat no serveix de massa res; i els recomanava que miressin la pel·lícula recentment estrenada Macià contra Companys.

I no és que no tingui la seva part de raó, com a mínim des d’una perspectiva històrica. Després de fer una abrandada proclamació d’Independència des del balcó de la Generalitat, Macià s’arronsa i cedeix. S’avé a negociar un Estatut d’autonomia, amb la promesa feta pels espanyols de respectar la proposta que es faci des de Catalunya, per acabar després acceptant les retallades de les Corts espanyoles. De la Independència a l’Estatut del 1931 hi havia una diferència important; però és que de l’Estatut del 31 al del 32, la diferència és abismal.

Ho vam viure també amb l’anunci d’Ibarretxe de convocar un referèndum al País Basc per a saber si els bascos estaven disposats a exercir el dret a decidir. De fet, no es tractava encara de consultar sobre la independència, sinó només sobre la voluntat dels bascos de ser consultats. Va aparentar treure pit i desafiar Madrid, però tan bon punt des del Constitucional li van dir que no podia fer-ho, es va fer enrere en un clar reconeixement de l’autoritat de l’Alt Tribunal espanyol.

És cert. És molt fàcil fer una proclama independentista; i no ho és tant mantenir-se ferm, i no cedir a les pressions i a les amenaces. Està clar que les amenaces militars que es podien fer a Macià eren molt més plausibles que les que ens pugui fer ara un Peces Barba, o un Tribunal Constitucional. I està clar, encara és més fàcil fer aquestes proclames independentistes quan s’està en una posició molt minoritària, sense cap responsabilitat de Govern o sense incidència real sobre la política institucional del país.

El que passa és que la crítica de Duran no és pas tan diferent a la que els fan els socialistes pel tema del Pacte Fiscal. Per més que els populars reiterin que de Pacte Fiscal, res de res, tal com deia aquest dia el Jorge Fernàndez Díaz, o per més que la lluita contra la llengua catalana sigui un dels eixos centrals del seu programa, CiU continua festejant-los i buscant el seu suport, perquè li surt més a compte que pactar amb una formació catalanista. És fàcil preveure que s’arronsaran a la primera.

Tampoc és tan diferent a la crítica que, injustament, havia fet l’anterior direcció d’Esquerra a Solidaritat o a altres grups més decididament independentistes, amb aquell to burleta sobre l’independentisme express. Era la mateixa Esquerra que s’arronsà de seguida davant de les imposicions socialistes al si del tripartit, i que esperem haver deixat enrere.

No sabem com reaccionaria Solidaritat o altres grups independentistes si es trobessin en una posició dominant i haguessin de fer front a les pressions o amenaces de les institucions espanyoles, l’exèrcit, els tribunals o els poders econòmics. Com tampoc sabem com reaccionaria la nova direcció d’ERC. Però vull creure que uns i altres serien capaços d’afrontar la situació amb dignitat, i que no prioritzarien la seva carrera personal a l’interès general del país.

Els nous estats europeus ho han aconseguit perquè en algun moment els seus dirigents no s’han arronsat i han desafiat la legalitat vigent. Em temo que les prevencions de Duran respecte als independentistes no es fonamentin en la por a què es facin enrere, com va fer Macià o Ibarretxe, sinó què ell mateix s’hi posicionaria en contra, i li tocaria fer un paper ben galdós.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Ja no fa falta bombardejar Barcelona?

El periodista Jordi Barbeta es preguntava què devia haver canviat que ja no calgui bombardejar Barcelona per a sotmetre-la. La pregunta se la formulava en relació a l’afirmació de l’energumen Peces Barba que havia afirmat que "no hará falta volver a bombardear Barcelona". Una afirmació que implica que el seu autor només ho descarta perquè considera que els efectes de les anteriors ocasions encara perduren o que hi poden haver altres mitjans per aconseguir els mateixos fins. Altrament, l’individu hauria vist amb bons ulls la repetició de la jugada.

La indignitat d’un individu així és molt superior, i el menyspreu que ens mereix molt més gran, que el de qualsevol membre d’ETA. Aquests, equivocant els mitjans, com a mínim tenien uns ideals respectables; a part que el terrorisme d’Estat, històricament, ha causat molts més morts i a més ho ha fet amb els recursos públics, del conjunt de la ciutadania. Tothom ha recordat aquests dies que Peces Barba és un dels pares de la Constitució espanyola; una Constitució que preveu l’ús de les armes per al cas que algun poble optés per exercir democràticament el dret a decidir; el detall de si caldria bombardejar Barcelona o no, seria una qüestió tècnica expressament encarregada a l’exèrcit, però que no fa pas fàstics a terroristes de la talla de don Gregorio.

Però la pregunta que es formula Jordi Barbeta pot tenir diferents interpretacions o diferents respostes. Una primera possibilitat seria que els darrers bombardejos, els del franquisme, van obtenir bons resultats per als espanyols, de manera que el país ha quedat suficientment tocat com per a no necessitar un altre bombardeig. Una segona, i derivada de la primera, és que l’èxit del franquisme va ser aconseguir que hi hagués un sector de catalans, molts vinguts de fora però també d’autòctons, que acceptant el llenguatge de les bombes han assumit com a propi l’argument dels agressors, han renunciat a l’estima pel país i en reneguen. Una altra seria que la por derivada dels anteriors bombardejos faci pensar a molts polítics que no val la pena jugar-se-la; algun deu pensar que aquesta vegada potser no bombardejarien tota la ciutat, però potser sí que se la carregarien els dirigents que tinguessin la gosadia de posar-se al capdavant de les aspiracions dels catalans. És a dir que mentre el joc polític estigui entre els fernàndezs, chacons i durans no farà falta bombardejar Barcelona.

divendres, 4 de novembre del 2011

Quan la realitat molesta, s’inventa

Una de les característiques dels dirigents populars, en els darrers temps, és la d’atribuir-se la interpretació dels que fan i del que pensen arreu d’Europa. Sense mirar-s’hi massa, fan afirmacions absolutament gratuïtes, sovint falses, manifestament falses, fruit molt més del seu desig que de la realitat. No fa gaire que els sentíem dir que Europa no acceptaria que Catalunya construís el seu propi Estat, ignorant que en els darrers decennis són molts els nous estats que s’han constituït a Europa, com a resultat de processos diversos, però sempre en base al principi democràtic del dret a l’autodeterminació dels pobles. Tant és. Al Partit Popular, com als socialistes espanyols, els interessaria que Europa rebutgés la decisió del poble de Catalunya per a ser un poble lliure; i ells farien (faran) mans i mànigues perquè així sigui.

És evident que cap Estat europeu no potenciarà ni afavorirà cap procés de creació de nous estats, perquè als poders econòmics els va millor l’estabilitat, per injusta que sigui. Però, tan bon punt s’adonin que pot ser més inestable l’oposició a la voluntat de tot un poble que la seva acceptació, tampoc haurien de tenir cap inconvenient per donar la benvinguda a nous estats. A Anglaterra, per exemple, sembla que tenen un esperit molt més democràtic que els espanyols, i no s’esveren excessivament davant la possibilitat que Escòcia opti per exercir el dret a decidir. Una Escòcia independent, acceptada per la Gran Bretanya, seria reconeguda immediatament per la resta d’Estats europeus. Quins arguments es podrien donar per a no acceptar igualment un País Basc o una Catalunya independent? Cap altre que el del terrorisme d'Estat i la violència, com les amenaces de l’inefable Gregorio Peces-Barba i de tants altres que han esgrimit el vell argument del dret de conquesta, seguint el model del franquisme.

I ara hi ha tornat el Jorge Fernández Diaz afirmant que “cap Estat no renunciaria a recaptar tots els impostos”. No sé d’on ho ha tret, si és per imbecil·litat o per ignorància supina, perquè tothom sap que hi ha molts estats descentralitzats que tenen cedida la recaptació de segons quins impostos; sense anar més lluny, fins i tot l’Estat espanyol contradiu les paraules del candidat popular. Però una vegada més el dirigent popular s’ha oblidat de la realitat i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de mentir i dir bajanades, obsessionat amb la seva dèria per acabar amb la misa autonomia de Catalunya.

dijous, 3 de novembre del 2011

Comença la campanya, compte amb les enquestes

A punt d’encetar una nova campanya electoral, les enquestes juguen un paper important, més que per a encertar-ne el resultat per a condicionar-lo. Tinc la sensació, però, que és molt més fàcil jugar amb els mitjans perquè publiquin preteses enquestes, que no pas controlar-ne l’efecte real que poden tenir. És evident que hi ha una tendència general d’un determinat sector de la població a apuntar-se al carro guanyador, com passa en el món de l’esport, però també ho és que un resultat massa previsible pot acabar de desmotivar l’electorat.

El fet que sobre la victòria del Partit Popular només en resti el dubte de si serà amb una majoria absoluta prou folgada o si serà més ajustada pot fer desistir molts simpatitzants populars d’acudir a les urnes. Però és que això mateix els pot passar als votants socialistes, que saben que la seva papereta no evitarà la derrota que tan bé s’han treballat ells solets. Un cas diferent és el de la resta de formacions polítiques que, tot i saber que hi pintaran ben poc en la nova etapa, sí que tenen plantejats els seus reptes particulars. Aquesta és una bona oportunitat per a l’esquerra espanyola, perquè pot recollir una part dels votants desencisats per la política extremadament conservadora del PSOE; aconseguir un grup parlamentari propi sí que pot ser un al·licient per als simpatitzants ecosocialistes. Els ultranacionalistes de l’UDyD no ho tenen fàcil per esgarrapar vots dels socialistes, tenint en compte que el PP ja presenta la imatge més nacionalista i recentralitzadora..

Allà on de veritat es jugarà alguna cosa important serà a Catalunya i al País Basc. I no pas perquè ni el PNB ni CiU puguin aspirar a condicionar el nou govern popular, sinó perquè sobretot al País Basc podria visualitzar-se una majoria sobiranista que posaria en entredit el Govern socialista de Patxi López. A Catalunya, el millor que ens podria passar seria que el PP no necessités per a res a CiU; això impediria que es venguessin per un plat de llenties. I, per a ERC, hauria de representar un canvi de tendència amb la nova direcció; si es confirmen les enquestes significarà que l’electorat ha entès que aquesta ERC ja ha deixat la vella Esquerra que no anava enlloc.

dimecres, 2 de novembre del 2011

No ens perdoneu el deute!

Sembla que no pugui ser. Tota Europa bolcada en el rescat de Grècia, fins i tot a risc, diuen, de carregar-se el conjunt de l’economia de la zona euro; i no amb un, sinó amb dos rescats consecutius. El darrer cop de mà a la depauperada Grècia va ser la condonació per part dels bancs del 50% del deute. I quan tothom se les prometia tan felices, al Primer Ministre grec no se li acut res més que convocar una consulta per demanar als seus conciutadans si de veritat voler ser “rescatats”.

Qualsevol que segueixi una elemental lògica del sentit comú, que no té res a veure amb la que ens expliquen, s’adonarà que hi ha alguna cosa que no quadra. Si de veritat es tractava d’un rescat de l’economia grega, si de veritat es tractava de la condonació d’una part del deute, com diuen, resulta inexplicable que el Govern grec no rebi aquests ajuts amb els braços oberts. Però no és que el Govern grec tingui més o menys dubtes sobre la conveniència d’acceptar aquests “regals” de la Unió europea, sinó que sap que els ciutadans grecs semblen disposats a rebutjar-los. Algú s’hauria de demanar per què la plana major dels experts en economia de la Unió europea, amb el Banc Central europeu al capdavant, va elaborar aquell primer “pla de rescat”, segons el qual amb els ajustos que ja ha fet el Govern grec havia de fer sortir el país de la crítica situació, que ha aconseguit enfonsar-lo encara més, necessitant d’un segon “pla de rescat”. ¿Tan pèssims economistes són els Trichet i companyia que erressin no pas d’unes dècimes ni d’uns punts de res, sinó que el segon rescat havia de ser del doble que el primer? Ni fent una valoració a cop d’ull, qualsevol aficionat hauria afinat una mica més en el diagnòstic... a no ser, està clar, que l’objectiu fos tot un altre: un objectiu-trampa que estan començant a veure els grecs. I per això, els “mercats” s’han espantat davant la convocatòria del referèndum grec, i han començat a castigar els països en dificultats perquè no caiguin en la temptació de la democràcia.

Si la delicada situació econòmica de països com Grècia, Itàlia, Portugal o Espanya inspira poca confiança als “mercats”, de manera que els pressionen al seu gust amb pujades dels interessos a pagar, deu ser inimaginable la poca confiança que els deuen inspirar segons quines economies menys desenvolupades. Però el tema no té res a veure amb la confiança; per ells, només es tracta de tenir els països suficientment endeutats com per fer-los anar com titelles i disposar-ne segons els seus interessos.

dimarts, 1 de novembre del 2011

El mite de la democràcia

Vivim en un món dominat per la falsedat, el cinisme i la desinformació constant. Els grans poders fàctics aconsegueixen crear un estat d’opinió, amb la complicitats dels mitjans de comunicació que ells dominen, d’acord amb els seus interessos. De fet, la versió que ens donen és sempre parcial i interessada i només per casualitat coincideix amb la realitat. Els mitjans de comunicació han renunciat de fa temps a explicar-la, i es limiten a explicar i a donar per bo el que diuen els poderosos. Així, desafiant la realitat que a voltes no poden amagar del tot, han anat creant tot un seguit de mites, tabús i veritats inqüestionables.

Un d’aquests mites és el de la democràcia. Davant de qualsevol protesta, és fàcil sentir ja com a darrer recurs, i per no haver d’afrontar els problemes reals de la gent, allò de “la democràcia és el menys dolent dels sistemes”. És una manera d’admetre la incapacitat o manca de voluntat per a resoldre-ho, però advertint que qualsevol alternativa encara podria ser pitjor. I pitjor encara quan en posar en dubte les actituds prepotents del món occidental, hom ens etziba allò de “però almenys aquí tenim democràcia”. I no posaré pas en dubte que la democràcia sigui el menys dolent dels sistemes, almenys dels coneguts fins ara, però sí que puguem anomenar “democràcia” al funcionament real de les nostres societats. Ho sabem prou bé els ciutadans de les nacions sense Estat que hem de suportar el cinisme dels opressors quan ens diuen que si volem ser lliures hauria de ser “democràticament” seguint la voluntat conjunta dels opressors i dels oprimits; que a nivell espanyol significa dir que primer caldria canviar la Constitució o que, en un clar contrasentit, l’exercici del dret a l’autodeterminació l’han de decidir el conjunt dels ciutadans espanyols. Ho sabem molt bé quan veiem que els nostres governants es troben sotmesos a les imposicions dels anomenats “mercats”, eufemisme per a no dir els dirigents dels grans grups econòmics i financers; i per tant el nostre vot serveix per a ben poca cosa perquè al capdavall no són els polítics que podem escollir els qui marquen les línies polítiques a seguir; i si a alguna societat se li acudís d’escollir uns candidats disposats a plantar cara als poders econòmics, aquests tenen el pes i la força suficient com per a escanyar econòmicament qualsevol país. Ho veiem a les Nacions Unides on un petit grup de països privilegiats dirigeixen l’Organització com si fos un feu medieval, deixant en un no res la voluntat democràtica de l’Assemblea; només els faltaria exercir el dret de cuixa, com de tant en tant ja pretén exercir algun dirigent.

I ara ho tornem a veure a la UNESCO. Per una majoria aclaparadora s’ha votat l’acceptació com a membre de ple dret de Palestina. Però la concepció democràtica dels Estats Units passa, com ja van fer en una altra ocasió amb les Nacions Unides, per no acceptar el resultat de la votació i tancar l’aixeta del finançament de l’Organització. Així, amb aquest mecanisme de l’ofec econòmic o amb el veto en el Consell de Seguretat de l’ONU, poden burlar la democràcia al seu arbitri, condemnar i agredir a qui els convé o fer la vista grossa amb el pitjor dels règims terroristes, si poden beneficiar-se’n. Però, això sí, quan algú s’indigna amb tanta injustícia li venten per la cara que hauria d’estar ben satisfet de poder viure en un sistema democràtic.