Pàgines

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Inducció al suïcidi

La inducció al suïcidi està perfectament tipificada com a delicte en el codi penal, però es refereix només al suïcidi individual i en el sentit estrictament físic del terme. No hi entra, doncs, el suïcidi col·lectiu quan es refereix a l’auto eliminació des del punt de vista lingüístic o cultural. De la mateixa manera que cap persona lliure que no pateixi un trastorn o una forta pressió exterior, de tipus psicològic, físic, econòmic o social, no arriba mai a la decisió serena de suïcidar-se, llevat de molt rares ocasions, tampoc els pobles ni les cultures arriben a aquesta conclusió sense ser-hi induïts per elements externs.

La gran diversitat lingüística i cultural del planeta s’està progressivament deteriorant amb la desaparició de llengües i cultures minoritzades que acaben engolides per cultures i llengües dominants. No es tracta de pobles que lliurement decideixin que no val la pena preservar el seu patrimoni secular i que per tant optin per adoptar una nova llengua, sinó que són pobles sotmesos a un assetjament constant i difícilment suportable. Podríem parlar de centenars o milers de llengües amb un nombre reduït de parlants obligats a adoptar la llengua del poder si no volen veure’s exclosos de l’accés a l’educació, a la societat del benestar i en definitiva a la ciutadania. Són moltes les comunitats indígenes d’arreu del món que col·lectivament ja tenen assumit, perquè els han induït a assumir-ho, que la seva és una llengua menor, d’estar per casa, inhàbil per a ser mitjà de transmissió de cultura; són comunitats que preserven la seva llengua exclusivament en l’àmbit familiar i per a usos domèstics, però que ja consideren com a normal el concepte d’inferioritat cultural, lingüística i fins i tot racial que els han inculcat. A molts països, desconèixer l’anglès, el francès, l’espanyol, el xinès, el rus, o qualsevol altra llengua dominant implica tenir vetat l’accés a l’educació i a la possibilitat de desenvolupament social i econòmic. En la majoria d’aquests casos, la situació ja és irreversible.

La versió que es dóna des del poder és que són llengües inviables pel nombre reduït de parlants, o que són ells mateixos els qui opten per renunciar-hi. Í és cert, com passa amb el suïcidi, que al final són ells mateixos els qui prenen la decisió. La falsedat de l’argument del suïcidi voluntari, però, la constatem dia a dia quan els pobles i les cultures que intenten resistir, que no accepten encara suïcidar-se, topen amb l’hostilitat permanent de la cultura dominant. Llengües i cultures amb un nombre de parlants prou considerable, però que no disposen d’un poder polític i militar al darrere, són assetjades permanentment, excloses o discriminades, constitucionalment i per llei, en contra de la seva voluntat. Primer hi ha la imposició, violenta si cal, negant-los els mateixos drets que a les cultures dominants; després, un cop afeblits i en inferioritat de condicions, s’argumenta des de l’ortodòxia neoliberal que en tot cas han de competir “lliurement” amb les cultures dominants; i quan trontolla la capacitat de resistència de la cultura minoritzada, i la necessitat de supervivència dels seus membres els força a adoptar la llengua dominant, aleshores s’argumenta cínicament que és per pròpia voluntat que hi renuncien. Mentre el codi penal castiga el suïcidi induït de les persones, als pobles i a les cultures minoritzades se les criminalitza per no acceptar-lo.