Pàgines

dijous, 13 de març del 2008

Valorem els resultats. I

Deia ahir que, a grans trets, quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. Analitzem el primer supòsit: ERC s’ha apartat de la línia ideològica que havia merescut el suport de més de sis-cents mil catalans?

D’entrada, jo diria que no. Almenys no pas tant com perquè més de la meitat dels qui ens havien votat el 2004 ara ho hagin deixat de fer. Esquerra sempre s’ha definit com un partit d’esquerres i nacionalista, i no ha variat substancialment la seva posició, excepte en alguns gestos, a vegades més simbòlics que d’altra mena.

I un dels gestos més significatius pot ser el de les relacions amb CiU. Essent un partit nacionalista i d’esquerres ERC tenia l’opció de decantar-se cap a CiU o de decantar-se cap als socialistes. En qualsevol dels dos casos implicava fer al paper de partit minoritari, amb el desgast que això comporta sempre. Una aliança amb els convergents hauria fet impossible l’aprovació, ja a Catalunya, de cap projecte de reforma de l’Estatut (l’oposició del PSC hauria estat frontal); i ara no hi hauria hagut la por a un retorn del PP, perquè populars i socialistes haurien fet un front comú contra el catalanisme. Tot i que personalment al principi era més partidari d’haver fet un acord de govern amb CiU, reconec que no era desencertada la via escollida. Un front nacionalista tindria sentit, i tindrà sentit, el dia que uns i altres ens veiem amb cor i estiguem disposats a fer el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Però no era el cas, ara, ni per part de CiU ni per part d’ERC.

Una altra cosa és que la miopia d’algun dels nostres estrategs pretengués fer-nos creure (i pitjor encara, que s’arribés a creure) que el Pacte del Tinell encetava una nova era per a Catalunya, amb polítiques veritablement d’esquerres, i que des del tripartit prendríem espai electoral als socialistes. Les polítiques que s’han fet des de la Generalitat no són tan diferents de les que feien els convergents (ha estat un dels temes constants en aquest bloc), l’únic Conseller que ha marcat perfil dins del Govern ha estat Josep Lluís Carod Rovira (el paper de Puigcercós ha estat més que gris, sense portar a terme cap dels grans reptes que tenia al davant), i en tot cas s’ha donat tot el protagonisme al PSC.

I en canvi, hi ha hagut la imperícia de voler-nos presentar sempre com a adversaris frontals dels convergents, amb els quals inevitablement algun dia o altre haurem d’entendre’ns si de veritat creiem que és possible fer un referèndum per a exercir el dret a decidir. Nosaltres mateixos ens hem amagat darrere la protecció dels socialistes per atacar sense miraments CiU, enlloc de fer de pont i establir-hi unes relacions més normals que no es limitessin a les absurdes i infantils fòbies personals d’alguns dels dirigents d’Esquerra. Per tant, jo no censuro tant el fet de fer un pacte amb els socialistes (segurament que fent un pacte amb els convergents hauríem sofert un desgast semblant) com la manera de fer-ho.

Una altra cosa és l’argument del “Sobiranisme pràctic” del qual en parlaré demà.