Pàgines

dimarts, 18 de juny del 2013

Imposar o suggerir, als ciutadans o a la banca

Mentre als ciutadans se’ns imposen les mesures, sense miraments i a consciència del mal que produeixen, a la banca se li suggereix el que hauria de fer per ajudar el país a sortir de la crisi. Tot i la professió de fe que fan del liberalisme a ultrança quan els convé, a la banca no se la pot deixar caure, diuen, perquè se li ha atorgat la categoria de sistèmica; als ciutadans sí que se’ls pot deixar caure, i si arriben a una situació tan desesperada com per a pensar en el suïcidi, només els demanen que ho facin discretament, per no ofendre la sensibilitat de l’espectador.

D’aquella banca espanyola que era la més sòlida del món vam passar a una banca que  necessitava un rescat europeu en tota regla, i a costa de la ciutadania, faltaria més. Els experts, els qui regeixen l’economia del país, els gestors amb sous multimilionaris van fer els seus càlculs; i, coneixedors del tema, van determinar la xifra que necessitava la banca per a no fer fallida i tornar a ser solvent. Amb només un any, els càlculs i els raonaments d’aquells experts que no ho devien ser tant, ja han quedat obsolets; ara diuen que la mateixa banca que donaven per sanejada necessitarà 20.000 milions més. Deu vegades més del que necessitaria Catalunya per evitar les noves retallades. Per a garantir els serveis bàsics dels catalans no hi haurà diners, per a tornar a apuntalar la banca encara els en sobraran. Des del principi de la segona tongada de la crisi, que no ha fet sinó agreujar-se d’ençà que el Partit Popular aplica les seves mesures austericides, es diu que una de les claus per a la recuperació econòmica és el crèdit, sobretot per a les petites i mitjanes empreses i per a les famílies.


Quan l’anàlisi dels governants era que calia reduir el dèficit, no van dubtar gaire a l’hora d’obligar la ciutadania a pagar-ne la factura, acomiadant gent, abaixant sous i prestacions, reduint drets, desmantellant serveis bàsics... Ara ja admeten que el problema és la dificultat de trobar crèdit, però els mateixos governants que es mostraven durs i implacables amb les persones, ara es mostres condescendents i submisos amb els bancs. Rajoy demana als blancs que, si els plau, si els sembla bé, si ho creuen oportú, si no els fa res, obrin l’aixeta del crèdit, imprescindible per a sortir de la crisi. Una invitació o un suggeriment tan amable potser no és suficient mentre els bancs obtinguin préstecs al 0’5% del mateix Banc Europeu i els puguin deixar al mateix BCE o col·locar-los en deute sobirà dels estats a un interès sensiblement més alt.