Pàgines

dijous, 24 de febrer del 2011

Res a amagar d’aquell 23-F?

Aquests dies, els mitjans de comunicació s’han dedicar a rememorar aquell 23 de febrer de 1981, quan un escamot de Guàrdies civils van segrestar el Parlament espanyol. Amb cares tan somrients com hipòcrites les màximes autoritats de l’Estat commemoraven aquest trentè aniversari que ells anomenaven d’”intent fallit”. Fins i tot van tenir el desvergonyiment de dir que ja no hi havia res a amagar sobre el que va passar aquell dia. I jo diria que “de la missa no en sabem ni la meitat”.

A mitja tarda es produí la irrupció de l’escamot liderat pel coronel Tejero, i fins molt entrada la nit no es van pronunciar la majoria dels estaments i institucions clau de l’Estat. És absolutament impensable que un coronel emprengués aquella acció pel seu compte sense saber que tenia el suport de la cúpula militar; una gent que es caracteritza pel seu rigorós sentit de l’obediència estricta no hauria fet mai una acció d’aquesta envergadura sense que tingués indicacions expresses dels seus superiors. Bona prova és que els capitans generals i la cúpula militar o bé van saber de seguida que havien de sortir amb els tancs al carrer per a secundar la iniciativa, com va passar a València, o bé van romandre passius negligint obertament la seva obligació de sortir en defensa de la legalitat vigent i en contra d’una sublevació que era clarament un acte de sedició. Com a mínim, els espanyols haurien de concloure que tenien un exèrcit que no preveia que haguessin d’intervenir en cas d’una acció terrorista que pretenia capgirar tot l’ordenament jurídic. Ja és impensable, també, que es pogués fer tota aquella acció sense que en sabessin res ni els serveis secrets ni els d’informació interna dels cossos de seguretat; la seva inoperància i incapacitat seria excessiva. Però, és que el Rei no va sortir fins a la matinada, després d’haver consultat amb les diferents capitanies generals, quan la seva obligació hauria estat sortir immediatament no només per a dir quina era la seva posició, sinó per a, com a Capità general dels exèrcits, desautoritzar immediatament els sublevats i cridar el conjunt de l’exèrcit a prendre posicions al costat de la legalitat vigent. Res d’això no va fer, sinó que va anar negociant i temptejant la situació, no fos cas que es posicionés del bàndol perdedor, fins que va veure que li convenia més, encara que fos a misses dites, desmarcar-se dels sediciosos. Tret de Jordi Pujol, poques van ser les institucions i els polítics de primera fila que van sortir amb una posició inequívoca; la majoria van guardar la roba i no es van mullar fins que van veure de quin cantó es decantava la balança. Molt de compte també amb Europa, que hauria mirat com a simple espectador una acció terrorista d’aquesta magnitud, com hem vist que ha fet també en la majoria de conflictes internacionals on es respecta i s’apuntala el dictador fins que veuen que té perduda la batalla.

Si fos cert que no hi havia implicació més o menys directa de la cúpula militar, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, dels serveis secrets, de la monarquia i de bona part de les institucions de l’Estat, hauríem de concloure que la seva actuació va ser absolutament negligent, covarda i d’una inutilitat total, ja que no van posicionar-se obertament en defensa de la democràcia i de la legalitat vigent fins que, entre passadissos, van tenir clar que l’operació no seria reeixida. És a dir, que van especular amb la possibilitat de mantenir les seves posicions en cas que el cop triomfés. I ja no parlem dels pactes vergonyants que en van seguir després, amb unes condemnes irrisòries i molt restringides, per la magnitud del delicte, i amb l’aplicació posterior de criteris polítics que havien inspirat el cop.