Pàgines

dimecres, 16 de juny del 2010

Terrorisme uniformat

Que no ens vinguin amb ximpleries. Ahir, el Primer Ministre anglès, David Cameron, demanava perdó en nom del Govern per l’actuació de l’exèrcit britànic, que ell mateix qualificava d’”injustificada” i “injustificable”, en els fets sagnants coneguts com el “Bloody Sunday”. Això s’havia esdevingut el 30 de gener de 1972, ara fa trenta vuit anys. 13 persones assassinades i molts més de ferides per un exèrcit que actuava com l’autèntica banda terrorista d’Irlanda del Nord.

Ningú que tingui dos dits de front pot empassar-se que no ha estat fins ara que els investigadors no han pogut descobrir la veritat dels fets. Seria inimaginable tanta ineptitud i ineficàcia per part dels responsables policials i militars britànics. Simplement, va passar el que és normal en les polítiques d’Estat: es protegeix i es dóna tot el suport necessari al terrorisme, als crims i a tots mena de violacions dels drets dels ciutadans, si això va en benefici d’unes determinades idees polítiques, en aquest cas les dels unionistes britànics. Els jutges i responsables policials cobren per encobrir tots els crims d’Estat, de la mateixa manera que poden cobrar per condemnar accions molt menors o sense necessitat de proves quan convé al poder. El món abertzale basc n’ha estat víctima permanent.

Després, això sí, muntaran la pantomima que ells estan en contra del terrorisme i simularan sentir-se escandalitzats perquè hi hagi algú que pretengui utilitzar el mateix recurs de la violència que l’Estat considera patrimoni exclusiu. El Govern britànic demana ara perdó, no perquè ara hagi descobert res de nou, 38 anys després dels fets, sinó perquè considera que ja ha passat prou temps com perquè no es puguin jutjar els veritables assassins, que no eren només els sicaris uniformats sinó els polítics que els ordenaven actuar, i els qui després els van encobrir.

És cert que a la segona meitat del segle XX hi havia a Irlanda del Nord, com també hi havia (i hi ha encara) al País Basc, grups que feien l’opció de la lluita armada com a mitjà per a assolir els seus objectius polítics. Però en cap dels dos casos, ni l’IRA ni ETA no eren els grups terroristes més importants dels respectius països, encara que sí que eren els únics perseguits pel poder. El mateix poder que encobria altres formes de terrorisme uniformat.