Pàgines

diumenge, 27 de març del 2011

El sistema de la deshonestedat per sistema

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Els polítics, en general, no creuen en l’honestedat. No em refereixo a la corrupció en el sentit delictiu, sinó en l’honestedat a l’hora d’exercir la seva tasca ja sigui des del Govern o des de l’oposició. Això es veu molt clar quan es produeix un canvi de majoria parlamentària i, per tant, de color del Govern. Els mateixos arguments que es donaven en la legislatura anterior es reiteren ara, només que amb els papers canviats. Tothom té la impressió que el seu cas és diferent, i que ara sí que pot demostrat la validesa de les seves afirmacions, sense adonar-se que entre tots plegats han desprestigiat el discurs polític fins al punt que els ciutadans no se’n pren cap de seriosament.


Quan algú fa retocs al seu currículum personal per fer-lo més presentable, és perquè té consciència de no ser del tot presentable. No és tan greu el fet de tenir uns estudis o tenir-ne uns altres, com el fet de no tenir la suficient honestedat per admetre-ho i la suficient autoestima com per presentar-se cadascú tal com és.


A alguns els ha dolgut que ara es ridiculitzés la Vicepresidenta Joana Ortega per haver maquillat el seu currículum i per haver-li deixat clar que, tot i ser en el “govern dels millors”, no té ni la carrera acabada. Però no es deuen recordar de quan retreien al President Montilla no tenir títol universitari. Els socialistes van alçar també la veu contra l’encara no llicenciada, sense tenir en compte que la seva alcaldessa de l’Hospitalet ha fet exactament el mateix, o que l’espanyolíssima Ministra Chacón també s’atribuïa indegudament un doctorat que no li pertocava.


Va fer fortuna l’expressió del Dragon Khan per referir-se a les batzegades internes de la coalició governament del tripartit. No tenim cultura de coalició i, sovint, costa d’admetre que si ja és normal que hi hagi discrepàncies entre persones d’un mateix partit, molt més ho deu ser quan circumstancialment s’ajunten persones de partits diversos. Potser no hauríem de fer tants escarafalls per les diferències existents al si del Govern; però això tan vàlid és ara com ho era abans.


Tothom sap que quan es demana a l’Artur Mas que doni explicacions pel presumpte cas de cobrament de comissions en l’adjudicació d’obra pública, en realitat ningú té cap interès en escoltar aquestes explicacions, d’altra banda prou conegudes i reiterades. L’únic interès rau en poder establir una relació directa entre el Cap de l’Executiu català i les persones encausades. Però, està clar, era la mateixa estratègia seguida en el cas de corrupció de Santa Coloma, o els actuals casos de l’Ajuntament de Barcelona.


És evident que la crisi econòmica sobrepassa l’àmbit d’actuació de la Generalitat, sense recursos i sense competències. Ens en sortirem o no molt més per la influència de factors externs que per les actuacions que pugui emprendre el Govern. I, malgrat ser-ne ben conscients, els polítics no s’estan de carregar el mort de la crisi a qui té la màxima responsabilitat al Palau de la plaça de Sant Jaume; ho feien abans amb el tripartit i ho continuaran fent ara amb CiU.


Una de les principals fal·làcies dels unionistes, bàsicament PP i PSC-PSOE, és la de dir-nos que no tenen sentit determinades consultes o l’exigència del dret a decidir perquè, segons ells, ja decidim cada vegada que anem a votar. I és que és exactament el mateix que deia ara un representant del Govern català per justificar que votaran que no a la Llei per la independència. Els discursos governaments, sense gaire matisos en funció de qui governa, són sempre o bé buits de contingut i sense tocar de ple allò que de veritat interessa a la gent, o bé són discursos pesadíssims, carregats de xifres i llistats de dades, però sense un rumb definit o sense una filosofia clara.


I així podríem anar llistant exemples d’aquesta deshonestedat de la classe política en general, que és capaç de defensar allò que tant s’havia criticat en una altra circumstància, de govern o d’oposició, o d’exigir unes responsabilitats que no es volen assumir quan els correspon. Un fenomen que, no ho oblidem, es reprodueix també al sí de l’independentisme