Pàgines

dimarts, 30 d’agost del 2011

Reforma Constitucional? Ja s’ho faran!

La proposta del PSOE-PP per modificar la Constitució espanyola tirarà endavant, naturalment, perquè tenen els vots necessaris per a fer-ho; al capdavall és la seva Constitució. I, des del seu punt de vista, ni tan sols cal que la reforma sigui referendada amb una consulta a la ciutadania. Els grups minoritaris a les cambres espanyoles no tenen el nombre suficient per a forçar la convocatòria d’un referèndum, que no faria més que retardar la reforma imposada des d’Europa.

Davant d’aquesta reforma de la Constitució espanyola hi ha diferents opcions. Una opció seria la de no voler-hi saber res amb l’argument que aquesta no és la nostra Constitució, que nosaltres no hi tenim res a fer, en tot cas sempre hi tenim les de perdre, i que qualsevol reforma sempre serà en contra nostra. Una segona opció, la convergent, és la de donar per bona la filosofia de la reforma i procurar només, o fer-ho veure, que d’alguna manera quedi salvaguardat (cosa que no és possible) l’autogovern de Catalunya; com a mínim, afegir-hi aquest matís testimonial, per no dir ras i curt que s’està d’acord amb el PP-PSOE. La petició d’un Referèndum no serviria per a gaire més que per a retardar-ne l’aprovació, cosa que incompliria el compromís contret amb les autoritats europees, i per a posar en evidència el malestar d’alguns sectors de la societat, sabent a més que a partir del novembre anirem de mal a pitjor; però tot plegat seria fàcilment neutralitzat pel PP-PSOE, que miraran d'estalviar-s'ho. Una altra opció, no menys testimonial, és la d’aquells que pretenen aprofitar la reforma de la Constitució per a introduir-hi altres temes: el dret a l’autodeterminació o la limitació de l’espoli fiscal. Com a arguments per a rebutjar la Constitució, reformada o no, poden servir, però seria quimèric que hi hagués algú que es pensés que mai es farà una reforma de la Constitució per a reconèixer els drets dels ciutadans, bascos o catalans, a decidir sobre el seu futur.

Personalment, i sense fer-ne una qüestió transcendent, em quedaria amb la primera opció. Entrar en el debat de si es pot reformar o no la Constitució sense un Referèndum, quan legalment no hi ha cap obligació de fer-ho si no es toca un tema fonamental; entrar en el debat de si cal que en aquesta reforma s’hi faci constar el paper de les comunitats autònomes o que, per a no ferir susceptibilitats, es redacti de forma ambigua que pugui interpretar-se que no es limiten les competències autonòmiques però que deixi les mans lliures al Govern espanyol per a fer-ho; entrar en el debat de si aprofitant aquesta reforma es pot proposar, sabent que serà rebutjat, que s’inclogui també una limitació de l’espoli fiscal o de la solidaritat interterritorial, o que s’inclogui el dret a l’autodeterminació; entrar en aquesta mena de debats, sabent que els vots del PP-PSOE faran passar l’aigua pel seu molí, em sembla que és participar del seu joc, i en definitiva donar-los cobertura democràtica.