Pàgines

dimecres, 11 de setembre del 2013

Cadenes per a segar cadenes

És un costum relativament habitual, potser perquè és molt fàcil, que els nens juguin amb les paraules, i a vegades de forma força cruel envers els seus companys. El nom o el cognom, ja sigui d’un nen o d’un mestre, pot donar lloc a les burles més despietades que aviat són preses com a malnom assumit per tot el col·lectiu de la classe. No deixa de ser una forma d’assetjament escolar que pot fer molt de mal en un nen, tot i que la burla en sí no té cap fonament i no deixa de ser una evidència de la manca d’altres arguments sòlids per a rebutjar aquella persona.

Aquesta pràctica consistent en jugar amb les paraules, pròpia de persones immadures, i que pot ser cruel en el món escolar, esdevé ridícula quan es trasllada a l’àmbit de la política. Es pot estar a favor o en contra d’una determinada política o d’una determinada acció, però si l’argumentació per a mostrar el nostre desacord l’hem de basar en el joc de paraules, en les polisèmies i els sentit figurats, vol dir que les argumentacions són molt pobres i molt feble la capacitat intel·lectual dels qui ho practiquen. La primera proposta de l’Assemblea Nacional Catalana parlava certament de crear una “cadena humana” que travessés tot Catalunya, tot i que de seguida se la va batejar amb el nom de Via Catalana. Entenc que els qui són contraris a la independència de Catalunya, i sobretot a què els catalans puguin decidir el seu futur, no vulguin participar-hi; fins i tot puc entendre l’actitud dels escèptics dels qui creuen que no servirà per a res, normalment l’excusa dels qui no volen mullar-se. Però resulta del tot irrisori i pueril que quan es demana a segons quin polític espanyol què li sembla la Via Catalana respongui, com qui fa una frase magistral, que ell està "en contra de les cadenes".


El diccionari de l’IEC defineix de forma ben neutra el mot “cadena” com “una sèrie d’anelles enllaçades o articulades cada una amb les dues immediates formant una tira contínua que serveix per a subjectar, transmetre un moviment, etc”. I posa com a exemples d’un primer significat del mot “Una cadena de ferro, d’argent o d’or. Un camí tancat amb una cadena. La cadena del rellotge. Portava al coll una cadena amb una creu de plata”, i com a exemples d'un segon significat “Portava el gos lligat amb una cadena. Un presoner carregar de cadenes”. Naturalment, la idea de la cadena humana és la de visualitzar, donant-se les mans com en una sardana, la unió dels ciutadans d’aquest país (encara que circumscrit només al Principat) en la voluntat de ser lliures. Als espanyols, en canvi, els agrada remarcar la segona accepció del terme, justament aquella que els agrada tan poc quan els catalans entonem els Segadors.