Pàgines

dijous, 30 de setembre del 2010

Crònica d’un desastre anunciat

En qualsevol empresa, els directius elaboren els seus plans estratègics i de futur. I és en base a aquests plans que després se’n pot avaluar l’èxit de la seva gestió. A ningú se li permetria que elaborés unes propostes en base a unes prospeccions que després resultessin del tot errònies; i molt menys que en no complir-se les previsions s’excusés dient que la culpa és del mercat que no ha entès el seu plantejament empresarial. I molt menys encara, si resultés que prèviament ja hi havia estudis de mercat que desaconsellaven la línia comercial empresa. Tret que es tractés d'una empresa familiar, la destitució seria fulminant; probablement no se li permetria ni arribar a constatar l’abast del seu fracàs.

Ja sabem que la política no es pot gestionar exactament igual que una empresa, però potser sí que hi hauria aspectes que valdria la pena d’imitar, com el de l’eficàcia de la gestió. El que passa és que hi ha molts polítics que prefereixen simular que ambdues realitats no són comparables, més que res perquè això els permet mantenir-se en l’engany i en la ineficàcia. Poden fer propostes de futur, aprovar en congressos grans estratègies, amb la mateixa banalitat que es fa una campanya electoral; que després no es compleixi res del que s’havia predit, a ells, no els fa ni fred ni calor. La culpa és de la gent no ha estat prou intel·ligent com per a interpretar el seu missatge, i ben alegrement es posen a pontificar noves estratègies, que tenen més d’eslògans publicitaris i de desitjos personals que de veritables fulls de ruta a seguir.

Fa temps que es veu a venir. Totes les enquestes, que malgrat el seu marge d’error no deixen de ser com uns estudis de mercat, apunten en la mateixa direcció. Però veiem els directius obcecats en la seva particular estratègia. Els aduladors i subalterns que els envolten, que en una empresa haurien qüestionat de fa temps la gestió que ens porta al desastre i haurien fet tots els possibles per a impedir-ho, es fan còmplices del rumb erràtic de la direcció esperant que, malgrat tot, encara els quedi alguna engruna de poder i alguna poltrona per ocupar. I al final, és possible que encara acabin amagant el seu fracàs carregant les culpes als qui ja els advertien del seu error de partida.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Un vaga sindical i espanyola

Avui, vaga general. De motius per a fer vaga n’hi ha molts, i els sindicats tenen tota la raó del món de protestar per la darrera reforma laboral del Govern espanyol. Però la història ja ve de lluny. Des de fa una bona colla d’any, algunes dècades ja, vivim un procés de regressió permanent dels drets dels treballadors. L’equilibri que podia mantenir-se quan el debat i les negociacions s’establien entre empresaris i treballadors es va trencar del tot amb l’excusa que la globalització ens obligava a ser competitius; un eufemisme per amenaçar els treballadors que si no acceptaven rebaixar les seves pretensions salarials i les seves condicions laborals, podien tancar les empreses per instal·lar-les en països on no calgués cap mena de respecte ni per a les persones ni per al medi ambient, o bé podien obrir les portes per tal que mà d’obra estrangera, a poder ser il·legal, treballés a qualsevol preu.

I aquest procés regressiu ha estat protagonitzat pels dos grans partits de la dreta espanyola, PP i PSOE, i sense cap oposició significativa ni en el camp polític ni en el sindical. La vaga, doncs, pot fer-se ara, però podia haver-se fet fa un any, en fa tres, cinc o deu. Els sindicats, però, ja han deixat clar que ells no volen fer caure el Govern: saben que l’alternativa, el PP, no seria gaire pitjor però tampoc seria millor per als interessos dels treballadors. La diferència més important probablement és que del PSOE poden esperar-ne unes compensacions per a les mateixes organitzacions sindicals. Aquesta vaga és, en definitiva, una prova de força de les organitzacions sindicals que no volen perdre les seves cotes de poder.

Per als treballadors catalans hi ha aspectes molt més regressius i perjudicials per als seus interessos que la mateixa reforma laboral, que també. L’espoli fiscal que pateix el país recau especialment sobre la classe treballadora, sobre els serveis públics i sobre les infraestructures. Els 3.000 euros que cada català paga anualment per a poder ser menyspreat i discriminat com a espanyol, representen un cop molt més dur que les darreres mesures del Govern de Zapatero. No és pas per casualitat que a Euskadi la taxa d’atur no arribi al 10%, i que els efectes de la crisi es puguin superar amb molta més facilitat. Els contraris a la independència de Catalunya són els qui atempten més directament contra els interessos, contra els drets laborals i contra l’estat del benestar, dels treballadors catalans. Em sembla ridícul que algunes organitzacions catalanes hagin volgut disfressar la seva adhesió a la vaga, afegint que per ells també és una vaga contra l’espoli fiscal. No, aquesta és una vaga espanyola convocada per organitzacions espanyoles que, quan convé, també actuen en contra dels interessos de la classe treballadora del país.

dimarts, 28 de setembre del 2010

La via més fàcil, la independència

Des de fa setmanes, tothom apel·la al realisme i a seguir la via més fàcil per al futur de Catalunya. A vegades, es diu que la política és “l’art del possible”. Però això només és cert si en parlar del que és possible ens referim no tant als projectes de país com a la carrera personal dels professionals de la política. I entre els qui creuen que la política és l’art de plasmar els somnis sobre la realitat, també predominen els qui prioritzen les seves ambicions personals, encara que sigui una ambició tan poc presentable com la d’anar vivint de la política,

Naturalment que per a alguns la via més fàcil és la d’acabar l’obra d’anihilació de la llengua i de la identitat de país, que tants bons resultats els ha donat al País Valencià i que aquí no se’n surten pas tan malament. Per a uns altres, la via continua essent predicar un encaix harmònic amb Espanya, sota una forma més o menys federalitzant, no pas perquè no sàpiguen que aquesta és una via impossible ja que Espanya la rebutja de ple, sinó perquè és la més fàcil per a continuar essent ells els amics catalans a qui de tant en tant des de Madrid donaran un polsim de poder. Però la darrera sentència del Constitucional contra la voluntat del poble de Catalunya, ha generat algunes reaccions un xic estrafolàries entre els qui defensaven l’encaix amb Espanya que el Tribunal espanyol els ha dit que era impossible. D’aquí que Iniciativa, sabent-se descol·locada però sense gosar fer cap pas més coherent, s’ha posat a predicar la reforma del Constitucional; no és que siguin tan estúpids que no sàpiguen que qualsevol reforma de la Constitució seria per a recentralitzar l’Estat i limitar les competències autonòmiques, sinó perquè com que no saben què dir, tampoc gosen dir el que tocaria i igualment saben que el seu posicionament serà testimonial, proposen això perquè ningú els digui que ells no tenen cap proposta política per al país. No és gaire diferent del plantejament de CiU, ja que els dirigents de la federació nacionalista tenen l’absoluta certesa que el Concert econòmic és inviable i impossible, perquè Espanya ja ens ha negat molt menys que això. Però, fent la promesa de reivindicar el Concert Econòmic, ells ja tenen plena la pàgina del programa que fa referència a les propostes de futur per a Catalunya; després ja faran la viu-viu i s’exclamaran que és culpa dels espanyols que no puguem tenir Concert econòmic.

Esquerra, després de fer una llei de consultes que ens deien que era la que obria les portes cap a la independència, ara ja ens diu que “no hi ha cap via legal cap a la independència” segons paraules del Conseller Ausàs, però que ells proposaran convocar un Referèndum. Primera que ja deuen saber que difícilment podran incidir en cap govern per a promoure aquesta consulta; però en cas que una carambola ho fes possible, també saben que des de Madrid els dirien que el Referèndum és il·legal i farien el paperina com va fer l’Ibarretxe, retirant-se a la primera. O és que algú es pensa que al si de la legalitat espanyola, algun polític desafiaria la Justícia i tiraria pel dret?. L’opció de les noves formacions independentistes, la de fer una declaració unilateral d’independència provocant així un conflicte obert davant la comunitat internacional, seria el més realista i viable perquè la decisió ja no estaria només en mans del Govern espanyol. El que passa és que aquesta darrera opció només té un problema: hi ha d’haver una majoria parlamentària que prioritzi la viabilitat del país a la viabilitat de la seva particular carrera política. I això ja és demanar massa.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Una rectificació impossible

Entrem en la setmana decisiva de la vaga general. Estic convençut que l’estira i arronsa entre sindicats i Govern espanyol, més que pretendre establir uns serveis mínims determinats, tenia l’objectiu publicitari de crear l’ambient propici per a la vaga. Aquesta mena d’accions són sempre un cop de força, i hi havia el risc que la vaga general resultés un fracàs estrepitós. Ara ja, els mitjans de comunicació plantegen la convocatòria no tant com una decisió que podrà prendre cadascun dels treballadors sinó com una decisió generalitzada enfront de la qual només cal establir els serveis mínims per no deixar desatesa la població.

És evident que molts treballadors no tindran l’oportunitat de decidir si fan vaga o van a treballar. En alguns casos, sobretot en empreses petites, la por a perdre la feina o la precarietat econòmica familiar els obligarà a treballar encara que estiguin d’acord amb les reivindicacions plantejades. En d’altres, serà la por als piquets, tant si és una por justificada com si no, la que forçarà molts treballadors de grans empreses a secundar la vaga. I en d’altres, sobretot en empreses del sector públic, ja es dóna per descomptat que tothom va a la vaga i s’estableixen els serveis mínims abans de saber el nombre de treballadors que tenen pensat no anar a treballar, i donant per fet que aquests serveis mínims ja seran els màxims. Raons per anar a la vaga n’hi ha, i de sobres: per la reforma laboral, per la política general del Govern espanyol amb el suport del Govern català, per la darrera broma de fer un simulacre d’increment d’impostos a les rendes més altes, per la pujada abusiva de la factura elèctrica, i des d’un punt de vista català, per la permanent discriminació que patim els ciutadans d’aquest país. De raons, les que vulgueu. Altra cosa serà l’eficàcia de la vaga.

Els sindicats repten el Govern espanyol, advertint-lo públicament que haurà de rectificar. Un desafiament que sembla fet exprés per obligar Zapatero a mantenir el tipus després de la vaga i no rectificar. Les advertències dels líders sindicals que sentim aquests dies sonen com aquella mena de befa infantil “a que no ets capaç de...”, encaminada a provocar la reacció contrària. Passarà el dia de la vaga, l’endemà els uns en magnificaran la resposta i els altres la minimitzaran, però la setmana que ve tot continuarà exactament igual. Amb una sola diferència: si a Zapatero se li acudís, després de les advertències dels líders sindicals, de fer una rectificació, el seu ridícul i descrèdit seria espantós. Tenint només una oposició a la dreta, encara que ja no gaire més a la dreta, Zapatero ara no podria fer-se enrere; en el millor dels casos, pot arribar a la conclusió de compensar d’alguna manera els sindicats. I aquesta història ja sabem com acaba.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Doncs, no, senyor Carretero

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Em sap molt greu llegir coses com aquesta: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. I ho deia Joan Carretero en un article publicat a AraGirona.cat. Em sap greu en la mesura que pot ser una constatació que s’està caient en els mateixos errors que els polítics i els partits tradicionals que diuen voler superar.

Els professionals de la política són capaços de bastir una realitat virtual al seu entorn, perfecte, coherent, justament l’adequada i la que necessita al país. És la seva realitat virtual, que no té per què coincidir amb la realitat tangible. S’envolten d’una tribu d’aduladors que sempre els donen la raó, que els fan caminar permanentment de victòria en victòria per no moure’s de lloc. Ells no s’equivoquen mai, qui s’erra és el país, és la mateixa realitat.

Si algú llegeix sense prejudicis previs qualsevol discurs polític, pot arribar a la conclusió que és força raonable, que està prou ben estructurat i que tot hi encaixa prou bé. El problema ve quan algú compara el discurs amb la realitat. Proveu de llegir, per exemple, el programa d’Iniciativa en matèria mediambiental on tot sembla d’una coherència i d’una puresa impecable, fins que hom ho compara amb el que ha estat la seva acció de Govern. Però és igual, ells segueixen amb el seu discurs, ara prometent no sé quants llocs de treball en el camp de les energies alternatives, quan amb set anys al capdavant del Departament de Medi Ambient, han situat Catalunya a la cua en matèria d’energies alternatives.

No sé si és cert que vivim moments transcendentals per al país, i que aquesta transcendència vingui donada per l’acabament d’un cicle i l’inici d’una procés irreversible cap a la independència. Però, en tot cas, si tal com marquen totes les enquestes els dubtes existents entre les formacions polítiques que semblava que havien de remoure i capgirar el panorama polític és el de saber si assoliran el mínim 3% per poder entrar al Parlament, de cap de les maneres n’haurem de deduir que el país no es mereix la llibertat i la independència. El mateix que he dit repetides vegades referint-me a Esquerra també és vàlid per a Reagrupament o per a Solidaritat: si en un ambient netament favorable, amb un increment notable de la sensibilitat sobiranista, aquestes forces polítiques que es vanten de ser-ne la més fidel expressió van a la baixa o treuen resultats molt residuals, que no en responsabilitzin la població que no els fa confiança.

Abans de creure que és el conjunt de la població la que va errada, i que per tant no és mereixedor de la llibertat com a país, prefereixo pensar que són ells els qui van errats. És possible que molts independentistes acabin votant opcions que no tenen la independència com a primera prioritat, però no pas per la seva estultícia, sinó potser perquè els qui més obertament pregonen la independència no els mereixen prou credibilitat. Lluny de llançar sentències apocalíptiques, com les de dir que Catalunya no es mereix la llibertat, el fet que les actuals estimacions de vots estiguin tant a la ratlla de deixar-los fora del Parlament, hauria de fer-los reflexionar sobre els errors comesos, sobre la seva incapacitat per a generar l’engrescament col·lectiu que tants i tants esperaven.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Programes polítics inexistents

De cara a les eleccions, i un cop aprovades les llistes, les diferents formacions polítiques van concretant els seus programes electorals. I dic programes electorals perquè és evident que es tracta molt més d’això que de programes de Govern. A part que no hi ha diferències substancials en matèria de política econòmica, de polítiques socials o mediambientals, i que saben que la gent tampoc s’entretindrà amb la lletra menuda dels programes, els partits ens presenten com a programa uns eslògans o punts clau que s’han d’entendre com a simples reclams publicitaris.

Per als partits nacionalistes més radicals el seu programa és monocolor. Així, veiem com Ciutadans i el Partit Popular en tant que partits nacionalistes espanyols es centren només en temes identitaris, tant perquè saben que tampoc serviria de res elaborar un programa complet de Govern, com perquè és l’únic que els preocupa o els obsessiona. Ho han demostrat al llarg de tota la legislatura. Els que a més a més tenen un component feixista, d’extrema dreta, fan bandera de la immigració, encara que tampoc hi puguin fer propostes concretes, per tal d’atiar la xenofòbia. Els partits tradicionals ja compten amb què la gent els té perfectament catalogats i a més ja ha pogut constatar com les gasten a l’hora de governar: els sindicats i els partidaris del sector públic saben que, des del punt de vista social, no hi tenim res a perdre amb un Govern convergent; tampoc hi tenim massa res a guanyar, està clar. Les polítiques mediambientals estaran condicionades, com fins ara, pels interessos econòmics; i si hi ha d’haver austeritat no serà a base de reduir dràsticament els càrrecs de confiança que inflen l’administració, sinó recorrent a la fórmula més fàcil, com és la contenció salarial dels funcionaris, o la retallada de les prestacions salarials. Per tant, CiU, el PSC, ERC o IC, no cal que s’escarrassin a elaborar grans programes; en tenen prou amb trobar aquella frase màgica o eslògan publicitari que els identifiqui de la resta. De fet, ja estem veient com la majoria opten per explicar apocalípticament el que suposadament pot fer l’adversari, més que per explicar el seu projecte.

Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, encara ho tenen més difícil a l’hora d’elaborar un programa electoral. Deuen ser ben pocs els afiliats a aquestes formacions o els possibles votants que ho siguin pel seu component ideològic o programàtic. Més enllà del crit d’independència no hi ha més diferència entre ells que el tarannà, que pot despertar tota mena de fílies i fòbies, dels seus dirigents. I encara sort que han trobat la frase ideal: Estarem en contra de tot allò que ens vingui donat des de Madrid. Com deia Carretero: “sense Estat no hi ha cementiri nuclear”.

divendres, 24 de setembre del 2010

Sí, però tampoc tant

El Conseller Nadal s’esforçava en presentar un primer balanç de l’obra de Govern dels darrers quatre anys, cosa que veurem repetir sovint al llarg de tota la campanya electoral. Hem arribant al final d’una legislatura amb la sensació d’esgotament, d’estar cansats d’una història que no ens ha convençut en absolut. I els integrants del tripartit caldrà que s’expliquin molt bé per contrarestar aquesta opinió generalitzada; amb el risc, això sí, que intentant elogiar l’obra de Govern en general acabin afavorint els antics socis, ara adversaris en la contesa electoral.

Un Govern, el que sigui, al cap de quatre anys sempre té un llistat considerable d’obra feta, de noves lleis, de realitzacions portades a terme, i un munt de xifres que ben explicades poden fer el seu efecte. Només faltaria!. Altrament, ja no estaríem parlant d’un mal Govern o d’un Govern mediocre sinó d’un cas de jutjat de guàrdia. Per explicar i justificar tota aquesta etapa del tripartit cal llegir molta lletra menuda. I ja se sap que la gent no acostuma a llegir la lletra menuda. Hom treu, amb més o menys encert, una conclusió general, que a voltes no necessita massa proves tangibles ni tampoc pot contradir-se amb una devessall de xifres. Aquesta sensació general que ha copsat la ciutadania, en part es deguda a la incapacitat del Govern d’explicar-se, en part a l’interès de l’oposició per remarcar-ne els aspectes negatius i presentar-ho de forma catastròfica, però en part i sobretot és degut a què la percepció general s’adiu molt amb la realitat.

La intuïció global de la ciutadania no acostuma a anar mai excessivament errada. I serà aquesta mateixa intuïció, més que no pas les explicacions soporíferes del Conseller Nadal, la que probablement salvarà del desastre els membres del tripartit. Ningú dubta de la victòria convergent i de la impossibilitat, més que manca de voluntat, de formar un nou tripartit. I és que tampoc cal una caiguda espectacular per a fer un gir total en la formació d’una nova majoria parlamentària. El cansament d’un estil i d’una forma de governar al país, es compensarà amb el convenciment que el nou Govern d’Artur Mas tampoc diferirà en excés del que hem tingut fins ara, excepte en la seva homogeneïtat. I els retrets que es fan a Esquerra, probablement també quedaran compensats per la manca de credibilitat i de lideratge clar en les noves propostes independentistes. Hi haurà canvi, hi haurà càstig per al tripartit, però no tant; i no pas per manca de mèrits, sinó per manca d’una alternativa veritablement engrescadora.

dijous, 23 de setembre del 2010

Un cas de barra

Sempre s’ha dit que, fins i tot en un sistema liberal com el nostre, la funció dels governs és evitar els abusos que pot generar el lliure mercat, procurar que no hi hagi sectors de la població que quedin al marge del desenvolupament del país i d’alguna manera afavorir una redistribució de les rendes. Per la seva banda, els ultraliberals estimen que l’Estat s’hauria de reduir a la mínima expressió, per tal que el mercat reguli completament les relacions socials i econòmiques, sense haver de tenir en compte ni els desequilibris ni els riscos d’exclusió social, perquè teòricament les lleis del mercat ja ho resoldria. Sense que gosin explicitar-ho ben bé, en el fons vénen a dir que l’Estat només ha de ser el garant d’aquesta política liberal a ultrança, per tal d’evitar que ningú destorbi aquest espai de llibertat per a fer el que més plagui al qui més tingui.

La concepció dretana o ultradretana de la política, però, pot anar encara més enllà que la pregonada per aquest pensament ultraliberal: és la utilització del poder de l’Estat per evitar que ningú, ni les mateixes lleis del mercat, impedeixi els abusos de les classes privilegiades; mantenir a ratlla, policia en mà, aquells sectors de població que no es resignin a la seva sort; i en tot cas intervenir directament en el mercat justament per a salvaguardar els interessos del poder econòmic, per a carregar els efectes de la crisi sobre els més febles, i en definitiva per a imposar una redistribució de les rendes a favor dels poderosos. Una mica el que ja està passant en l’ordre econòmic internacional on els països pobres acaben pagant i finançant, a través de l’espoli dels seus recursos naturals, els països rics.

La política econòmica del Govern espanyol va en aquesta mateixa direcció. Els promotors del desgavell econòmic, la banca irresponsable i l’especulació urbanística han rebut tota mena d’ajudes de l’Estat, quan podia haver aplicat en molts casos la política liberal de deixar caure qui ha estat incompetent i no pot sobreviure per si mateix i segons les lleis del mercat. Raons d’Estat diuen (quina barra!) feien que s’empressin els diners dels contribuents, dels assalariats i dels pensionistes, per a “garantir la liquiditat dels mercats” (quina barra!) o per a evitar la caiguda lliure de les empreses de construcció o de l’automoció (quina barra!). Mentrestant, aquesta mateixa banca i les grans empreses que han rebut quantioses ajudes presenten, en plena crisi, balanços escandalosament positius, i els seus directius es reparteixen sucoses primes, sous estratosfèrics i jubilacions daurades. Per a finançar tot això, es redueixen les prestacions socials, es congelen sous i pensions, s’adapta el mercat laboral a la conveniència de l’empresariat i en detriment dels drets dels treballadors, s’apugen els impostos bàsics,... i ja només faltava que es permetessin o s’imposessin increments abusius de serveis bàsics com la llum. És un cas de barra; de barra extrema.

Nota: quan algú us parli de l’”esquerra” per referir-se al PSC-PSOE, deixeu-lo per beneit o tireu-li una escopinada ala cara... per barrut!

dimecres, 22 de setembre del 2010

De les curses als correbous

El Parlament de Catalunya, en les seves darreres hores d’aquesta legislatura, regularà i per tant blindarà els correbous de les Terres de l’Ebre, per a diferenciar-los de les curses de braus prohibides recentment. Des de lluny, tot i que de tradició de correbous n’hi havia hagut a molts altres indrets del país, costa d’entendre aquesta pressa per a salvar els correbous, si no és des d’una perspectiva electoral. La mesura tindrà el suport de CiU, del PSC i d’ERC, mentre que hi votaran en contra els d’Iniciativa.

Amb tota lògica, Iniciativa es mantindrà en el seu posicionament de defensa dels animals i retraurà als seus socis de Govern que ara facin aquesta concessió, diuen, “per fer-se perdonar”. No crec que els braus, quan són tractats sense miraments com a element d’espectacle i de diversió, discerneixin massa si són en una plaça de braus pròpiament dita o si es troben en una plaça o carrer del poble. Un argument molt fàcil per als sectors pro taurins que acusaran els qui van prohibir-ne les curses de fer-ho exclusivament per haver-les identificat a la simbologia i a la cultura espanyola. I, en conseqüència, defensaran que es doni el mateix tracte a una o altra tradició, al marge de si té més o menys connotacions espanyolistes. De manera que podrien optar per intentar revocar la decisió del Parlament de Catalunya a través del Tribunal Constitucional, ara amb aquest nou argument que no era cert que es pretengués defensar els animals, o bé per reclamar la valentia de prohibir també els correbous.

De fet, ja forma part de la tradició legislativa, tant l’espanyola com la catalana. No es legisla a partir d’uns principis que després s’han d’aplicar amb totes les seves conseqüències, sinó amb finalitats unidireccionals preestablertes. No es fan lleis per a il·legalitzar els partits que no condemnen la violència, sinó només per als “abertzales” que no la condemnen. Els nacionalistes espanyols no defensen un suposat dret a l’ensenyament en la pròpia llengua, sinó el dret només dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en la seva llengua a Catalunya, però no el dels catalanoparlants de la Franja, ni del País Valencià, ni dels immigrants que tenen com a pròpia una altra llengua. No és inconstitucional tenir uns determinats organismes judicials propis, perquè sí que els els reconeix l’Estatut andalús, sinó que és inconstitucional que en tinguem a Catalunya. No es prohibeix anar amb la cara tapada, ja sigui amb burca, amb passamuntanyes o amb casc, sinó portar una determinada indumentària que correspon també a una determinada cultura. I ara passarà el mateix amb els braus: no es defensa els animals, prohibint-ne el maltractament en funció de la tortura que se'ls infringeix, sinó només aquells animals torturats en unes circumstàncies concretes. És la indecència política que, a voltes, també ens resulta més repugnant quan ens va en contra.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Torna el vell PSC-PSOE

Vés per on, ara resulta que el principal enemic polític de Montilla és l’independentisme que li ha estat donant suport durant tots aquests anys. Els socialistes catalans estan fent el previsible gir cap a l’espanyolisme perquè se saben ja perdedors, i algun argument o altre hauran d’exhibir contra el Govern de l’Artur Mas. I, tal com han estat fent des del tripartit, és a ell a qui han de carregar tots els morts: Quan Montilla diu que la Independència ens portaria més decadència (més decadència que la dependència?), ho diu apuntant a CiU i donant per descomptat que Esquerra tindrà un paper més residual; però és el mateix que fan els d’Esquerra quan alerten del poc convenciment sobiranista dels convergents, quan ells han recolzat un tripartit que de sobiranista no en tenia res.


És cert que, quan des d’alguns sectors catalanistes es diu que ja seria hora d’acabar amb aquest malson del tripartit, es fa des d’una perspectiva esbiaixada i sobretot des d’una manca de perspectiva de futur. Pel que fa a les polítiques socials, el nou Govern convergent no haurà de fer cap gir especial cap a la dreta, tot i que de ben segur que algú li retraurà les mateixes actuacions conservadores que fins ara seguia el tripartit. Però, pel que fa a les polítiques nacionals, difícilment l’Artur Mas farà cap pas endavant més enllà de la verborrea i tampoc no haurà de fer marxa enrere en cap de les actuacions empreses pel tripartit. En definitiva, el canvi d’un govern socialista a un govern convergent serà sobretot nominal i de gesticulació, però amb ben poques innovacions de fons.


El que passa és que els socialistes hauran de retornar a les actituds més espanyolistes, per tal de tenir algun argument d’oposició al Govern d’Artur Mas, de la mateixa manera que Esquerra i Iniciativa hauran de ressuscitar els discursos esquerranosos que no han gosat fer o posar en pràctica quan han tingut l’oportunitat de governar. El retorn de Corbacho, el paper de Zapatero en la campanya, la retirada del sector catalanista del PSC, són els primers símptomes de la recuperació del vell PSC-PSOE ancorat en l’anticatalanisme; d’aquí la incomoditat de gent com Jaume Sobrequés i tants altres socialistes que han fracassat en el seu intent de transformar el socialisme català.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Sense ETA, la Independència és possible

ETA ha fet un pas més en la difícil cursa cap a la seva desaparició. No ho té pas fàcil. I no tant per les pressions internes com per les externes. Els militants d’ETA saben que la violència cada vegada té menys suport populars, que és una via en la qual sempre tindran les de perdre; els seus presos entenen que el seu futur és molt magre, mentre es mantingui l’acció armada, encara que només sigui latent; i l’entorn abertzale és conscient que, sense ETA obriria un nou procés a Euskadi que podria ser decisiu per a l’alliberament final. Tots pressionarien en la mateixa direcció. Però les mateixes conclusions a les quals ha arribat l’entorn etarra són les que també mouen l’Estat espanyol a torpedinar qualsevol intent de renunciar a la lluita armada.

Tan bon punt es va difondre el vídeo de la BBC en el qual ETA manifestava la voluntat de mantenir la seva inactivitat per donar pas a l’acció política, encara que no s’hi parlés ni tan sols de treva, es van disparar totes les alarmes a Madrid. Sempre els ha funcionat el sistema de tenir infiltrats de la policia en l’organització armada que hi actuen com a elements extremadament radicals partidaris de continuar emprant les armes al preu que sigui. Per això, en una acció coordinada amb la judicatura es va procedir immediatament a l’apressament de tot un seguit de persones a les quals es vincula a l’organització EKIN, sota la vague acusació de ser el braç transmissor de les ordres d’ETA. Ja fa temps que la Justícia espanyola ha establert el precedent de poder encausar qualsevol abertzale tant en el marc d’una inculpació col·lectiva, com amb la sola incriminació de compartir els mateixos objectius d’ETA: no cal haver comès cap delicte ni disposar de cap prova concloent. En aquest cas, a més, no era sinó una forma de pressió per tal que els dirigents etarres es desdiguessin de la seva decisió de continuar sense actuar.

Però no ha estat així. I ara ETA apel·la a La Declaració de Brussel·les que compta amb l’aval de nombroses personalitats internacionals, premis Nobel de la Pau i gestors reconeguts de processos de negociació en conflictes similars. La maquinària de l’Estat haurà d’emprendre una altra acció dissuasòria, donat que li serà més difícil desautoritzar els signants de la Declaració de Brussel·les. I cal que els abertzales estiguin amatents, perquè els elements infiltrats poden tirar pel dret al marge de la direcció etarra amb algun atemptat sagnant, o es poden produir noves detencions justament dels sectors més proclius a l’acabament de la violència. La violència és un patrimoni de l’Estat que no es deixaran perdre fàcilment, justament perquè hom ha arribat a la mateixa conclusió: sense ETA la independència és possible.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Ara la política fa pudor de resclosit

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
En el Congrés d’ERC d’ara fa dos anys vaig presentar-hi tot un seguit d’esmenes, algunes de profunditat, conseqüent amb la meva posició molt crítica amb la línia que ha seguit la direcció del partit en els darrers temps. Però a més d’un va sobtar la primera de totes que feia referència a un paràgraf del preàmbul de la ponència, on es feia una menció històrica del partit d’Heribert Barrera. Alegrement, i sense cap rigor històric, s’hi elogiava la política independentista dels republicans, des de l’època de la transició. S’obviava que ERC no va fer el tomb netament independentista fins al Congrés de Lleida i precisament de la mà de dirigents actuals provinents de Nacionalistes d’Esquerra com el mateix Josep Lluís Carod Rovira o Josep Huguet, el principal ideòleg d’aleshores.

L’esmena no tenia cap interès especial pel que fa al contingut de la ponència, però sí que volia donar un toc d’atenció a aquesta incapacitat de molts polítics per fer anàlisis serioses, i que es limiten a anar justificant a pilota passada totes les seves accions. Els calia, aleshores, presentar una trajectòria impecable d’Esquerra, i es van fer venir bé la història.

Però la història es repeteix. I ara mateix veiem com la majoria de formacions polítiques fan tots els esforços per a demostrar la perniciositat dels altres i l’encert immaculat de les pròpies accions. Als socialistes catalans els interessa presentar-se com els únics que defensen un catalanisme moderat que s’amotlla al sí de l’Estat amb la voluntat positiva de fer que ens acceptin tal com són, i per això simulen esgarrifar-se davant d’hipotètiques vel·leïtats secessionistes dels convergents. Just el contrari del que diuen els d’Esquerra, als quals convé remarcar que només ells, com a grup parlamentari, defensen la sobirania nacional. No es tracta que uns o altres equivoquin l’anàlisi de la realitat sinó que tots dos se l’amaneixen al seu gust. Perquè després encara pot sortir l’extravagància dels populars o dels ciutadans acusant de secessionista el mateix Montilla; d’aquesta manera es podrien presentar com els únics partits catalans que accepten el concepte d’espanyolitat sense complexes. Malauradament, els populars sembla que van força errats.

Si aquests errors d’anàlisi no fossin més que formulacions propagandístiques, de caràcter electoral, no tindrien més importància. Seria el mateix engany publicitari de qualsevol producte comercial que pretén presentar-se com el millor i únic del mercat, quan tothom sap que si fa o no fa tots són molt iguals. El problema és que l’anàlisi interessada, gens ajustada a la realitat, esdevé la base de l’acció política posterior, de manera que l’actuació conseqüent esdevé erràtica.

Compte, doncs, amb determinades anàlisis triomfalistes que ens fan veure un cansament generalitzat de la ciutadania envers la classe política dominant, i una societat civil amb una empenta desbordant en favor de la independència, que permeten augurar canvis miraculosos en el panorama polític català. Hi ha un cansament de determinades formes d’entendre la política, com hi ha un moviment interessant de la societat civil, però això no ens hauria de portar a concloure amb tanta lleugeresa com fan alguns que assolirem la independència al marge o en contra dels grans partits tradicionals. Perquè també podria donar-se el cas que malgrat el cansament i el fastigueig que produeixen determinades polítiques, encara acabessin essent considerades com el mal menor enfront de qui no els pot oferir una proposta prou rigorosa com per a ser creïble. Fàcilment podem caure en el mateix error d’analitzar la realitat política de manera que tot ens quadri per a justificar la nostra acció.

Tothom espera que les enquestes siguin desmentides a les urnes i confia plenament en el seu èxit, més que res perquè ha bastit una argumentació a mida. Fins al punt que llegint els plantejaments d’algunes formacions polítiques, i sobretot de les noves forces independentistes, hom diria que la victòria està cantada, perquè les evidències de l’atzucac en què ens han ficat i de la fantàstica sortida que ens espera no permeten cap altra alternativa. Utilitzen una lògica tan aplastant que qualsevol independentista no té altra opció que votar-los. Però no deixa de ser una lògica feta a mida per a justificar-se. No és pas tan diferent del cas de Josep Lluís Carod Rovira que, sabent-se ja fora de la política institucional del país, és capaç d’afirmar que “Ara la política fa pudor de resclosit”. Per això ell no hi té lloc.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Un país de Primera? Tampoc cal

Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació de caire nacionalista notícies que posen de relleu el paper de Catalunya i de la cultura catalana al món. Sembla com si de tant en tant tinguéssim necessitat de dir en veu alta, o de dir-nos a nosaltres mateixos, que tenim prou potencial com per anar solets pel món. Pot ser una forma de fer acréixer l’autoestima, de treure’ns els complexos, però també té el risc de voler condicionar el nostre dret a ser tal com som a la capacitat de competir enmig de les grans potències. Dubto que això passi pel cap a pobles com el danès, el noruec, l’eslovè o l’islandès, per exemple.

Podem trobar mostres constants d’aquest afany de comparar-nos i de situar-nos al món. És el cas de l’exaltació que fem dels 44.000 registres existents, en només cinc anys d’existència del domini .cat; de l’ús del català a la xarxa, que ens situa entre les vint primeres llengües; del nombre d’articles que arribem a tenir en l’enciclopèdia virtual de Viquipèdia, ocupant un lloc privilegiat entre les llengües més importants; del rànquing de les 200 Universitats més prestigioses del món, on n’hi ha dues de catalanes i cap d’espanyola; del bon paper que fan o que farien els nostres esportistes i les nostres seleccions en el món de l’esport. I un llarg etcètera. Tot això deu ser cert, i se suposa que ens hauria d’enfortir la moral. Perquè és una evidència que el lloc que ens estem guanyant en el món, estant sotmesos a un Estat que ens és hostil i que inverteix molts esforços per a silenciar-nos i per a impedir el nostre desenvolupament, es veuria encara reforçat si poguéssim treure’ns del damunt el llast de l’Estat espanyol.

Però no en fem la raó de ser. Catalunya té dret a tenir un domini propi a internet no pas perquè siguem capaços d’arribar a 44.000 registres, sinó perquè tenim els mateixos drets que qualsevol altre poble. Al capdavall, ens han concedit un domini de tres lletres (el .cat) que és el mateix que tenen entitats minúscules, petites illes colonials que no apareixen ni al mapa, i que si tenen registres propis és perquè algú n’utilitza les sigles com els vaixells fan servir la bandera panamenya. El dret a tenir seleccions pròpies no rau en la capacitat de fer un bon paper en les competicions internacionals sinó en l’elemental dret a existir.

divendres, 17 de setembre del 2010

Els límits del racisme

Tal com era previsible, les mesures netament racistes del President francès Nicolas Sarkozy han rebut el suport unànime dels caps d’Estat de la Unió europea. I en tot cas s’han condemnat les manifestacions contràries de la Comissària europea de justícia Viviane Reding. El racisme és un fenomen imparable a Europa, i no ho és per l’estultícia o la por d’una ciutadania inculta com a vegades se’ns vol fer creure, sinó per l’esforç intencionat i perfectament dirigit per part de les institucions i dels polítics.

És el mateix que passa amb la Llei d’estrangeria espanyola. L’Estat discerneix clarament entre el que són ciutadans i persones de primera del que són ciutadans o persones de segona o tercera categoria. L’Estat espanyol, com el francès, l’italià i tants altres, declara per llei o normativa accions preventives contra determinats col·lectius i els vincula directament amb la delinqüència i la inseguretat. Són les mateixes institucions les que reconeixen, un cop establert el marc legal hostil a les persones d’altres països que cercaven una vida digna, la seva impotència per a contenir la immigració il·legal, per a controlar-la i més encara per a expulsar-la. El missatge, però, és perfectament nítid i sense marge d’error: l’Estat ja fa el que pot per evitar que gent forana vingui a destorbar la nostra placidesa i el nostre benestar, la resta de la feina correspon a la societat. Amb tot, també hi ha una part de responsabilitat d’aquells sectors de la societat, a vegades institucions, associacions o polítics sense massa responsabilitats de Govern, que no gosen aplicar la llei quan aquesta afecta determinats col·lectius, justament per la por a ser acusats de racistes. Així passem del “No emprenyis el meu amic” o “La immigració no és cap problema, sinó una oportunitat”, per referir-se a col·lectius sencers on hi pot haver de tot com a tot arreu, a les Lleis clarament discriminatòries i pensades exclusivament per a atacar aquests col·lectius.

Ens hem de treure del damunt els complexos i aplicar la llei per igual a tothom. Tan poc sentit té que hi hagi un alt grau de permissivitat, com si es tractés d’un acte de deferència, per a determinats col·lectius, en funció de la seva raça, o de les seves creences, com que hi hagi legislacions expresses per a aquests col·lectius. No hi hauria d’haver normatives sobre el burka, sinó en tot cas sobre la identificació visual de les persones; ni normatives sobre les mesquites, sinó sobre els centres d’ús públic amb previsió d’aforaments, sortides d’emergència, etc. Els horaris comercials, les normatives en centres sanitaris o educatius no haurien de fer distincions de cap mena, com no n’haurien de fer els menjadors públics. El racisme de Sarkozy no rau en voler evitar l’acampada lliure, les situacions d'insalubritat, ni molt menys les accions il·legals o delictives, sinó en planificar l’acció adreçada expressament a un determinat col·lectiu.

dijous, 16 de setembre del 2010

Política de farsant i pocavergonyes

No és cap novetat ni pot dir-se que sigui cap engany. El Partit Popular és un partit declaradament contrari al bilingüisme, contrari a respectar la llengua individual de cadascú. Ho deia no fa gaire el Conseller Valencià d’Educació, i conseqüent amb el seu plantejament ho continua posant a la pràctica: el bilingüisme no és viable. Ell es referia a què no era viable des del punt de vista econòmic, quan tothom sap que econòmicament és viable tot allò que interessa en la política. Però és cert que no és viable com a sistema, perquè el bilingüisme és una situació de trànsit cap al monolingüisme.

Al País Valencià la croada del Partit Popular contra la llengua dels valencians és molt similar a la que sosté aquí, amb l’única diferència que allà passen a una etapa diferent a la nostra. Dominades les institucions, i malgrat el que pugui dir el mateix Estatut valencià que ells incompleixen reiteradament sabent que ningú ni cap jutge gosaria mai obligar-los a complir-lo, van limitant l’ús del català en una tendència clarament monolinguista. I a cada inici de curs, fan una passa més i redueixen els pocs centres on es pot seguir l’ensenyament en valencià. El Partit Popular és del tot contrari a les tesis liberals de deixar que sigui la pressió del mercat, la relació entre l’oferta i la demanda, la que reguli aquesta qüestió i imposen el seu criteri que al País Valencià l’ensenyament ha de ser exclusivament en castellà. Cada any són molts els alumnes tant de primària com sobretot de secundària que no tenen plaça en centres on l’ensenyament sigui en la seva llengua i són obligats a matricular-se en centres on l’ensenyament és en castellà i on el valencià hi és una assignatura residual. Si ells propugnaven, inicialment quan eren a l’oposició, un ensenyament bilingüe amb línies escolars en valencià i línies escolars en castellà per tal que els pares poguessin triar, només era perquè aleshores no es veien amb cor de reeditar els decrets franquistes de prohibició de la llengua pròpia dels valencians. Ara, des del poder, ho tenen més fàcil perquè aquesta prohibició hi és de facto en no haver-hi les places suficients, i que cada any de forma planificada es van reduint.

Algú pot pensar que aquesta política és incongruent amb la que segueix el PP a Catalunya on sí que reclamen que siguin els pares els qui puguin escollir la llengua d’educació dels seus fills, i on en general fan bandera del bilingüisme. Però l’estratègia és exactament la mateixa. L’única diferència és que, donat que a Catalunya ho tenen molt verd encara, tant per a capgirar la situació com a accedir al Govern, plantegen com a mal menor les tesis bilingüistes, que a ells els repugnen, com a pas previ per a acabar imposant la política valenciana d’anihilació de la llengua pròpia del país.

dimecres, 15 de setembre del 2010

El republicanisme com a excusa

Ja sé que és difícil analitzar una realitat llunyana com la de Turquia, quan hom no disposa de gaire més elements que els que ens proporcionen els mitjans de comunicació. El Govern islamista moderat de Recep Tayyip Erdogan s’ha sortit amb la seva en aprovar en referèndum una reforma constitucional que reforça els drets civils, modifica el sistema judicial i sobretot retalla el poder dels militars. Simplificant-ho molt, s’havia contraposat la idea que la reforma podia oferir un cert acostament als sistemes polítics europeus, més democràtics i respectuosos amb els drets humans, però amb el perill de tendir cap a una islamització del país.

Els contraris a la reforma constitucional, i per tant partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la laïcitat de l’estat, havien estat en l’època de la Guerra freda uns valuosos aliats de l’OTAN i dels Estats Units a qui no importava en absolut la manca de democràcia i la violació sistemàtica dels drets humans. I ara temen la islamització de les institucions del país. Imagino que molts turcs poden tenir el cor partit entre caure en mans religioses o en mans de militars. No està clar que el partit d’Erdogan pretengui anar més enllà en els seus plantejaments islamistes, tot i que tampoc és descartable una radicalització fonamentalista que de ben segur tindria suports de països de la zona; i accions com les d’Israel atacant vaixells humanitaris turcs, per exemple, hi poden ajudar molt. Però davant d’un risc potencial d’islamització hi ha el risc cert, segur i comprovat del règim dels militars. La repressió sistemàtica, la manca de llibertats elementals, la persecució de pobles sencers com els kurds, són realitats que han perdurat durant molts anys a Turquia i que imposaven els règims titelles sota la tutela dels militars.

Turquia té encara molts reptes pendents per a esdevenir un país veritablement democràtic i homologable amb la resta d’Europa: la democràcia i les llibertats internes, el reconeixement de les minories i especialment dels kurds, la situació de Xipre... Però, ha fet un pas endavant com és el d’escapar de la tutela, sempre perversa, dels militars. El que em molesta més, però, és que els partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la política turca s’excusessin en els valors republicans del laïcisme. Les dictadures, com totes les formes autoritàries, per més laiques que siguin no tenen res a veure amb els valors republicans. És aquella mateixa malèfica excusa que sovint també fan servir els francesos per a sentenciar que hi ha ciutadans privilegiats, de primera, els qui són de parla francesa, enfront dels ciutadans de segona, bascos, catalans, corsos o bretons, als quals es nega els mateixos drets, i el dret a la pròpia identitat.

dimarts, 14 de setembre del 2010

No és l’imperi de la Llei, sinó del poder

Les polítiques marcadament racistes del Govern francès s'han guanyat la condemna de la resta de països de la Uníó i de les seves institucions. No serveixen de res, però, les resolucions del Parlament europeu, ni dels comissaris de la Unió. Tant li fa que les decisions de Sarkozy contravinguin les disposicions europees, que tenen rang de llei als països de la Unió. No és la Llei sinó el poder qui estableix què s’ha de complir i què es pot passar per alt, ni els jutges tenen cap facultat per a emparar-se en la llei si aquesta no plau al poder.
Polítiques semblants ha seguit en altres moments el President Berlusconi, sense ser mai sancionat per una Unió europea que fa bandera d’uns principis democràtics i d’una defensa dels Drets humans, només exigibles als altres quan “són petits i es deixen”. A Alemanya, en canvi, les polèmiques declaracions del socialdemòcrata Thilo Sarrazin en contra de l’Islam i de la immigració musulmana, li han valgut la seva destitució del Bundesbak i l’expulsió del partit. Només hi ha una diferència: Thilo Sarrazin no forma part del poder actual a Alemanya. No cal entrar en el detall de les accions dels governants ni en les afirmacions dels Sarrazin de torn, que n’hi ha a tot arreu. A un pagès se’l pot obligar, sota amenaça de sanció, a seguir una normativa europea sobre producció lletera, posem pel cas; però altres normatives del mateix rang o superior no tenen per què ser tingudes en compte si es poden transgredir des del poder.
Quan algú intenta explicar que l’època feudal es caracteritzava per l’establiment d’una escala diferenciada de drets, segons el poder que implicava el títol nobiliari, sembla com si donés per suposat que avui, en les societats democràtiques, això ja no és possible i que tot som iguals davant la llei. L’únic que és cert és que ara no cal un títol nobiliari per a poder gaudir del privilegi de transgredir les normes, però sí que el poder polític i econòmic té tots els privilegis i les dispenses per a fer-ho.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Les bufonades del bufó de la Cort

Quan l’Albert Boadella es va adonar que la seva capacitat creativa en el món del teatre ja no donava per més, que no devia ser gaire més enllà del muntatge Els virtuosos de Fontainebleau, va començar a dedicar-se a la burla reiterada i obsessiva de determinats símbols nostrats. Inicialment, potser fins i tot podia fer gràcia, i sobretot era benvingut per una falsa progressia que no havia sabut trobar el seu lloc en la Catalunya democràtica. Les carregades contra el catalanisme, contra la moreneta i en general contra l’església, tenien l’esperada i desitjada resposta dels estaments eclesiàstics que acabaven de donar relleu i publicitat a unes obres teatrals que no haurien passat del nivell de pati d’escola. A Madrid, per suposat, el van rebre amb els braços oberts, en la mesura que atacava Catalunya i es guardava prou de tocar ni la Macarena ni l’Almudena.

D’ençà d’aleshores, el bufó de la Cort ha comptat amb l’admiració de sectors de la dreta més reaccionària espanyola, com els de la COPE amb el Jimenez Losantos al capdavant, que entenien que les burles a la Verge de Montserrat ho eren més per la seva simbologia catalana que per la seva significació religiosa. I ja amb més mèrits polítics de nacionalista espanyol que teatrals, el bufó és cridat a donar la seva opinió cada vegada que cal posar un contrapunt a la catalanitat. I no podia faltar, naturalment, en el reportatge televisiu sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. La seva opinió va estar a l’alçada del bufó de la Cort. Proposava imaginar que tots els espanyols eren accionistes d’una hipotètica empresa anomenada Espanya, de manera que si un sector pretenia quedar-se una part de les accions que eren de tots, bé havien de pagar a la resta d’accionistes la part corresponent de la propietat que perdrien. A part que la comparació és del tot ridícula, el plantejament sembla fet considerant que els catalans ja no en som d’accionistes d’aquesta Espanya; altrament, amb la part que correspondria als catalans de la propietat espanyola a la qual renunciarien ja compensaria la part que perdrien els espanyols. D’aquesta manera, l’Albert Boadella volia explotar el tòpic de la garreperia dels catalans ja que argumentava que si se’ls demanés un preu per a la llibertat de ben segur que desistirien de les seves aspiracions independentistes.

Però és que El bufó de la Cort obviava que els catalans ja estem pagant un preu molt alt per a formar part d’Espanya. I no és que tinguem l’opció de pagar o no el nostre alliberament, que també en podríem parlar, sinó que ens trobem obligats a pagar una quota de 3.000 euros anuals per persona, que aviat és dit, per poder ser maltractats, insultats i espoliats pels espanyols. Ser espanyols ens costa caríssim, per no treure’n cap profit i a sobre haver d’escoltar les bajanades del bufó.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Tenim prou perspectiva?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Sovint, quan analitzem la situació política del país o del món, i tant se val que sigui en forma d’article, de tertúlia radiofònica o de cafè, o com a simples espectadors televisius, podem caure en l’error de no saber interpretar l’abast real dels fenòmens que tenim al davant, per més que ens sembli que, almenys teòricament, protagonitzem o coneixem de primera mà. Un historiador sap que el testimoni d’una persona que ha viscut directament els fets no té per què ser la font més fiable i objectiva del que va succeir. Sovint, dic, ens falta perspectiva per analitzar correctament la realitat que ens envolta.

Alguns recordaran que la famosa primavera de Praga o el Maig francès del 68 van ser interpretats per molts analistes com la prova fefaent de la inalterable perdurabilitat del dos grans Blocs antagònics, quan en realitat no eren sinó els darrers espeternecs que havien de desembocar en la caiguda del mur. Més divertit va ser el vaticini fet per Felipe Gonzàlez en una cimera europea a Hèlsinki, on va poder constatar amb tota rotunditat que les fronteres europees eren inamovibles; just abans de saltar pels aires l’antiga URSS, amb la creació d’un nou mosaic d’Estats, i just també abans d’esmicolar-se la vella Iogoslàvia o de dividir-se Txecoslovàquia.

El mateix podem dir quan es tracta d’analitzar el fonamentalisme islàmic. Per a alguns pot ser el ressorgiment d’una espiritualitat, que a casa nostra també es tradueix en l’aparició de noves esglésies més o menys sectàries, enfront d’un món excessivament prosaic que ens omple de progrés i de tècnica, però que ens deixa buits per dins; mentre que per a uns altres, és la darrera reacció a la desesperada per una forma de concebre el món que inevitablement es veurà desplaçada davant l’empenta de l’anomenada civilització occidental.

La sentència contra l’Estatut va ser rebuda amb cava tant pels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, com pels qui molt alegrement ja entonaven un adéu a Espanya. Massa sovint repetim que hi haurà un abans i un després de determinats fets, que s’ha acabat una via o que hem arribat al final del camí, que ens trobem davant d’una cita històrica o que en unes eleccions decidim, com deia el President Montilla, el futur de generacions senceres. No sé si és un excés d’ambició per a passar a la història o si és un càlcul infantil que ens fa veure com a transcendental allò que és conjuntural i passatger; i algun dia, esperem-ho, també pot ser que el moment històric sigui real.

No sé si el moviment simbòlic de les consultes populars encetat a Arenys de Munt tindrà continuïtat, quan ja ens estan posant la mel a la boca d’un hipotètic referèndum definitiu i decisori, ja sigui abans o després de la proclamació unilateral de la independència. La rauxa que va despertar la Sentència del Constitucional i la conseqüent resposta massiva del 10 de juliol, no s’ha traduït de moment en res tangible. I les propostes amb què s’afronten aquestes eleccions tampoc són excessivament afalagadores. Els Populars estan disposats a aprofitar l’avinentesa que els dóna la Sentència del Constitucional per clavar la darrera estocada a la llengua catalana, com ja han fet, i amb èxit, al País Valencià; els socialistes, s’enroquen en la mateixa actitud fracassada de defensa d’un autonomisme teòricament federalitzant, que a la pràctica vol dir submissió i acatament als poders espanyols; el mateix que Iniciativa, amb l’afegit aquests de voler prendre’ns a tots per ximples amb la seva proposta de reformar la Constitució, sabent que qualsevol reforma que seria per a rebaixar els sostres autonòmics; Convergència i Unió també es manté amb la seva indefinició, que a la pràctica vol dir el mateix que els socialistes, encara que hi posin l’esquer del Concert econòmic, amb l’absolut convenciment que és impossible de pactar-lo amb els partits espanyols; Esquerra, veient-se a venir la patacada al damunt, ha fet el pas endavant que molts esperaven anys enrere i promet la convocatòria d’un Referèndum vinculant sobre la independència, quan saben que, sense haver canviat la legalitat vigent, en el millor dels casos farien el trist paper de l’Ibarretxe; Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, poden presentar-se com a opcions més netes i desacomplexadament independentistes però, sense haver estat capaços de posar-se d’acord per fer una candidatura conjunta, difícilment esdevindran una opció creïble per a aquella massa de població que el 10 de juliol cridava Independència al Passeig de Gràcia, i de moment no sembla que puguin tenir més aspiracions que les d’obtenir una mínima representació institucional.

Les perspectives, doncs, i tant de bo que m’equivoqui, són que de canvis històrics, de fites transcendentals i de finals d’etapa, res de res. La previsible victòria convergent ens portarà més del mateix, amb un estil diferent però sense gosar mai fer el salt a la legalitat, l’única forma possible, viable i realista de sortir de l’atzucac. Ni el tripartit ha estat tan desastrós des del punt de vista nacional, en el marc estatutari vigent, ni Convergència gosarà anar gaire més enllà. Si no hi ha una força independentista molt més potent que la que hi ha hagut fins ara, continuarem malvivint amb la pluja fina i el peix al cove, mentre des de Madrid continuaran segant-nos l’herba sota els peus i enfangant-nos cada vegada més en el llot de l’espoli econòmic i de desnaturalització com a país.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Missatges divergents, o no tant

Aparentment, els partits que es poden situar a l’entorn del sobiranisme presenten programes i propostes estratègiques força diferenciades: Els convergents amb el seu ara no toca, els d’Iniciativa dient caldria una reforma constitucional per a encaixar Catalunya dins d’Estat Federal, Esquerra apostant per forçar un Referèndum vinculant, i les dues noves formacions independentistes optant per la declaració unilateral de la independència.

Jordi Pujol es va passar 23 anys repetint la mateixa cançó: Podríem acceptar romandre a Espanya si aquesta Espanya ens reconeix tal com som, amb la nostra personalitat i la nostra cultura. I per més que li diguessin a la cara que ell podia optar a ser l’”Espanyol de l’any”, però que en cap cas se li reconeixeria la llengua i la identitat al mateix nivell que la llengua i la identitat espanyola, ell continuava amb el mateix discurs. Un discurs que segueixen fil per randa els d’Iniciativa i alguns sectors socialistes que continuen clamant pel federalisme quan els partits espanyols i els seus representants titelles del Constitucional en declaren l’absoluta inviabilitat. Tan inviable com el Concert econòmic que ara pregona l’Artur Mas, després d’haver-se passat anys dient que Catalunya no necessitava cap Concert econòmic. Iniciativa sap perfectament i no en té cap mena de dubte que la seva proposta de modificació de la Constitució és una bajanada impossible; i en cas de ser possible seria per a recentralitzar Espanya en contra de Catalunya. Igualment, CiU té un convenciment absolut que això del Concert econòmic és picar ferro fred. I el mateix passa amb la idea d’Esquerra de forçar un referèndum, que saben que des de Madrid no els deixarien fer, i que per tant haurien de seguir les passes de l’Ibarretxe. Tot plegat són simples propòsits de propaganda electoral per no donar la sensació que es donen per vençuts.

Al capdavall, però, tot es resumeix en saber si a Catalunya, després de les eleccions del 28 de novembre, hi haurà una majoria sobiranista suficient com a forçar els seus líders a fer un pas endavant. Cap Govern, i el que es formi aquest hivern no en serà una excepció, no pren iniciatives per a perdre-les. Des d’Òmnium Cultural es feia una crida en motiu de la Diada a traduir en vots els clams populars a favor de la independència. I aquesta serà la qüestió.

divendres, 10 de setembre del 2010

Qui s'hi amaga al darrere?

Sempre m’ha sorprès la capacitat que tenen els americans de fer-se ressò de protestes i manifestacions aparentment marginals. Quantes vegades hem vist en grans titulars televisius la notícia d’una acció de protesta que, ben mirat, es reduïa a una dotzena de manifestants amb una petita pancarta cadascú, donant voltes en formació circular. Aquí, en aquest nostre petit país, podem discutir si els manifestants eren un milió o un milió i mig, no és fàcil comptar-los; però en el seu cas, en un país immens, els podem identificar un a un perquè són literalment quatre gats.

Ara és l’acció del pastor d’una petita església protestant de poc més de cinquanta feligresos, un tal Terry Jones, que ha fet saltar totes les alarmes amb una acció tan forassenyada com la crema d’exemplars de l’Alcorà, demà onze de setembre. Ahir mateix, el corresponsal de TV3 als Estats Units, ens explicava l’expectació que havia suscitat en la societat americana la proposta de Terry Jones. I per il·lustrar-ho ens mostrava dos oradors improvisats, davant de la Casa Blanca, cap dels quals tenia més d’una desena de seguidors o espectadors. I malgrat tot, els tropes americanes d’arreu del món havien estat posades en estat d’alerta, i des de la Secretaria d’Estat s’havia aconsellat molta precaució a tots els americans que es trobessin fora de la mare pàtria. Costa de creure que allà, com aquí, no hi hagi diàriament centenars o milers de petites manifestacions i accions de protesta que no mereixen ni l’atenció de la premsa local.

Si el senyor Terry Jones ha acaparat l’atenció mediàtica i ha posat en estat d’alerta el totpoderós gegant americà, no és pas per cap mèrit ni desmèrit seu. N’hi poden haver hagut centenars que l’hagin precedit amb propostes igualment incendiàries, però que han quedat en no res perquè ningú se n’ha fet ressò. No és un boig desconegut de Gainsville, una població d’uns 100.000 habitants a l’Estat de Florida, qui pot posar en perill ni les tropes americanes ni la convivència entre pobles, sinó els interessos i els sectors de poder que s’amaguen darrere dels mitjans de comunicació que manipulen al seu aire.

dijous, 9 de setembre del 2010

Els somnis de Franco, els desvaris de Tremosa

Se’m fa difícil d’entendre que polítics professionals, o que han fet prioritat a la dedicació a la política, puguin ser tan imprudents i bocamolls com per deixar anar atzagaiades que resulta evident que són indefensables. I encara es podria mig entendre que la relliscada tingués lloc en el marc d’una conversa informal, però no que es deixi per escrit. És el cas de les darreres declaracions de l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa, que no ajuden gens a la campanya serena i centrada que propugna l’Artur Mas.

En determinats fòrums a la xarxa és relativament fàcil trobar espais on militants i simpatitzants pretenen sortir a la palestra en defensa del seu partit, amb uns arguments i unes formes que resulten del tot inacceptables pels dirigents del propi partit. Però, aquests, en lloc de desautoritzar-los a la primera i deixar clar que no han interpretat adequadament el missatge i les idees que pretenen defensar, els deixen fer i permeten que es vagi creant un caldo de cultiu de radicalització verbal i de sectarisme hostil. I sovint aquests opinadors, més papistes que el Papa, es veuen després desconcertats quan l’aritmètica parlamentària o les tàctiques de curta volada dels seus dirigents imposen l’entesa amb aquells que havien estat demonitzats. I és que, amb molta facilitat, els polítics s’habituen a tenir un llenguatge intern per als més fidels aduladors que mai posen en dubte les seves paraules, i un altre llenguatge més políticament correcte de cara a la galeria.

Per això, quan Ramon Tremosa les hi engalta contra el President Montilla, dient autèntiques bajanades, no és només que hagi comès la relliscada d’un bocamoll, sinó que ha traslladat a l’espai públic el que probablement, com a mer “divertimento”, deu ser habitual en els reductes interns. Bocamoll i poca-solta per unes atzagaiades del tot insostenibles, però imprudent i estúpid perquè només depèn de l’artimètica parlamentària que hi pugui haver una entesa sociovergent, i la política autonomista que pugui fer l’Artur Mas en solitari no és gaire millor ni gaire diferent de la que ha fet el Govern Montilla.

dimecres, 8 de setembre del 2010

L’hora del canvi històric

Periodistes i polítics acostumen a emprar frases grandiloqüents per a bastir una quotidianitat que no passaria de mediocre. El 28 de novembre la societat catalana està cridada de nou a les urnes. I per no haver d’admetre que ha passat un tripartit sense pena ni glòria, on tant pesa la poca pena com la poca glòria, el mateix President Montilla s’afanyava a remarcar que aquestes serien unes eleccions històriques, decisives, que marcarien tota una generació. Ho haurien pogut ser, sí. I fins al darrer moment no perdré l’esperança que ho siguin, però de moment tot apunta a res de res i a més del mateix.

Si les enquestes no van errades, CiU pot obtenir una més o menys còmoda majoria. I en la mesura que sigui còmoda, que no necessiti els vots independentistes, podrà portar a terme la seva anunciada política de repetir la jugada: anar tirant i trampejant la situació sense voler-se comprometre amb res, administrar la migrada autonomia i continuar posant en l’horitzó el tema del Concert econòmic, quan ells tenen l’absolut certesa que no podran fer res per aquest camí. És possible que hi hagi un cert canvi d’estil, que tinguem un President amb una mica més de personalitat, però les polítiques de fons seran les mateixes. I això per dues raons: primera, perquè la via autonòmica ja no dóna més de si i cap Govern que no estigui disposat a saltar el marc legal existent podrà aconseguir millores substancials; i segona, perquè la pràctica política del tripartit ha estat socialment conservadora, de manera que CiU no tindrà necessitat de fer marxa enrere en cap sentit, i nacionalment tèbia sense grans avenços però també sense cap mal pas. La principal diferència entre l’actual tripartit i un Govern monocolor de CiU serà d’estil del seu President i poca cosa més.

Periodistes i polítics podrien tenir raó i parlar d’unes eleccions històriques i transcendentals per a Catalunya, per a les properes generacions com deia Montilla, si s’haguessin acomplert les previsions d’Esquerra segons les quals en aquests comicis els independentistes havien de fer el salt endavant, amb 25-30 diputats. Contràriament, els errors siderals de la seva erràtica direcció els poden portar a una forta davallada, justament ara que hi ha la millor predisposició de la ciutadania cap al sobiranisme. I caldrà veure si la pèrdua d’Esquerra podrà ser compensada per alguna de les noves formacions independentistes, o si realment acaben donant la sorpresa que sí que podria marcar definitivament el futur del país. Altrament, la disjuntiva d’un tripartit socialment conservador i nacionalment poruc enfront d’una Convergència nacionalment poruga i socialment conservadora és ben poc engrescadora. I d’històric i transcendental, res de res.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Quan la pau no és una prioritat

En tots els processos negociadors, quan es tracta d’afers polítics, tan o més important que el que es negocia i que s’acaba pactant és la forma com es presenta públicament. Hi ha dificultats serioses per a tancar acords de tal manera que ambdues parts puguin presentar-se davant dels seus i de l’opinió pública com a guanyadors, o com a mínim com a no perdedors. I, sovint, és aquesta darrera formalitat la que acaba malbaratant la possibilitat d’un acord.

El conflicte entre Israel i Palestina és de molt difícil solució, perquè es tracta de dues comunitats enfrontades en un xoc de legitimitats i segur que des d’aquí se’ns escapen molts matisos que encara deuen fer-ne més difícil la resolució. Però és evident que una de les dificultats a superar tant per part de Benjamin Netanyahu com de Mahmud Abbas és la forma de vendre un acord sense que se’ls pugui acusar, com segur que faran els respectius sectors radicals, de traïció; i tanmateix, l’acord no és possible sense concessions mútues. És el mateix que va passar a Irlanda del Nord, on l’escull més important, més que els nivell d’autogovern que aconseguien que era ben minso, era que els sectors que havien protagonitzat o donat suport a la lluita armada no podien aparèixer simplement com els perdedors. Per alguns, això era impensable, però era qüestió de prioritzar el manteniment a ultrança d’una mena de punt d’honor o l’acabament de la violència. I el resultat va ser que els qui abans havien optat per la via armada van poder accedir a les institucions públiques, i els negociadors van ser reconeguts amb un Nobel de la Pau.

En diverses ocasions, l’acord de pau al País Basc ha estat molt proper, entre altres coses perquè al si d’ETA i encara més del món abertzale hi ha el convenciment que la via armada és un carreró sense sortida. Sense sortida, però que per respecte a la seva història, als seus morts, als seus presos, no poden abandonar de qualsevol manera, reconeixent que tot plegat ha estat un error descomunal. És evident que si la proposta espanyola és la de demanar la seva rendició, que entreguin les armes i que es podreixin a la presó, als etarres no els deixen altra opció que continuar la seva lluita, per inútil que sembli. Igual que en l’anterior treva, ETA coincideix amb el Govern espanyol i les forces polítiques basques, que són aquestes les que han de decidir el futur d’Euskadi; i per ells, llavors, només es reservaven la negociació tècnica de donar una sortida al presos, que tampoc reclamaven una amnistia, i als activistes que deixessin les armes. En aquests moments ETA acceptaria qualsevol cosa que els permetés explicar d’alguna manera que l’evolució politica del País Basc ha fet inadequada la lluita armada; qualsevol cosa, menys la rendició vergonyant que els volen imposar. Però, per al Govern espanyol els gestos també són importants i prefereixen allargar el conflicte, sumar noves víctimes, amb el convenciment que assoliran la victòria final. És una qüestió de prioritats.

dilluns, 6 de setembre del 2010

ETA, més terrorista que mai

Es remorejava de feia temps, però no deixa de ser una agradable sorpresa l’anunci d’ETA que està disposada a deixar les armes o a fer-les callar per donar pas a la via democràtica de resolució del conflicte basc. En qualsevol altre conflicte, ningú gosaria menystenir l’actitud d’una de les parts que decidís deixar de disparar, ni que sigui temporalment, per donar marge i temps al diàleg i a la negociació. I en aquest cas, la decisió d’ETA és unilateral i sense cap condició prèvia. Arreu del món s’ha donat la notícia amb la lògica esperança que s’obri una possibilitat per a la pau, o com a mínim que s’estalviïn noves víctimes, com ho haurien fet si l’anunciï hagués vingut de Hamàs a Palestina, dels talibans a l’Afganistan o de la guerrilla colombiana. A tot arreu, menys a Espanya.

Hauria estat comprensible que, al costat o a més a més de la satisfacció per la treva, els polítics espanyols haguessin manifestat el desig i l’esperança que ETA anés més enllà fins a dissoldre’s definitivament. Però resulta del tot insòlit que no hagin pogut dissimular el seu enuig i la seva preocupació per aquest gest del grup armat. El Govern espanyol es troba en una situació molt més còmoda, comptant que hi hagi una ETA més o menys activa, amb un degoteig controlat de víctimes, que els justifiqui l’agressió permanent al conjunt del nacionalisme basc; i sobretot contra aquells sectors abertzales moderats que voldrien impulsar processos de pau per la via de la negociació i de la democràcia. És el que fa pocs dies feia dir a Alberto Oliart, president de la Corporació de RTVE, que era més perillós el nacionalisme català, perquè “podia posar l’Estat espanyol democràticament contra la paret”. Amb una ETA desactivada, el nacionalisme democràtic basc pot esdevenir per als espanyols tan perillós com el català. Si no es restringeixen les llibertats, com ara fan amb l’excusa de la violència, els nacionalistes bascos poden recuperar fàcilment el Govern d’Euskadi i poden impulsar un procés democràtic d’exercici del Dret a l’autodeterminació reconegut internacionalment; darrerament, per la Cort Penal Internacional de les Nacions Unides. Als polítics espanyols no els fan por els possibles atemptats d’ETA: mitja dotzena de víctimes l’any consideren que és un bon preu a pagar per a assegurar-se que no hi hagi un procés democràtic de caràcter secessionista. Els fa por la pau, la no violència, en la mesura que creï les condicions perquè el poble basc pugui decidir democràticament el seu futur.

A partir d’ara, la mesquinesa de molts polítics espanyols farà que tornin a preparar el cava per si ETA es desdís de la seva decisió i tornés a disparar. Quan ells parlen de la banda armada remarcant el caràcter “terrorista” es refereixen al “terror” que els produeix el fet que la seva desaparició pogués fer obrir les portes a un procés democràtic. Per ells, ETA és des d’ahir més terrorista que mai.

diumenge, 5 de setembre del 2010

No ens expliqueu sopars de duro

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú ha retret insistentment que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós... i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Zapatero es treu un pes del damunt

Més d’un ha intentar explicar el retorn de Celestino Corbacho a la política catalana en clau de país, interpretant-ho com un gir cap a l’espanyolisme, o com un intent de recuperar aquelles bases socialistes que només es mobilitzen per les eleccions espanyoles. Sincerament, em sembla que al partit dels socialistes les línies del discurs van en un altre sentit. De la mateixa manera que Montilla, quan era Ministre, no va ser reclamat pel socialisme català per a cap objectiu concret, sinó que va ser l’instrument del socialisme espanyol per arraconar un Maragall que havia esdevingut excessivament incòmode, també ara cal mirar-se el cas de Corbacho des de la perspectiva de l’interès de Zapatero.

La gestió de la crisi per part del Govern del PSOE ha estat nefasta i, al capdavall, basada en polítiques extremadament conservadores. És evident que no es pot atribuir el lideratge europeu de la taxa d’atur a la gestió del Ministre Corbacho, però sí el fet que la seva incompetència ha impedit posar-hi remei; i sobretot, que el remei que finalment ha trobat és propi d’una política de dreta pura i dura, que ni el Partit Popular hauria gosat tirar endavant. Zapatero era tan conscient del desgast d’un Ministre que no ha pogut fer res més que constatar la impotència, com del fet que rellevar-lo encara hauria posat més en evidència la crisi i el descrèdit del seu Govern. Les eleccions catalanes li han vingut com anell al dit. Són l’excusa perfecte per treure’s el mort (cadàver polític, s’entén) de sobre. Coneixent la intencionalitat dels socialistes espanyols quan van decidir rellevar Maragall, tenia una certa lògica que Montilla deixés un Ministeri per a ser cap de llista a Catalunya i amb moltes possibilitats d’esdevenir President de la Generalitat. No en té cap, però, que ara tot un Ministre deixi el càrrec per anar de número tres d’una llista molt presumiblement perdedora. Si hem de basar-nos en la política seguida des del seu Ministeri, hauríem de concloure, a més, que Corbacho aporta a la candidatura socialista un viratge encara més cap a la dreta, com a valedor de polítiques socials hostils a la classe treballadora que li han valgut la convocatòria d’una vaga general.

No sé si la Montserrat Tura anirà de número dos per a compensar el perfil poc catalanista de Corbacho o si és que el Ministre de Treball anirà de número tres per a compensar el perfil tímidament catalanista de la Consellera de Justícia. És evident que, des de l’oposició, el PSC tornarà a posicions més anticatalanes, com les que tenia abans d’assumir responsabilitats de Govern, i contradictòries amb les que ha mantingut fins ara. I, per suposat, des de l’oposició li caldrà recuperar la força de l’aparell de partit que en els darrers anys havia quedat més diluït pel fet que el seu Primer Secretari compaginava la seva feina amb la de President de la Generalitat. Però la raó definitiva és que Zapatero ha volgut treure's un pes del damunt.

divendres, 3 de setembre del 2010

Boigs fan bitlles

El President de la Corporació de RTVE va fer unes galdoses declaracions al diari La Voz de Galicia que van merèixer una repulsa per part de molts polítics catalans i ara també del mateix Consell de RTVE a Catalunya. De fet, les declaracions de l’ex ministre de Defensa espanyol podrien ser signades perfectament per l’actual Ministra de Defensa, així com per la majoria de polítics espanyols, siguin populars o socialistes: s’escandalitzava per l’excés de català que es parla a Catalunya (una manera de dir que troba excessivament lenta la seva davallada); considerava més perillós el nacionalisme català que el basc, perquè per a ells ja els va bé que hi hagi violència; i que no s’havia de subestimar el nacionalisme català perquè “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.

Res de nou. El franquisme va fracassar en el seu intent d’aniquilar-nos, i ara ho intenten amb una arma de doble fil que és la democràcia. Amb una Constitució que consagra la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i un Tribunal Constitucional que l’interpreta seguint els dictats dels partits nacionalistes espanyols, pretenen donar cobertura democràtica a la nostra assimilació. I s’ha de reconèixer que, de moment, la nova estratègia els està anant molt millor; se n’han sortit clarament al País Valencià i aquí, encara que més lentament, anem pel mateix camí. Ja devien comptar amb unes certes reticències de sectors de la societat catalana, que són les que alenteixen el procés, però potser no amb la possibilitat d’un revolta democràtica. I amb això l’Oliart té raó: el nacionalisme català “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.

Potser la frase, però, hauria estat més encertada posada en condicional: tindríem la possibilitat de posar democràticament l’Estat espanyol contra les cordes. Per suposat que la possibilitat només existeix si es fa democràticament, però per això hi hauria d’haver a més una voluntat dels líders catalans, avui per avui inexistent. Ni tan sols els qui, amb una pretesa voluntat de trencar amb els esquemes dels partits tradicionals, i amb una pretesa voluntat de posar per davant els interessos de Catalunya, no han estat capaços de renunciar al protagonisme personal per concórrer plegats a les properes eleccions. Però l’amenaça de la qual alertava l’Oliart, ni que sigui en condicional, hi és. I és el “els bojos també fan bitlles”.

dijous, 2 de setembre del 2010

Polítics insòlits

Hi ha actituds dels partits polítics que com a mínim, i deixem-ho ben curt, es poden qualificar d’insòlites. Insòlit en el sentit d’incoherent, de poc honest, d’un sectarisme excessiu, i d’una visió molt escassa. Ho poden fer, això sí, perquè els mitjans de comunicació necessiten la dosi diària de titulars i es limiten a transcriure les frases altisonants que puntualment els proporcionen els líders polítics, renunciant a informar del context i dels antecedents de la frase, que probablement la desqualificaria.

Em sembla insòlita la petició que feia Felip Puig al PNB perquè negui el seu suport als pressupostos de Zapatero, forçant així la seva caiguda. Insòlit perquè justament ha estat CiU qui en els darrers temps ha anat prestant el seu suport al Govern socialista per tal que pogués tirar endavant les seves propostes, erràtiques i fora de temps, contra la crisi. Però insòlit també que Esquerra i Iniciativa retreguin justament a CiU que hagi donat suport als seus socis socialistes a la Generalitat, com si José Montilla com a Primer Secretari dels socialistes catalans no tingués res a veure amb el suport permanent que aquests donen a les mesures conservadores del PSOE. Com ja va ser insòlit que Esquerra posés el crit al cel pel pacte Mas-Zapatero en relació a l’Estatut, per aliar-se després amb la part espanyola del pacte.

Tot es redueix a una política de gestos. Les votacions d’uns pressupostos o d’unes mesures econòmiques no tenen res a veure amb les conviccions reals dels partits, sinó amb el tacticisme més immediat i amb la necessitat de marcar perfil amb un titular de premsa. El que passa és que els ciutadans, conscients de la banalitat d’uns i altres, saben que no es poden refiar sinó de la seva intuïció per a escollir els menys dolents o els qui, en cada situació, menys puguin perjudicar els seus interessos.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Quan la deshonestedat força a la mentida

Hi ha una fórmula per a detectar, en bona mesura, el grau d’honestedat en el raonament de les persones i, per tant, també dels partits polítics. Quan algú té raons suficients per a defensar una determinada posició no necessita altra cosa que posar la realitat sobre la taula, sense exageracions ni enganys. Quan algú ha de recórrer a la mentida, o a les veritats a mitges, o quan algú és incapaç d’aplicar el mateix criteri en qualsevol situació, és perquè ell mateix és conscient de la seva manca de raó; simplement, té la deshonestedat suficient com per a voler fer passar el clau per cabota en funció dels seus interessos particulars o partidistes.

Ara mateix se’ns anuncia un Decret llei de la Generalitat que ha d’establir una mínima capacitació dels professors universitaris en la llengua del país. Naturalment, els qui des del nacionalisme espanyol més intransigent i agressiu han fet de la lluita contra la llengua catalana una de les seves prioritats ja han posat el crit al cel. Seria perfectament lògic que hi hagués persones i partits que discrepessin d’aquesta mesura, com feia Xavier Sala Martín en afirmar que ell feia anys que feia classes a les universitats americanes sense que mai ningú li hagués exigit cap acreditació de coneixement de la llengua anglesa; podia haver dit també que els qui el contractaven no tenien cap dubte sobre els seus coneixements d’anglès, altrament la seva contractació no hauria estat possible. Però no ho és que s’argumenti amb mentides com fa el Partit Popular, quan pretén fer veure que, d’aquesta manera es tancarà la porta a les aportacions intel·lectuals de professors foranis. En primer lloc, el decret va adreçat a les futures contractacions fixes i no a les eventuals i d’intercanvi tan habituals en el món universitari; i en qualsevol cas no serà un impediment per a la seva contractació, sinó que se’ls donarà un marge de temps per a disposar del mínim coneixement de la llengua del país tenint en compte que en accedir a la plaça és perquè tenen la voluntat de quedar-s’hi. En segon lloc, no es demanarà a aquests professors que facin les seves classes en una o altra llengua, sinó que estiguin capacitats per a entendre i valorar els alumnes en la seva, la llengua pròpia de Catalunya. En una escola de primària, un nen que s’incorpora al nostre sistema educatiu provinent d’un altre país arriba a tardar un curs a posar-se al corrent dels mínims coneixements de la llengua, molt menys del que disposaran els professors universitaris que vulguin accedir a una plaça fixa en una universitat catalana. El que fa el Partit Popular és posar en dubte la mínima capacitat dels professors universitaris.

Com sempre, es tracta d’una qüestió de discriminació, de creure que hi ha llengües, races i països superiors als altres. ¿Algú es creu que el senyor Sala Martín, per més bon economista que fos, podria fer classes als Estats Units sense saber anglès? ¿Quants professors titulars hi ha a les universitats espanyoles que no tinguin un mínim coneixement de la llengua castellana? Per a una conferència, un seminari o un curs específic, arreu es pot contractar (i amb el nou Decret a Catalunya també es podrà fer) un professor que desconegui la llengua del país; però enlloc es contractaria com a professor titular d’una universitat una persona que fos incapaç d’entendre i, per tant, d'avaluar els seus alumnes.