Crònica d’un desastre anunciat

En qualsevol empresa, els directius elaboren els seus plans estratègics i de futur. I és en base a aquests plans que després se’n pot avaluar l’èxit de la seva gestió. A ningú se li permetria que elaborés unes propostes en base a unes prospeccions que després resultessin del tot errònies; i molt menys que en no complir-se les previsions s’excusés dient que la culpa és del mercat que no ha entès el seu plantejament empresarial. I molt menys encara, si resultés que prèviament ja hi havia estudis de mercat que desaconsellaven la línia comercial empresa. Tret que es tractés d'una empresa familiar, la destitució seria fulminant; probablement no se li permetria ni arribar a constatar l’abast del seu fracàs.

Ja sabem que la política no es pot gestionar exactament igual que una empresa, però potser sí que hi hauria aspectes que valdria la pena d’imitar, com el de l’eficàcia de la gestió. El que passa és que hi ha molts polítics que prefereixen simular que ambdues realitats no són comparables, més que res perquè això els permet mantenir-se en l’engany i en la ineficàcia. Poden fer propostes de futur, aprovar en congressos grans estratègies, amb la mateixa banalitat que es fa una campanya electoral; que després no es compleixi res del que s’havia predit, a ells, no els fa ni fred ni calor. La culpa és de la gent no ha estat prou intel·ligent com per a interpretar el seu missatge, i ben alegrement es posen a pontificar noves estratègies, que tenen més d’eslògans publicitaris i de desitjos personals que de veritables fulls de ruta a seguir.

Fa temps que es veu a venir. Totes les enquestes, que malgrat el seu marge d’error no deixen de ser com uns estudis de mercat, apunten en la mateixa direcció. Però veiem els directius obcecats en la seva particular estratègia. Els aduladors i subalterns que els envolten, que en una empresa haurien qüestionat de fa temps la gestió que ens porta al desastre i haurien fet tots els possibles per a impedir-ho, es fan còmplices del rumb erràtic de la direcció esperant que, malgrat tot, encara els quedi alguna engruna de poder i alguna poltrona per ocupar. I al final, és possible que encara acabin amagant el seu fracàs carregant les culpes als qui ja els advertien del seu error de partida.