Pàgines

dimarts, 28 de maig del 2013

Catalunya i Gibraltar no són el mateix

Alguns mitjans catalanistes van donar un cert relleu al fet que Gibraltar fos admesa com a membre de la UEFA, malgrat l’oposició d’Espanya. Es volia donar importància al fet com un precedent o una evidència que Espanya no podria vetar tampoc Catalunya quan assolís la independència. No sé si és excessivament significatiu el fet de Gibraltar en comparació amb Catalunya  donat que es tracta d’un país extremadament petit encara que simbòlicament molt incòmode per a Espanya, i més tenint en compte que al darrere hi ha un estat de la potencialitat del Regne Unit.

Amb tot, entenc que intentem buscar arreu persones o institucions que ens donin suport, que no posin entrebancs a les nostres aspiracions, així com exemples i models de la viabilitat de la nostra proposta secessionista. Ara bé, em sembla que hauríem de tenir clar no solament que és més probable que trobem exemples aïllats que ens vagin aparentment en contra que no pas que ens vagin a favor, sinó que la comunitat internacional, sempre, opta per d’immobilisme absolut i que res no es toqui de com està. És el mateix que fan els empresaris, i que normalment camuflen amb l’eufemisme de l’estabilitat. Per tant, per principi, la comunitat internacional es mostrarà sempre desfavorable a qualsevol intent secessionista, tal com s’hi ha mostrat fins ara en tots els casos, inclosos aquells que després ha acceptat sense cap problema. I si fos per la comunitat internacional, mai s’hauria enderrocat Gadafi, amb qui es feien bons negocis, no es tocaria el règim criminal de Síria, ni es molestaria la dictadura de Guinea Equatorial... L’interès de la comunitat internacional, i dels grans poders econòmics, per la ciutadania de qualsevol país, inclosa la ciutadania europea, és absolutament nul. 

Aquesta comunitat internacional només reacciona quan els esdeveniments fan preveure que el procés de canvi és inevitable. Aleshores, posen el mateix interès que tenien en sostenir la situació anterior en estabilitzar la nova situació. Per entendre’ns, a les institucions internacionals els catalans no els importem ni poc ni molt; però com que tampoc ens tenen l’odi exacerbat dels espanyols, quan es doni el cas optaran per reconèixer la nova situació sense més problemes i sense cap més raonament que el de vetllar pels seus interessos, els quals poden ser garantits igualment en una Catalunya espoliada i ultratjada dins d’Espanya que en una Catalunya independent. Tot depèn de nosaltres.