Pàgines

divendres, 17 de juny del 2011

ERC, no n’aprendrem mai?

El que està passant a ERC és del tot insòlit. Hi ha hagut una gestió i una erràtica política que ens ha portat al més estrepitós dels fracassos, i encara no ens hem refet de la desfeta que ja s’està plantejant la reincidència en tots els errors passats. I ja no parlo ara de la política de pactes, on evidentment no vam pas ser pocs els qui no vam entendre el segon tripartit; em refereixo simplement a la gestió del partit com a organització. Devem tenir molt poca memòria, perquè fa tot just tres anys que vam encetar un procés de renovació portat de la pitjor manera possible, i tot sembla indicar que anem pel camí de repetir la història, ara ja només amb les restes del naufragi.

Tres anys enrere hi havia quatre corrents dins d’ERC que es disputaven el control de la direcció. Probablement hi havia discrepàncies estratègiques entre els sectors de l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran i el de Reagrupament d’una banda, i els de Puigcercós i Carod de l’altra. La pugna entre aquests dos darrers era purament una disputa personal per obtenir el control del partit. Allò va ser un desastre, per més que aleshores, o bé per pura estupidesa o per mala fe, no solament es negués el perill que es corria sinó que es feia un elogi del procés obert. Sense cap majoria abassegadora va guanyar qui tenia més controlat l’aparell del partit i va encetar la política de foragitar a tort i a dret tots els possibles adversaris o dissidents. Amb el silenci còmplice, és cert, de la majoria dels quadres del partit, segurament temorosos de no sortir a la foto si alçaven excessivament la veu. Un cop bandejats tots els contrincants de Puigcercós, ja hem vist on ens ha portat tot plegat: hem deixat molts i valuosos actius a la cuneta, alhora que hem perdut una part important de la confiança dels electors. Els que queden, afins a Puigcercós o col·laboradors de la seva forma de gestionar el partit, es veu que ni han après la lliçó ni han entès res de res. Encetem de nou el mateix procés, amb gent que després d’haver negligit la seva responsabilitat en el recent desastre té la pretensió d’obrir-se camí cap al poder, encara que sigui a costa de carregar-se el que queda d’Esquerra.

Sembla que hauríem d’haver après la lliçó i entendre que no podem encetar un altre procés de lluites internes, per més que s’empri l’excusa de ser més democràtics que ningú, i obrir nous fronts de confrontació. Doncs, no. En lloc de fer una reflexió serena, autocrítica, de reconeixement dels errors comesos i per tant de voluntat d’esmena, de recerca d’una nova direcció unitària capaç d’aglutinar el conjunt de la militància i de recuperar la il·lusió i la confiança dels electors, ens llancem a un procés caòtic on cada pretendent al tro mourà els seus fils i contactes, buscarà tota mena de complicitats i conxorxes per a abatre l’adversari i acotar una estratègia personal de la qual molts se’n sentiran exclosos. Jo mateix havia dit alguna vegada que em semblava impossible fer-ho pitjor del que s’havia fet fins ara; és possible que hagi de reconèixer el meu error.