Pàgines

dimecres, 28 de setembre del 2011

Frustracions nacionals

És evident que hi ha moments que a l’hora d’analitzar la situació del país podem caure en una pessimisme integral, apocalíptic, o, contràriament, ens poder deixar portar per l’eufòria i l’optimisme desbordant al límit de la ingenuïtat. Tot depèn dels paràmetres que analitzem o de la perspectiva amb què ho fem; sovint paràmetres i perspectives parcials que difícilment poden donar una diagnosi massa correcta.

Conscient, doncs, d’aquest risc i d’aquesta limitació hi ha un aspecte interessant a constatar, i que ens podria portar a una visió certament esperançadora. Deu anys enrere, només Esquerra Republicana, en tant que partit polític parlamentari, parlava obertament de la independència com a objectiu polític. Per a la resta, o era una utopia inabastable de la qual més valia no parlar o era una aberració impresentable. Igualment, a la societat civil, eren només unes poques entitats de caràcter minoritari i titllades de radicals les que defensaven la via de l’Estat propi; en el millor dels casos, les grans entitats cíviques i culturals parlaven de la defensa d’una identitat nacional, sense fixar-hi cap formulació política concreta. I no cal dir que, en el món de l’empresa, aquest era un tema tabú. El gir, doncs, ha estat espectacular: el President Artur Mar pot dir tranquil·lament que no l’espantaria avançar cap a un Estat propi, Jordi Pujol ja admet que potser no tenim cap altra via, i fins i tot José Montilla reconeix que una Catalunya independent seria viable. Però és que l’argument, ara, en el món acadèmic i polític ja no és tant saber si seria viable o no una Catalunya independent sinó si és viable una Catalunya depenent d’Espanya, constatant que amb un Estat propi Catalunya seria un país capdavanter econòmicament. Ho diuen ja experts economistes del país i de fora, i el món empresarial comença a donar mostres d’estar convençut d’aquest possibilitat, que lluny de representar-li una amenaça li pot oferir un munt d’oportunitats.

Havent-hi com hi ha una majoria social favorable, sabent que com a país hi guanyaríem en tots els sentits, només falta que els nostres polítics tinguin la valentia de fer el pas definitiu. Però, està clar, enfront tenim un Estat que tradicionalment ha recorregut a la violència a l’hora de defensar les seves imposicions i que no creu en els principis democràtics. I tenim també un sector de la classe dirigent que, malgrat saber que està perjudicant el país, opta per mantenir els seus privilegis personals lligats a l’Estat espanyol. És el paper de personatges com Duran i Lleida o com Montilla que, després de reconèixer la viabilitat d’una Catalunya independent, assegura que aquesta via portaria frustració; se suposa que està pensant que ell seria el primer a emprar els mitjans que tingués al seu abast per a frustrar la voluntat democràtica del poble de Catalunya.