Pàgines

dimecres, 20 de gener del 2010

Del tot o res al peix al cove

Des de l’independentisme, l’expressió de “peix al cove” té un significat negatiu, en la mesura que representa anar aconseguint petites coses sense arribar mai a l’essencial. Aquesta estratègia convergent, però, va funcionar durant una colla d’anys, amb resultats apreciables en els inicis, quan els governs espanyols necessitaven del suport dels nacionalistes catalans i quan encara tenien un cert complex de no voler presentar-se com a hereus del franquisme. Un cop vam tenir al cove peixos de considerables dimensions com la Televisió de Catalunya, els Mossos d’Esquadra o el sistema educatiu, els darrers Governs de CiU ja hi van ser sobrers; l’estratègia ja no donava per més i es limitava a conservar el que es tenia, enfront d’uns Governs espanyols ja desacomplexats i disposats a no cedir ni un peixet més, i en tot cas a recuperar-ne algun.

L’estratègia del Tripartit ha estat sempre la mateixa, la del peix al cove o de la pluja fina. Amb dues diferències importants: d’una banda, els socialistes com a socis majoritaris i per tant com a caps visibles del Tripartit, juguen amb les cartes marcades; encara que en alguns moments semblen disposats a participar d’aquest joc del peix al cove, de patent convergent, a l’hora de la veritat ells són a l'altre cantó retallant i negant el que aquí defensen. El ministre José Blanco pot permetre’s d’insultar Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions, dient que per ell tot això són foteses que no li interessen, perquè sap que compta amb el suport incondicional dels diputats del PSC, del seu Secretari General José Montilla, que també ostenta el càrrec de President de la Generalitat, i en definitiva del conjunt del Govern de la Plaça de Sant Jaume. Però de l’altra, i en part com a conseqüència de l’anterior, els resultats són similars als de la darrera etapa del Govern de Jordi Pujol, és a dir res de res: un acord de finançament ruïnós, un traspàs de rodalies sense trens, ni vies ni estacions, i ara una negativa rotunda a la gestió de l’Aeroport del Prat amb fatxenderia insultant per part del Ministre per deixar clar que aquí no hi ha res a negociar.

Quan el dirigent de Convergència Quico Homs defensa la posició del seu partit de no apostar decididament per l’exercici del dret a decidir en allò que és essencial per al país, i limitar-lo només a temes puntuals com el de l’aeroport, als independentistes ens sona a disc ratllat, a actitud poruga i a molt poca convicció. Però en una cosa té raó: si no som capaços de fer valdre el dret a decidir en el tema de l’aeroport, si malgrat els reiterats incompliments i la insultant negativa del Govern espanyol continuem donant-los suport (els socialistes per descomptat; però també ERC i IC-V que els donen suport des de la Generalitat), difícilment podrem pensar en l’exercici del Dret a decidir en majúscules.