Pàgines

diumenge, 4 d’agost del 2013

Toca prémer l’accelerador

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular segueix el seu camí, inalterable. Alguns diuen que van reaccionar tard davant del gir que va prendre la política catalana d’ençà de la tardor passada. No s’arribaven a creure’s que aquell moviment independentista que sempre havia estat minoritari o testimonial, es consolidés com una força dominant i hegemònica a Catalunya. Potser pensaven que era una maniobra tàctica per a forçar una negociació del pacte fiscal, que també podia acabar amb una altra mena d’acord de finançament que no representés ni un mal pedaç. Quan se’n van adonar ja no eren a temps de desactivar-ho.

Però també aquí probablement vam errar el càlcul. Hom imaginava, i fins i tot temia, que davant del nou caire de la reivindicació sobiranista el Govern de Madrid maniobraria amb bones paraules i falses promeses per a calmar els ànims i guanyar temps. Però han seguit tota una altra via: han forçat la maquinària per deixar ben clar que la guerra és oberta i que no s’hi valen les mitges tintes. El seu objectiu és aniquilar-nos com a país. I per aconseguir-ho s’han proposat escanyar les finances de la Generalitat i arruïnar la nostra economia, sabent fins i tot que això també perjudica el conjunt de l’Estat. Fa temps que no legislen per a l’Estat sinó contra Catalunya.

La situació, doncs, esdevé difícil de sostenir, i ho veurem ara amb els pressupostos del 2013 i del 2014. Iniciativa per Catalunya, per exemple, proposa a la Generalitat que es planti i que no compleixi amb l’objectiu de dèficit fixat per l’Estat. És una possibilitat, certament, però seria inviable si no hi hagués paral·lelament una acceleració del procés cap a l’Estat propi. Mentre estiguem dins de l’Estat espanyol, un incompliment del sostre de dèficit imposat, i més si es planteja com a desafiament al Govern espanyol, equivaldria a duríssimes sanciones i retallades del diner que ens correspon, i que és nostre, però que de moment administra l’Estat. La proposta d’Iniciativa equival, si no es pretén el suïcidi, a una Declaració Unilateral d’Independència; i no sé si el mateix partit que ho proposa hi estaria massa d’acord.

El cert és que estem arribant al final del carreró. Com en les curses de Fòrmula 1, estem arribant al final de la recta i caldrà veure qui es col·loca al capdavant; Catalunya i Espanya mantenen l’accelerador posat, conscients que el primer que afluixi haurà perdut la batalla. El pacte entre CiU i ERC preveia un procés ordenat i rigorós, on s’esgotaven tots els terminis i tots els passos; no seria bo, i potser és el que busca el PP, forçar una sortida de to precipitada i de qualsevol manera que podria portar-nos al fracàs, però tampoc podrem aguantar gaire més així.


I si ja sabem que en el moment del trencament definitiu hi haurà incerteses i dificultats de tota mena, tant se val passar-ho d’una vegada abans que continuar amb el que sembla una agonia que ens pot deixar sense forces suficients per a executar el pla establert.