Pàgines

diumenge, 16 de juny del 2013

Duran i Navarro, un desgavell compartit

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Per a bé i per a mal, el procés endegat a partir d’aquell 11 de setembre, ha portat el país a una radicalització de postures. Fins ara, qui més qui menys, tothom podia jugar a la puta i la Ramoneta, a base d’indefinicions que uns en deien màximes cotes d’autogovern, dins de l’estructura de l’Estat, i d’altres en deien tendència federalitzant. Quedava clar que hi havia una minoria netament independentista, com hi havia una altra minoria netament espanyolista; però el centre polític estava ocupat per la indefinició.

La magna manifestació popular va fer sortir de l’armari els sobiranistes convergents, i la balança es va decantar sobtadament a favor d’un procés polític que ens hauria de portar a la creació d’un Estat propi. Però no es tracta només d’haver decantat la balança cap un dels bàndols, sinó que tot aquell espai que fins ara era tingut com l’espai central, el del catalanisme assenyat, ha perdut tota credibilitat. Hem posat les cartes sobre la taula, i els qui encara mantenen el discurs abstracte i indefinit, basat en un pacte impossible, porti o no l’etiqueta federalista, han quedat descol·locats i sense cap credibilitat. El Navarro, igual que el Duran, quan surten afirmant que potser sí, però que en tot cas s’ha de fer pactant amb Madrid no poden sinó despertar somriures burletes, tant dels uns com dels altres. Una cosa és proposar seguir tots els passos previs d’oferiment de pacte, per més que sapiguem que és inútil, i fins i tot pensar que a l’hora de la veritat, un cop consumada la secessió, també caldrà un pacte final per a encaixar totes les peces, i l’altra ser tan il·lús com per pensar que podem avançar mínimament a través del pacte. Avui, afirmar que s’opta com a única via per una solució pactada equival senzillament a la renúncia a la dignitat nacional i a assumir el paper de submissió.

El pobre Navarro, pensant que a base de foragitar el sector més catalanista del PSC esdevindria el centre assenyat de la via intermèdia que defuig els extrems, s’ha trobat amb un partit notablement debilitat i més qüestionat que mai pel seus superior de Madrid, que ja s’estan pensant en establir la pròpia marca del PSOE a Catalunya. L’alternativa federalista ja no compta per a ningú: és vilipendiat pels seus socis espanyols per ser excessivament catalanista i titllat de traïdor pels qui encara creuen en Catalunya com a país. I el mateix li passa al Duran: l’alternativa no és la d’un catalanisme moderat enfront de la radicalitat sobiranista, sinó avançar cap a l’Estat propi o sucumbir a l’espanyolisme més anorreador. Navarro pot aconseguir liquidar el PSC per donar pas al PSOE instal·lat  a Catalunya, de la mateixa manera que el Duran, a base de torpedinar el procés i l’aposta de CiU, pot aconseguir fer caure Mas però també liquidar Unió que quedaria plenament assimilada pel Partit Popular.


Duran i Navarro defensen un espai que ja no existeix. Si aconsegueixen dinamitar el procés sobiranista, no serà per encetar cap tercera via, sinó que hauran obert la porta a l’assalt final de l’espanyolisme sobre Catalunya, que, tinguem-ho clar, no té altre objectiu que el d’anihilar-nos.