Pàgines

dijous, 11 de novembre del 2010

L’irrisori preu d’una vida

Hi ha paraules que perden tot el seu sentit a base d’utilitzar-les, o d’utilitzar-les en determinats contextos. Qualsevol polític basc que no faci una condemna molt explícita del terrorisme, fins i tot d’aquell terrorisme que vol deixar les armes, s’arrisca a què li caigui tot el pes de la Llei; no es considera delicte només el fet de donar suport moral i testimonials als qui practiquen la lluita armada, sinó al sol fet que, tenint una ideologia independentista, no se’n faci una condemna molt explícita. Naturalment, tothom entén que aquest imperatiu no afecta als qui tenen ideologies nacionalistes espanyoles, que poden tranquil·lament donar suport a altres formes de terrorisme, o no condemnar-les. El dret a la vida, o la condemna inequívoca de la violència, només es té en compte en funció de quines vides estiguem parlant i de qui és el causant de la violència.

L’activitat armada d’ETA fa molt de temps que és inexistent, i en tot cas, en els darrers anys, molt minsa. El nombre de morts que pot haver ocasionat en els darrers cinc anys són fàcilment superats amb l’acció terrorista d’un sol dia per part de l’exèrcit marroquí, de l’israelià o del xinès. Però en aquests casos els morts ja no compten, tenen un valor residual. I quan algú parla de l’acció criminal d’aquests governs, la paraula “criminal” adquireix un sentit figurat, hiperbòlic; de la mateixa manera que els “cadàvers” dels sahrauís, dels palestins, dels uigurs o dels tibetans tampoc cal interpretar-los al peu de la lletra. Els jutges d’arreu del món, i per suposat els espanyols, discerneixen perfectament entre l’acció criminal dels qui fan una pintada a favor dels presos bascos o dels qui no acaben de condemnar del tot un grup armat que busca a la desesperada una sortida del conflicte, i aquella acció diplomàtica consistent en donar ple suport i encobriment als autors materials dels crims perpetrats contra pobles proscrits. Els morts deixen de ser prova del delicte, tan bon punt hi ha interessos d’Estat, és a dir interessos econòmics al darrere.

El Govern francès signava fa ben pocs dies un contracte milionari amb la Xina, a canvi de no parlar més de drets humans ni denunciar els crims del règim xinès. És la mateixa actitud del Govern espanyol per a qui cap vida sahrauí no mereix pertorbar les bones relacions diplomàtiques i empresarials amb el règim terrorista del Marroc. Les Nacions Unides accepten l’incompliment de totes les seves resolucions quan aquest incompliment ve de part del Govern israelià o del marroquí. Les víctimes del terrorisme deixen de ser-ho si porten turbant al cap, o no aporten beneficis empresarials.