Pàgines

diumenge, 12 de desembre del 2010

No n'aprendrem mai?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Aquest divendres s’havia de decidir el futur del Cercle Català de Negocis, i quan escrivia aquestes ratlles encara no en podia saber el resultat. Tant és. Qualsevol resultat que no suposi la reconciliació dels dos bàndols, que no garanteixi la unitat del col·lectiu, haurà estat un estrepitós fracàs. Un desastre més a afegir a aquesta malaltia crònica i obsessiva de l’independentisme per autodestruir-se.

Em semblen ridícules les argumentacions dels uns i dels altres per a defensar la seva legitimitat. De fet, més ben igual qui pugui tenir més arguments per a defensar la seva posició. Objectivament, el que és indefensable és que es divideixi i s’autodestrueixi una mínima organització empresarial catalana que malauradament no pot competir ni fer ombra encara a la delegació de la patronal espanyola a Catalunya. Quan al President Montilla en una entrevista a Televisió de Catalunya se li demanava què opinava d’unes dades aportades pel CCN i ell responia que no tenia ni idea de què podia ser això del Cercle Català de Negocis, no només estava posant en evidència la seva mala educació sinó també la feblesa real de l’entitat catalana.

I és que al marge de les raons i les petites realitats circumstancials hi ha una realitat global més objectiva. Ho hem vist en la divisió de l’independentisme polític, que de fet és la que es reprodueix al CCN. Ens perdem en batalletes estúpides, pensant potser que si les guanyem després sí que podrem plantejar la veritable batalla contra l’enemic, quan en realitat el sol fet de perdre’ns en aquestes batalletes ja ens inhabilita per a afrontar la batalla real.

Al CCN no hi ha dos projectes diferenciats, ni dues estratègies, sinó la pugna fratricida per controlar una institució que a causa d’aquesta mateixa pugna pot acabar aniquilada. És el mateix que deia l’encara Conseller Antoni Castells referint-se al seu partit: n’hi ha que s’obsedeixen per ser el capità encara que sigui per a conduir la nau al fons del mar. I que es podria aplicar també Esquerra internament, i l’independentisme en general.

De fet, quan en un grup social es perceben dues realitat diferents, amb objectius i estratègies pròpies, el resultat és la bifurcació que permet a cada facció ocupar un espai propi al si de la societat. Però això no és el que acostuma a esdevenir-se en l’àmbit de l’independentisme: les escissions acostumen a ser mutilants i afebleixen el projecte compartit, però sense arribar a crear res de nou. Podia estar justificada l’aparició d’una nova força independentista més enllà d’Esquerra, encara que el resultat hagi estat minso i inferior al que inicialment molts esperaven; però de cap de les maneres l’escissió de sortida d’aquesta nova formació.

No es tracta només d’haver perdut uns milers de vots que haurien proporcionar una major representació parlamentària de l’independentisme, sinó d’haver malbaratar unes il·lusions que haurien pogut tenir un efecte multiplicador més que de suma, i d’haver cremar molts recursos humans que difícilment ara es reintegraran a la tasca comuna.

I no solament no hem après la lliçó sinó que ens entestem a rebolcar-nos en el fang de les nostres misèries, que alguns encara tindran la barra de voler disfressar d’arguments i de legitimitats.
NOTA: Això escrivia divendres a la tarda, quan encara s'havia de celebrar l'Assemblea del CCN. Afortunadament, pel que sembla, la gent del CCN sí que ha après la lliçó i ha actuat amb responsabilitat. El fet que una de les dues parts, la que era minoritària, i al marge de si tenia més o menys raons, hagi renunciar a continuar mantenint obert el conflicte, i sobretot que no deixi de participar i de col·laborar en el projecte comú de l'entitat, és la millor notícia, que espero que es confirmi d'ara en endavant.