Pàgines

dijous, 15 de setembre del 2011

Televisió sense fronteres, un pas endavant

Finalment, la lniciativa Legislativa Popular que sota el nom de “Televisió sense fronteres” va impulsar Acció Cultural del País Valencià ha vist aprovat el primer tràmit al Congrés dels Diputats. Ha comptat amb els vots favorables de tots els grups de la cambra, excepte el Partit Popular que s’ha abstingut i l’ultranacionalista UPyD i UPN que hi han votat en contra. Tot un èxit d’una entitat que ha resistit heroicament en unes condicions realment difícils.

Elegants com són els d’ACPV han volgut agrair a tothom qui ha fet possible aquest nou èxit; el primer va ser el de recollir més de 650.000 signatures. Amb tot, tampoc cal ser desmemoriat. La ILP “Televisió sense fronteres” va entrar al Congrés el 2010 i, per voluntat expressa del PSOE, va quedar vetada. Per què, ara el PSOE ha canviat d’opinió?, senzillament perquè s’acosten unes eleccions que saben que tenen perdudes d’entrada, i perquè són conscients que aprovant ara aquest primer tràmit no hi ha temps per a completar els tràmits i per tant per a ser aprovada definitivament la llei corresponent. La pilota quedarà a la teulada del Partit Popular que amb una majoria absoluta podrà tirar per terra tot el treball fet fins ara. Una complicitat imprescindible per a assolir un objectiu comú, cadascú complint amb el seu rol; com el policia bo i el policia dolent, quan tothom sap que tots dos són iguals, o molt semblants.

Però, anem al fons de la qüestió. Algun mitjà de comunicació, una mica desinformat, ha arribat a dir que amb aquesta ILP es podrà donar compliment a la Carta europea de llengües regionals i minoritàries. Insòlit. La Carta, aprovada i ratificada pel Govern espanyol, forma part de l’ordenament jurídic espanyol des de l’any 2001, i malgrat tot ha estat vulnerada impunement. La Carta estableix que les divisions administratives no poden ser impediments per a la recepció de canals de ràdio i de televisió entre territoris que comparteixen una mateixa llengua; i a més puntualitza que igual si es tracta de la mateixa llengua o d’una de similar, per si algun secessionista lingüístic interessat volia servir-se d’aquesta argúcia. Digués el que digués la legislació vigent, els Governs espanyol i valencià l’han incomplerta de forma permanent i cap jutge no ha volgut saber res del que diu la llei i ha emparat i donat suport a l’interès polític dels qui la transgredien. La ILP, doncs, en un Estat de dret hauria estat innecessària perquè el que pretén ja està previst en l’ordenament jurídic espanyol; en el millor dels casos, podia aconseguir que es complís.