Pàgines

dilluns, 16 d’agost del 2010

Dels corrents crítics als projectes personals I

El que ha passat a Esquerra Republicana en els darrers anys no és pas tan diferent del que passa a la majoria dels partits, on els cops de colze i les lluites internes pel poder són el pa de cada dia. Però sí que ha estat insòlita la manera de gestionar-ho. De fet, ja hi havia el precedent no menys insòlit de tenir un Secretari General, com era l’Àngel Colom, que feia una escissió des de dalt per crear un Partit per la Independència que no va arribar a quallar.

Tots els partits tenen, més o menys, el seu ideari però també tots hi tenen una plèiade de trepes disposats al que sigui per a assolir el poder. De manera que es deixen de banda convenciments ideològics i posicionaments honestos o coherents per traçar cadascú el seu full de ruta particular d’accés a la poltrona. El funcionament intern dels partits és molt semblant al de les màfies o al de l’Opus Dei: es tracta d’una estructura piramidal on cal donar suport incondicional al que tens al damunt perquè serà aquest el que després et facilitarà l’ascens, i alhora cal tenir un grup de fidels que et recolzin des de baix, i a qui després caldrà recompensar després. És aquella famosa frase de l’Alfonso Guerra de “qui es mogui no surt a la foto”. Així, ni les llistes electorals ni els càrrecs interns no es confeccionen a base de buscar el perfil més idoni per a cada cas, sinó en funció de la fidelitat dels aspirants i dels favors deguts. I qui vulgui ser-hi ha de demostrar que és mereixedor de la confiança dels seus superiors D’aquesta manera, les propostes de l’aparell del partit sempre són les que van a missa, per més que pugui semblar evident que hi havia altres persones més idònies i més ben preparades per a ocupar un determinat lloc de responsabilitat.

Per tant, la dissidència interna o la simple discrepància pot ser un mal camí per a qui vulgui escalar posicions. Hi ha partits i persones que ho saben portar amb una certa discreció i habilitat, i d’altres com Esquerra Republicana que, a més de portar-ho a extrems fins i tot grotescos, després es gestiona de la pitjor manera possible. D’això en parlaré els propers dies, aprofitant un lapsus de descans per la Camarga francesa.