Pàgines

dimecres, 19 de juny del 2013

La mentida, l’arma dels impotents

El que fa no tant era un tema gairebé marginal, avui ocupa el centre de la política nacional i estatal. I el fet de trobar-nos en plena crisi econòmica, no solament no n’és cap obstacle, com sí que ho seria per a plantejar qualsevol altra qüestió, sinó que encara fa més viu i intens el debat sobre la independència; i no deu pas ser per casualitat. Ara, el nacionalisme espanyol ja no pot fer veure que aquí no passa res, primera perquè sap que hi ha una majoria suficient per a fer el pas cap a l’Estat propi, i segona perquè sap que si el poble persisteix no hi tindrà res a fer.

Només cal fer zàping amb el comandament del televisor o rastrejar les xarxes socials per adonar-se que el tema està permanentment en boca de tothom. Anant d’un lloc a l’altre, topem amb debats o discursos a mig fer, i potser ens costa situar-nos. Ja sabem que el tema no és pas fàcil; però si obrim un canal televisiu i algú ens està parlant de les “fronteres” que es crearien amb el nou Estat, si parla del fet que la independència resolgui com per art d’encantament tots els problemes del país, que no sé què els passarà als qui no parlin català, que l’endemà de la independència ja haurem sortit de la crisi i en definitiva que viurem al país de xauxa... si sentim tot això és que el qui ens està parlant és un nacionalista espanyol, evidentment contrari a permetre que els catalans decidim el nostre futur. És curiós, o potser no tant, que per a combatre la idea del secessionisme hagin de recórrer a arguments que no fa servir ningú; o almenys ningú mínimament seriós. Els sobiranistes, ja siguin de CiU, d’ERC, de la CUP, d’IC_V o d’altres formacions serioses, remarquen sempre que no serà un procés fàcil, que evidentment no hi haurà cap mena de frontera com no n’hi ha a Europa, llevat de les que vulgui posar Espanya, que tindrem més eines per a lluitar contra la crisi i per a fer menys retallades però molta feina encara per fer, que el castellà gaudirà igualment d’algun règim de cooficialitat encara que el català com a llengua pròpia i de cohesió social hi tingui un paper predominant, i ningú planteja la independència com la solució, i menys immediata, a tots els mals. Només ho fan els espanyols que volen impedir la nostra llibertat.


I és que, quan algú vol contrarestar els arguments d’un altre, i en té prous per a fer-ho, no li cal recórrer ni a la mentida ni a l’exageració. Simplement, dient les coses tal com són li és suficient per a defensar amb solidesa la seva posició Només quan algú és conscient que no té prou arguments de pes per a combatre l’adversari, quan sap que no té raons suficients, només en aquest cas es veu obligat a falsejar la realitat, a fer veure que l’adversari diu i pretén una altra cosa per a poder tenir per on agafar-se. La mentida i l’exageració son l’arma dels qui se senten impotents per a afrontar la realitat.