Pàgines

dimarts, 29 de gener del 2013

Països Catalans, ara?

L’estrany vot emès per la CUP en la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya sembla que ha fet córrer més tinta del compte, sobretot en els ambients i espais a la xarxa clarament independentistes. No pas a la resta de mitjans de comunicació nacionals i molt menys en els de fora. Sincerament, jo no hauria fet aquesta mena de sí crític, amb dues reserves per a l’abstenció, però em sembla que tampoc té tanta importància. Tothom sap on és la CUP i que els seus vots s’han de sumar a la voluntat sobiranista del Parlament de Catalunya. Carregar les tintes sobre la CUP per aquesta qüestió em sembla d’una miopia majúscula, quan tots sabem que les dificultats per a tirar endavant el procés sobiranista no vindran del que es pugui dir en una frase d'una resolució del Parlament, sinó de la pressió econòmica, judicial i internacional que exercirà sense miraments el Govern espanyol.

Una altra cosa és l’anàlisi i el debat intern del món sobiranista, sempre positiu, per tal d’ajustar el màxim els nostres arguments i encertar en el punt just en cada passa del procés. Per exemple, un dels arguments de la CUP per a negar-se a recolzar obertament la resolució sobiranista del Parlament era el fet que no feia cap referència al conjunt dels Països Catalans. I és ben cert que l’independentisme català que s’ha anat forjant en els darrers temps ha cregut sempre en la idea de Països Catalans, des d’ERC i SI fins a molts sectors de CDC. I no crec que a ningú, ni tan sols a la CUP, se li acudeixi pensar que s’ha abandonat aquest plantejament com a canvi d’objectiu o d’estratègia de fons. Sí que hi ha un posicionament tàctic, com a únic recurs per a fer viable el procés independentista. Tampoc crec que ningú plantegi, ara mateix, renunciar a la independència de Catalunya per tal d’esperar que a la resta dels Països Catalans hi hagi el suficient suport per a fer el pas tots plegats. I, essent així, i conscients de les enormes dificultats que tindrà tot el procés circumscrit només a Catalunya, no crec que sigui el més prudent posar-hi encara més dificultats, amb la proposta de Països Catalans que no només atiaria encara més les ires espanyoles, amb el seu anticatalanisme al País Valencia i a les Illes, sinó que posaria en alerta un Estat Francès, gens procliu d’entrada a acceptar aventures secessionistes, però que esdevindria un enemic tan ferotge com Espanya si cregués que pot estar en joc la Catalunya Nord.

Però, a part d’aquesta qüestió diguem-ne de prudència per part nostra per tal de no complicar-nos la vida, hi ha una altra qüestió també de fons. Quan parlem de sobirania, de Catalunya com a subjecte de dret amb capacitat per a decidir el seu futur és perquè entenem que la confluència amb el País Valencià, amb les Illes o amb la Catalunya Nord, haurà de venir d’un procés propi de cada territori que, en el seu moment, decideixin sobiranament si volen independitzar-se d’Espanya, primer, i després si volen o no adherir-se a una federació catalana, de Països Catalans. O és que hi ha algú que planteja que el subjecte de dret no correspon a cadascun dels Països Catalans per separat, sinó globalment en el seu conjunt? Probablement, els unionistes s’hi agafarien de seguida i promourien una consulta del conjunt dels Països Catalans, amb la seguretat de guanyar-la.