Pàgines

dijous, 17 de gener del 2013

Ser lliures, també per equivocar-nos

La supressió per part del Constitucional espanyol de l’euro per recepta és potser una de les mostres més clares de la perversitat de les institucions d’un Estat obsessionat en anihilar-nos. Seria d’un cinisme incommensurable alegrar-se de la supressió d’una taxa que molts consideràvem injusta, perquè era una fórmula més de carregar sobre els més febles el pes de la crisi. En primer lloc, perquè és una imposició que ens ve de fora, d’un partit que fa de l’odi a Catalunya la seva principal raó de ser, i en segon lloc perquè no té en cap moment la intenció d’alliberar els ciutadans d’aquesta injusta càrrega impositiva.

No és pas per casualitat que el PP hagi esperat uns mesos, abans de recórrer als seus fidels peons del Constitucional per a liquidar l’euro per recepta. Ha esperat veure quins eren els resultats obtinguts amb la mesura, i s’ha adonat que l’euro per recepta permetia a la Generalitat no només recaptar uns quants milions d’euros, sinó sobretot estalviar-ne molts més en despesa farmacèutica. Ells no tenen cap inconvenient en carregar el que calgui als treballadors i pensionistes per tal de poder compensar i recompensar els seus amics banquers, per als quals l’Estat disposa de tots els diners que faci falta. Però el que no poden suportar és que el Govern de la Generalitat pugui tenir eines que li permetin ajustar-se al sostre de dèficit fixat. Han incomplert, amb la complicitat prevaricadora del poder judicial, la legislació vigent com és l’Estatut, el mateix  Ministre d’Economia admetia indecentment que ell no complia la llei perquè no hi havia diners (els dedicaven tots al malbaratament continuat); es neguen a pagar el deute d’anys anteriors contret amb Catalunya, senzillament, perquè es neguen a reconèixer-lo; i ara es tracta d’evitar que la Generalitat tingui cap sortida viable a l’ofec econòmic que se l’imposa des de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, parlar de federalisme, de confederalisme, de buscar punts d’entesa i d’encaix amb aquesta Espanya que no té altre objectiu que el d’anihilar-nos, és una veritable quimera. És difícil de creure que ningú amb les facultats mentals no pertorbades, pugui defensar aquests plantejaments unionistes sinó és per complicitat amb la nostra desfeta com a país. Tenim mil raons per reclamar, amb urgència, abandonar aquest Estat que ens hostil. Ara n’hi podríem afegir un altre: volem ser lliures també per equivocar-nos nosaltres, sense ingerències estranyes i gens innocents, amb mesures injustes com la de l’euro per recepta.