Pàgines

diumenge, 25 d’agost del 2013

Revoltes particulars, derrota garantida

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No crec que hi hagi ningú que pugui pensar que estarà sempre d’acord amb tot el que diu i el que fa un grup, per més que s’hi senti identificat o hi estigui adherit. La gent es fa d’un club de futbol, d’un partit polític o d’una associació perquè globalment se sent identificat amb el que representa i en línies generals està d’acord amb el que fa i amb el que diuen els seus dirigents. Però seria absurd, per impossible, pensar que un soci, un afiliat o una persona adherida a un grup social hagi de coincidir literalment en totes les seves accions i en les declaracions dels dirigents.

Per tant, és normal que en qualsevol grup social hi hagi permanentment moments puntuals i concrets de discrepàncies i de crítica interna; altrament, potser estaríem parlant d’una secta. I, sempre que les discrepàncies no siguin sobre temes fonamentals, no s’ha d’entendre com una divisió del grup en qüestió ni com una actitud negativa o d’hostilitat al grup. És l’expressió natural de la diversitat en tots els sentits.

Per això, no ens ha de sorprendre que hi hagi algun adherit o simpatitzant de l’ANC que no estigui d’acord amb l’eslògan escollit per a la Via Catalana, o amb alguna de les consignes que es poden donar per tal d’afavorir la incorporació de més gent en aquesta acció. Com no forçosament hem d’estar d’acord amb totes i cadascuna de les manifestacions que facin els seus dirigents. En el ben entès que les discrepàncies poden ser diverses i, sovint contraposades.

El problema sorgeix quan no ens limitem a manifestar la nostra disconformitat, sinó que en fem qüestió definitòria, o que elevem a la categoria d’element essencial el que no passa de ser una simple anècdota o un detall tàctic irrellevant. És el mal que ha patit històricament el moviment independentista a casa nostra, i que tants mals resultats ens ha donat: el sectarisme que no provoca sinó l’atomització del que hauria de ser un moviment unitari. A mi no em preocupa que algú digui que no li agrada una determinada frase o eslògan de la Via Catalana, sinó que digui que si no es fa tal com ell creu que hauria de fer-se, ja no hi assistirà.

Aquestes actituds, gens infreqüents especialment en les xarxes socials d’internet, són una veritable amenaça per a l’acció concreta de la Via Catalana, però sobretot per a tot el moviment i el procés independentista. Tant se val el contingut de la discrepància: si cadascú té la pretensió de fer la revolta pel seu cantó, just a la seva mida, la derrota la tenim assegurada.