Pàgines

dissabte, 16 de juliol del 2011

Societat civil i poder polític

Sovint quedem enlluernats en veure una societat civil catalana capaç de posar-se al capdavant, de promoure grans manifestacions i d’alguna manera condicionar el poder polític. Alguns, decebuts amb els polítics i alhora enlluernats per aquesta classe de dirigents del món associatiu que sembla tenir totes les virtuts que els manquen als primers, fan bandera de la societat civil com si per ella sola hagués de portar el país cap a la fita somniada.

I no només en propugnen abrandadament la seva independència en relació als partits polítics, sinó que pressuposen que aquests seran superats pels nous dirigents, immaculats i veritables representants de la voluntat popular. Després de molts anys d’haver treballat amb entitats de caire cultural i de país, no seré pas jo qui en minimitzi la seva importància ni el seu paper com a revulsiu en l‘actual panorama polític. Ara bé, un cop reconeguts els seus mèrit i la vigència de la seva tasca, ens cal posar les coses al seu lloc: en algun moment o altre, algú haurà de canalitzar les aspiracions o reivindicacions del poble català, sovint expressades a través del mon associatiu, i no hi ha altra sortida que la política i els partits polítics. Una cosa és el paper dinamitzador i mobilitzador de la societat, i una altra la concreció en realitats tangibles en el marc legal del país.

Per això, em va semblar molt oportuna la intervenció de la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, proposant l’objecció fiscal com posició de país, un nou tancament de caixes, si a Madrid no s’avenen a posar fi el terrible espoli que pateix Catalunya. Com a proposta i com a demanda de la societat civil, que segurament pot tenir un suport majoritari de la població catalana, em sembla perfecte. Ara bé, com deia el Toni Soler, una iniciativa d’aquestes característiques ha d’estat encapçalada per la Generalitat de Catalunya, pel nostre poder polític; deixar que ho promogui i ho dugui a terme una entitat com Omnium Cultural, per més suports que tingui, seria abocar la iniciativa al fracàs. Dubto que una persona intel·ligent com la Muriel Casals, i amb ella l’equip que dirigeix Òmnium, tingués aquesta temptació; el que no m’estranyaria tant és que la tinguessin des del poder polític, com a forma d’eludir les seves responsabilitats.