Pàgines

dimarts, 31 de maig del 2011

De la utopia a la realitat, amb els mateixos actors

Temps enrere, quan els ecologistes escampaven allò de “Nuclears? No, gràcies!” fàcilment eren titllats de somiatruites que no tocaven de peus a terra. Com es podia prescindir d’unes centrals nuclears que podien produir d’un 20 a un 35% del total de l’energia que es consumeix al país? Fins i tot, en to burleta, se’ls ridiculitzava advertint que aquests ens voldrien tornar a l’edat de pedra, fer-nos recular en la història i prescindir de moltes de les cotes de benestar de què gaudíem gràcies a aquesta energia.

Tècnics i especialistes fins al darrer moment han defensat la seguretat de les nuclears, així com els economistes han sentenciat que, amb els números a la mà, no en podríem prescindir. Però, de cop i volta, Fukushima ho capgira tot. No és que hagin revisat les seves teories ni que ara hagin de reconèixer el seu error, sinó que no poden amagar més la gran mentida. Ja no poden continuar dient, sense ruboritzar-se, que les centrals nuclears són segures; de fet, són segures mentre no passi res d’extraordinari, i això és el que ells no poden assegurar, de manera que de cap manera poden garantir-ne la seguretat. Alemanya, amb un govern de dretes, s’ha vist empesa a fer el pas definitiu de cara al tancament de totes les seves centrals nuclears. Després de Fukushima, qualsevol altre incident nuclear només podrà ser atribuït a la criminalitat d’uns governs i d’unes empreses que, conscients del perill que representa, opten pel que els és més rendible, amb un menyspreu absolut per la vida i el benestar de les persones.

El repte de suplir l’energia de procedència nuclear per la d’altres fonts, majoritàriament renovables, que fins ara ens deien que era impossible, s’assolirà sense més problemes en la mesura que seran les mateixes grans empreses energètiques les que faran el gir, ara obligats per les circumstàncies. I és que les empreses tiren sempre pel camí més fàcil si cap govern no els ho impedeix, però també s’adapten a qualsevol nova circumstància, encara que sigui ecològica, si ells en poden continuar traient el benefici.

dilluns, 30 de maig del 2011

Indignats? Oi tant! Emprenyats!

El moviment dels anomenats “indignats” ha aconseguit, si més no, acaparar l’atenció i fer visible que hi ha sectors de la població que no combreguen amb les rodes de molí que ens volen fer combregar. Els seus arguments, a vegades, poden semblar excessivament simples: volem una democràcia real, volem que s’acabi un sistema de corrupció generalitzada on la Justícia no és sinó el braç sicari del poder, volem que s’aturin les agressions contra les víctimes de la crisi protagonitzades justament pels seus responsables, volem en definitiva un poder polític que sigui capaç de plantar cara a tantes injustícies que ens imposa el sistema.

Alguns polítics han tingut la barra de dir que comprenien les reivindicacions dels indignats, i els més cínics han gosat afirmar que ells podien canalitzar a través de les institucions les seves protestes. Com si la indignació no anés adreçada al conjunt de la classe política! Vivim uns moments en què els poders econòmics, amb noms i cognoms concrets, amb càrrecs coneguts a les grans corporacions bancàries i a les grans indústries, estan desbocats i eufòrics veient que tenen a les seves mans (o millor dit, als seus peus) no només la classe treballadora a la qual poden retallar tots els seus drets i conquestes socials sinó als poders polítics esdevinguts titelles al seu servei, amb l’excusa inqüestionable de la crisi feta dogma. I és en aquest context quan algú, convençut d’haver assumit un paper responsable i amb la consciència tranquil·la de no tenir cap tipus d’interès econòmic, ens intenta convèncer que, mal que ens pesi, hem d’entendre que les coses són així i ens alliçona primer amb allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “és hora d’estrènyer-se el cinturó”, “és l’única possibilitat de sortir de la crisi”.... I quan se li recorda que els grans directius s’estan repartint sous, primes i beneficis astronòmics; que els beneficis d’una sola empresa que vol acomiadar a càrrec dels contribuents una quarta part de la plantilla equivalen al dèficit econòmic de tot el país aquest any; que les reformes i canvis legislatius només són en perjudici dels treballadors; que els diners que l’Estat aboca a la banca no reverteixen en facilitar crèdit a la petita i mitjana empresa... aleshores, et surt amb l’argument que pitjor seria actuar d’altra manera. Les deslocalitzacions serien massives, la banca acabaria de tancar l’aixeta del crèdit, els especuladors a través de les fantasmagòriques agències de qualificació farien incrementar els interessos del nostre deute,... portaríem en definitiva el país a la ruïna.

I és en aquest moment, quan l’interlocutor ha fet gala una bona dosi de realisme i espera un gest d’aprovació davant d’unes evidències irrefutables, que li dic: aquest és el mal. El problema no és que hi hagi una dreta conservadora que cregui que cal donar tota mena de facilitats i prebendes als poderosos, perquè de les engrunes del seu festí potser se n’acabarà aprofitant una part de la població; el problema no és que hi hagi uns liberals a ultrança que considerin que l’important és tornar a fer funcionar l’economia de mercat i l’especulació, encara que sigui finançant-ho a base de reduir els sous dels funcionaris, de retallar les pensions, de limitar les prestacions socials i en general d'anar liquidant l’Estat del benestar. El problema no és això, sinó que aquests tenen tan ben collat el sistema que fan inviable qualsevol altra política, qualsevol política que pugui afavorir la majoria de la població enlloc de defensar els interessos dels grans poders econòmics; el problema és que el poder econòmic ha reduït a la mínima expressió el sistema democràtic, perquè no ens deixa escollir sinó quin serà el gestor dels seus interessos. Precisament perquè no tenim cap més sortida, precisament per això tenim molta més raó d’estar més que indignats; emprenyats!

diumenge, 29 de maig del 2011

Sumes i restes; les coses al seu lloc

(Article publicat al Boc Gran del Sobiranisme)




Aquests dies, en què tothom fa les seves valoracions i anàlisis sobre els resultats electorals, trobo a faltar la lògica de les matemàtiques. Es parla de sigles i de tendències, d’ascensos i davallades, de grups emergents i d’altres que no aixequen cap. I se’n parla com si tots fossin al mateix nivell, com si no hi haguessin diferències substancials. I això ho veiem en fòrums com aquest, a les xarxes socials, però també als mitjans de comunicació més professionals.

Un error que té un precedent abans de les eleccions, molt greu al meu entendre, en el tractament donat pels mitjans de comunicació a una determinada força política en detriment d’altres. Ja des del seu naixement, els mitjans de comunicació es van abocar a publicitar desmesuradament la Plataforma xenòfoba. Pàgines senceres, titulars i cites constants per a un grupuscle sense representació parlamentària, i en aquestes eleccions amb una representació municipal minsa, i en tot cas menor per exemple que la de les CUP. Però és igual, la majoria de mitjans, inclosos els que cada dia es lamentaven d’haver de donar les informacions en base a uns estrictes barems que els marcaven els polítics, es van dedicar a fer-los una publicitat gratuïta impagable, encara que fessin veure que era per criticar-los.

I la mateixa tònica s’ha seguit després de les eleccions. És cert que la PxC ha incrementat el seu suport electoral, en algunes poblacions sense necessitat de fer propaganda perquè ja els la feien els mitjans de comunicació; però el resultat final no deixa de ser una setantena de regidors, trenta menys que les CUP, el resultat de les quals no han tingut ni la meitat de ressò mediàtic.

La mateixa visió esbiaixada es dóna sovint per al conjunt de les forces independentistes. És fàcil de trobar anàlisis que barregen el fracàs electoral d’Esquerra amb el de Solidaritat; mentre que d’altres intenten vendre’ns com un èxit la quarantena de regidors que pot haver tret Reagrupament, sumant els que han obtingut des de diverses coalicions o candidatures. Esquerra, com els socialistes, ha continuat pagant a les urnes els seus errors de l’etapa anterior, obstinats els seus dirigents a mantenir-se en els càrrecs en lloc d’haver assumit la seva responsabilitat amb la dimissió immediata el mes de novembre.

Els nacionalistes espanyols, que no podien amagar la ràbia i el desconcert per la victòria de Bildu al País Basc, s’alegraven de la davallada dels independentistes catalans a excepció feta de les CUP que consideraven una anècdota residual; en canvi, altres analistes de casa nostra, enduts més pel ressentiment que per l‘objectivitat o per un veritable interès a favor del país, posaven al mateix sac la derrota d’Esquerra i l’escassa implantació de SI o de CAT, contraposant-la a la força emergent de les CUP.

Sincerament, jo lamento el mal resultat d’Esquerra, tot i que es veia a venir donat el comportament de la direcció del partit, com lamento els escassos resultats de SI o de Rcat, que també entraven dins de les previsions, i em felicito per la relativa sorpresa de les CUP. Ara bé, posem les coses al seu lloc. El panorama polític de Catalunya tampoc ha canviat tant: Esquerra continua essent la tercera força municipalista amb nombre de regidors, i ha baixat a la quarta posició en nombre de vots. IC-V és presentada com el partit d’esquerres que ha aguantat millor la davallada general, però en nombre de regidors ha baixat en un percentatge superior al 10%, i no gaire menys que el que ha baixat Esquerra. Després de la pujada de CiU, socialistes i Esquerra, com a segona i tercera força, mantenen les distàncies d’uns 900 regidors, però és que la quarta força en el rànquing, el PP, té gairebé tres vegades menys de regidors que els republicans. I no cal dir que la comparació d’Esquerra amb la resta de forces independentistes continua essent abismal: enfront dels 1384 regidors republicans, n’hi haurà 101 de les CUP, 48 de SI i uns quants menys de Rcat.

I, naturalment, quan tothom parla, suposo que interessadament, de l’”enorme ascens” dels xenòfobs de PxC, obliden i dissimulen que els seus resultats estan per sota de les CUP i a poca distància de SI. El que no vol dir que no sigui preocupant el creixement del racisme i la xenofòbia a casa nostra.

La cerimònia de la confusió dels qui obliden la lògica de les xifres i posen en el mateix sac formacions de gruix i pes tan diferents, no tindria més importància si es limités a un acontentament de les fòbies i fílies personals. El que passa és que després n’hi ha que volen bastir projectes de futur sobre les dades esbiaixades, i així no es va enlloc.

dissabte, 28 de maig del 2011

Doncs, no és això, senyor Puig

Els cossos i forces de seguretat en les seves accions sempre van acompanyats d’agents que ho enregistren tot. Suposo que els enregistraments deuen tenir finalitats professionals, però també poden servir per a justificar les seves actuacions. Els ciutadans, si no hem estat als llocs dels fets, podem creure’ns o no el que se’ns explica, però hi ha imatges que no necessiten explicació. I les d’ahir, senyor Puig, no en tenien cap de justificació.

Podem arribar a creure que en una manifestació, per més pacífica que sigui, aparegui algun descontrolat que se surti de la norma, i fins i tot que una acció aïllada d’aquestes provoqui un seguiment exaltat d’altres persones que fins aleshores s’havien mantingut pacíficament. Però les imatges que ens oferien els mitjans de comunicació no oferien cap mena de dubte: jo només he vist uns agressors i unes persones agredides. El Conseller Felip Puig parlava d’una resistència activa dels “indignats”, cosa que no sé què vol dir, però és evident que agredir a cops de porra manifestants asseguts a terra no té cap justificació. Si algun d’aquests manifestants havia comès un delicte o agredit un agent, el lògic era procedir a la seva detenció, però de cap de les maneres acarnissar-se sobre ell quan el tenien estès a terra, per després fer-lo marxar. Si volien permetre que tornessin a organitzar l’acampada després de la neteja, no hi havia cap necessitat de confiscar-los el material, fet que d’altra banda pot ser del tot il·legal.

Un mal començament, senyor Puig. A no ser que, com a professionals de la indeterminació, de navegar sempre entre dues o tres aigües, de la indefinició més absoluta, la intenció no fos justament incentivar i donar una nova alenada a un moviment que corria el risc d’entrar en somort.

divendres, 27 de maig del 2011

Obligats a competir, per patriotisme

La veritat és que desconeixia que hi hagués en la Llei espanyola de l’esport un article on s’imposés l’obligatorietat de competir amb la selecció espanyola. L’article 47 de la Llei diu textualment: “Es obligación de los deportistas federados asistir a las convocatorias de las selecciones deportivas nacionales para la participación en competiciones de carácter internacional, o para la preparación de las mismas”. I sort que diu que l’obligació és per als “federats”, perquè si no, qualsevol dia ens podrien convocar per a participar en ves a saber quina competició. Com a la mili, vaja.

La intencionalitat de la Llei sembla clara: cobrir-se les espatlles per evitar que algun club o grup d’esportistes faci un boicot a la selecció espanyola. Però l’obsessió del nacionalisme espanyol per evitar els desafectes al règim és tan gran que no van parar compte ni en la forma com redactaven la llei. Seria una bajanada imaginar que a un esportista el poden obligar a competir, més enllà del que té contractat amb el seu club, pel sol fet que a un seleccionador li ha passat pel cap convocar-lo. De fet, quan Esquerra va presentar al Congrés la proposta de modificació de la llei per tal d’evitar aquesta obligatorietat, els nacionalistes espanyols més radicals, els del PP i del PSOE, van aïrar-se patriòticament argumentant que 'Representar Espanya és un honor i un privilegi', i que tots els esportistes desitjaven ser seleccionats perquè això incrementava el seu prestigi i la seva cotització professional; cosa que no tenia res a veure amb la proposta d’Esquerra d’eliminar-ne l’obligatorietat. Algú s’imagina que la Llei catalana de l’esport digués que els esportistes federats a Catalunya tenen l’obligació de participar amb la selecció catalana? No solament plourien crítiques i acusacions d’imposició i de politització, sinó que de ben segur que qualsevol tribunal constitucional conclouria que és un atemptat a la llibertat individual de les persones.

Hi ha hagut molts casos d’esportistes, catalans o espanyols, que per raons personals, professionals o del tipus que sigui han renunciat a participar amb la selecció espanyola, sense que tingú els hagi dit res, ni els hagi tirat en cara que estaven incomplint la Llei. Senzillament, perquè la Llei no pretén ni defensar els jugadors, ni els clubs ni l’esport en general, sinó simplement mantenir un control polític del que ells consideren un emblema nacional.

dijous, 26 de maig del 2011

Grècia, ineptes o malintencionats

Grècia es troba a les portes de la insolvència total, i si no troba una solució ben aviat s’haurà de declarar en fallida. I algú pot preguntar-se com és que s’ha arribat a aquesta situació límit. És evident que la crisi ha trobat uns països més ben preparats que altres, i Grècia no devia estar precisament entre els capdavanters. Però un cop constatada la crítica situació en què es trobava el país, la Unió europea i el FMI van decidir que calia procedir al “rescat” de Grècia. Teòricament es tractava d’un ajut, un crèdit per a sortir de la crisi, però era evident que era un regal enverinat.

Les autoritats econòmiques que feien el préstec, a part d’uns elevadíssims interessos, es reservaven el dret d’imposar les condicions, que Grècia havia de complir al peu de la lletra. Des del Banc Europeu i des de les institucions europees li marcaven el camí a seguir: retallades de sous, desmantellament de l’estat del benestar, reformes estructurals en el sentit sempre d’afavorir els interessos dels poders econòmics, legislació regressiva en tots els sentits... era la recepta màgica i ineludible que els millors experts economistes de la Unió donaven al país hel·lènic perquè pogués posar remei a la seva crítica situació. I el govern grec, sense el més mínim marge de maniobra, i malgrat les lògiques protestes dels ciutadans, va anar aplicant la recepta sense dilació ni sortir-se del guió marcat. I poc més d’un anys després, fetes les reformes i retallades pertinents segons consell dels experts, resulta que Grècia torna a trobar-se al mateix lloc on era. A punt de la fallida.

Una primera reacció, infantil si voleu, podria ser pensar que els suposats experts, directors del Banc europeu i del FMI inclosos, són una colla d’incompetents. Les seves receptes han empitjorat la vida quotidiana dels ciutadans grecs, han limitat els seus drets i els han fet recular uns quants decennis pel que fa a cotes de benestar, però no han servit per a res. Però no seré pas jo qui posi en dubte la capacitat de tan il·lustres economistes. Probablement la resposta no calgui buscar-la en la capacitat tècnica dels qui en van orquestrar el rescat, sinó en els objectius reals del rescat, que no devien ser altres que els d’aprofitar la delicada situació del país per a completar-ne l’espoliació sense miraments.

dimecres, 25 de maig del 2011

L’estruç amaga les sigles sota l’ala

Esquerra es presentava en aquestes eleccions municipals amb l’eslògan ”Ara, sumem”. Se suposava que s’havia d’interpretar que es volien tancar les ferides de les escissions de l’independentisme i que ara empreníem un procés a l’inversa de tornar a sumar forces. De fet, això només era veritat a mitges; primera perquè aquest reagrupament de l’esquerra independentista prenia mil formes diferents arreu del territori, donant una sensació de desori impressionant, i segona perquè en tot cas era sempre parcial. Però, aquest intent de sumar, encara que fos sumar només una part del que s’acabava de restar, implicava amagar el nom i les sigles del partit.

I, pel que es veu, no ens han sortit els números. D’entre els diversos resultats electorals dignes d’estudi hi ha el de Puigcerdà i el de Barcelona. En tots dos casos s’havia optat per refer la unitat independentista. Puigcerdà era un reconegut feu d’ERC, primer de la mà de Carretero i després amb una nova majoria absoluta el 2007; i en aquestes eleccions es va fer una aliança que amb el nom d’Endavant Cerdanya unia Esquerra i Reagrupament. Un cas semblant al de Barcelona on, a més s’hi afegia la figura de Joan Laporta amb el seu grup fictici Democràcia Catalana. Aparentment, doncs, cobrien les expectatives dels qui clamaven per la unitat independentista, malgrat que no apleguessin ni les CUP ni Solidaritat. A Puigcerdà aquest aplegament de forces va fer que el mateix alcalde que havia aconseguit una majoria absoluta anant sol amb les sigles d’ERC baixés fins a tres regidors amb la nova “suma”. I a Barcelona ha passat el mateix: la suma dels tres grups ha donat com a resultat treure la meitat dels regidors. Segur que hi ha moltes raons per a explicar aquest error de càlcul, i que hi ha tingut un paper decisiu el pes de la política nacional. Però potser caldria tenir en compte altres consideracions. D’una banda, la gent no és tan ingènua com per no saber que la suma de sigles no representa forçosament una suma significativa de gent, de suports i de vots; tothom sabia de les ambicions personals de Joan Laporta que uns mesos enrere blasmava Esquerra i que ara feia un gir incomprensible; i si Reagrupament havia fracassat en les eleccions al Parlament, ara hauria corregut la mateixa sort, de manera que l’única opció que li quedava era aliar-se amb qui fos, encara que fossin els mateixos dels quals abans s’havia escindit per considerar insalvables les diferències.

Però hi ha un altre aspecte que ja em va sobtar uns mesos enrere. La direcció es negava a assumir les seves responsabilitats en la pèssima gestió del partit que ens havia portat al desastre, però això sí admetia que les sigles d’Esquerra no “venien” . I a partir d’aquí, en lloc de fer un gir en la política a seguir i sobretot en les cares visibles del partit, es va optar per amagar les sigles del partit i camuflar-les amb suposades plataformes unitàries de suposades sumes. I està clar, la imatge que es donava era que eren els mateixos de sempre que tenien vergonya de presentar-se amb el seu nom i es camuflaven sota un paraigües indefinit. Encara que sigui costós i lent, el que cal és recuperar la credibilitat perduda d’ERC, i no pas amagar-se’n. Perquè, qui ha de votar a qui no té ni confiança en ell mateix?

dimarts, 24 de maig del 2011

Qui retalla què?

Es parlava de la possibilitat que la política de retallades empresa per CiU, que ja ha començat a tenir la seva contestació social, acabés afectant la coalició nacionalista en aquestes eleccions. I serà difícil saber si, sense les retallades, la victòria hagués pogut ser més folgada. En qualsevol cas, Artur Mas ja ha començat a dir que els resultats obtinguts no deixen de ser un aval a la seva política; no sé si és ben bé això, però com a mínim pot argumentar que l’electorat no l’ha desaprovada.

Es pot, evidentment, carregar contra tot el sistema, i hi ha prou raons per a fer-ho; però el cert és que cap força política amb representació parlamentària no estaria disposada a arriscar-se a un enfrontament global contra les polítiques econòmiques que marquen les grans institucions i, sobretot, els grans centres de poder financer. Acceptant amb resignació el marc en què ens trobem, si més no a l’hora de fer aquesta anàlisi, podríem comparar les retallades que ja ha iniciat el Govern d’Artur Mas amb les que ha portat a terme el Govern socialista i que en tot cas els populars han considerat que arribaven tard i es quedaven curtes. Les retallades d’Artur Mas, a part dels perjudicis que ocasiona als usuaris empitjorant entre altres els serveis bàsics de salut i d’ensenyament, són retallades pressupostàries que, evidentment, aprofitarà el sector privat per a fer el seu agost. El fet de no cobrir vacants, l’eliminació de la sisena hora a Educació primària, el tancament de quiròfans i de plantes hospitalàries, perjudica greument la qualitat d’aquests serveis; dir el contrari és una solemne bajanada. Ara bé, en el moment en què el mateix Govern o un altre decideixi tornar a prioritzar i per tant a dotar l’ensenyament i la sanitat, la qualitat d’aquests serveis es pot recuperar amb una certa rapidesa perquè les retallades afecten més a la intensitat de les prestacions que a la seva estructura de fons.

Força diferent són les retallades empreses pel Govern socialista. No es tracta només de rebaixar el sou dels funcionaris, que en un futur més pròsper podrien ser compensats amb nous increments, sinó de reformes bàsiques de les lleis i les estructures socials. Les reformes laborals i del sistema de pensions, o la liquidació de les Caixes d’estalvi, per exemple, són perjudicis greus i irreparables que afecten la base del sistema i que desmantellen de veritat l’Estat del benestar. Des d’un punt de vista d’esquerres, cap de les dues retallades seria admissible, però en tot cas és molt més greu la dels socialistes en la mesura que representen retallades permanents i estructurals.

dilluns, 23 de maig del 2011

Eleccions, anàlisi d'urgència

Pèssima nit electoral, la d’ahir, però res que no estigués anunciat prèviament. Pèssim va ser el programa de seguiment que en va fer TV3, amb una reiteració absolutament incomprensible d’unes mateixes i comptades dades dels resultats de les quatre capitals de província, i una tertúlia que no arribava ni a ser anàlisi de res, ja que es parlava sobre el buit. Poquíssimes referències del que estava passant a les Illes o al País Valencià, del que passava al País Basc o al conjunt de l’Estat, i menys encara del que passava al conjunt del territori català. I la poca que donaven era incompleta i la deixaven a mig constantment. Per a tenir un mínim d’informació s’havia de recórrer forçosament a altres mitjans.

La victòria de CiU arreu de Catalunya, malgrat la política de retallades empresa pel Govern català, tindrà una lectura excessivament fàcil i que afavorirà que es continuï per aquesta línia. Políticament, és molt significatiu el tomb que s’ha donat a Barcelona i a Girona i que completa el canvi del tripartit per la coalició nacionalista. Si CiU ensopega en els propers anys amb una recuperació econòmica que pugui capitalitzar obertament, podem encetar un nou i llarg cicle conservador que difícilment ens portarà gaire lluny a nivell nacional.

S’han complert les previsions també pel que fa a Esquerra. La direcció, especialment Puigcercós i Ridao, en lloc de dimitir immediatament el mes de novembre per haver portat el partit al desastre, van preferir aferrar-se al càrrec amb l’esperança que si en aquestes eleccions la política municipal els parava el cop encara podrien salvar la pell. I el que han fet és tirar per terra i arrossegar pel mateix precipici moltes de les bones tasques fetes per alcaldes i regidors republicans arreu del país. Que el pacte per Barcelona no podia funcionar, estava cantat. Ni aquesta vegada no faran un gest de dignitat a favor del partit i de l’independentisme?

La caiguda d’Esquerra no ha estat prou ben compensada per l’èxit de les CUP. Però, tanmateix és una de les poques notes positives des del punt de vista independentista. Perquè la resta de formacions, especialment Solidaritat, s’han fos com un terròs de sucre. Però, el que és positiu per a la formació alternativa independentista pot acabar essent fatal en la mesura que suposa una pèrdua de la centralitat de l’independentisme.

El creixement de la xenofòbia, tant de la mà del PP com de PxC, era previsible, tal com s’ha esdevingut arreu d’Europa, i és el que correspon en moments de crisi que fan aflorar les més baixes passions. En el cas de PxC, però, hi ha hagut el suport desmesurat que ha rebut aquesta formació en els darrers mesos per part de la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, molt per sobre del que li corresponia per la seva implantació real. Caldria saber si els mitjans de comunicació quan es feien ressò del paper de PxC, encara que fos aparentant criticar-la que era la propaganda que necessitava aquest partit, ho feien per adhesió entusiasta a la seva ideologia feixista, si ho feien subornats per diners, o per pura estupidesa.

El desastre electoral s’ha estès al País Valencià i a les Illes, on els electors no han tingut cap inconvenient a l’hora de donar suport a la corrupció. La croada empresa pel Partit Popular contra la llengua catalana podrà culminar al País Valencià i reprendre’s a les Illes. El futur de la pervivència de la llengua i la cultura pròpia en aquests territoris no és que sigui incert, sinó tenebrós.

Una altra nota positiva és la resposta del poble basc davant dels intents de tupinada electoral perpetrat pels nacionalistes espanyols PP-PSOE, primer amb la prohibició de SORTU i després amb BILDU. La coalició abertzale s’ha posat al capdavant en nombre de regidors i ha obtingut més suport electoral que el PSOE o el PP. Han posat en evidència que si al País Basc hi ha un Govern socialista és únicament pel frau electoral que van cometre en el seu moment.

En els propers dies, mentre els partits aniran negociant com configurar majories de Govern, caldrà analitzar amb una mica més de profunditat aquests resultats. En qualsevol cas, des de l’independentisme català, i sobretot des d’Esquerra, caldrà una reflexió seriosa i autocrítica, perquè és evident que no hi ha hagut cap voluntat de fer-ho fins ara amb uns dirigents que han prioritzat salvar la seva pell als interessos del partit i del país.

diumenge, 22 de maig del 2011

Avui, examen de revàlida

(Article pubicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Avui, l’independentisme ha de passar un nou examen, i la veritat és que no sembla que porti la lliçó prou apresa ni els deures prou fets com per a treure bona nota. Alguns esperaran a tenir els resultats d'aquesta nit per veure com ho expliquen; segur que trobaran alguna combinació o altra per a justificar el seu paper. Si no poden comparar els resultats amb les anteriors municipals, potser ho podran fer en relació a les darreres eleccions al Parlament, i si no poden argumentar haver guanyat posicions en nombre de regidors, potser ho podran fer en nombre de vots o en representació al territori.

El lògic seria que hom tingués les previsions fetes, i en funció d’haver assolit els objectius previstos es celebrés l’èxit o es fes seriosa autocrítica en cas contrari. Però demanar rigor i autocrítica als partits polítics potser és demanar massa.

Esquerra ha plantejat aquesta campanya amb idea de recuperar la unitat perduda, fent servir l’eslògan “ara, sumem” referint-se a la voluntat de redreçar el procés de divisió que es va representar en les eleccions al Parlament. A Barcelona i a moltes altres poblacions, Esquerra ha incorporat de nou la gent de Reagrupament i el sector Laporta de Solidaritat; no és gaire més del que tenia ara fa quatre anys, però hauria de ser suficient com per a no recular posicions. És a dir que s’haurà de parlar de fracàs si no s’assoleixen els quatre regidors, i només si se supera aquesta xifra es podrà dir que efectivament aquesta vegada Esquerra ha sumat. En el benentès que, en el millor dels casos, Esquerra com a partit passarà de tenir quatre regidors a tenir-ne dos, a no ser que fes el salt espectacular d’obtenir sis regidors de la candidatura Unitat per Barcelona.

Esquerra, a més, haurà d’analitzar de què li ha servit mantenir al capdavant de la direcció els responsables de l’erràtica política dels darrers anys, que va abocar-los al desastre electoral del novembre. Està clar que sempre n’hi haurà que tindran la barra de dir que, sense ells, encara hauria estat pitjor. Imagino que la direcció confia que la política municipal, més o menys encertada, que s’ha fet a molts municipis els acabi de salvar la cara, per gota que puguin argumentar que ja no s’està en caiguda lliure.

La CUP va tenir un intens debat abans de les eleccions al Parlament sobre la conveniència de presentar-s’hi o no; i va guanyar la tesi que calia no malbaratar esforços en unes eleccions al Parlament, on tenien escasses possibilitats d’obtenir representació, i centrar-se en les municipals. Si ara tampoc entren al consistori barceloní, com tot sembla indicar, i tampoc aconsegueixen fer un salt significatiu endavant arreu del país, caldrà que s’ho facin mirar. Està clar que el seu plantejament alternatiu i radical pot justificar-los continuar l’acció des del testimonialisme, però caldrà que assumeixin aquest rol si queden estancats com fins ara.

I l’altra opció de l’arc independentista és la de Solidaritat. És evident que ja ha tingut un primer fracàs en no poder presentar el nombre de candidatures que havien imaginat inicialment. S’haurà de veure la incidència de la marxa de Joan Laporta, no només a Barcelona on és evident que no aconseguiran entrar, sinó a ciutats com Vic, on en les darreres eleccions van superar en nombre de vots a ERC. I aquí és on tindran el principal hàndicap, perquè mentre Esquerra en alguns municipis presenta persones de solvència i eficàcia contrastada, com és el cas de Vic o de Manlleu, les candidatures de Solidaritat tenen una escassa credibilitat. Igual com ha passat a Barcelona, el que pot semblar un model exemplar, des del punt de vista assembleari i democràtic, d’elecció dels candidats, a l’hora de la veritat resulta que dóna uns resultats molt decebedors; competir en unes eleccions obertes, de caràcter assembleari, sovint fa que els qui s’hi presentin no siguin ni les persones més idònies ni les més ben preparades sinó simplement les més disposades a bregar i guanyar-se suports entre la militància. La pregunta que es fa molta gent, en aquests casos, és “i no tenen ningú més per a presentar?”; i probablement la resposta seria que sí que hi ha possibles candidats amb molt més carisma electoral, però ningú els ha anat a buscar. Si s’acompleixen els mals pronòstics que totes les enquestes els auguren, alguna cosa s’hauran de plantejar.

Personalment, apostaria perquè l’esquerra independentista, en el seu conjunt, després d’aquestes eleccions, i a la vista dels resultats, es faci un replantejament a fons. No eren pocs els qui, amb molt poca visió de futur, havien pronosticat que Reagrupament i Laporta portarien a la liquidació d’Esquerra; ara, aquests mateixos tornen a reconèixer al partit republicà el seu paper de pal de paller. Potser seria hora de replantejar-se la qüestió de crear petits partits d’escassa viabilitat, per integrar-se definitivament a ERC. Solidaritat podrà viure durant quatre anys de la renda de tenir una activa representació parlamentària i pot encara explorar les opcions que té per a créixer en paral·lel a Esquerra, però caldria que tingués la predisposició de buscar-hi més punts d’acord i de treball conjunt que perdre el temps en picabaralles estèrils. I la CUP té un component ideològic molt clar que li justifica que continuï la seva cursa en solitari, sempre que sigui conscient de quin pot ser el seu paper polític en el futur.

dissabte, 21 de maig del 2011

Ni tan sols una revolta?

Ho deia amb aquest mateix titular ara fa quatre mesos. Com és possible que no hi hagi una revolta? Com és possible que la població es quedi resignada davant de tanta injustícia, de tanta corrupció i de tan desvergonyiment? Com és possible que els autors i responsables de la crisi, en lloc de ser portats davant de la Justícia, de respondre amb els seus béns pels danys ocasionats, de ser expulsats dels seus càrrecs al capdavant de la banca i de les empreses especuladores o dels seus càrrecs institucionals, no solament continuïn en els seus llocs de privilegi sinó que dirigeixen l’estratègia per fer-ne pagar el cost i les conseqüències a la classe treballadora, assegurant-se ells continuar amb primes i sou milionaris, i a més legislant brutalment contra l’estat del benestar i en benefici propi? Com és possible que les polítiques de dretes del PP, de CiU o del PSOE, amb diferències inapreciables, vagin orientades només a protegir els interessos dels més poderosos, i, pitjor encara, com és possible que els sindicats i els partits que s’autoqualifiquen d’esquerres els facin el joc, pretenent presentar-se com la cara amable o menys agressiva d’aquestes polítiques, amb la qual cosa les acaben validant?

Certament, la gent ha tardat a reaccionar. Ja sabem que la nostra situació no té gaire res a veure amb la dels països del nord de l’Àfrica, però potser ens han donat una lliçó. A tot arreu hi ha delinqüents i desaprensius que ostenten càrrecs polítics o a la judicatura, conxorxats per fer-se un país a la seva mida, disposats a atacar amb armes de foc o amb lleis i decrets que condemnen molta gent a la misèria, però si el poble vol pot enderrocar aquesta mena de dictadors. El poble s’ha posat en marxa; i quan un desaprensiu com l’Hereu diu que entén les protestes però que cal canalitzar-les cap a polítiques de progrés, referint-se cínicament a ell mateix, l’únic que se li pot dir és que no ha entès res. Les protestes van contra les retallades dels Governs socialista i convergent, contra polítics apoltronats com ell, contra un sistema corrupte que pretén perpetuar-se en benefici d’uns pocs i en perjudici de la majoria. No sé on anirà a parar tot plegat, però la indignació de la gent està més que justificada.

Hores d’ara, des dels despatxos ja hi deu haver qui intenta reclutar allò que en diuen “grups descontrolats” per tal d’infiltrar-los en les protestes i provocar actes de vandalisme o de violència, que permetin justificar la violència institucional i desacreditar tot el moviment. O, si més no, donaran les instruccions precises perquè els mitjans de comunicació comencin a menystenir les accions de protesta i ens les presentin com a accions minoritàries i fora de lloc. S’hi estan jugant massa com per permetre que el poder parli, s’expressi i no es resigni a tanta desmesura.

divendres, 20 de maig del 2011

Professionals fent política o polítics de professió

Els qui ens dediquem a l’ensenyament de la llengua sabem que tan important com les paraules i les frases és el context en què es diuen. Per això, massa sovint hi ha qui aprofita una frase extreta de tot un discurs, o simplement d’un titular de premsa, per a treure tota mena de conclusions que es redueixen en una matussera forma de desprestigiar l’adversari. Una mica, és el titular de premsa que el periodista busca en un discurs o en una roda de premsa, sovint, amb molt més interès que en captar el contingut i la intencionalitat global del que se li ha explicat.

Però també és cert que hi ha polítics que sembla que juguin amb les paraules d’una forma força inconscient, propiciant tota mena d’equívocs i de malentesos. L’altre dia llegia en titulars que la dirigent d’Esquerra Anna Simó havia dit textualment: 'jo ho diré amb majúscules allà on faci falta, em dedico a fer política, perquè és l'única cosa que podem fer gent com jo'. I després, en la notícia, no hi havia més comentaris sobre la frase. Vull creure que la senyora Simó volia dir, i potser va dir, qualsevol altra cosa, diferent del que es pot interpretar de la lectura literal de la frase. En qualsevol cas, si no és aplicable a la mateixa Simó, sí que és cert que hi ha polítics que sembla que compleixin fidelment el sentit de la frase: es dediquen a la política perquè no podrien fer cap altra cosa. Em recorda un mica aquella frase tan castissa i militar: “El que vale, vale, y el que no, pa’ cabo”. I aquest és també el drama quan es produeix un canvi de Govern o un partit pateix una seriosa davallada; n’hi ha molts que han fet de la política el seu modus vivendi i no sabrien imaginar-se fer altra cosa en la vida.

Una cosa és el professional que, en un moment donat, considera que pot aportar uns anys de la seva vida, de la seva experiència i de les seves capacitats professionals, a l’activitat política, sabent que al cap d’un temps tornarà a la seva activitat anterior, i una altra de ben diferent és que n’hi hagi que sembla que hagin decidit de per vida fer l’ofici de polític. Per a aquests darrers, una davallada electoral o la pèrdua del govern institucional no és només un problema ideològic de pensar que no es podran aplicar les polítiques que ells creien les més encertades, sinó sobretot un problema personal en trobar-se al carrer sense ofici ni benefici.

dijous, 19 de maig del 2011

Fukushima, Llorca i Ascó-Vandellós

Des d’Europa, des de la distància, molts es preguntaven com és que en un país com el Japó tan amenaçat sísmicament tenien Centrals nuclears prop de la costa, exposades no només a les vibracions de la terra sinó als efectes devastadors dels tsunamis. Igual com ara, també molts es pregunten com és que, trobant-se la ciutat de Llorca sobre una falla i en un territori propens als terratrèmols, no hi hagués mesures més estrictes per a prevenir-ne els seus efectes. D’entrada, podríem dir que és relativament fàcil formular-se la pregunta ara, a pilota passada. També podríem dir que hom té sempre la confiança que aquesta mena de desgràcies no acabin passant mai. Però passen.

Després del tsunami japonès, segur que molta gent, i també a Llorca, consideraven que aquest és un fenomen que passa molt lluny de nosaltres; allà, al Japó, els terratrèmols i els tsunamis estan a l’ordre del dia, encara que normalment amb una intensitat molt menor. Però és el mateix ens ha passat a nosaltres en relació amb el terratrèmol de Llorca; bé, aquella zona té un cert risc sísmic que no és comparable amb el de Catalunya. Però és que Catalunya no és un país lliure d’aquesta mena de riscos. No hi ha ningú que pugui assegurar-nos que mai es produirà un terratrèmol o qualsevol altre desastre natural a la zona d’Ascó i Vandellós, com ningú pot garantir que mai no es produirà un accident o error humà de fatals conseqüències, ni que puguin ser el blanc d’un atac terrorista. Podem dir que les possibilitats reals que es produeixi un terratrèmol com el de Llorca amb els efectes devastadors del tsunami són realment baixes. Possibilitats poques, però de garantia, cap.

Es pot entendre, doncs, que algú ens expliqui que val la pena córrer el risc de tenir a prop una Central Nuclear o un cementiri de residus, tant si és pels guanys de la ciutadania en forma d’electricitat com si és pels guanys de les empreses explotadores. I si la societat accepta el risc de viure amb una bomba al costat de casa, amb escasses possibilitat que exploti però amb cap certesa, no hi ha res a dir. Ara, el que no poden fer els tècnics i els polítics és enredar la gent defensant una seguretat que ni ells ni ningú no pot garantir. No és només una estafa sinó sobretot un acte criminal de posar en joc la vida de les persones per a obtenir ells uns guanys personals.

dimecres, 18 de maig del 2011

Qui votarà a qui es dóna per perdut?

Se suposa que els partits polítics tenen molta cura a l’hora de planificar la seva campanya electoral. I per això deuen confiar el tema del màrqueting a professionals i experts en la matèria. Al capdavall, una campanya electoral no és tan diferent de qualsevol altra campanya publicitària; per a vendre el producte l’han de fer atractiu als possibles compradors, han de saber a qui s’adrecen i amb quin missatge, sabent que una cosa és el text literal de l’anunci, que pot resultat irrellevant, i l’altra la percepció que en tenen els destinataris.

A l’inici de la campanya, més o menys tothom intenta vendre unes idees clau, encara que tinguin poc a veure amb la ideologia en sí, però sempre idees que corresponen a la pròpia oferta. Per uns, es tracta d’intentar capitalitzar la feina feta, per altres presentar l’opció engrescadora del canvi, i per a uns altres presentar-se com a clau de volta que pot fer decantar la balança. Es tracta d’encertar el punt just de la proposta perquè l’elector no s’entreté a contrastar la informació que se li dóna, però de seguida intueix quan se li vol vendre gat per llebre o quan la distància entre el missatge i la realitat és excessiva. Al final, calen entre la majoria de la població unes determinades sensacions, que evidentment no fan canviar d’opinió els més convençuts però sí que poden fer oscil·lar una massa importat indecisa. I és en aquest moment, en què sembla que les cartes comencen a decidir-se, que sobrevé el pànic als dirigents que s’adonen que el seu missatge no convenç suficientment els electors. I potser a corre-cuita, intenten el darrer esforç, procurar introduir algunes mesures correctores en la seva campanya que poden acabar de resultar fatals, perquè, de cop, obliden que una cosa és el que es diu i l’altra el que percep la gent.

Quan els socialistes, a darrera hora i a la desesperada, donen un gir a la seva campanya amb uns espots on intenten desacreditar el seu rival convergent no s’adonen de la imatge que estan donant. Probablement, algun ideòleg de l’aparell més que cap professional del màrqueting ha pensat que si demostren com n’és de pervers el seu adversari podran fer canviar d’opinió els electors. En realitat, el que es percep és que els arguments per a defensar la continuïtat del Govern socialista a la ciutat de Barcelona ja no se’ls creuen ni els mateixos socialistes; i la seva és una acció desesperada de qui se sap perdedor. La gent intueix que els socialistes ja han tirat la tovallola; i aquest és el pitjor missatge que podien donar a la ciutadania.

dimarts, 17 de maig del 2011

El veritable escàndol de Dominique Strauss-Kahn

No tinc ni idea de com pot acabar el cas del Director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn, acusat d’intent de violació en la persona d’una cambrera de l’hotel de luxe on s’allotjava. Quan hi ha personalitats amb molt de poder sempre es pot acabar amb un acord que resolgui molts problemes econòmics a la noia i l’inculpat en surti il·lès, encara que un xic tacat. Amb tot, els mitjans de comunicació s’han afanyat a relacionar aquest cas amb d’altres de semblants perpetrats per líders polítics a l’estil Berlusconi.

Se suposa que, quan una persona es permet el luxe de pagar habitacions d’hotel a 3.000 euros la nit, no ha de tenir problemes per a contractar els serveis d’una professional també luxe, i no haver d’anar empaitant les cambreres del mateix hotel. Probablement, el problema és molt més greu que una simple incontinència descontrolada que hagi derivat en una agressió sexual, fet repudiable en tothom però més explicable en altres casos. Probablement hi ha un problema mental d’una certa gravetat, que difícilment podia passar desapercebut pels seus col·legues; i hi ha sobretot l’actitud prepotent del qui se sap totpoderós i que troba fins i tot incomprensible que les cambreres de l’hotel no li acatin la seva voluntat com fan tants i tants mandataris d’arreu del món. Els jutges, si abans no ho ha pogut tapar a cop de taló, hauran de dir si queda provat que hi ha hagut violació, si ha estat només un intent o si va ser un assetjament sexual en tota regla. En qualsevol cas, en tant que director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn ja està acostumat a tota mena de violacions i d’assetjaments, en aquest cas de tipus econòmic, a països sencers que es troben en dificultats econòmiques i a qui s’imposa unes condicions absolutament ruïnoses per a la seva població.

No dubto de la gravetat dels fets ocorreguts amb la cambrera de Nova York, però el veritable escàndol de Dominique Strauss-Kahn és que tingués la pretensió de presentar-se com a candidat del Partit Socialista francès de cara a les properes eleccions presidencials. Que en tingués la pretensió i que tingués els suports necessaris per a fer-ho. Semblantment al que passa al Partit dels Socialistes de casa nostra, és per preguntar-se: ¿per quins set sous no es canvien el nom i deixen en pau el concepte de “socialisme” per si algú encara hi creu mínimament? Si Dominique Strauss-Kahn podia representar el Partit Socialista, qui podia representar la dreta tradicional, la dreta pura i dura, francesa?

dilluns, 16 de maig del 2011

Amb quin dret ens manifestem?

Ningú dubta que la manifestació de dissabte contra les retallades del Govern català tenia una clara intencionalitat política de caire electoral, cosa que no treu en absolut ni una punta de raó per a manifestar-s’hi en contra. No la treu, almenys, als qui de veritat creuen que aquest no és el camí, que la gestió de la crisi està dirigida precisament pels mateixos poders econòmics que la van generar i que, encara que puntualment la responsabilitat recau en un Govern concret, en són còmplices tots els qui accepten el sistema com a tal.

Resulta insòlit, i d’una cara dura impressionant, que s’hi manifestin els socialistes, els mateixos que des del Govern espanyol amenacen i coaccionen el Govern català perquè aprofundeixi encara més en les retallades. Han arribat a impugnar fins i tot la convocatòria d’oposicions per a professors de secundària per considerar que el Govern català en convoca massa. I ja s’entén que amb un pressupost on més del 70% està destinat a despesa social, sanitat, ensenyament o serveis socials, retallar un 10 o un 20 per cent del pressupost global com pretenen els socialistes forçosament ha d’implicar retallades importants en aquests sectors. I la cara dura dels socialistes es converteix en cinisme pur quan és el mateix Govern espanyol el que es nega a complir amb les seves obligacions i a pagar el que deu a l’administració catalana. Cara dura i cinisme que esdevé mesquinesa quan són els mateixos que s’oposen a resoldre el tema del dèficit fiscal de Catalunya, i que estan disposats a lluitar fins on calgui per garantir que Catalunya continuarà sota l’espoli permanent d’Espanya.

La diferència entre els socialistes i els populars, en matèria econòmica, és mínima; igual com la diferència entre aquests i CiU. La principal diferència rau en què uns governen una administració, els altres una altra, i els tercers esperen fer-ho aviat. I quan es tracta d’assolir el poder o desgastar l’adversari, tot s’hi val; fins i tot fer veure que ells no farien exactament el mateix. Pel que fa a Esquerra i a Iniciativa, hom podria creure en les raons exposades per a manifestar-se en contra de les retallades, si no fos perquè ells també van formar part d’un Govern que participava de la mateixa política econòmica del sistema.

Sí, tenim tot el dret a manifestar-nos, com ho vam fer ahir, en contra de les retallades socials, les que ha emprès en els darrers anys el Govern socialista (pensions, sou de funcionaris, reformes laborals...), les que tímidament va encetar el tripartit, i les que desmesuradament ha emprès ara el Govern d’Artur Mas. Però jo no em vull manifestar al costat dels qui en són còmplices, dels qui farien el mateix si fossin al seu lloc o dels qui només ho fan com a forma partidista de desgast a l’adversari.

diumenge, 15 de maig del 2011

Sense respecte, sense complexos

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


M’alegra que finalment el Govern s’hagi decidit a demanar al TSJC que actuï contra un jutge de Lleida, no perquè sigui contrari a l’ús del català i ridiculitzi la descentralització de l’Estat (suposo que no cal ni imaginar què deu pensar del dret a decidir dels pobles), sinó perquè té la barra de plasmar impunement el seu pensament polític en les sentències judicials. No sé si algú s’imagina què passaria si la situació fos a l’inrevés, que un jutge dictaminés a favor o en contra d’algú argumentant que això de parlar en castellà és de mala educació, i que l’administració central és una ridiculesa a superar. No només hi hauria, lògicament, les queixes dels polítics i dels mitjans de comunicació, sinó que immediatament actuarien els òrgans superiors de la Justícia Espanyola i s’emprendrien accions legals contra el jutge en qüestió.

I és que continuem acomplexats a l’hora de fer front a les agressions. Les agressions polítiques se suposa que s’han de respondre políticament; però les agressions que traspassen la línia de la pròpia legalitat, ni que sigui la legalitat espanyola, s’han de respondre d’altra manera. Sovint sentim a dir aquella frase de “no comparteixo la sentència, però la respecto i l’acato”. Quan un jutge escriu en una sentència que la utilització d’una de les llengües oficials del país és de mala educació, no es tracta de formular una queixa política, d’escandalitzar-se perquè algú menyspreï la llengua i la cultura del país, o de reclamar que rectifiqui. Importa relativament poc el cas que va motivar la sentència, i potser té interès per al demandant intentar revocar-la; però institucionalment el que importa és que aquí hi ha un acte delictiu d’un individu que, aprofitant el seu càrrec en l’administració de la justícia, actua deliberadament en contra de la legislació vigent i fa servir les seves particulars idees polítiques per a dictar sentències injustes. No es pot admetre que un delinqüent com aquest, prevaricador i que exerceix amb un evident abús de poder, continuï portant toga.

Però és que casos com aquest en passen sovint. Ara mateix el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia la presentació de les llistes de la coalició Bildu. I en la seva sentència el TC diu que no es pot sentenciar sense proves i només en base a sospites: "la simple sospita no pot constituir-se en argument jurídicament acceptable per excloure ningú del ple exercici del seu dret fonamental de participació política". És a dir que el Constitucional admet que algú ha utilitzat com a argument jurídic quelcom tan inacceptable jurídicament com és la “sospita” amb la finalitat d’excloure un col·lectiu de l’exercici dels seus drets. Compte! Com en el cas de Lleida, l’única possibilitat per a exculpar penalment aquests jutges seria que al·leguessin la seva ignorància sobre la legislació vigent: el jutge de Lleida no sap que l’Estatut és una Llei orgànica de l’Estat espanyol, aprovada per les Corts espanyoles? I els membres del Tribunal Suprem no saben que un dels principis jurídics fonamentals és la presumpció d’innocència, de manera que per a condemnar algú cal tenir proves definitives i contrastades? És, doncs, exigible la seva exclusió del sistema judicial, o per incompetència manifesta o per actuació prevaricadora.

Recordem també els casos de tancaments de diaris bascos, en base a sentències descaradament polítiques, on s’inclou la defensa de l’opció independentista com a argument per a justificar la resolució final, i que després, encara que amb molt de retard, van ser revocades per la Justícia europea. Ja no servia de res donar la raó als promotors dels diaris perquè el mal ja estava fet, que és el que es pretenia, si no s’actuava tampoc contra els qui deliberadament havien sentenciat de forma injusta.

O és el cas de tants i tants membres dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat que han provocat incidents, practicant detencions il·legals o imposant multes insòlites a ciutadans que han volgut fer ús dels seus drets, com el d’emprar la pròpia llengua. No n’hi ha prou en fer una protesta política o periodística, ni en reclamar que l’actuació injusta quedi sense efecte. Perquè, al capdavall, sembla que acabem celebrant que al final ens donin la raó, quan ens la donen i els òrgans superiors de la Justícia no hi estan igualment conxorxats, pel sol fet que la sentència quedi sense efecte o sigui obertament censurada.

Hi ha massa casos d’actuacions delictives per part dels qui teòricament haurien de vetllar per la seguretat, pel respecte als drets dels ciutadans i pel compliment de la legislació. I als delinqüents hem d’exigir que siguin tractats com a tals, i res de respecte ni d’acataments a la injustícia. Sense complexos.

dissabte, 14 de maig del 2011

Números canten, senyor Fernàndez Díaz?

Les més baixes passions, la part més perversa de l’ésser humà, afloren en temps de crisi. La por i la inseguretat, sobretot la inseguretat en un mateix, fan que s’intenti buscar un boc expiatori, algú a qui carregar les culpes. Hom podria desfogar-se amb els qui ens han abocat a la crisi, amb els poders econòmics i polítics desbocats en un afany desmesurat de poder; però precisament aquests són els poderosos amb qui molts s’emmirallen i envegen, i saben que val més no ficar-s’hi. És molt més fàcil buscar el sector més feble de la societat, els qui hem cridat quan ens ha calgut mà d’obra barata i ara ens fan nosa.



El racisme i la xenofòbia està en alça a tota Europa. Arreu apareixen grups d’extrema dreta, sense més programa polític que el de posar la por al cos de la gent, incentivar l’odi i apuntar cap a la immigració, com una forma de desviar l’atenció dels veritables culpables de la situació que patim. A la dreta tradicional ja li anava bé alimentar grups d’extrema dreta que els fessin la feina bruta, conscients que a l’’hora de la veritat serien ells els qui en recollirien els fruits, sense haver d’embrutar-se les mans. Però el tema els està sortint de mare. Aquells grupuscles, sovint liderats per persones sense més valors ni estimació que l’afany personal de protagonisme, amb la crisi han anat prenen força, com ja va passar en l’alemanya nazi, i la dreta tradicional ha optat per no deixar-se prendre aquest espai polític a base de competir amb les mateixes males arts de la xenofòbia i del racisme sense embuts. El candidat de Plataforma per Catalunya, per exemple, temps enrere no va ser admès a les files populars per ser excessivament extremista, vinculat a Fuerza Nueva, un partit val a dir que odiava profundament la gent del país, la seva llengua i la seva cultura. Ara, el mateix Partit Popular li és un clar competidor en aquesta cursa per veure qui incentiva més la violència i l’odi racista, sempre a través de la mentida i de l’engany.



Alberto Fernández Díaz, candidat del partit que més menysprea la llengua i la cultura del país, s’ha servit d’un informe de Salut de l’Ajuntament de Barcelona per relacionar l’arribada d’immigració amb la reaparició de malalties que semblaven eradicades a Catalunya. No ha dit, per exemple, que qualsevol estadística lingüística feta a les presons catalanes a partir dels anys seixanta, quan va arribar la primer immigració a Catalunya, i fins i tot ara, donaria un resultat que no gosaria extrapolar ni airejar tan roïnament com ho han fet amb la sanitat o la delinqüència.

divendres, 13 de maig del 2011

Els socialistes volen estalviar-nos frustracions

Quan es parla dels beneficis que tindria Catalunya si assolís la independència, per més que analistes d’arreu del món ho considerin no solament viable sinó altament positiu per al país, sempre queda com una nebulosa de difícil apreciació i encara més si es tracta de quantificar-ho. Aquesta imprecisió afavoreix els nacionalistes espanyols a l’hora de defensar la seva posició unionista sense que es vegi massa que això va en detriment de la qualitat dels serveis als ciutadans, de les infraestructures imprescindibles per al desenvolupament del país, de la viabilitat del sistema de pensions, etc.



Si en lloc de parlar de la independència del país parlem només del dèficit fiscal o del concert econòmic, aleshores les xifres apareixen més diàfanes. I, malgrat tot, els unionistes prefereixen sostenir el dèficit fiscal calculat en uns 3.000 euros per persona i any, per més que pesi com una llosa sobre el nostre estat del benestar i la nostra capacitat per a sortir de la crisi. Per a socialistes i populars el patriotisme espanyol i el fet de romandre sota la bandera rojigualda és molt més important que la qualitat dels serveis sanitaris, l’educació, les pensions o la reactivació econòmica; ells paguen amb molt de gust aquests 3.000 euros anuals de més per a poder continuar gaudint d’un DNI espanyol. Però és que podem anar més enllà, i ens trobem amb uns socialistes que voten en contra de què l’Estat pagui el que deu a Catalunya (el PP hi ha votat a favor única i exclusivament perquè ja li va bé desgastar el Govern). Ara, ja es pot dir que el seu sentiment nacionalista es passa de la ratlla; deuen considerar que si a Espanya li va millor que governi el PSOE i al PSOE li anava bé continuar comptant amb el vot submís dels socialistes catalans, aquest, per deure patriòtic han de posicionar-se a favor dels qui estan forçant més retallades del compte, que consideren insuficients les del Govern d’Artur Mas, i que han d’impedir que Catalunya sobresurti de la resta de comunitats autònomes.




I el mateix passarà amb el tema del pacte fiscal que l’Artur Mas vol presentar a Madrid. Els socialistes catalans ja han advertit que no comptin amb ells, perquè ells seran a l’altre bàndol pressionant perquè Catalunya rebi menys diners i perquè en conseqüència hagi de reduir més serveis i limitar les inversions en infraestructures i en el foment de l’economia. Ho reconeixia un dirigent socialista en afirmar que “no volem contribuir a frustracions col·lectives” . Unes frustracions que estan convençuts que crearien gràcies al seu suport al Govern espanyol. I ben mirat tenen la seva part de raó: si a l’hora de discutir el que pertoca als catalans, ells han de ser, per exigències del guió i de la seva militància, al bàndol oposat, el dels espanyols, és lògic que no vulguin participar en iniciatives unitàries en defensa dels interessos de Catalunya, que no són els seus.

dijous, 12 de maig del 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

(Reprodueixo l’editorial de la mateixa entitat valenciana)

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (
www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Col·labora amb Acció Cultural,

http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1

dimecres, 11 de maig del 2011

Nadal? I qui és aquest senyor?

No sé si hi havia algú que es pensés que els diputats del PSC-PSOE podien votar altra cosa que fidelitat i obediència absoluta als seus superiors. S’havia de ser força il·lús per pensar-s’ho. El que defineix els diputats del partit socialista elegits per les circumscripcions catalanes no és altra cosa que la seva pertinença a un partit nacionalista espanyol com és el PSOE. Que siguin catalans, per ells, és una circumstancialitat irrellevant.

És una qüestió de perspectiva. El que està en joc, més enllà del debat de fons que seria el del dèficit fiscal i el de la independència, és la solvència de la Generalitat per a poder portar a terme les seves polítiques socials; o, si ho voleu, per a no haver de retallar-les més. Però per als socialistes espanyols el que de veritat importa és carregar els neulers sobre les autonomies, reservant-se per a ells, per al poder central, l’incompliment dels compromisos de reducció del dèficit. De la mateixa manera que per a protegir la banca i els especuladors que ens van abocar a la crisi van fer pagar els plats trencats als pensionistes i als funcionaris, ara es tracta d’ofegar econòmicament les autonomies com una fórmula més per a recentralitzar l’Estat. Si això implica un empitjoraments de les polítiques de protecció social, o dels serveis bàsics com la salut o l’educació, a ells els importa un rave; de fet, són els socialistes els qui han impugnat la convocatòria de més de mil places de professors de secundària perquè consideren que les retallades han de ser molt més dràstiques que les que proposa el Govern d’Artur Mas. I és que una de les poques possibilitats que tenen d’evitar la pèrdua del poder de l’Estat és esperar una repuntada de l’economia abans de les eleccions generals. I al servei d’això han disposat la seva maquinària, de la qual els diputats del PSC-PSOE no en són sinó uns simples peons més.

Ens podem imaginar els comentaris que es devien fer a la direcció del PSOE quan Joaquim Nadal va gosar afirmar que els socialistes catalans farien costat al Govern de la Generalitat. Algú s’ho devia prendre com una broma; per als qui tenen menys sentit de l’humor, podia semblar una broma de mal gust; i altres podien fer-se la pregunta: “I qui és aquest senyor?”, “Què hi té a veure ell amb els nostres diputats”. La capacitat d’incidència del senyor Nadal respecte als diputats del PSC-PSOE és absolutament nul·la. Algú, més sarcàstic, podia afegir-hi, referint-se a Nadal, “Zapatero, a tus zapatos”.

dimarts, 10 de maig del 2011

Com m’agradaria viure nord enllà...

Com m’agradaria viure nord enllà on diuen que la gent, manllevant paraules del poeta, és neta i noble, culte, rica, lliure, desvetllada i feliç! Sobretot perquè diuen que la gent és lliure, que la seva netedat i noblesa passa per respectar la llibertat per damunt de tot. Ben poc a veure amb el que tenim aquí, molt més proper a les repúbliques bananeres més tronades, on tot és possible sempre que no surtis del seu discurs oficial, on no hi ha un bri de raó per agafar-se ni la paraula donada, tant si és verbal com escrita en forma de llei, hi té cap mena de valor.

Els escocesos van fent la seva via. Fins ara havien donat la confiança per a governar en minoria a l’SNP d’Àlex Salmond. I s’han guanyat la confiança no només per a revalidar els resultats sinó per a obtenir una majoria absoluta que li permetrà tenir via lliure per a convocar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Els independentistes escocesos saben que potser encara no tenen la majoria de la població del costat de l’independentisme, però també saben que compten amb el suficient suport popular com per a preparar la consulta sense més través que les que s’imposin els propis escocesos. Allà disposen d’un poder judicial demòcrata, de manera que a ningú se li acut dir que la voluntat majoritària del poble pugui ser il·legal; el poble mai és il·legal. No serà un camí fàcil. El primer ministre britànic, el conservador David Cameron, com a britànic unionista però sobretot demòcrata, ja ha dit que ell farà campanya perquè els escocesos escullin lliurement romandre al si de la Gran Bretanya; només alguns grups feixistoides d’extrema dreta poden posar el crit al cel i apel·lar a la força per tal d’impedir que els ciutadans d’Escòcia expressin lliurement la seva voluntat i la portin a terme.

Res a veure amb el que tenim aquí, on els grups que neguen la llibertat dels pobles i el poder de l’expressió democràtica són majoria a Madrid. La consigna del franquisme, allò de Una, Grande i Libre, es manté ben viva en la consciència dels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE; segurament són incapaços de fer d’Espanya un país Grande i Libre, ja que els dicten des d’Europa i des dels Estats Units les polítiques a seguir, però estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-la Unida. Encara que sigui d’una manera innoble, bruta, i per suposat en contra dels principis democràtics.

dilluns, 9 de maig del 2011

Temps de disbauxes, encara

Ens han arribat a fer creure que s’han acabat els temps de les disbauxes. Ara toca estrènyer el cinturó i començar a fer llista de tot allò a què podem i hem de renunciar. I a sobre ho hem de fer amb el remordiment de què la responsabilitat és nostra per haver volgut viure per sobre de les nostres possibilitats. Però, de fet, tot plegat és una comèdia perquè les disbauxes, allà on convé o allà on fa mandra de posar-s’hi, continuen. Si el Govern necessita presentar uns números que facin patxoca, el més fàcil, el més senzill i el més ràpid és buscar una partida de bon gruix que es pugui retallar de forma vistosa. Altrament, seria molt carregós haver d’anar buscant petites disbauxes perfectament prescindibles.

Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.

Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.

diumenge, 8 de maig del 2011

Què canviarà el 22 de maig?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


No sóc pas partidari de parlar de dates històriques ni de veure en determinats fets puntuals moments de gran transcendència. Com en totes les eleccions, en aquest 22 de maig hi ha la possibilitat de consolidar algunes posicions o de provocar alternances, sense que això impliqui canvis substancials. I en tot cas, la incidència del resultat serà absolutament diferent a Catalunya o al País Basc que a la resta de l’Estat.

En l’àmbit espanyol, tot apunta que la pèssima gestió dels socialistes els passarà factura i perdran bona part dels feus que fins ara encara mantenien, tant en Ajuntaments importants com en comunitats autònomes. El Partit Popular ni tan sols es ressentirà dels múltiples casos de corrupció en què es troba involucrat.

Més interessant serà veure al País Basc, si els partits nacionalistes espanyols PP-PSOE no troben alguna altra estratagema antidemocràtica per a impedir la presentació de l’esquerra abertzale, quin suport obté la coalició Bildu. Precisament, el fet d’haver estat víctima d’un barroer intent de deixar-los fora de la cursa electoral per part dels qui de veritat enyoren la violència etarra, pot representar un revulsiu que els doni una força significativa. Suficient com per a posar en evidència la il·legitimitat del Govern basc sorgit de la darrera tupinada electoral.

Mals presagis per al País Valencià i per a les Illes, on es consolidarà l’opció que fa de l’odi a la llengua, a la cultura i a la identitat catalana la seva principal raó de ser. A les Illes, per exemple, quan governen els socialistes es fan tímids avenços però sense acabar de consolidar res; de manera que en pocs dies el Partit Popular podrà desmuntar tot el que s’hagi pogut fer durant aquests anys en favor de la llengua catalana. I emprendrà tot seguit una croada sense embuts que definitivament pot tenir l’èxit que ja ha tingut al País Valencià.

A Catalunya, en canvi, tot sembla indicar que CiU prendrà als socialistes una part de l’hegemonia que ostentaven en el món municipal. Potser menys de la que es podia pensar uns mesos enrere quan hom imaginava que els resultats electorals del Parlament es traslladarien literalment als ajuntaments. L’exagerada política de retallades socials que ha emprès el Govern d’Artur Mas perjudicarà, sens dubte, les expectatives dels alcaldables convergents. I a Barcelona Xavier Trias es podria trobar amb la necessitat d’haver de pactat amb els populars, de manera que s’hauria perdut bona part de l’interès que podia tenir un relleu a l’alcaldia del Cap i Casal.

No gaire millors són les expectatives pel que fa a Esquerra. Sembla que Portabella, amagant les sigles d’ERC i en coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta, pot arribar a mantenir el mateix resultat que tenia fins ara. És evident que la suma de les tres forces polítiques en el millor dels casos representa una recuperació del terreny perdut quan pels errors d’Esquerra van aparèixer Reagrupament d’una banda i Joan Laporta per l’altra. La por a què acabi donant suport a l'alcalde Hereu pot passar-li factura i no arribar ni a igualar els resultats anteriors.

Les possibilitats que SI o la CUP puguin entrar a l’Ajuntament de Barcelona són molt remotes, de manera que probablement l’única opció independentista que hi serà representada serà la d’Esquerra; i encara amb una mínima representació de cada un dels tres partits col·ligats, cosa que pot generar tensions a curt o mitjà termini, a no ser que definitivament els grups petits acabin integrant-se al partit republicà. I està per veure, arreu de Catalunya i sobretot en municipis petits i mitjans, com haurà afectat a Solidaritat per la Independència la marxa de Joan Laporta.

En tot cas, globalment, les perspectives generals per al país no són bones. Els guanys que es puguin obtenir per una banda es poden perdre en escreix per l’altra. Però, com deia al principi, en cap sentit aquestes eleccions no tindran un resultat transcendental.

dissabte, 7 de maig del 2011

Denúncies contra malfactors

Ho deia l’altre dia parlant de jutges que apliquen criteris ideològics i de partit, rient-se de la llei i de la justícia. En la majoria dels casos, les víctimes d’aquestes actituds delictives ajupen el cap, i si, tractant-se de casos tan flagrants, aconsegueixen eludir o minimitzar la sanció ja es donen per satisfets. És el mateix que passa quan jutges prevaricadors imposen sancions polítiques o tancaments de diaris, sabent que després a Europa donaran la raó a les seves víctimes, o quan agents dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat agredeixen impunement la llengua i la cultura del país.

Un altre cas sortia aquests dies als mitjans de comunicació. Un ciutadà a qui un d’aquests individus uniformats li nega el dret, reconegut per la legislació, d’expressar-se en la seva llengua; i quan aquest reitera que té la llei a favor seu, en un clar abús d’autoritat, li imposa una multa per desacatament. És absolutament impensable que en un país democràtic un transgressor de la llei, només perquè porta pistola i uniforme, pugui permetre’s d’amenaçar i multar els ciutadans que volen fer valdre els seus drets. A part que caldria encausar aquest delinqüent uniformat, el mínim que es podria esperar dels seus superiors, per gota que respectin el sentit de la tasca policial com a garant dels drets dels ciutadans, seria apartar-lo immediatament del cos. Perquè d’altra manera, no és que aquest individu denigri la professió sinó que els seus responsables assumeixen aquest paper denigrant. I aleshores, s'hi podria afegir la inculpació d'associació de malfactors. Encara que per motivacions diferents, és semblant al cas dels mossos d’esquadra que admeten que van detenir un manifestant, no pas perquè tinguessin cap prova de la seva responsabilitat en uns fets presumptament delictius, sinó simplement perquè el tenien fitxat “com a independentista”.

En el millor dels casos, el ciutadà multat per voler fer valdre els seus drets no haurà de pagar-la, i l’altre detingut per tenir una determinada ideologia serà alliberat de tots els càrrecs. Però això no és suficient; això no és fer justícia. En aquests casos, són els qui han delinquit els qui s’han d’asseure a la banqueta dels acusats; i de cap de les maneres es pot permetre que individus de tan baixa estopa portin uniforme i vagin armats pel carrer. Són un perill i una amenaça pública. I una vegada més ens hem de demanar: on són les nostres institucions?

divendres, 6 de maig del 2011

Progressistes? Demòcrates, i gràcies!

Apurant fins al darrer moment, el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia a la coalició Bildu presentar-se a les eleccions municipals del 22 de maig. El PP i el PSOE, doncs, no s’hauran sortit amb la seva d’impedir que els demòcrates independentistes puguin concórrer a les eleccions. Les seves males arts han estat excessivament matusseres com perquè alguns magistrats no hagin volgut posat en joc la seva reputació professional dictant sentències exclusivament polítiques. No es tracta que hagin guanyat els magistrats progressistes, sinó simplement que aquesta vegada han guanyat els demòcrates.

És curiós com la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els més constitucionalistes, remarquem que la sentència del Tribunal Suprem va ser aprovada per nou magistrats conservadors, en contra de set de progressistes. I ara en el Constitucional ha passat el mateix; quan es discutia primer en la comissió del Constitucional, els magistrats no van arribar a cap acord perquè hi havia un empat a tres entre magistrats conservadors i magistrats progressistes. Això va obligar convocar el Plenari del Constitucional on tothom sabia que hi havia una majoria progressista. I així ha estat. Tot i que un magistrat del sector progressista ha actuat com a trànsfuga votant al costat dels conservadors, al final la sentència favorable a la concurrència de Bildu a les eleccions ha guanyat per sis a cinc. És per posar-se les mans al cap que tinguem una Justícia tan corrompuda que ja tothom dóna per suposat que els magistrat voten en funció de la seva adscripció política. Se suposa que en un tribunal honest els magistrats emetrien el seu vot en funció de les proves inculpatòries o exculpatòries, i sempre amb argumentacions jurídiques. En aquest cas, però, no hi ha proves de res, sinó simples argumentacions polítiques, judicis d’intencions i voluntat expressa de perjudicar una determinada ideologia.

PP i PSOE, doncs, hauran de buscar una altra manera d’impedir que els demòcrates bascos abertzales puguin exercir el seu vot. De fet, el PP ja n’insinua l’estratègia: es tractaria de buscar durant la campanya electoral qualsevol altre argument (no cal que sigui cap prova demostrable) per portar de nou el cas al Tribunal Suprem, on ells hi tenen majoria, per tal que aquest invalidés les llistes abans de les eleccions o abans de prendre possessió dels càrrecs. Amb els fets consumats, encara que de nou els abertzales presentessin recurs, com que ja no haurien pogut participar en les eleccions o prendre possessió dels càrrecs, seria irrellevant que el Constitucional els tornés a donar la raó.

dijous, 5 de maig del 2011

Què, qui, com, quan

Ja hi tornem a ser: la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit l’ILP per a la celebració d’un Referèndum vinculant d’autodeterminació. I quan dic que “ja hi tornem a ser” em refereixo tant als impulsors de la Iniciativa Legislativa Popular com als membres de la Mesa. És una història repetida, i en més d’una ocasió, no sempre amb els mateixos protagonistes, però sí amb els mateixos resultats.

Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració.

Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?

dimecres, 4 de maig del 2011

Professionals de la rebequeria

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla molt poc seriós aprofitar determinades adversitats, ja siguin climatològiques, de fenòmens naturals o d’incidents d’altre caire, per a erosionar el Govern. Ho van fer els partits de l’oposició quan en els Governs de Jordi Pujol es van produir alguns dels incendis més devastadors que ha patit el país, i els convergents s’hi van revenjar quan es va produir el fatal desenllaç de l’incendi d’Horta. I d’acord amb aquesta tònica, ara torna a ser ICV la que intenta treure profit partidista, en aquest cas dels accidents de trànsit.

Pel que fa a mesures de prevenció, i sobretot a pilota passada, sempre es pot dir que se’n podien haver pres més; i quan es produeix una situació excepcional, és inevitable que es produeixin alguns errors de coordinació o que es prenguin algunes decisions equivocades. Però d’aquí a buscar responsabilitats polítiques directes, de causa efecte, em sembla una exageració o, com deia, un aprofitament partidista de circumstàncies no sempre controlables. En el primer quadrimestre d’aquest any resulta que hi ha hagut a les carreteres catalanes una víctima mortal més que en el mateix període de l’any anterior; i des d’ICV ja s’insinua que això és degut al nou Govern. Una cosa és valorar com evoluciona una tendència i l’altra és treure conclusions d’una dada tan puntual i amb una diferència tan mínima. A part que, almenys en una part d’aquest període, encara no s’havien aplicat les noves mesures que va emprendre la Conselleria d’Interior i que en tot cas van quedar minimitzades per les imposicions del Govern espanyol en matèria de circulació.

Però bé, la política, diuen, és així. Quan s’és al Govern cal resar a la Moreneta com feia el Conseller eco-socialista perquè plogui, perquè no hi hagi incendis devastadors o perquè no hi hagi cap accident múltiple que en descontroli les estadístiques. I quan s’és a l’oposició, qualsevol excusa és bona per a carregar contra el Govern, encara que tothom sàpiga positivament que la seva responsabilitat en determinades circumstàncies és mínima. Sort n’hi ha que la ciutadania ja s’ho pren com una cançoneta més de la política entesa com a rebequeria interna dels professionals.

dimarts, 3 de maig del 2011

De la perversió a la putrefacció

Ahir mateix volia escriure sobre el nou escàndol de la sentència contra la coalició democràtica basca Bildu. Però vaig veure que hauria de repetir el que ja s’ha explicat altres vegades sobre l’estat de putrefacció de la Justícia espanyola, que no solament accepta que es facin lleis intencionadament contra determinades opcions polítiques, sinó que les aplica i les sanciona segons els interessos partidistes dels nacionalistes espanyols. Hauríem de repetir la mateixa història també repetida de sentències conscientment injustes, fins i tot sabent que posteriorment poden ser sancionades o revocades per la Justícia europea, però que es dicten amb la voluntat de fer un mal irreparable, com va passar amb el tancament dels diaris Egin i Egunkaria. Per això vaig preferit presentar un altre cas, aparentment més insignificant però que exemplifica igualment la corrupció existent en el sistema judicial espanyol.

De tota manera, reprenc el cas Bildu perquè em sembla xocant que CDC i el PSC es mostrin ara contrariats, fins al punt que l’alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, qualifica la sentència de “difícilment assumible”. Quan CDC i el PSC van votar la Llei de Partits eren perfectament conscients que era una llei feta expressament per combatre una determinada ideologia, i que no tenia res a veure amb la violència; el que passa que els devien prometre que la llei només l’aplicarien contra els abertzales bascos. Tota la sentència és un cúmul de judicis d’intencions sense cap prova real ni argument jurídic sostenible, ni tan sols amb la Llei de partits a la mà; però votant la llei sabien que donaven carta blanca als nacionalistes espanyols. Oriol Pujol, secretari general adjunt de CDC, deia que Bildu era el "gran èxit" de la gent democràtica que rebutja la violència a Euskadi i "margina els violents". Justa la fusta; aquest és l’objectiu del PP-PSOE: frustrar l’èxit dels demòcrates que rebutgen la violència a Euskadi, en un darrer intent de provocar ETA perquè torni a les armes. Per als nacionalistes espanyols es tracta de donar arguments als violents per tal que puguin dir que la renúncia a la violència no serveix per a participar en la vida institucional d’Euskadi, i incitar-los així al retorn a les armes que és un terreny on l’Estat se sent molt més còmode que a les urnes.

Tots els partits bascos, així com els catalans, s’han exclamat pel fet que la coalició estava liderada per EA, un partit de contrastada trajectòria democràtica que ha governat conjuntament amb els socialistes bascos i que ha condemnat sempre la violència. Els qui van votar la llei de partits van obrir l’aixeta a tota mena d’arbitrarietats i tupinades com la que va possibilitar que Patxi López arribés al Govern basc; i si no s’hi posa fre, la bogeria antidemocràtica del PP-PSOE a través dels seus peons a la Justícia poden donar encara més sorpreses, en la mesura que el mateix judici d’intencions que es va fer amb SORTU i ara amb BILDU, poden barrar el pas a altres formacions democràtiques pel sol fet de tenir la independència com a objectiu polític.

dilluns, 2 de maig del 2011

Perversió sense límits

Hi ha notícies tan insòlites pel fet en sí com pel fet que després no tinguin les conseqüències que seria lògic esperar-ne. Els catalans, mesells de mena, estem tan avesats a rebre garrotades que quan en rebem una de suau o si la podem esquivar pels pèls ja ens donem per satisfets, i fins i tot som capaços de donar les gràcies. Que un jutge ignori l’ordenament jurídic espanyol o, pitjor encara, que coneixent-lo el negligeixi deliberadament i de forma prevaricadora, no hauria de passar per alt ni als organisme interns de la judicatura ni a l’administració, ni a l’espanyola ni a la catalana.

Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l'administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”.

En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.

diumenge, 1 de maig del 2011

El risc de la marginalitat

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Ahir es va celebrar al palau de Congressos de Montjuic la Conferència Nacional per l’Estat propi. És difícil valorar la importància que podrà tenir un esdeveniment com aquest, però en qualsevol cas sempre quedarà si més no com un element més de difusió i de conscienciació en la cursa cap a la independència. Hom pot imaginar que amb el matí d’un dissabte es poden fer uns quants discursos, encoratjar la població o esperonar els polítics, i sobretot projectar el projecte independentista arreu del país. Però, poca cosa més.

L’important, doncs, probablement no serà tant el discurs que s’hagi pogut escoltar dins del Palau de Congressos, com ja ho ha estat la mateixa convocatòria i el ressò que pugui tenir després de cara enfora. És el fet que personalitats de diversos àmbits, de reconegut prestigi, i que fa uns pocs anys no s’hi haurien mullat, ara hi hagin volgut donar suport obertament.

És possible que algú s’exclami pel fet que ell ja porta anys treballant en el camp de l’independentisme i no havia aconseguit ni aquesta mena d’adhesions ni el ressò mediàtic que avui té l’opció independentista. És el que deia dies enrere sobre la centralitat que ha anat ocupant el sobiranisme, sortint del cercle viciós de la marginalitat; l’opció era poc creïble precisament perquè era excessivament testimonial, alhora que no passava de ser testimonial perquè els qui hi donàvem suport (per exemple en l’època del PSAN) no ens movíem d’aquell clos marginal, sense massa incidència real ni en la política ni en la societat.

I de ben segur, i així ho espero, viurem encara moments en què persones i col·lectius, empreses o institucions, que fins fa poc s’hi havien mostrat hostils o com a mínim gens proclius ara poden, no només acostar-se i acceptar la via independentista, sinó tenir la pretensió de liderar-la. Serà aleshores quan haurem emprès el camí definitiu cap a la independència.

Vull dir amb això que cal anar amb compte amb el risc de retornar a la marginalitat, de pretendre exclusions i d’exigir pedigrí independentista. Ja entenc que, a nivell personal, pot doldre que després d’haver passat tant de temps lluitant a contracorrent a favor d’un ideal que per a la majoria era considerat una utopia impossible, ara, quan la utopia s’ha transformat en una perspectiva més que versemblant, apareguin com a arribistes els qui fins ara no hi havien mostrat cap interès. Pot doldre i semblar injust, però benvinguts siguin a la causa.

És més, sense ells, la Conferència Nacional per l’Estat propi pot quedar reduïda a un foc d’encenalls. És fantàstic que es reuneixin 1.500, 2.000 o 5.000 patriotes per a fer proclames enceses en favor de la independència. Però algú ha de bastir per a aquest nou Estat una estructura financera pròpia, unes relacions i complicitats internacionals tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic i, per què no, en el de defensa. La construcció d’un Estat es pot impulsar des de la marginalitat o des d’una minoria qualificada, però només es pot portar a la pràctica si es disposa de les estructures de poder que donen la centralitat política i social. I ara ens hi estem acostant.