Ja hi tornem a ser: la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit l’ILP per a la celebració d’un Referèndum vinculant d’autodeterminació. I quan dic que “ja hi tornem a ser” em refereixo tant als impulsors de la Iniciativa Legislativa Popular com als membres de la Mesa. És una història repetida, i en més d’una ocasió, no sempre amb els mateixos protagonistes, però sí amb els mateixos resultats.
Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració.
Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?
Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració.
Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada