Pàgines

dijous, 22 d’octubre del 2009

Tenim un problema: el 3%

Ho deia uns mesos enrere: el debat lingüístic a Catalunya està corromput, en part gràcies a la desinformació interessada i permanent dels mitjans de comunicació, perquè es presenten uns posicionaments previs que ben poc tenen a veure amb la realitat. Tenim un país amb una gran diversitat de llengües, encara que amb un predomini clar de les dues llengües oficials, el català i el castellà; la tendència continua essent la del creixement de la llengua castellana en detriment de la catalana; sobre el paper hi ha uns grups que defensen la salvaguarda del català, mentre que altres ho fan amb el castellà; però sovint els mitjans de comunicació s’entesten a tergiversar la realitat fent veure que el debat està entre els qui voldrien l’equiparació de les dues llengües amb un pretès bilingüisme, i els qui voldrien la preeminència del català.

Aplicant les polítiques d’Esquerra, amb un Govern qualificat de catalanista que confia la política lingüística al partit independentista, la tendència continua essent clarament desfavorable al català i ens aboca al desastre. Ho diuen les xifres oficials presentades per la mateixa Secretaria de Política Lingüística. Aplicant les polítiques dels grups més catalanistes, cada vegada més ens allunyem d’una situació teòrica de bilingüisme, en benefici del castellà, mentre que al País Valencià on s’apliquen les polítiques dels falsament presentats com a defensors del bilingüisme, ja han aconseguit convertir la llengua catalana en residual. Ara, l’avantprojecte de Llei del Cinema ens demostra una vegada més la perversió interessada del debat lingüístic. La pretensió dels impulsors de la Llei, el Departament de Cultura dirigit per ERC, és aconseguir una situació de teòrica paritat entre la llengua catalana i la castellana als cinemes, admetent però que ha de ser un procés gradual i amb diverses excepcions que permetran la supremacia del castellà. Els mateixos impulsors de la Llei ja preveuen que, en el millor dels casos, suposant que la llei es complís i que les distribuïdores l’assumissin decididament, podríem passar d’aquí a uns anys de l’actual 3% de cinema en català a un 20 o un 25%. Naturalment, els qui perversament es presenten com a defensors del bilingüisme ja s’han escandalitzat per aquesta llei que consideren una imposició. No s’escandalitzen pel fet que als ciutadans de Catalunya no se’ls reconegui el dret a escollir en quina llengua volen veure el cinema, de la mateixa manera que consideren normal la proporció d’un 3%, un 2’7% per ser més exactes, de català a les pantalles.

Però és igual. Els mitjans de comunicació, fins i tot molts dels que en principi podrien compartir les tesis de defensa del català, continuaran presentant el debat com si els dos bàndols oposats fossin els qui defensen el bilingüisme i la llibertat de les dues llengües, enfront dels qui defensen la imposició del català. En realitat, el Govern actual, igual com feia l’anterior, intenta promoure mesures que evitin (de moment sense sortir-se’n) la davallada del català i fer menys escandalosa la desproporció entre les dues llengües en favor del castellà; però som molt lluny encara d’assolir una situació de bilingüisme real. Per la seva banda, simulant una defensa del bilingüisme, els qui aspiren a l’eliminació definitiva de la llengua catalana s’oposen a qualsevol mesura que pretengui corregir la situació actual, com aquesta Llei del Cinema; per ells, el 3% de català és una xifra acceptable, és el seu concepte de bilingüisme.