Pàgines

diumenge, 19 d’agost del 2007

Ajuda humanitària al Perú

Quan es produeix una situació d'emergència, com la que s'ha viscut aquests dies al Perú, els governs del primer món acostumen a sortir amb gestos de suport. Però acostumen a ser més gestos que accions reals. Moltes imatges, això sí, de cara a la galeria comptant amb la complicitat d'uns mitjans de comunicació que acostumen a presentar-ho sense explicar l'abast real de l'acció. Ens presenten la imatge d'un avió a punt de sortir, les declaracions de responsables de cooperació i unes xifres que ben analitzades no arriben ni a la xocolata del lloro.
La Generalitat de Catalunya anuncia que hi farà una aportació de 350.000 euros. Algú dirà que val més això que res, i és cert. I encara algú altre pot dir que menys han donat altres països, que també és cert. Però aquesta quantitat no justifica, la veritat, fer rodes de premsa publicitàries com si algú es vulgués penjar una medalla. Perquè, a més, aquesta quantitat de diners no arribaran de cop, sinó que una primera part s'enviarà per a atendre necessitats immediates, i una segona part per a tasques de reconstrucció.

Les imatges que ens mostraven els mitjans de comunicació, de poblacions devastades, donen una idea de la magnitud de la tragèdia, més enllà de les víctimes mortals. Parlar de reconstrucció amb la quantitat de diners equivalent a la compra d'un piset em sembla una mica ridícul. Alguna cosa no funciona amb el concepte de cooperació internacional. Perviu encara la mentalitat conservadora de donar caritat als pobres, entenent que es tracta de donar xavalla i tocar la campaneta (roda de premsa) perquè tothom sàpiga de la generositat del donant.

Sempre ens queda el consol de pensar que menys han donat altres. L'agència de cooperació dels Estats Units, la USAID, s'hi ha lluït tambe amb una ajuda de 100.000 dòlars! Però està clar, això no és cap consol.