Pàgines

dimarts, 31 de gener del 2012

El fracàs de la missió observadora de la Lliga àrab

Finalment, la Lliga àrab ha optat per retirar de Síria la missió d’observadors que des de feia unes setmanes voltava per aquell país massacrat per la dictadura de Bachar el Assad. I els mitjans de comunicació se n’han fet ressò qualificant de fracàs la missió. No ho acabo d’entendre: o hi ha un problema de nomenclatura, potser no es tractava de cap missió d’observadors, o la missió hauria complert perfectament el seu objectiu.

Si de veritat es tractava, com es deia al principi, d’una missió d’observadors per a veure si el règim sirià estava cometent crims contra el seu poble o si, com es justifica el règim, es tracta de grups d’avalotadors que pertorben la pau del país, la missió ha complert el seu objectiu. El que passa és que aquest era un objectiu innecessari perquè tothom sabia, sense cap mena de dubte, que es tractava d’un règim criminal i terrorista. I el que passa és que la Lliga àrab, que ara admet el seu fracàs, no tenia aquest objectiu sinó que la seva intenció era enviar-hi una delegació que acabés minimitzant el problema sirià i, al capdavall, donar una coartada al dictador. Potser no comptaven amb què aquesta mena d’individus, acostumats a actuar sempre amb total impunitat perquè tenen corromput tot el sistema judicial, no han fet ni el gest de dissimular la seva repressió davant dels observadors de la Lliga àrab. I els han posat en un compromís, perquè ells hi anaven predisposats a justificar el que calgués, a fer els ulls grossos per tal de donar arguments a la Lliga àrab per a continuar recolzant el règim de Bachar el Assad, tampoc tan diferent de molts altres països de la mateixa Lliga àrab; i ara es troben que no poden agafar-se per enlloc i han d’admetre que la repressió és intolerable.

Per això, ara han fet veure que la missió tenia l’objectiu de negociar una aturada de la violència; quan per a fer això no calia recórrer el país, i n’hi havia prou amb reunir-se amb el govern. Però, dient que la missió ha fracassat es treuen les puces de sobre, amaguen les seves veritables intencions i deixen sol el règim sirià que ells volien ajudar. Però la missió d’observadors ha estat tot un èxit perquè ha posat al descobert, amb els seus amics com a testimonis, el caràcter terrorista del règim. A partir d’aquí, caldria esperar que els qui hi col•laborin, ja siguin empreses o administracions, rebin el mateix tracte que qualsevol altre col•laborador del terrorisme.

dilluns, 30 de gener del 2012

Costa de creure, senyor Ramoneda

Ho deia l’altre dia el senyor Antoni Serra i Ramoneda, expresident de Caixa de Catalunya, al Centre d’Estudis Jordi Pujol, tot parlant del futur de les caixes d’estalvi: “em costa molt de veure el futur de les caixes perquè només en quedarà una al final d’aquest procés”; i tot seguit recordava que “el 2006 teníem 45 caixes d'estalvi a l'Estat amb una solvència fora de dubtes i tres anys després s'han d'engegar fusions perquè sembla que són massa”. I concloïa: “Jo, això, no ho acabo de veure perquè a Alemanya hi ha 431 caixes”.

Si al senyor Serra Ramoneda que ha ocupat un càrrec de primera fila en el món de les Caixes d’Estalvi li costa de veure tot plegat, no és d’estranyar que als qui ens ho mirem de lluny ens costi de veure i de creure. És molt optimista quan diu que encara ens en quedarà una de Caixa; teòricament, la més vigorosa i amb més potencial. De la mateixa manera que l’objectiu del Govern espanyol era la liquidació del sistema de caixes, al marge de la seva solvència i prescindint del cost que això pugui tenir per a les arques públiques, el procés no es donarà per conclòs fins que no s’hagin carregat també La Caixa; ja sigui fent-la naufragar, ja sigui emportant-se-la cap a Madrid. L’operació trampa de Bankia ja és en marxa, i només caldrà, com es va fer amb els directius de les altres caixes, convèncer els directius de La Caixa que el millor que poden fer és posar-se a les seves mans; per la nòmina astronòmica dels directius no quedarà. I és que el senyor Serra Ramoneda sembla que faci veure que no entén el que ha passat amb les caixes que, segons ell, tenien una solvència fora de dubtes, i que ara el Banc d’Espanya ha ridiculitzant comprant-les per un euro. Com també fa veure que no entén que s’argumentés que hi havia un excés de caixes quan a Alemanya n’hi ha 431.

Doncs, miri, senyor Serra i Ramoneda. Jo sí que ho entenc. El que passa és que jo no acabo de veure ni de creure que els directius d’aquestes caixes, de les liquidades i de la que queda pendent de liquidar, no fossin conscients de cap on anaven els trets. Com no acabo de veure ni de creure que els nostres Governs, el tripartit i el convergent, no siguin conscients de la situació que es miren amb total impotència i una irresponsable passivitat.

diumenge, 29 de gener del 2012

Marejar la perdiu per no moure’ns de lloc

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Fa quatre dies, com aquell qui diu, quan el Govern català havia d’admetre que tenia dificultats per arribar a final d’any i pagar les nòmines dels funcionaris, el tema del tancament de caixes o de la insubmissió fiscal estava a l’ordre del dia. Fins i tot membres del Govern apuntaven aquesta possibilitat de no pagar a Madrid mentre el Govern espanyol no complís amb els seus compromisos i obligacions envers Catalunya.

D’aleshores ençà, un cop la Generalitat es va espavilar per aconseguir un crèdit per complir amb els compromisos més immediats, ja no se n’ha parlat més. Tornem a estar en aquella situació en què s’ha d’anar a pidolar a Madrid, que se’ns ajornin alguns pagaments, que se’ns facilitin nous crèdits a través de l’ICO, i qui dies passa anys empeny. Però el Govern espanyol és conscient de la seva força i la utilitza per a subjugar les autonomies amb problemes, especialment si no són governades pel PP.

Tant li fa el que deia el Partit Popular quan era l’oposició; un cop al Govern segueix la mateixa estratègia d’asfixiar econòmicament Catalunya negant-se a complir fins i tot amb el que estableix l’Estatut. I a partir d’aquí, pot jugar a negociar el pagament del que es deu amb noves contrapartides. És el que té no disposar d’un règim de Concert Econòmic; no només s’ha d’anar negociant periòdicament els mecanismes de finançament, sinó que un cop aprovats i convertits en llei s’ha de tornar a negociar, any rere any, la seva aplicació efectiva. I en tota negociació és el més feble el qui ha de pagar penyora.

El Conseller Mas Collell advertia que, amb les mesures econòmiques que preparava el Govern de Rajoy, Catalunya hi sortia perdent; segons ell, 's'amplia aquest marge de diners que no tornen', i admet que la situació 'es pot convertir en asfixiant'. I malgrat tot, els diputats de CiU a Madrid hi van votar a favor. I ara mateix, s’ha de continuar negociant, sense cap garantia d’èxit perquè el PP pagui el que es deu a Catalunya. El mateix Duran i Lleida admetia que, tot i tenir confiança en què algun dia es faria efectiu el pagament dels 759 milions, quan “estigui en disposició de fer-ho” sense saber quan. Però, ni un pas més.

És en aquest context que apareix la iniciativa de dos petits empresaris que diuen prou al maltractament que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol, i proposen no pagar més impostos a l’Estat. És la seva insubmissió fiscal, de moment, en solitari. Aquesta mena d’iniciatives tenen el risc de quedar en una heroïcitat personal, amb un risc considerable, i que s’esvaeixin al cap de poc; encara que també hi cap la possibilitat que encengui una metxa amb repercussions més rellevants.

El Govern diu que entén la campanya “Diem prou” però que, evidentment, no la secunda. Ja s’entén que un Govern no pot ni ha d’anar a remolc de qualsevol iniciativa particular que sorgeixi, per més ben intencionada que sigui. El que passa és que no s’acaba de veure en aquest Govern cap acció decidida per a resoldre l’escàndol del dèficit fiscal, el maltractament que rep Catalunya, els incompliments constants... El problema no és, doncs, que el Govern no vulgui recolzar aquesta o altres iniciatives sinó que no el trobem enlloc més que als despatxos de Madrid, seguint amb la vella i submisa actitud de pidolar i renegociar el que per dret ens pertany.

Que lluny que queda Escòcia!

dissabte, 28 de gener del 2012

Més papistes que el Papa, amb el permís del Papa

És ben coneguda aquesta expressió de “ser més papista que el Papa”, que és aplicable en el camp de la religió, òbviament, però també en el de la política. Es tracta de qualificar aquelles persones o grups que no solament són fidels a unes idees i a uns líders, sinó que en fan la seva interpretació personal, la radicalitzen i la defensen a capa i espasa en nom de “l’autoritat competent”.

La classe dirigent és perfectament conscient de la situació i se n’aprofita. En nom de la religió s’han comès molts crims, i no cal remuntar-se a l’Edat Mitjana perquè encara avui se’n continuen cometent. Potser ara surten més en portada les accions violentes de grups islamistes, però no en tenen pas les mans netes grups radicals que han emprat el nom de Déu per a portar a terme la seva guerra particular, des dels anomenats “Guerrilleros de Cristo Rey” als ortodoxos jueus, passant per l’extrema dreta que se servia del lema “Diós, Patria y Justicia”. Però no és pas tan diferent, encara que en aquests casos no hi hagi violència física, de la brama que sovint podem trobar en fòrums digitals de tota mena on fonamentalistes d’un partit denigren la resta en uns termes apocalíptics. Sovint no tenen en compte que, mentre ells denigren fins a l’extrem l’adversari, els dirigents polítics del seu partit poden estar parlant, negociant o pactant amb els qui ells consideraven enemics execrables. Les seves afirmacions i improperis no serien compartides ni molt menys defensades públicament pels dirigents que ells diuen defensar; però aquests tampoc les contradiuen.

Als dirigents ja els va bé que hi hagi grups radicals que en nom de la seva ideologia es llancin a un fonamentalisme ferotge, que crea tensió i violència en alguns casos i en d’altres simplement crispació política i dificultat d’entesa. De sota mà poden alimentar aquests grups i aquestes veus crispades, però quan els convé se’n desentenen i es presenten ells com la veu serena i de la moderació. Però no els condemnen (excepte en alguns casos, molt tímidament) ni els desautoritzen. I és que n’hi ha de més papistes que el papa, però amb benedicció apostòlica.

divendres, 27 de gener del 2012

Contra Catalunya, tot s'hi val

El Partit Popular, el soci preferent de CiU, no té cap mena de mania a l’hora d’impulsar les seves polítiques basades en l’odi contra Catalunya, contra els catalans i contra la llengua catalana. No els tremola el pols a l’hora de mentir de la manera més descarada i barroera, a l’hora de tergiversar la realitat i de fer-se-la a la seva mida. Menteixen més que no parlen, i queden tan amples.

Ahir era el Ministre de Justícia, el Ruiz Gallardón, qui les deixava anar. Per tal de justificar que la llengua castellana s’ha d’imposar sobre les altres, que els ciutadans de parla no castellana no tenen els mateixos drets que ells, i sobretot per tal de deixar clar que no tolerarà l’ús del català en determinades instàncies judicials, és capaç de dir el que calgui. D’entrada, com a excusa per a no permetre que els ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia puguin expressar-se en la seva, argumentava que seria massa car; es veu que l’exercici dels drets de les persones depèn del preu. Tot seguit, segurament convençut ell mateix que amb aquest estúpid argument no anava enlloc, afirmava que “els ciutadans tenen el privilegi de tenir una llengua comuna que és oficial a tot l’Estat”. Els ciutadans no tenim una llengua comuna, els ciutadans tenim una llengua, cadascú la seva. Altra cosa és que la Constitució ens imposi que el castellà és oficial, i obligatòria en diverses circumstàncies; de manera que el que és comuna és aquesta imposició del castellà tant per als qui la tenen com a llengua pròpia com per als qui no. Un argument, d’altra banda, que ells mateixos rebutjarien de ple si algú el plantegés a Catalunya amb el “català” com a llengua comuna.

Però allà on el Ministre popular pixa més fora de test és quan diu que són “les Comunitats Autònomes les que tenen l’obligació de promoure el desenvolupament d’aquestes llengües”. Si ell fos una passavolant de taverna, podríem pensar que, pobret, no sap què diu la Constitució. Però no deu ser el cas. Ell sap perfectament el que diu el text constitucional, encara que no tingui cap intenció de complir-lo en aquells aspectes que no li convé. El preàmbul de la Constitució justifica la Carta Magna espanyola també per a “Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones”. I en l’article 3.3 diu “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Individus com el Gallardón poden retreure la Constitució quan els convé, però també poden obviar-la quan es tracta d’atacar Catalunya.

dijous, 26 de gener del 2012

Amb ungles i dents contra Catalunya

Costa d’entendre que algú es pugui vanagloriar d’haver-se dedicat amb ungles i dents a evitar que es beneficiï el propi país. Només s’entén perquè l’interlocutor, a qui va adreçat el missatge, no eren els seus ni li importava massa el que diguessin els seus. Però això no és només un estirabot exclusiu de la senyora Chacon, sinó que també és norma en els populars. Els dos partits polítics espanyols estan molt més obsessionats en perjudicar Catalunya que en beneficiar-se ells mateixos.

Per a l’ex ministra Chacon això d’haver nascut a Catalunya és un accident del qual se n’avergonyeix, i que en cap cas vol que la condicioni en absolut en la seva mentalitat espanyola, i per tant anticatalana. Ella, com a membre del Govern socialista, reclamava que la Generalitat retallés el doble del que ho havia fet; està clar que no precisava si s’havia de retallar més en ensenyament o en sanitat, però per força havien de ser altre cop aquests Departaments els afectats perquè són els que tenen un percentatge més significatiu en el pressupost global de la Generalitat. És la mateixa lluita dels socialistes per evitar que l’aeroport del Prat estigui al servei de Catalunya, i no de l’aeroport de Barajas, interès compartit pel Partit Popular de Catalunya. Quan són a fora de Catalunya poden explicar les coses pel seu nom, i vanagloriar-se d’haver posat prou obstacles per al creixement i desenvolupament de l’economia del país; però quan són aquí han d’intentar bastir-ho, d’una banda falsejant les xifres perquè no es vegi tant la seva agressió, i de l’altra simulant que els mou un esperit solidari que no tindrien els qui defensen els interessos de Catalunya.

En el cas de la Chacon, però, en aquests moments té un altre component de rivalitat interna. La victòria dels candidats a dirigir els socialistes espanyols depèn en bona mesura de la capacitat que tinguin de desmarcar-se de qualsevol vel•leïtat regionalista. Rubalcaba i Chacon competeixen per una radicalitat del nacionalisme espanyol, i la Chacon surt amb el desavantatge de tenir l’estigma de “catalana” del qual ella s’ha de redimir.

dimecres, 25 de gener del 2012

Delinqüència preferent o de guant blanc

Déu me’n guard de culpabilitzar les víctimes de la darrera estafa bancària, amb el tema de les anomenades “preferents”.; qualsevol dia, qualsevol de nosaltres podem caure-hi de quatre grapes. Tota la legislació, i la interpretació que en fa l’administració de la Justícia, tendeix a afavorir i donar coartada a la gran delinqüència, la de guant blanc. No és només que les lleis estiguin fetes a la seva mida, sinó que són ells mateixos els qui dicten la forma com s’han de fer... altrament “els mercats” podrien perdre la confiança en l’administració corresponent.

En una ocasió en què se’m va oferir una inversió (petita, molt petita) que aparentment era molt atractiva, vaig anar a consultar un amic entès en la matèria. Encara no li havia acabat d’explicar la proposta d’inversió, ni li havia donat detalls de cap mena, ja em va tallar per dir-me: “Si em vols creure, deixa-ho córrer. Si fos certa la proposta que et fan, ja se la quedarien ells i no te la proposarien a tu”. I li vaig fer cas, naturalment. Puc imaginar, doncs, què pot haver passat en aquest cas de les "preferents". Les entitats d’estalvi estan jugant i especulant, permanentment, amb fons propis i d’aliens; els inverteixen i desinverteixen cercant la millor rendibilitat en cada cas. Imagino que els grans inversors tenen els mecanismes per a portar un control absolut sobre els seus diners, encara que els els gestioni un altre. En canvi, el petit inversor o, millor dit, el petit estalviador pot deixar els diners confiant que els entesos de l’entitat financera ja procuraran que tingui la major rendibilitat possible. ¿Algú s’imagina que quan l’entitat d’estalvi ha portat a terme una inversió que li ha resultat fallida entendrà que els diners perduts eren els propis o els de grans clients, i no els d’aquell incaut petit inversor que no tenia ni idea d’on eren els seus diners?

De la mateixa manera que al correu electrònic ens arriben a diari mil i una propostes fraudulentes (perfectament tolerades i no perseguides, està clar), i les esborrem sense ni acabar-les de llegir, també les entitats financeres poden parar-nos tota mena de paranys i de trampes. Això sí, en aquest cas, l’estafa s’empara en la lletra menuda, en la interessada i volguda desinformació per part de l’entitat, en la manca de coneixements de les possibles víctimes, i en la interpretació que se saben favorables als seus interessos en cas que algú pretengués recórrer a la Justícia. Algú es pot enrabiar amb l’entitat financera que l’acaba d’estafar, però tampoc li servirà de consol saber que totes, quan poden, fan si fa o no fa el mateix. No deixeu als llops que us guardin els xais!

dimarts, 24 de gener del 2012

Les contrapartides del PP al suport de CiU

A vegades costa d’entendre quina mena de contrapartides pacta CiU per a donar suport als diferents Governs espanyols. Després del discurs patriòtic de salvaguardar la governabilitat de l’Estat, els diputats de CiU, igual com han fet sempre els diputats del PSC, acaben donant suport al Govern espanyol, almenys per als temes més transcendents. Els diputats socialistes ho fan, votant fins i tot en contra del que el mateix PSC ha votat a Catalunya, per a mantenir la mamella de l’escó; una debilitat humana inacceptable, però comprensible. No queda tan clar, però, a canvi de què ho fan els diputats de CiU.

Normalment, la justificació que es dóna és que el Govern espanyol els ha promès determinades concessions, sempre menors, per a Catalunya. Són promeses que a cap dels diferents governs espanyols no els passa pel cap que hagin de complir; si no compleixen ni les lleis ni els acords parlamentaris, per quina raó haurien de complir les promeses verbals? Però també són promeses que els dirigents de CiU saben perfectament que no es compliran, i que només tenen l’objectiu de justificar el seu vot favorable davant de l’opinió pública. És possible també que el suport que CiU ha donat, per exemple, a les mesures econòmiques del PP tingui altres motivacions. Una ens la donava el mateix Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell quan afirmava que aquestes mesures incrementaven encara més l’espoli que pateix Catalunya. I, de fet, tots els números apunten a la mateixa direcció: l’increment d’impostos promès pel PP en campanya electoral (o almenys així s’havia d’interpretar quan assegurava que no els incrementaria) no repercutirà en absolut a les arques de la Generalitat.

L’altra resposta la podríem trobar amb l’anunci fet per la Ministra de Foment, Ana Pastor, sobre els aeroports. Les minses concessions que havia fet el Govern socialista perquè la Generalitat tingués alguna possibilitat d’intervenir en la gestió de l’aeroport del Prat, quedaran del tot anul•lades. Ana Pastor ja ha anunciat que això de les privatitzacions i de la lliure competència dels mercats, res de res; almenys, si això pot beneficiar mínimament a Catalunya. La seva decisió és clara: El Govern espanyol continuarà tenint el control absolut de l’aeroport de Barcelona a través d’AENA, i a més amb l’encàrrec que no competeixi amb el de Madrid (volent dir que en sigui subsidiari). ¿És aquesta la contrapartida que n’ha tret CiU de donar suport a les mesures econòmiques del PP que ja de per sí perjudiquen Catalunya? ¿O és que faran veure que no en sabien res?

dilluns, 23 de gener del 2012

L’ètica de la subordinació

Ni en temps de crisi sembla que no perdem l’hàbit de fer informes sobre qualsevol tema, per inversemblant o evident que sigui. Cada dos per tres, potser cada vegada que els mitjans de comunicació tenen un buit, se’ns explica el resultat d’un estudi o d’una enquesta, la majoria de les vegades sense cap mena d’interès aparent. Com si algú, de cop i volta, hagués tingut un rampell sense pensar si l’objecte d’estudi tenia cap mena d’interès, o si el resultat podia ser intuït a simple vista.

I és que en molts casos, es fan estudis i enquestes no pas per a descobrir res de nou, sinó per a constatar el que ja se sabia. Sobretot quan es tracta de fer alguna afirmació que pot semblar excessivament gruixuda o agosarada, l’elaboració d’un complet informe serveix per a poder disposar de més arguments per a defensar i creure el mateix que abans. I, és més, sovint aquests informes no arriben a ser llegits per gaire ningú, però la seva sola existència ja representa un aval inqüestionable. Tots hem fet servir en alguna ocasió els informes PISA per a plantejar temes de l’àmbit educatiu sense necessitat d’haver-nos-els llegit del tot; de fet, molt mitjans de comunicació ni tan sols no donen la referència exacta d’on es pot trobar l’informe que mencionen en les seves informacions. No és el cas de la notícia sobre l’informe elaborat per l’entitat Transparència Internacional amb el nom de Projecte ENIS-Espanya; el titular de la notícia era que Un estudi denuncia que els jutges espanyols subordinen la seva independència a interessos polítics per ascendir.

No cal ser gaire espavilat per adonar-se que la Justícia espanyola està corrompuda fins al moll de l’os. Una afirmació d’aquesta mena seria suficient com per a qüestionar la validesa de tot el sistema. Però l’estudi, sense gaire dades ni treball de camp per a corroborar res, després de fer aquesta afirmació sobre la subordinació ideològica dels jutges, per quedar bé, acaba dient que malgrat tot actuen amb ètica i sentit de la responsabilitat. Algú hauria de fer un estudi per saber com carai es fa això d’actuar amb ètica i responsabilitat tot subordinant la seva independència als interessos polítics.

diumenge, 22 de gener del 2012

L’estultícia dels desmemoriats

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja va passar quan va morir Antoni Samaranch; una cosa és que els franquistes li rendissin homenatge i l’altre que s’hi sumessin persones i grups de tarannà democràtic. El mateix ha passat, ara, amb la mort de Manuel Fraga, no només un destacat franquista, sinó un home implicat directament en accions terroristes, en crims i assassinats en nom de l’Estat franquista.


No sé quina mena de compromís poden sentir aquestes persones demòcrates per veure’s obligades a fer el paperet de condol, amagant la veritable personalitat de l’ex ministre de Franco, i elogiant encara el seu paper en la transició. Ja sabem que el sistema empara i protegeix, aquí i arreu del món, el terrorisme d’Estat; els jutges saben que no han de perseguir ni condemnar en funció dels crims comesos, sinó de l’interès a què serveixen aquests crims. I no sé si no podríem exigir als nostres polítics que condemnin amb la mateixa contundència els crims del franquisme que els d’altres organitzacions terroristes, que reclamin l’abolició de la llei que obliga a condemnar el terrorisme però que permet que no es condemni l’organització terrorista més sanguinària i més criminal del segle XX a l’Estat espanyol; però com a mínim sí que tinguin la decència de no fer-los reverència. Ni després de morts.

Algú s’estranyava que l’extrema dreta no hagi fet gaire actes d’homenatge al responsable dels fets de Vitòria i dels de Montejurra, per exemple, però és que l’únic mèrit de Fraga va ser trair la seva ideologia original, d’extrema dreta, quan va veure que no podria continuar vivint de l’erari públic si no es disfressava de demòcrata. I, en tot cas, bona part de l’extrema dreta que ell representava, sense gaire més ideologia que la de defensar els seus interessos, els de classe i els personals, ja va fer el mateix pas d’apuntar-se a l’Alianza Popular, justament perquè consideraven que era la millor manera de defensar-los. I encara avui és molt difícil que apareguin a l’Estat grups a la dreta del PP, perquè la majoria dels militants d’aquesta ideologia ja són a dins del partit de Fraga i de Rajoy.

També és possible que s’argumenti que tampoc cal donar-hi tanta importància. Al capdavall, un cop mort ja tant li fa el que es digui o es deixi de dir d’ell. Són paraules de compromís que es diuen per quedar bé, però que no tenen més transcendència. Potser, sí. Però em fa por que els qui no han tingut la valentia de dir les coses pel seu nom, ni de dir el que segurament pensen, tampoc la tindran a l’hora de defensar els interessos del país, a l’hora de denunciar els abusos i les injustícies que patim. Aquí, potser gosaran deixar anar algunes frases altisonants, però fàcilment s’arronsaran quan hagin de quedar bé amb els poder reals de l’Estat. I amb aquesta actitud difícilment podrem alliberar-nos-en.

Aquests dies no devem pas ser pocs els catalans demòcrates que hem sentit vergonya per l’actitud d’alguns dels nostres polítics.

dissabte, 21 de gener del 2012

Conspiració o estultícia

Ja sé que quan es parla de la situació econòmica general des d’una perspectiva alternativa, hom pot caure fàcilment en una mena de teoria de la conspiració que no és fàcil de creure. Es pot parlar dels grans poders econòmics, dels moviments especulatius, dels mercats, dels grans grups financers i inversors, etc. com si dirigissin des d’una cambra amagada els destins del planeta. I està clar, aquesta teoria no sembla massa plausible tenint en compte que aquests grans elements del sistema també tenen els seus interessos contraposats i els ressorts que els mouen tampoc tenen per què ser els mateixos.

L’explicació oficial és que els mercats tenen vida pròpia, sense que ningú els pugui controlar des de cap despatx ocult, està clar. L’economia té uns mecanismes propis que els Estats i les diferents autoritats econòmiques poden anar modelant o fent que tendeixin a anar cap a determinades direccions, però sense una decisió directa sobre el seu curs. La mateixa competència dels mercats és la que posa les coses al seu lloc, com un fat inevitable. Les autoritats, doncs, es limiten a afavorir determinades tendències o a crear les condicions perquè els mercats es desenvolupin lliurement. Fins i tot hi ha qui, molt didàcticament, intenta explicar-nos com es mouen aquestes mercats, com poden arribar a pressionar en determinats moments amb moviments que, si bé anomenem especulatius, no són atribuïbles a cap mà negra especuladora. S’arriba fins i tot a explicar-nos que, al capdavall, els especuladors som tots i cada un de nosaltres quan decidim posar uns petits estalvis en un fons de pensió, els invertim en lletres del tresor o els deixem a l’entitat financera en una llibreta a terminis. Per tant, segons la versió oficial, no hi ha responsabilitats globals; ni tan sols per als dirigents d’aquelles agències de qualificació que van falsejar les dades per a donar una alta qualificació al que després es destaparia com a actius escombraries; ni tan sols per als dirigents d’aquelles entitats financeres que continuen cobrant sous, primes i comissions desorbitades, després d’haver portat a la ruïna les seves entitats salvades amb els diners de tots els ciutadans. No. Oficialment, l’economia es mou inexorable sense responsabilitats personals per a ningú: hem caigut al pou de la crisi com per un atzar o mal fat inexplicable.

Reconec que mantenir la tesi de la conspiració dels grans poders econòmics no és fàcil. Almenys si algú s’ho imagina com una conxorxa ordida en un lúgubre soterrani. Avui, aquests grans poders, que tenen una representació precisa en unes persones molt concretes amb noms i cognoms, poden establir estratègies perfectament coordinades en benefici propi (i perjudici aliè) sense necessitat de posar-se barret d’Al Capone ni mocador blanc a la solapa com el Vito Corleone. Però, bé. Si pot semblar poc creïble la teoria de la conspiració, molt més increïble em sembla l’opció contrària de la qual n’hauríem de deduir una incapacitació i estultícia supina dels màxims responsables de l’economia, dels Estats, de les Institucions i dels grans grups econòmics, que ens enfonsen cada vegada més en una crisi sense fre i sense fi.

divendres, 20 de gener del 2012

Chacon – Rubalcaba, qui és més nacionalista?

Tot desastre electoral, a qualsevol formació política, li suposa una sotragada interna important. Hom entén que s’han comès errors, que hi ha línies estratègiques equivocades o dirigents cremats que cal renovar urgentment si no es vol convertir el desastre en hecatombe. Ho hem vist amb ERC i amb el PSC, però no sé si ho acabarem de veure amb els socialistes espanyols. La cursa per succeir Zapatero al capdavent del PSOE sembla talment un joc dels disbarats; com si ningú no hagués après res o el partit volgués acabar de cremar els dirigents d’una època passada.

Curiós, com a mínim, que tant la Carme Chacon com l’Alfredo Rubalcaba es presentin com a candidats renovadors i no s’estiguin de renegar del Govern del qual han format part. Tots dos han demostrat la seva incapacitat per a captar el suport de l’electorat, i tots dos són igualment responsables del desastre general dels socialistes espanyols. Però, és més, ara competeixen també per veure qui té més conviccions nacionalistes espanyoles, qui repudia amb més convicció el model federalista que, abans, com a mínim en l’àmbit teòric, defensaven. És possible que hagin fet el raonament simplista de dir que si el PP ha guanyat amb una proposta ideològica radicalment nacionalista espanyola, per a recuperar ells el vot perdut han d’acostar-se a aquests plantejaments centralitzadors. No se’ls deu haver ocorregut que la pèrdua de vots també deu tenir molt a veure amb la pèssima gestió econòmica, i sobretot en el fet que, posats a fer polítiques de dretes, la gent prefereix l’original que sovint sol ser millor.
 
Doncs, bé. Ja s’ho faran. El resultat de la pugna interna del PSOE no té cap més interès per a Catalunya: guanyi qui guanyi tindrem un PSOE més jacobí que mai, que mentre sigui a l’oposició podrà aparentar ser una mica d’esquerres. Però suposo que deuen esperar que d’aquí a un temps la gent oblidi les polítiques netament conservadores dels diferents governs anomenats socialistes. Vaja, que, posats a fer, millor que no ens hagin de retreure, per postres, que al capdavant d’aquest jacobinisme de dretes hi ha una catalana.

dijous, 19 de gener del 2012

A punt per a l’estocada final

NOTA. Just, quan ja tenia fet l'article, arriba el desmentiment per part de La Caixa de qualsevol intent de fusió. El desmentiment arriba quan ja fa dies no només que se'n parla sinó que es filtraven detalls de tot el procés. El que no es podrà negar és que la intenció hi era tota. I probablement els instigadors de l'estocada ho seguiran intentant. Per tant, mantinc l'article tal com l'havia redactat.

Tot el procés de fusions de caixes anava dirigit a eliminar el sistema català d’entitats d’estalvi arrelades al territori. Davant de la inoperativitat o inexistència d’un Govern català (tripartit, en deien) el Govern espanyol va poder tirar endavant el seu projecte d’eliminar-les. I se n’ha sortit sense cap problema, amb la complicitat dels seus dirigents a qui s’ha perdonat els gravíssims errors de gestió comesos amb escandaloses nòmines i primes. A Catalunya ens hem quedat amb un Banc de Sabadell i la Caixa. El següent objectiu del Govern espanyol.

Tenir un sistema financer propi, que no depengui de l’exterior, és fonamental per al desenvolupament del país, i molt més encara si volem aspirar a una certa sobirania nacional. D’això n’és perfectament conscient el Govern espanyol i atacaran de dret per liquidar-lo. Com deia l’altre dia, potser ens deixaran tranquils una temporada amb alguns temes més identitataris per centrar-se en aniquilar-nos econòmicament. No poden tolerar que encara quedin dues entitats financeres mínimament solvents a Catalunya. I ja apunten a una solució: la fusió entre La Caixa i Bankia. Tothom sap que Bankia està en una situació propera a la fallida, farcida d’actius tòxics, com ho estava Catalunya Caixa o Unnim. Però, en aquest cas, políticament, i amb el cost que sigui, els interessa mantenir-la perquè pot ser el torpede per a ensorrar La Caixa, o per a emportar-se-la cap a Madrid. La proposta de fusió és una quimera en què hi hauria un clar perdedor: La Caixa i, sobretot, Catalunya. L’entitat fusionada començaria a tenir dificultats de solvència, com no ha tingut fins ara La Caixa, i per tant necessitaria el suport (eufemisme per no dir “intervenció”) de les autoritats monetàries espanyoles. Per suposat que, com va passar amb les altres fusions, fins i tot els seus dirigents mentirien davant l’opinió pública i ho presentarien com una gran aliança per a consolidar-se i fer passes endavant (recordem el que ens deien quan es proposaven les primeres fusions de caixes). Simularien que es reparteixen el poder, i fins i tot en els seus inicis (perquè al cap de poc ja posarien les coses al seu lloc) farien veure que donen una certa preeminència a La Caixa, amb Isidre Fainé com a cap més visible, i fins i tot és possible que transigissin temporalment en deixar la seu central a Catalunya.

Però la trampa ja estaria parada. Alguns dirigents de La Caixa s’embutxacarien quantitats impublicables, pel servei prestat de liquidació de la principal entitat financera del país. I no tardarien gaire a encetar la nova fase d’intervenció de l’Estat per resoldre els problemes derivats de Bankia, i el control de la nova entitat ja seria a les seves mans. Els canvis de noms dels màxims responsables, de la seu de l’entitat i de l’orientació estratègica i social seria qüestió de poc temps. Com a país, hauríem fet una de les reculades més serioses i transcendents de tota l’època de la democràcia, amb una greu hipoteca de cara al futur. I si això fos possible, sense oposar-hi cap resistència, amb un Govern que es diu catalanista seria, senzillament, que no tenim Govern i ja hem perdut la batalla.

dimecres, 18 de gener del 2012

De l’especulació a l’estafa pura i dura

De tant en tant apareixen alguns comentaris i notícies que semblen desmentir la versió oficial dels fets relacionats amb la crisi econòmica o que posen en evidència la perversió del sistema, però tot seguit s’hi tira terra al damunt, es deixa en l’oblit i es continua com si no hagués passat res. Fa temps que les autoritats monetàries i financeres d’Europa estan clamant pel tema del “deute sobirà” i exigint polítiques d’austeritat i de retallades de l’Estat del benestar, quan saben perfectament que aquestes mesures ens porten encara més dèficit, més precarietat, i més desigualtats: salvaguardar els grans beneficis d’uns pocs tot empobrint la majoria de la població. Cap Govern, ara com ara, no emprèn mesures serioses per a reactivar l’economia, sinó per a contenir-la.

És difícil que hi hagi una remuntada de l'economia perquè sobretot les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden accedir al crèdit, donat que les institucions financeres els han tancat l’aixeta. Amb aquesta excusa, el Banc Central Europeu ha injectat xifres astronòmiques a la gran banca (mig bilió d’euros l’octubre passat), a un interès regalat de l’1%. Aquesta mateixa xifra, a aquest interès, posada a disposició dels Estats que tenen dificultats per a retornar els seus crèdits hauria resolt de cop bona part dels seus problemes. Però, no. No interessa de cap de les maneres resoldre els problemes dels ciutadans sinó dels banquers; i se’ls deixa aquests diners amb el raonament que disposant de tan bona liquiditat i a tan bon preu les entitats financeres obriran l’aixeta del crèdit. Però, si als ciutadans se’ns poden fer totes les exigències que calgui, a ells se’ls deixa els diners tot esperant de la seva bona voluntat per a transformar aquesta liquiditat en diner que arribi a les famílies o a les petites i mitjanes empreses. I com que de bona voluntat tampoc en tenen gens ni mica, es dediquen els diners que el BCE els “ha regalat” a pagar desorbitades nòmines als directius, a tapar els forats que la seva mala gestió havia ocasionat i, en tot cas, a fer inversions segures, segons els seus interessos.

I l’estafa esdevé majúscula quan bona part dels diners prestats pel BCE, teòricament perquè els transformessin en crèdit, els bancs els tornen a dipositar al mateix BCE que els ofereix una rendibilitat superior al percentatge d’interès amb què els els havia deixat. ¿Algú s’imagina que es pugui anar al banc a demanar un crèdit a un determinat interès, i que l’usuari agafi aquells diners i els dipositi al mateix banc en un compte que li doni un major interès de rendibilitat? ¿I ningú emmanillarà ni tancarà aquests delinqüents?

dimarts, 17 de gener del 2012

El drama del nacionalisme conservador

La reelecció d’Iñigo Urkullu com a President del PNB ha començat amb un dubte, com a mínim preocupant. Tot just elegit i sota l’ovació entusiasta dels seus seguidors, els proclama la seva gran fita política: recuperar el poder al Palau d'Ajuria Enea. Està clar que després també va parlar de no oblidar l’objectiu de la independència i es va posar a la llista de possibles nous Estats europeus, després d’Escòcia. Però la frase primera ja estava feta, i ja sabem què sol passar quan algú prioritza el poder sobre els objectius de país.

El PNB sap que té moltes possibilitats de guanyar les properes eleccions basques, i en tot cas probablement qui li disputi l’hegemonia sigui la nova formació abertzale. El PSOE va guanyar en els anteriors comicis per un frau indecent orquestrat des dels aparells de l’Estats, entre els quals la corrupta administració de Justícia. I ara, si no poden il•legalitzar la primera o la segona força política del país, els socialistes espanyols tenen ben poques possibilitats ni de guanyar ni de mantenir-se al poder. Per tant, sembla que la majoria absoluta dels nacionalistes bascos està garantida. I a partir d’aquesta majoria, només dependrà d’ells que vulguin fer el pas cap a la independència. Però, tot dependrà, està clar, que no tinguin com a prioritat el manteniment del poder sinó el portar el país cap a la seva llibertat. Que no els tremolin les cames quan des de Madrid els prometin salvaguardar els interessos de les classes dominants a canvi de renunciar a fer pinya amb els abertzales d’esquerres; i que no els tremoli el pols quan hagin de prendre decisions on arrisquin la seva carrera política, perquè al capdavall, com li va passar a l’Ibarretxe, tampoc hi ha futur polític per als cagadubtes.

I és que aquesta història de posar per davant la recuperació del poder ja ens la coneixem. Teòricament, hom aspira a assolir el poder per a fer-hi les polítiques desitjades, però després es continua prioritzant el manteniment del poder i no es troba mai el moment oportú ni la manera de portar a terme aquestes polítiques. Ho estem veient, ara, quan CiU no vol saber res de pactar amb una ERC que el forçaria a fer passes endavant, i prefereix aliar-se amb el PP que li garantirà polítiques conservadores a canvi de frenar les polítiques nacionals.

dilluns, 16 de gener del 2012

Cria corbs i et trauran els ulls

Ha cridat molt l’atenció el fet que les protestes sindicals dels Mossos d’Esquadra hagin emprat el recurs de parlar en castellà. Bé, de fet ja era això el que pretenien, cridar l’atenció. Fa molt de temps que les mobilitzacions sindicals, la força dels treballadors enfront de l’empresa sigui pública o privada, ja no es basen en la capacitat de posar en joc la força del treball per a pressionar l’empresa a negociar, sinó en la capacitat de captar l’atenció mediàtica. I això sovint passa per perjudicar d’alguna manera la ciutadania més que no pas l’empresari; en tot cas, es confia en què siguin els ciutadans molestos els qui reclamin a qui pertoqui que es resolgui el conflicte.

Ho veiem quan les manifestacions i protestes sindicals o de gremi acaben tallant el trànsit o aturant serveis bàsics. Quan el sindicat de metges va fer una aturada per protestar contra la política sanitària, de fet no van fer res més que el que ja havia imposat uns dies abans el Conseller de Sanitat; frenar l’activitat hospitalària com a mesura d’estalvi de diners. I el mateix deu passar ara a moltes empreses, amb dificultats per manca de feina, on una vaga pot resultar interessant per a l’empresari en la mesura que seria una forma de ralentir la producció a un cost zero. En aquest sentit, els treballadors privilegiats són aquells que per la seva feina tenen la possibilitat d’alterar la vida del país, de manera que poden forçar que sigui la gent la qui exigeixi que es resolgui el seu problema. I, ara, els Mossos han hagut de recórrer a aquesta estratagema lingüística per a cridar l’atenció i forçar que l’administració els escolti; no n’haurien tret res, per exemple, si haguessin fet vaga de posar multes. Han aconseguit, és cert, l’enuig de l’administració però també d’una part de la ciutadania que, potser fins i tot exagerant una mica, ho ha vist com una agressió al país. Tampoc ens ha d’estranyar tant si, com a cos policial, els han inculcat la idea que ells hi són per a defensar uns poders i no pas el país, que ells poden acarnissar-se, per ordre o permissivitat dels superiors, amb altres manifestants que amb reivindicacions semblants segurament molestaven molt menys del que ho han fet ara ells.

El que és greu, al meu entendre, no és l’error dels sindicats dels Mossos de jugar amb la llengua per a visualitzar les seves protestes; que també. Sinó el fet d’haver perdut l’oportunitat, com a país, de crear una policia al servei del país: una policia capaç de negar-se a reprimir ciutadans pacífics que defensen reivindicacions tan justes com les seves; una policia que entengui que està al servei dels ciutadans i no només d’uns interessos polítics; una policia que hauria de tenir la llengua també com un element de país perfectament assumit com a propi. Perquè, és cert que la seva actitud de parlar en castellà com a protesta enfront dels responsables polítics ha indignat molts sectors catalanistes; però també haurien d’haver-se indignat els castellanoparlants, i en general els qui estimen la llengua castellana, en la mesura que han tractat la seva llengua com un element negatiu en si mateix. Ells mateixos han denigrat la llengua castellana considerant que ja era una agressió el sol fet d’emprar-la. Tenim una policia que no n’encerta ni una; i és que, com diu la dita, “cria corbs i et trauran els ulls”.

diumenge, 15 de gener del 2012

La gent no és tonta, però...

Una conversa en un bar del poble. N’hi ha un que comenta que a poc a poc es va veient fins a quin punt hi està implicada la família reial en tot l’afer de l’Iñaki Undargarín: com a mínim la signatura de la princesa apareix en molts papers, i la complicitat i encobriment dels monarques és innegable. Això farà mal al prestigi de la monarquia, diu el seu interlocutor. Sí, li replica el primer, però ja veuràs com al final encara faran la trampeta (ja no vindrà d’una) de dir que determinats delictes ja han prescrit. Però, la gent no és tonta, insisteix l’altre, i encara que no els condemnessin... La gent no és tonta, sentencia de nou, però una mica gilipolles, sí.

Imagino que aquesta mena de converses deuen sovintejar. La gent no és tonta, i és perfectament capaç d’adonar-se de la podridura que només de tant en tant es destapa. En aquest cas és de la monarquia en pes, i només apareixen en els grans mitjans els casos que no han pogut ser aturats a temps, ni ajornats indefinidament, tot i ser de domini públic com a mínim des del 2006; però res de la resta de negocis de la Casa reial, dels diners dipositats en paradisos fiscals o de les palestres matrimonials que acabem pagant entre tots. Però la gent sap de temps, també, les trames dels Governs populars de les Illes i de València, de l’alcaldessa de València i del President de la Diputació de Castelló, com sap els interessos que hi havia darrere de Terra Mítica. Tohom recorda les paraules d’aquell Zaplana que deia que s’havia posat en política per enriquir-se, com recorda la fermesa i les apel•lacions al seu honor del President Camps quan negava el que ara escoltem literalment en els enregistraments que es passen al judici. Potser no eren tant de domini públic, almenys per a mi, els negocis de l’ex ministre José Blanco, però també n’hem vist de tots colors a casa nostra. I la gent no és tonta: ja sap que els polítics corruptes (és una reiteració innecessària?) procuren no deixar rastre, i tenen prou mitjans per a fer-ho, com perquè no se’ls descobreixi mai. Només una petita part de les corrupteles se’ls escapen de les mans i arriben al domini públic; i d’aquests, només una petita part arriben als jutjats, que procuren dilatar-los en el temps per si poden acabar dient que els delictes ja han prescrit.

La gent no és tonta, està clar que no. Però, per més que es posi en evidència que hi ha hagut un encobriment dels delictes per part de la monarquia, a Espanya la seva popularitat entre la població es manté o s’incrementa. Per més que sàpiguen de la baixesa moral dels seus dirigents, la gent continua donant el seu suport electoral als partits implicats, i en molts casos a les mateixes persones implicades. I d’això se’n valen. Quan algú els retreu que no tenen ni la més mínima decència, poden respondre amb fatxenderia que ells tenen el suport de la ciutadania. La gent no és tonta, però una mica gilipolles, sí.

dissabte, 14 de gener del 2012

L’estratègia del PP: agressions per fases

No es pot pas negar que el PP, tan bon punt s’ha fet càrrec del govern, s’ha posat a treballar de valent. El fet que incompleixi totes les seves promeses electorals és un detall menor perquè és el que, al capdavall, acaben fent tots els partits; d’aquí la seva escassa credibilitat entre la ciutadania. No hi ha dia que no ens anunciïn una o altra mesura de govern, encertada o no, com semblava que no feia l’anterior gabinet socialista. A molts independentistes, però, el que de veritat feia por del nou govern popular no eren les seves mesures econòmiques, tampoc tan diferents de les dels socialistes, sinó les que poguessin afectar directament la nostra llengua i el nostre autogovern.

De moment, la seva estratègia passa per centrar-ho tot en els temes econòmics, bàsicament perquè és aquí on pot trobar menys esculls, perquè, encara que l’oposició hagi d’exclamar-se i oposar-s’hi, sap que la gent està prou conscienciada de la gravetat de la situació econòmica. I, com li ha passat a l’Artur Mas, els més directament afectats en cada cas protesten, però globalment hi ha un clima de resignació que Rajoy no pot desaprofitar. I és en el marc d’aquest ambient general d’impotència que el Partit Popular es proposa atacar de ple i directament al cor de l’autonomia catalana. Es passarà de l’ofec econòmic que practicava el PSOE a la negació de la capacitat per a prendre mesures per a salvar aquest ofec. I com que aquestes mesures van englobades en un paquet de mesures conservadores, amb les quals combrega CiU, té l’esquer fàcil per a fer-los claudicar. En cap cas són mesures per a sortir de la crisi, ni per a reactivar l’economia, ni molt menys per a lluitar contra l’atur, ben al contrari; són les mesures que esperen i de fet imposen els “mercats”.

Què podria fer descarrilar aquest objectiu del Partit Popular de laminar l’autonomia financera de la Generalitat? Ho saben de sobres. CiU pot acceptar, com reconeixia Mas Collell, les mesures que “asfixien encara més l’economia catalana”, si les mesures beneficien els grans poders econòmics espanyols, i per tant també els catalans. Però li costaria molt més a CiU justificar un atac directe a temes més identitaris i simbòlics. Per això la seva estratègia passa per ajornar per a una segona fase els atacs definitius a la immersió lingüístics, la imposició d’un bilingüisme que deixi el català en inferioritat de condicions, la derogació de lleis de protecció de la cultura catalana, etc. I els qui ara hi col•laboren també en són ben conscients.

divendres, 13 de gener del 2012

Alfred, ni perdent no callarem

L’Alfred Bosch s’ha estrenat a les Corts espanyoles. I ho ha fet amb bona nota. Va ser clar i precís a l’hora d’esgranar els arguments per a refusar les mesures econòmiques del govern Rajoy. Encara que, com ja és sabut, en tot sistema parlamentari els arguments serveixen de ben poc perquè el que compta és el nombre de diputats i per tant la capacitat de fer decantar la balança en una votació. I no hi va faltar, per suposat, la dosi independentista sobre la base que, al capdavall, tots els arguments ens aboquen a la idea que com a país independent molts dels problemes serien molt més fàcils de resoldre.

Un risc que sempre correm els independentistes: podem parlar de qualsevol tema, però si en algun moment introduïm la perspectiva independentista, tots els mitjans ho acaben ressaltant gaire bé en exclusiva. De manera que hom acaba tenint immerescudament la imatge de no tenir altre discurs que el de la proclama independentista. Així, de tot el discurs d’Alfred Bosch molts mitjans de comunicació es van quedar en l’apartat en què reptava Rajoy a comportar-se com David Cameron. Tota una quimera. És difícil d’imaginar un Rajoy o un Rubalcaba amb un esperit democràtic suficient com per a reconèixer el dret a decidir dels pobles, i per tant acceptar que Catalunya o Euskadi puguin celebrar un referèndum per a decidir el seu futur. Com que l’independentisme està infrarepresentat a les Corts espanyoles, els polítics espanyols es poden permetre el luxe d’obviar el repte que els llançava l’Alfred Bosc, o les crides convergents per al pacte fiscal. Res a veure amb l’atenció que paren els polítics britànics a les propostes de l’SNP, perquè sí que se les prenen seriosament.

Em va sorprendre, però, que l’Alfred Bosch acabés el seu discurs dient que si Catalunya podia decidir el seu futur, i democràticament els ciutadans de Catalunya optessin per romandre a Espanya, ell callaria. No sé si va ser un lapsus, o que no es va explicar prou bé, però és evident que, com al Quebec, si els catalans optessin en un referèndum per romandre a Espanya, els independentistes continuaríem treballant perquè al cap d’un temps hi hagués més gent convençuda de la bondat de la independència. El dret a la llibertat no caduca. Una cosa és respectar el resultat democràtic, en l’hipotètic cas que es celebrés aquest referèndum, i l’altra és renunciar a les pròpies conviccions.

dijous, 12 de gener del 2012

CiU, del desconcert a la deriva

Sempre s’ha dit que CiU ha sabut mantenir una posició de calculada ambigüitat. Per a mantenir la centralitat preferia donar a entendre que defensava el país i que volia anar més enllà, però sense marcar mai la fita final. No és estrany que a Madrid, fins i tot els qui concedien el mèrit d’”espanyol de l’any” al president Jordi Pujol, es queixessin d’aquesta actitud de no tenir-ne mai prou. Era el peix al cove que servia per omplir una mica el cistell però que no arribava mai a ser ple del tot.

Però en aquesta nova etapa, i justament ara que sembla que hi ha hagut un increment del sentiment sobiranista també al si de la Federació nacionalista, el Govern d’Artur Mas navega en un mar de confusió que ens pot portar a qualsevol escenari menys al d’una major sobirania. Faltaria saber si el desgavell convergent és fruit realment del desconcert o d’una deriva controlada. Quan el ministre Galindos va deixar anar la seva proposta de limitar l’autonomia financera, el portaveu Francesc Homs va sortir aïrat dient que la proposta era ‘inacceptable i intolerable’ que suposava ‘carregar-se l’autonomia financera’; però tot seguit Felip Puig amb un to simulant que anava en broma deia 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze'; i l’Oriol Pujol també feia veure que no s’adonava de la que ens ve al damunt ‘La Loapa financera només l'hem llegida al Times’; i ho ha acabat d’arrodonir el diputat convergent Jordi Tutull donant per bones les pretensions del Govern de Rajoy d’imposar un 'control tècnic' sobre les finances autonòmiques.

El mateix ha passat amb les mesures econòmiques proposades pel Govern Rajoy. El Conseller d’Economia considera que suposen ‘asfixiar encara més l’economia catalana’, i tot seguit els seus diputats convergents a Madrid hi donen tot el seu suport. Incomprensible? Incoherent? O és que hi ha contrapartides de sota mà? ERC posava com a condició per a tenir el seu suport parlamentari una actitud valenta enfront de Madrid per donar passes endavant; el PP, en canvi, posava com a condició un acte de submissió i fer passes enrere en la nostra ja migrada autonomia. És només desconcert, o podem parlar de deriva controlada?

dimecres, 11 de gener del 2012

Escòcia, mirall o miratge?

No podem deixar de mirar-nos el cas d’Escòcia amb una certa enveja i, per suposat, amb molt d’interès. Comparat amb la nostra situació en què no sembla veure’s cap mena de futur, les notícies que ens arriben d’Escòcia ens poden semblar extraordinàries. Si en una època érem molts els qui ens emmirallàvem amb el País Basc, i després amb el Quebec, ara sembla ser que hem descobert un altre mirall: Escòcia. De fet, aquests miralls externs no arriben a ser mai models a seguir, sinó simplement punts de referència o potser ni tan sols això: enveja des de la impotència.

Aquí, fàcilment els nostres governs, ja siguin tripartits o bipartits, s’excusen en la necessitat de gestionar bé la crisi abans de fer propostes de gran abast per al país. A Escòcia, sense deixar de banda la gestió de govern, el Partit Nacionalista Escocès ha mantingut sempre en un primer pla el tema del referèndum per la independència. Ja en l’anterior legislatura el govern d’Alex Salmond havia promès celebrar-hi el referèndum per la independència, però ho va posposar perquè no tenia la majoria suficient. Ara ho havia promès per a final de legislatura, però a diferència d’aquí les advertències dels líders escocesos devien ser més creïbles perquè el Govern de Londres se’ls pren més seriosament. David Cameron sempre ha dit que permetria la celebració d’un referèndum sobre el futur d’Escòcia, tot un luxe i una exhibició democràtica desconeguda entre els polítics espanyols, i ara ha confirmat que estaria disposat a acceptar un referèndum vinculant sempre que es compleixin dues condicions: que el referèndum es faci amb una pregunta clara i que només admeti un sí o un no, i que la consulta es faci en un termini màxim de 18 mesos. La primera condició pot ser més discutible, perquè és evident que tota consulta ha de ser clara i precisa, però tot sembla indicar que la voluntat del Govern de Londres és forçar una opció maximalista justament perquè es perdi. La segona, en canvi, és una evident feblesa democràtica perquè el dret democràtic a decidir el propi futur, és a dir el dret a la llibertat, no prescriu ni té data de caducitat. A ningú se li escapa que aquesta segona condició té la mateixa intenció que la primera: forçar que el referèndum s’hagi de fer en unes condicions que facilitin la victòria dels unionistes.

Amb tot, com ja s’ha dit altres vegades, ja ens agradaria tenir a l’Estat espanyol uns governants amb l’esperit democràtic dels anglesos! Però també ens agradaria tenir a Catalunya uns polítics amb la valentia i el compromís dels escocesos. Però, no. Ni tan sols no forçarem els espanyols a posar en evidència les seves mancances democràtiques, i ens quedarem bocabadats amb el procés d’Escòcia que per nosaltres no serà un mirall sinó un miratge.

Nota: Quan ja tenia redactat l'article, arriba la notícia que el Govern escocès ja ha posat data per  a la celebració del referèndum. L'important, però, és que ha posat data com un acte de sobirania, deixant clar que el Govern britànic no és ningú per a posar condicions a la democràcia. Res a veure amb l'actitud del nostre Govern que, a cada passa que fa com la mateixa llei de consultes, ha d'anar reiterant que ja s'ajusta als dictats de Madrid. Més motiu d'enveja, i més motiu per creure que veurem a passar Escòcia com un miratge fugisser.

dimarts, 10 de gener del 2012

Tot a punt per a la caiguda, prevista, de Grècia

Tot sembla indicar que s’acompliran tots els pronòstics; les estratègies del Banc Central Europeu, dels responsables econòmics de la Unió Europea i del FMI hauran portat al resultat previst i planificat. La fallida de Grècia és imminent i inevitable. Diuen que per atrapar un lladre hi ha com a mínim dos mètodes: enxampar-lo in fraganti en el moment de cometre el delicte, o deduint-ho en base a qui s’ha endut el botí. Doncs, això.

La fallida de Grècia semblava cantada abans d’intervenir-hi les autoritats monetàries europees. El que passa és que si en aquell moment Grècia s’hagués declarat insolvent i hagués incomplert amb els seus compromisos hauria deixat entrampats una colla de banc privats, especialment alemanys i francesos. Els pretesos o simulats rescats de l’economia grega no tenien en absolut cap voluntat de salvar el país, sinó només la d’alliberar una part important del risc assumit per la banca europea i forçar el país a fer reformes que beneficiessin els interessos econòmics dels grans grups de poder. És a dir, d’una banda carregar el mort als ciutadans grecs que han de suportar unes restriccions i condicions insostenibles, i que són les que acaben d’agreujar la crisi econòmica del país, i de l’altra fer que la ciutadania europea en general assumeixi les pèrdues que haurien d’haver patit els bancs com a entitats privades. Per tant, l’objectiu era retardar la fallida per donar temps a salvar els interessos privats, sabent que això agreujava molt més la situació econòmica grega.

Ara, el més probable és que Grècia es vegi obligada a recomençar de nou i a fer molts més sacrificis, però sempre seguint unes pautes europees que no tenen res a veure amb el que de veritat els convé. Aquesta mateixa fallida, gestionada des de la seva sobirania, dos o tres anys enrere hauria comportat molts sacrificis, però menys, i en tot cas haurien estat sacrificis orientats a redreçar la seva economia i no a acabar d’ensorrar-la.

dilluns, 9 de gener del 2012

L'oportunitat de les consultes populars

Comissions Obreres i la UGT han aprofitat l’avinentesa de la presentació del projecte de llei de Consultes per demanar als partits que el Parlament convoqui una consulta popular sobre les retallades del Govern. En cas contrari, ells es proposen fer-ho per iniciativa pròpia, tal com establirà la nova llei. Tothom sap que CiU ha promogut aquesta llei pensant bàsicament en disposar d’una eina de pressió per al tema del Pacte Fiscal, fins i tot encara que mai l’arribés a utilitzar; i evidentment no acceptaria fer una consulta sobre la seva política de Govern perquè en tot cas considerarà que la consulta ja es farà d’aquí a tres anys quan hi hagi noves eleccions.

No es pot pas posar en dubte que les consultes populars són, almenys teòricament, una eina democràtica important. I dic, teòricament, perquè a la pràctica són molt rars els casos en què es poden tirar endavant amb garanties d’èxit. El qui te la majoria pot bloquejar qualsevol proposta que consideri que no li és favorable, ja sigui abans de realitzar-se o bé a l’hora d’aplicar el resultat de la consulta. O bé, pot tirar-la endavant sense necessitat d'esperar a fer una consulta. En realitat, només prosperen aquelles propostes que no tenen una connotació ideològica excessiva, i sobretot que el partit majoritari ja comparteix encara que prefereixi no sortir-hi com a impulsor, com va passar amb el cas de l’abolició de les curses de braus. Per entendre’ns, l’oposició podria voler formular consultes sobre molts temes de l’acció de Govern, com ara les retallades, però també sobre la pujada d’impostos o de taxes i de serveis públics. I en uns moments de crisi com els que patim, només faltaria que algú pretengués fer una consulta sobre la immigració o sobre la pena de mort, o sobre els diners que ha d’esmerçar l’administració per a cooperació internacional, sobre les polítiques econòmiques o la política internacional... Podrien sortir resultats ben poc desitjables.

Tothom deu ser conscient que les consultes haurien de tenir un paper important en la vida democràtica d’un país; però, precisament per això, cal fer-ne un ús serè i responsable. I caldria anar molt en compte a no fer-hi una demagògia excessiva. Segurament, els qui s’escandalitzarien (o s’escandalitzaran) si no s’accepta que es faci una consulta sobre un tema que els pot beneficiar políticament, també serien els primers a rebutjar que es fes una consulta sobre algun altre tema que els podria perjudicar. Per entendre’ns, i per no posar els casos més delicats, proposar una consulta sobre les accions a emprendre en matèria econòmica podria portar a conclusions que derivessin en una ruïna per al país.

diumenge, 8 de gener del 2012

La broma de Felip Puig és una broma?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tots hem fet servir en algun moment o altre el recurs de l’humor, de la ironia o de la broma per a deixar-ne anar alguna amb un mínim risc. Pot ser una manera de dir-ne alguna de grossa sense que l’al•ludit pugui enfadar-se excessivament, un mecanisme per a copsar possibles reaccions abans de formular res seriosament o simplement una estratagema per a dissimular la nostra por a enfrontar-nos directament a un tema excessivament seriós.

Em temo que és la darrera explicació la que va moure Felip Puig a respondre irònicament a les amenaces certes del Partit Popular de limitar o anul•lar l’autonomia financera de la Generalitat. No és res de nou; tothom sabia que el Partit Popular no perdria el temps a l’hora d’aplicar el seu programa de recentralització de l’Estat. I no s’hi posa pas per poc. Va de dret al gra, deixant de banda per a una propera fase de l’agressió contra els catalans els temes identitaris. I ara se sent valent, no només per la majoria absoluta obtinguda a Madrid, sinó perquè sap, o almenys hi confia, que aquí trobarà ben poca resistència amb un Govern disposat a fer tota mena de concessions de caire conservador però ben poques accions en defensa de la sobirania i la dignitat nacionals. El Govern espanyol sap que si posa sobre la taula una proposta liberal conservadora, amb la contrapartida d’acceptar més o menys resignadament un procés d’involució nacional, el Govern d’Artur Mas l’agafarà a ulls clucs, abans d’arriscar-se a fer un front nacional amb ERC, SI o ICV per a defensar els interessos nacionals, amb la contrapartida per ells inassumible de no fer carregar tan descaradament el pes de la crisi sobre la majoria dels ciutadans.

Ja sé que algú em dirà que de cap de les maneres Artur Mas no es rendirà tan fàcilment a les envestides del Partit Popular. I tant de bo m’equivoqui; però molt em temo que més enllà de les paraules de protesta, de les exclamacions pretesament aïrades, al final tot acabi amb una mena de pacte on es dissimuli la patacada i es vulgui donar l’aparença que la derrota ha estat menys dolorosa. També sé que al sí de CiU hi ha moltes persones, el mateix portaveu Francesc Homs, que estarien disposades a fer passos decisius en favor de la sobirania nacional, amb totes les conseqüències d’enfrontament directe amb l’Estat espanyol. Però no tinc tan clar ni que ho vulgui la majoria ni que tinguin la capacitat de decidir-ho al marge dels compromisos econòmics i de poder que els tenallen. Almenys fins ara, i tot i sabent les intencions del PP d’hostilitat frontal a la nostra autonomia, a la nostra llengua i a la nostra cultura, CiU li ha fet un lloc gens menyspreable en el mapa polític català, perquè és el seu millor aliat per a defensar els interessos propis de la dreta.

Quan Felip Puig diu en to irònic que 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze', està clar que podria interpretar-se que Felip Puig ho desdramatitza perquè considera que la mesura de l’Estat va adreçada a quinze autonomies, però no pas a la catalana. Una interpretació gairebé surrealista, perquè tothom sap que la mesura va adreçada especialment contra Catalunya, prescindint de si és la Comunitat autònoma que més ha treballat per a controlar el seu dèficit. Entre altres raons perquè el PP sap que no necessitaria cap llei especial per a controlar les finances de les quinze autonomies restants.

En realitat el to irònic de Felip Puig no va adreçat al Partit Popular, sinó a la seva pròpia gent, i en general a la societat catalana. El que ve a dir és que, donat que Catalunya ja està “fent els deures” a diferència de moltes altres autonomies, ells ja es podran posar d’acord amb el Govern popular per fer que la mesura ens afecti el mínim possible. I sobretot, i en contra del portaveu Francesc Homs, el que pretén és evitar que aflori una actitud de rebel•lia que els obligaria a plantar cara a Madrid, un risc que no volen córrer. En realitat, la broma de Felip Puig no era cap broma, sinó un mal auguri del que pot esdevenir-se en els propers mesos.

dissabte, 7 de gener del 2012

Corrupció delictiva i coacció impresentable

Cada vegada que es destapa un cas de corrupció, sobretot quan aquesta està perfectament focalitzada en una persona o institució, hi ha qui intenta treure’n el màxim profit. I una manera de fer-ho és cercant i publicitant persones o grups (per suposat, enemics polítics) que hi han tingut alguna relació, encara que no tingui res a veure amb l’escàndol destapat. Recordem el cas Millet, que durant un temps semblava que qualsevol persona que hi hagués parlat mai ja podia ser sospitós d’alguna cosa, i ara pot passar el mateix amb el cas Undargarin.

I Déu me’n guard que ningú volgués interpretar, ara, que intento defensar o disculpar cap acció delictiva i menys si aquesta ha estat comesa emparant-se en institucions tan caduques i inútils com la Monarquia. Però, el cert és que aquests dies els mitjans de comunicació han publicat llargues llistes d’empreses, de persones o d’institucions que havien fet donatius o establert convenis amb l’Institut Nóos des del qual operava la banda de l’Iñaki. Sovint, es presenten aquests noms sense especificar si els convenis o la finalitat de l’aportació era lícita i interessant, i sense aclarir si realment es va portar a terme l’activitat compromesa i amb uns costos raonables i sense desviacions. El fet que Fèlix Millet cometés un delicte no vol dir que tot el que feia fos delictiu i que, per tant, tothom que hi va tenir tractes ha de ser forçosament sospitós de res. I en el cas del gendre del Rei, exactament igual; alguna cosa devia fer ell i el seu Institut que no fos delictiu!

Per tant, el que interessa del cas de l’Iñaki Undargarin, a part dels delictes comesos, no és la quantitat d’empreses i d’institucions que hi van tenir relacions, sinó què els motivava tenir-n’hi. I aquí és on ens hauríem de plantejar l’ètica de la mateixa casa Reial, i en general de les institucions de l’Estat, quan permet que els seus membres participin en activitats privades, encara que vinguin disfressades d’activitats benèfiques i culturals, però ja no diguem si a més tenen caràcter lucratiu. Una manca d’ètica combinada amb l’estultícia dels qui no se saben estar de voler quedar bé amb el que consideren el Poder, en majúscules. Una cosa és la corrupció obertament delictiva i una altra de més subtil és la coacció que suposa, sobretot per als més submisos mesells, la sola presència d’aquests individus.

divendres, 6 de gener del 2012

Islàndia: i malgrat tot se'n surten

Portem una temporada que no guanyem per ensurts. Els mitjans de comunicació ens ofereixen una darrere l’altra notícies que podrien semblar tretes d’un conte de ciència ficció o de terror; o de tots dos alhora. Però els espectadors, impassibles, ens les empassem com si ja formessin part de les nostres vides: Retallades, liquidació de l’estat del benestar, pèrdua de drets laborals i socials, més atur, més precarietat, pèrdua de poder adquisitiu... i tot per pagar una crisi que han provocat els qui ara es beneficien de tot plegat. I a sobre, corrupció política per totes bandes, inclosa la Casa Reial, sous estratosfèrics per als dirigents més ineptes...

I quina és la reacció de la ciutadania més enllà del moviment dels indignats? Doncs, res. No hi ha reacció. La ciutadania continua donant suport als partits que prometen (i això sí que ho compleixen) que ens faran ajustar encara més per tal d’acontentar els poderosos, amb l’excusa que si els mercats recuperen la confiança potser dels seus multimilionaris beneficis encara en traurem algun profit, alguna engruna. Ens resignem a recular trenta o quaranta anys enrere, com si fos inevitable; “pels nostre mal cap” que dirien alguns. Europa (i quan diuen Europa es refereixen als grans interessos del poder econòmic europeu) ens marca el camí, i nosaltres mesells ajupim el cap i ens resignem a la nostra dissort. Com és possible? Suposo que hi ha un escagarrinament general que ens fa ser encara més conservadors. Però també hi ha una responsabilitat directa dels mateixos mitjans de comunicació, que no només seleccionen les notícies que consideren adients per a una determinada política sinó que ens les donen des de la perspectiva que interessa als poders dominants. Per exemple, prefereixen parlar-nos del cas de Grècia, que obeint les directrius europees ha anat de mal en pitjor, que no pas del cas d’Islàndia, que tirant pel dret i plantant cara se n’està sortint molt millor.

Des d’un punt de vista periodístic és molt més interessant el cas islandès, en la mesura que és un exemple de com afrontar exitosament la crisi, que no pas reiterar-nos els fracassos de les polítiques que han creat més atur, més desigualtats socials i més empobriment. Però una cosa és l’interès periodístic i l’altra l’interès dels poders econòmics, al servei dels quals semblen estar la majoria dels mitjans de comunicació. I quan, de tant en tant, es veuen obligats a fer alguna referència al cas islandès, com no fa gaire feia TV3, aleshores ens ho expliquen distorsionadament com una anomalia que ja s’afanyen a dir que no és extrapolable. I el reporter, a qui no li devia quadrar la informació oficial amb la real de la situació d’Islàndia, ho reblava dient “I, malgrat tot, se’n surten”. Seran dropos?

dijous, 5 de gener del 2012

La violència forma part de la seva estratègia

Ja ho he dit en alguna altra ocasió: no és pas cert que el Partit Popular de Catalunya sigui diferent del PP del País Valencià i del de les Illes. Ni tan sols no difereixen en l’estratègia a seguir a l’hora de treballar per a aconseguir el mateix objectiu: l’eliminació de la llengua i la cultura catalanes, i per tant de tota identitat diferenciada de l’espanyola. L’únic que els diferencia és que a cada territori passen per una fase o etapa més o menys avançada del procés que persegueixen. A Catalunya, on troben més resistència, encara els toca defensar el bilingüisme o el concepte de llengua materna, que al País Valencià o a les Illes rebutgen aferrissadament, perquè allà ja han superar aquesta fase. Aquí, defensar la marginalització que proposen per a València, on tenen el procés més avançat, seria impensable; de la mateixa manera que mai proposarien per a València el mateix que proposen aquí perquè, allà, per ells, seria fer un pas enrere en el procés de substitució lingüística que ja tenen prou assolit.

En la seva estratègia, hi ha un moment en què han de marginalitzar la llengua pròpia associant-la a actituds radicals i minoritàries. I, com que al País Valencià, entitats com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana actuaven amb tot el rigor, serenitat i visió de país que els era possible, es van haver d’enginyar un mecanisme per negar-los aquesta centralitat. No va pas ser per atzar que al País Valencià van començar a sorgir grups d’extrema dreta que gaudien de tota la protecció política, policial i judicial per a cometre tota mena d’atemptats, agressions i amenaces contra els grups i persones que defensaven la llengua pròpia del País Valencià. De res no servien ni les protestes, ni les denúncies, ni les proves més evidents; aquests grups violents, perfectament dirigits, podien actuar amb total impunitat i alguns fins i tot van ser recompensats després amb càrrecs en la mateixa administració de la Generalitat valenciana. Els atemptats, sovint silenciats o infravalorats pels mitjans de comunicació que ells controlen, tenien l’objectiu d’aparentar que es tractava d’enfrontaments entre grups radicals, dels dos extrems.

Bé, tot sembla indicar que per al Partit Popular les Illes ja han entrat en aquesta fase que fins ara els ha estat útil per a combatre la llengua catalana al País Valencià. En aquest darrer any han estat múltiples els atacs violents de grups, pretesament incontrolats, de l’extrema dreta contra entitats i persones vinculades a campanyes en defensa de la llengua del país o dels drets socials. Però, com al País Valencià, la impunitat és total; mai no s’atrapen els culpables de les agressions, i en tot cas tampoc la Justícia no actua sobre ells. És la mateixa estratègia que es va iniciar a València, que ara continua a les Illes, i que no ens hauria d’estranyar que si tot els va bé també arribi a Catalunya.

dimecres, 4 de gener del 2012

Cascs sense rostre humà

Cada any,  per aquestes dates, no puc evitar un estrany sentiment o dubte pel que poden amagar els cascs policials. La majoria de les cadenes acostumen a passar-nos uns amplis i variats resums del que ha estat l’any que deixem enrere: solen seguir un fil que va encadenant els esdeveniments, des dels canvis polítics, l’economia, els diferents escenaris internacionals, els desastres naturals o els accident més catastròfics, els escàndols de tota mena, els esports, etc. Però, en tots, hi ha diversos moments en què es mostren vagues i manifestacions, revoltes i protestes de tot tipus amb la corresponent intervenció polícial.

Està clar que no és el mateix la repressió exercida per les forces de seguretat del govern sirià, com ho van ser les dels governs libi o egipci, que l’exercida per les policies occidentals, inclosos els Mossos d’Esquadra. Però sí que tenen un punt en comú que, des del meu punt de vista, precisament és molt més escandalós en el cas de les policies de països suposadament democràtics: més enllà de les instruccions generals rebudes pels seus superiors, en les imatges que ens mostren del cos a cos dels policies amb els manifestants, es palesa una ferotgia i un acarnissament absolutament repudiables. Deixo de banda, per evident, el cas dels sicaris assassins que s’ofereixen a fer de policies de règims terroristes, i que a nivell personal no tenen pas menys responsabilitat criminal que el de qualsevol delinqüent o terrorista que també diu que compleix ordres dels caps de la banda. Per tant, em sobten, tot i ser reiteratives de cada any, i em repugnen aquestes imatges d’actuacions policials que ens mostren els reportatges resum de finals d’any. Manifestants per a qualsevol causa més o menys encertada, però sempre respectable, no només són foragitats d’un determinat lloc, o se’ls impedeix el pas, sinó que són agredits brutalment: les imatges ens mostren sovint persones indefenses, a vegades assegudes o estirades a terra, i que són colpejades amb una ràbia i un acarnissament incomprensibles, del tot inhumà. Des de qualsevol concepció democràtica, si el policia considera que hi ha hagut alguna conducta delictiva per part del manifestant, com solen adduir després per a justificar-se, de cap de les maneres no es pot colpejar la persona presumptament culpable per deixar-la anar després. O se la deté si es considera que ha comès un delicte o se la tracta amb tota la consideració que es mereix.

Ja dono per suposat que hi ha una primera responsabilitat per part dels caps d’aquests cossos de seguretat, i en definitiva dels polítics que hi ha al darrere, tant per les ordres que els deuen donar com per la negligència o la permissivitat davant de les extralimitacions evidents. Però no puc deixar de pensar en la responsabilitat personal, en el zel que hi posen en l’acarnissament contra persones indefenses, en l’actitud del tot injustificable de reprimir a garrotades unes persones contra les quals no hi ha acusació a fer i que per tant tampoc cap motiu per a detenir-les. Quan veig aquestes imatges dels resums televisius no puc evitar un sentiment de ràbia i de menyspreu contra aquests cossos uniformats; i estic convençut que si, en aquell moment en què s’estan acarnissant contra un manifestant que tenen indefens a terra, pogués aixecar-los la visera del casc, a l’interior no hi trobaria cap rostre humà.

dimarts, 3 de gener del 2012

Creu i ratlla. Que corri la veu

No sóc dels qui sempre estan repassant els números dels rebuts de l’entitat d’estalvi. Però tot d’una m’adono que m’han cobrar una comissió que em sembla excessiva. Aprofito que tinc festa per acostar-me a la meva oficina habitual. Darrere el vidre, la caixera m’explica amablement que aquelles comissions són correctes i les habituals; de què viurien sinó les Caixes, i més ara que això del crèdits ho tenen un xic aturat? Com que m’entretinc una mica més del compte posant en dubte els arguments de la caixera, tinc la impressió que algú m’està espiant des del despatx del director de l’oficina.

No deu ser el Director General de l’entitat, està clar; a tot estirar, el director de la sucursal. El seu sou no deu tenir res a veure amb les xifres astronòmiques que cobren els grans directius, però la seva aspiració deu ser anar escalant posicions per acostar-s’hi. Damunt del taulell i en algun dels cartells penjats per les parets encara queden rastres del que tot just fa uns mesos era l’antiga i propera caixa d’estalvis. La mala gestió portada a terme pels seus directius va forçar-ne la liquidació, amb aquest procés de fusió com a pas previ per a ser regalada a una entitat més solvent. Una fusió forçada pel Banc d’Espanya, però costejada per tots els contribuents. De què han servit, doncs, els diners públics (nostres) abocats fins ara? Per pagar el cost de les fusions i per a garantir que els màxims directius, tant els que van portar la pèssima gestió de l’època de l’especulació urbanística com els qui han estat incapaços de reflotar-la, s’embutxaquessin indecentment els nostres diners. Amb el vist i plau del Banc d’Espanya i dels responsables polítics del desastre, està clar. Tan ineptes com ells.

Ja sé que a les altres entitats financeres deu passar el mateix. Però en aquestes no tenen perdó de Déu, des del moment que han hagut de ser intervingudes amb els nostres diners degut a la seva incapacitat per a gestionar-les correctament. Per la meitat de preu, qualsevol ximple els hauria dirigit l’entitat amb la mateixa ineficàcia. Em sembla insultant. Imagino el Director General i la resta d’alts directius, amb les butxaques plenes i rient-se de tots nosaltres, però sobretot dels clients que ens toca pagar per partida doble, com a clients i com a contribuents. Tallo la conversa amb la caixera, i li demano simplement que em doni tots els diners que queden al compte, i que ja el poden cancel•lar. Creu i ratlla.

dilluns, 2 de gener del 2012

El PP no enganya

L’Alícia Sànchez Camacho ho deia amb tota fermesa i seguretat la setmana passada: El PP és l’únic partit obertament contrari a la pujada d’impostos. I tot seguit, argumentava que en situacions de crisi el que menys convé és carregar les empreses i els ciutadans amb més impostos No devia saber, o potser sí, tant li fa, que l’endemà l’equip econòmic de Mariano Rajoy presentaria tota una bateria de propostes d’increments d’impostos, advertint que les pujades més grosses, com la de l’IVA, encara està per venir.

L’Alícia repetia l’eslògan que el seu partit havia difós reiteradament durant la campanya, sense pensar que una cosa és la campanya electoral i una altra, que no hi té res a veure, és el que es pretén fer en realitat. És el mateix que va passar amb l’actual ministre d’Interior, Jorge Fernàndez Díaz, que havia defensat des de l’oposició, igual que la Camacho, que el Govern socialista havia de pagar a la Generalitat els diners corresponents al Fons de Competitivitat; però que tan bon punt van haver guanyat les eleccions, quan la Camacho encara deia que aquests diners s’havien de pagar, el Fernández assegurava que “ni en broma”. Els espanyols ja ho tenen això: el seu menyspreu per Catalunya no es limita a la Catalunya més nacionalista o més catalanista, sinó que inclou els seus fidels mesells que des d’aquí serveixen els seus interessos. Ho saben de sobres els socialistes catalans, que han estat sempre maltractats i menystinguts pel socialisme espanyol (recordar només el pacte Mas-Zapatero d’esquena a Maragall), i ara ho deu començar a saber també l’Alícia Sánchez Camacho, a qui no tenen ni la deferència d’informar-la de les intencions del partit a Espanya.

Però és igual. Perquè la Camacho segur que no s’ho pren com una ofensa ni com un menysteniment; ella ja sap què és això del partit Popular. Ho sap tan bé com la immensa majoria dels seus votants, que també sabien que no calia fer cap mena de cas del que es deia en campanya. Per tant, no els sorprèn gens ni mica que, en contra del que deia el programa electoral popular, ara el PP es posi a incrementar els impostos, a reduir prestacions socials i a fer polítiques prioritàriament orientades a acontentar els grans poders econòmics; plenament conscients que això implica també mantenir o incrementar les taxes d’atur, acabar de liquidar els pocs drets laborals i socials aconseguits en els darrers decennis i adaptar tota la legislació als seus interessos particulars. El Partit Popular no enganya ningú: tothom sabia, votants i no votants, per on anirien i per on aniran els trets.

diumenge, 1 de gener del 2012

A propòsit de la nova Llei de consultes

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Això del dret a decidir sembla que no ens ho acabem de creure. Ho vaig dir i denunciar reiteradament quan el tripartit elaborava la seva llei de consultes populars, i ho hauré de tornar a fer ara. Aquella llei del tripartit imposava, per decisió pròpia de la cambra catalana, que les consultes que pogués organitzar la Generalitat o el Parlament havien de ser només sobre temes de la seva competència i en tot cas necessitaven l’autorització del Govern espanyol. No només era un acte de submissió, sinó una renúncia per llei pròpia al dret a decidir, donant-los a més la coartada perfecta per denegar-nos el permís, ja que sempre podrien dir que ni la independència, ni el pacte fiscal ni cap de les qüestions importants que ens afecten són competència de les nostres institucions.

Per sort, ells mateixos la van impugnar davant del seu Tribunal Constitucional. Probablement no tant perquè consideressin que la llei en sí s’extralimitava com perquè qui té el poder, a més d’exercir-lo, en vol fer ostentació. Ara, aquest nou projecte de llei de CiU pretén esmenar la plana a l’anterior per a esquivar les restriccions que se’ns imposen des de Madrid i per a poder disposar d’una eina que podria ser útil a l’hora de reclamar el Pacte Fiscal. Per tant, té de positiu que la nova llei permetrà fer consultes sense necessitar una autorització del Govern espanyol, de manera que l’objecte de la consulta i la manera de presentar-la serà responsabilitat exclusiva del Govern català. Però aquestes millores no són gratuïtes. D’entrada, es renuncia a legislar sobre Referèndums, perquè és competència de l’Estat, de manera que les consultes que es facin amb aquesta llei no seran vinculants; de tota manera, penso que és millor renunciar a regular els referèndums que fer-ho acatant l’obligació de demanar permís a Madrid. Les consultes no es podran fer sobre el cens, perquè també l’ús del cens és competència exclusiva de l’Estat, sinó sobre el padró, tal com es va fer en les Consultes populars per la Independència. D’altra banda, em sembla una mica il•lús pensar que pel sol fet d’haver eliminat aquells aspectes que els nacionalistes espanyols i el seu Tribunal Constitucional consideraven improcedents en la llei anterior, i pel fet d’atenir-se a les seves consideracions o a les parts de l’Estatut que no han estat impugnades, ja vol dir que la llei no pugui ser recorreguda igualment pel Govern espanyol i que els jutges no puguin esmenar-se a ells mateixos per tornar a considerar inconstitucional la nova llei. No és una qüestió jurídica, sinó estrictament política.

Amb tot, hi ha un aspecte encara més preocupant en la filosofia dels impulsors de la nova llei. Se suposa, i ells mateixos ens ho diuen constantment, que es fa una Llei de Consultes perquè no es renuncia al dret a decidir; i per a fer-ho necessitem tenir una base legal, és a dir una llei, sobre la qual procedir. Però totes les explicacions que se’ns donen des del Govern es basen en afirmar i reafirmar que aquesta nova llei sí que s’adapta al text estatutari no invalidat pel Constitucional, a les seves indicacions i a les experiències fallides anteriorment com era la Llei del Tripartit o la temptativa d’Ibarretxe. És a dir que continuem emmarranats en basar-nos en les seves lleis per a exercir el nostre dret a decidir. Des del moment en què el Govern de la Generalitat ha hagut d’adaptar el seu projecte a la legalitat espanyola vigent, i per tant no ha pogut exercir el dret a decidir com volia fer-ho, és que ja hi estem renunciant. Des de la seva legalitat no anirem enlloc; o, almenys, enlloc que no vulguin ells.

El dret a decidir no consisteix ni en demanar permís ni en adaptar-nos a les seves exigències, sinó en decidir lliurement, començant per decidir com i en quines condicions fem la Llei que ha de regular les consultes que ens permetin exercir aquest dret a decidir. Puc entendre, sense estar-hi d’acord, que es digui que encara no és el moment o que cal esperar a tenir les condicions més favorables, però de cap de les maneres que s’afirmi que el dret a decidir l’hem d’exercir amb les seves lleis. La primera decisió a prendre per a exercir el dret a decidir serà la de decidir al marge d’una legalitat que no reconeixem, i en base a la nostra legitimitat.