Pàgines

diumenge, 8 de gener de 2012

La broma de Felip Puig és una broma?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tots hem fet servir en algun moment o altre el recurs de l’humor, de la ironia o de la broma per a deixar-ne anar alguna amb un mínim risc. Pot ser una manera de dir-ne alguna de grossa sense que l’al•ludit pugui enfadar-se excessivament, un mecanisme per a copsar possibles reaccions abans de formular res seriosament o simplement una estratagema per a dissimular la nostra por a enfrontar-nos directament a un tema excessivament seriós.

Em temo que és la darrera explicació la que va moure Felip Puig a respondre irònicament a les amenaces certes del Partit Popular de limitar o anul•lar l’autonomia financera de la Generalitat. No és res de nou; tothom sabia que el Partit Popular no perdria el temps a l’hora d’aplicar el seu programa de recentralització de l’Estat. I no s’hi posa pas per poc. Va de dret al gra, deixant de banda per a una propera fase de l’agressió contra els catalans els temes identitaris. I ara se sent valent, no només per la majoria absoluta obtinguda a Madrid, sinó perquè sap, o almenys hi confia, que aquí trobarà ben poca resistència amb un Govern disposat a fer tota mena de concessions de caire conservador però ben poques accions en defensa de la sobirania i la dignitat nacionals. El Govern espanyol sap que si posa sobre la taula una proposta liberal conservadora, amb la contrapartida d’acceptar més o menys resignadament un procés d’involució nacional, el Govern d’Artur Mas l’agafarà a ulls clucs, abans d’arriscar-se a fer un front nacional amb ERC, SI o ICV per a defensar els interessos nacionals, amb la contrapartida per ells inassumible de no fer carregar tan descaradament el pes de la crisi sobre la majoria dels ciutadans.

Ja sé que algú em dirà que de cap de les maneres Artur Mas no es rendirà tan fàcilment a les envestides del Partit Popular. I tant de bo m’equivoqui; però molt em temo que més enllà de les paraules de protesta, de les exclamacions pretesament aïrades, al final tot acabi amb una mena de pacte on es dissimuli la patacada i es vulgui donar l’aparença que la derrota ha estat menys dolorosa. També sé que al sí de CiU hi ha moltes persones, el mateix portaveu Francesc Homs, que estarien disposades a fer passos decisius en favor de la sobirania nacional, amb totes les conseqüències d’enfrontament directe amb l’Estat espanyol. Però no tinc tan clar ni que ho vulgui la majoria ni que tinguin la capacitat de decidir-ho al marge dels compromisos econòmics i de poder que els tenallen. Almenys fins ara, i tot i sabent les intencions del PP d’hostilitat frontal a la nostra autonomia, a la nostra llengua i a la nostra cultura, CiU li ha fet un lloc gens menyspreable en el mapa polític català, perquè és el seu millor aliat per a defensar els interessos propis de la dreta.

Quan Felip Puig diu en to irònic que 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze', està clar que podria interpretar-se que Felip Puig ho desdramatitza perquè considera que la mesura de l’Estat va adreçada a quinze autonomies, però no pas a la catalana. Una interpretació gairebé surrealista, perquè tothom sap que la mesura va adreçada especialment contra Catalunya, prescindint de si és la Comunitat autònoma que més ha treballat per a controlar el seu dèficit. Entre altres raons perquè el PP sap que no necessitaria cap llei especial per a controlar les finances de les quinze autonomies restants.

En realitat el to irònic de Felip Puig no va adreçat al Partit Popular, sinó a la seva pròpia gent, i en general a la societat catalana. El que ve a dir és que, donat que Catalunya ja està “fent els deures” a diferència de moltes altres autonomies, ells ja es podran posar d’acord amb el Govern popular per fer que la mesura ens afecti el mínim possible. I sobretot, i en contra del portaveu Francesc Homs, el que pretén és evitar que aflori una actitud de rebel•lia que els obligaria a plantar cara a Madrid, un risc que no volen córrer. En realitat, la broma de Felip Puig no era cap broma, sinó un mal auguri del que pot esdevenir-se en els propers mesos.