Pàgines

diumenge, 30 de juny del 2013

El sí però no, o la por a la unitat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, és evident que hi ha diferències ideològiques notables, almenys a nivell teòric, entre les diferents formacions polítiques que conformen l’arc parlamentari. Ara bé, aquestes diferències sovint  queden força diluïdes quan s’ha d’assumir la responsabilitat de governar. Plantejaments que podrien semblar contraposats o antagònics queden reduïts a matisos i sensibilitats, tanmateix dignes de tenir en consideració. La necessitat de gestionar el dia a dia, tenint en compte que les decisions sovint no les prenen els governs o en tot cas les han de prendre amb condicionants molt poderosos, fa que al capdavall conflueixin posicions inicialment molt allunyades. Això, que és evident quan es parla de l’eix dreta esquerra també ho és en bona mesura a l‘hora d’enfocar el tema nacional, almenys entre els partits catalanistes.

Un cop produïda l’alternança de govern entre les principals forces catalanes, qualsevol acusació que es faci a l’oponent polític sempre pot tenir com a resposta que no és tan diferent del que feia el govern anterior. Però, està clar, els partits tenen la imperiosa necessitat de fer visible el seu perfil diferenciat del dels altres, i per això moltes vegades han de carregar contra mesures que ells haurien pres exactament igual o no poden acceptar de l’oposició propostes que potser ells també havien fet abans.

Tothom sap que en els debats de política general, per exemple, l’oposició ja té el discurs de resposta al Govern fins i tot abans d’escoltar la seva exposició. I de fet, s’assemblen més els discursos de formacions polítiques diferents quan són al govern, i també quan són a l’oposició, que el discurs d’un mateix partit segons si es troba en una o altra situació.

I en tot aquest procés cap a l’exercici del dret a decidir ens podem trobar en situacions semblants. Vull dir que, teòricament, la majoria dels partits catalans acceptarien el principi democràtic que sigui el poble el qui decideixi democràticament el seu futur. I aquest objectiu comú sembla que hauria de fer anar plegats tots aquests partits. Però, aleshores, sobrevé l’interès partidista i la necessitat de marcar perfil propi, i tothom intenta posar un accent particular, i si pot ser magnificat, per donar la sensació que tampoc en aquest tema no van en el mateix carro des de CiU a IC-V o la CUP, per exemple. Bàsicament, tots diuen el mateix, però precisament per això, perquè a determinats sectors els pot fer pànic donar la imatge i admetre que coincideixen amb adversaris que sempre havien considerat molt distants, han de donar la nota discordant.


Per això, en repetides ocasions la unitat dels partits catalans sembla esquerdar-se; però vull pensar que és més per tacticisme de curta volada que per diferències estratègiques reals i insuperables. Es tracta de no poder dir que no s’està d’acord amb un procés democràtic, però tampoc voler donar un sí massa entusiasta. I és que tenim assumit com a normal que l’oposició no pot aplaudir mai el Govern per més bé que ho faci.