Pàgines

dijous, 3 de juny del 2010

La por, o el pànic, a la llibertat

Començava a estranyar-me que els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser no posessin el crit al cel davant de l’anunciat programa de TV3 “Adéu Espanya?”. Per ells és normal que es parli cada dia, i no com a denúncia sinó com a acceptació de normalitat, de les agressions i imposicions espanyoles sobre la nostra llengua i el nostre país; però que algú intenti donar una altra mirada a la realitat catalana això és vist com una voluntat de confrontació. Es la vella història del franquisme que tant enyoren: defensar l’ús del català és fer política; si el que es defensa és l’espanyol, no. Un reportatge sobre la nostra pertinença a Espanya és normal si s’enfoca des de l’acceptació submisa, però deixa de ser-ho tant bon punt hom comenci a posar en dubte el dogma imposat.

Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació.

Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir.

La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.