Pàgines

divendres, 16 de desembre del 2011

Qui accepta ser esclau no mereix ni el respecte de l’amo

Em costa d’entendre l’embrolla de tot plegat. Tots els partits polítics fan servir paraules gruixudes per a qualificar l’acció del Govern espanyol en relació als seus compromisos amb Catalunya: des de “vendetta”, estafa o frau, fins a inadmissible, intolerable o el que vulgueu. I no es tracta que ho diguin els partits més radicals o els grups independentistes, sinó que les paraules més dures han vingut del mateix Govern català, però també del Partit Popular. Un partit Popular, val a dir-ho que, fent gala del seu tradicional cinisme, qualifica de miserable l’actuació del Govern Zapatero, però això sí, donant a entendre que ells faran exactament el mateix quan assumeixin el govern, com ja han fet en el cas del Fons de competitivitat.
 
Però dic que em costa d’entendre, perquè és un despropòsit majúscul. No pas que el Govern espanyol incompleixi els seus compromisos, i es passi les lleis pel forro, perquè aquesta ha estat la tònica de sempre, amb el suport total d’un aparell judicial absolutament corrupte que mai dictaminaria que s’han de complir les lleis que no serveixin als interessos del nacionalisme espanyol. No és possible que hi hagi gent sensata o honesta que digui que està decebuda o que aquesta no se l’esperava, com si no tinguéssim l’experiència de molts i molts anys amb governs socialistes o populars que s’han burlat sempre dels catalans. Només des de la falsedat o la voluntat d’encobrir la traïdoria es pot dir que se senten estafats o enganyats; quan algú pacta amb el Govern espanyol, sigui representat per individus del PP o del PSOE, ja sap que pacta amb una institució i unes persones sense la més mínima dignitat personal, sense paraula, i deshonestes fins al moll de l’os. Parlar de pactar o de conviure amb aquesta gent implica acceptar submissament que t’aixequin la camisa, que et prenguin el pèl i la cartera. Ens ho podríem arribar a creure en els primers moments de la transició democràtica, però des d’aleshores ençà hem tingut excessives oportunitats de patir i constatar que per ells nosaltres som els enemics a abatre (a bombardejar, si no fos perquè tenen por que a l’exterior no ho vegin del tot bé).



Per tant, el que no entenc de tot plegat és l’estúpida niciesa dels qui encara ens parlen de pactar amb ells, de romandre sota les seves urpes dient que hi volem trobar un encaix, i sobretot de donar peu als enemics declarats de Catalunya i dels catalans perquè tinguin poder en les nostres institucions que ells voldrien eliminar. Vist des de l’altra perspectiva, em sembla absolutament lògic que des de Madrid, veient l’estultícia dels catalans amb uns dirigents que ajupen el cap per més garrotades que els donin, acabin fent-ne burla i mofa. ¿Com no ho haurien de fer, si aquí encara hi ha gent tan estúpida que pretén censurar els qui parlen del robatori d’Espanya? ¿I com no ho haurien de fer, veient com els garrotejats s’arrosseguen patèticament com cucs demanant clemència i que els perdonin la vida? Si no tenim la dignitat suficient per a aixecar-nos, dir prou i prendre el camí de la llibertat, si acceptem la nostra condició d’esclau, no mereixem queixar-nos del maltracte que ens dóna l’amo.