Pàgines

divendres, 30 de novembre del 2012

Disposats a un Govern de transició nacional?

Vagi per endavant que entenc la complexitat de la qüestió, que hi ha raons de pes per a prendre una o altra decisió, que es prengui la que es prengui segur que hi haurà sectors que se’ns tiraran al damunt, i que en qualsevol cas confio que Junqueras i el seu equip sabran trobar el punt just de responsabilitat que el país necessita. Per tant, rebutjo qualsevol debat que es faci en termes de blanc o negre, d’heroïcitat o traïció inconfessable. Però també penso que és bo que es formuli aquest debat.

Recullo unes declaracions de l’Oriol Junqueras, del mes d’agost, al diari Ara.: "Estem disposats a buscar un govern de transició nacional que convoqui un referèndum". I de fet, es va fer una proposta concreta de presentar una candidatura conjunta de tots els partits favorables a exercir el dret a decidir. Assegurava que la llista hauria de tenir com a objectiu la proclamació de la independència i la convocatòria d’un referèndum com a aval, i sentenciava: “si no és per això que no ens busquin”. Oriol Junqueras deixava ben clar que no entrarien ni en aquest ni en cap altre Govern si no era per convocar un referèndum independentista. Està clar que un govern de transició nacional hauria de preparar la consulta, que tal com diu ERC potser es podria fer abans d’un any, incrementar les relacions internacionals perquè validin el procés i organitzar totes les estructures d’estat necessàries per a fer el pas definitiu; però també hauria de gestionar el dia a dia, amb la precària situació econòmica en què es troba el país i la impossibilitat de cercar recursos més enllà del mateix Estat espanyol. Les nòmines s’han de continuar pagant i els serveis no es poden aturar.

És això el que espanta? L’opinió pública hauria de tenir molt clar que no és per por a corresponsabilitzar-se d’una governabilitat certament difícil que ERC no vol entrar a formar part d’un Govern de coalició. No ens agraden les retallades, d’acord. Podem presentar amb xifres i dades creïbles una alternativa de Govern, o fem com Iniciativa que, sabent que no ha de governar, pot llançar propostes alegrement que incrementarien notablement la despesa, sense dir com es pagarien i com reduiríem el dèficit. És molt més còmode, segur, quedar-se fora del Govern i donar-li suport només en aquells temes cabdals de país. Però, en aquestes condicions, el Govern es veurà amb cor d’afrontar aquests temes de país?

dijous, 29 de novembre del 2012

Sense Govern estable no hi ha consulta?

Ja ho havia insinuat durant la campanya electoral: si el president Artur Mas no se sent prou fort al capdavant d’un Govern estable no tirarà endavant la consulta. Llavors, quan demanava aquella majoria excepcional, ho argumentava dient que “no podem pujar l’Everest amb espardenyes”. I podia tenir la seva part de raó, però tot plegat sonava a una mena de xantatge a l’electorat sobiranista per tal que cregués que votar CiU era la millor opció, o l´única, per a fer possible l’exercici del dret a decidir. Un argument tampoc tan diferent del que feia servir Solidaritat quan deien que només ells eren la garantia d’independència.

Ara, el requeriment a ERC perquè es corresponsabilitzi de la tasca de Govern, entrant a formar part d’un govern de coalició, si no vol que la consulta quedi ajornada, pot tenir també aquest aire de xantatge. O, pitjor encara, pot sonar a una excusa per tal de poder fer marxa enrere en tot el procés sobiranista i a sobre carregar les culpes als altres. Però, objectivament, també l’assisteix una part de raó. Aquesta legislatura no serà gens fàcil des del punt de vista econòmic. El qui no té, i sap que no tindrà, la responsabilitat de governar pot fer totes les propostes que vulgui: reduir els ingressos a base de rebaixar l’IRP, treure l’euro per recepta o eliminat l’increment de les taxes universitàries, i alhora incrementar la despesa amb més prestacions socials, més beques, més dotacions per a sanitat i educació...; com que són propostes que no s’hauran d’aplicar, tampoc cal que quadrin els números. Ara bé, si el que es pretén és governar, administrar el dia a dia, a part de preparar la consulta i les estructures d’estat que el país necessita, aleshores sí que han de quadrar els números; i fins i tot acceptant totes les propostes que fa ERC, gens forassenyades i que haurien de ser assumibles per CiU, encara no s’arribaria a cobrir l’ajust del dèficit que se’ns imposa si no es complementa amb altres retallades.

I és evident que un Govern en minoria, encara que compti amb un cert suport en moments puntuals i per a temes concrets, difícilment pot tirar endavant el repte cabdal que suposa la consulta, sabent que estarà permanentment a la corda fluixa i patint el desgast lògic que li infringirà l’oposició per la inevitable política de retallades. Fins i tot els populars que li imposen les retallades des de Madrid i que no paguen els deutes pendents ni compleixen amb l’Estatut, després són els primers a exclamar-se’n. No es tracta de donar cap xec en blanc, ni d’acceptar un acord amb promeses vagues, però crec que, fins i tot a risc que sigui perjudicial per al partit, aquesta vegada ha de fer un gran esforç de responsabilitat. Ara mateix, ja hi deu haver tant persones i grups disposats a saltar-los a la jugular si no fan el pacte nacional que permeti la consulta, com n’hi deu haver d’altres també a punt per si el fa. Prengui la decisió que prengui, ja caldrà que s’expliqui molt bé i amb la màxima transparència per no sortir-ne escaldat.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Tercer balanç, a l’esbiaix

Una ullada a les diferents anàlisis que podem trobar als mitjans de comunicació del resultat de les eleccions ens permet veure que hi pot haver diferents matisos i enfocaments, sovint sota la influència de les opcions de cadascú i, per tant de l’interès partidista. I, sense desvariejar excessivament, poden arribar a conclusions ben dispars. Diríem que això entra dins de la normalitat. El que costa més d’entendre és que si anem a buscar la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, i els seus líders polítics, aleshores les anàlisis que s’hi fan no sembla que s’estiguin referint ni al mateix país ni a les mateixes eleccions.

Ja va començar la Camacho, fent gala de la seva incompetència matemàtica dient que l’independentisme havia baixat en aquestes eleccions; si sabés sumar sabria que ara hi ha un diputat més sorgit de llistes obertament partidàries del dret a decidir, amb el valor afegit que aquesta vegada CiU portava en el programa anar cap a l’estat propi, i que els escons perduts per CiU els ha guanyat ERC. A Madrid els interessa presentar-ho com un estrepitós fracàs de l’Artur Mas i de CiU, i com que ells sí que identifiquen un partit amb el conjunt del país, molt alegrement diuen que ha fracassat el projecte, quan en realitat s’ha reforçat o radicalitzat. Naturalment, que Artur Mas i CiU no han aconseguit l’objectiu que s’havien proposat, però és que a Europa la majoria de Governs que es presenten a unes eleccions havent hagut de gestionar la crisi i les corresponents retallades han estat derrotats, i aquí CiU segueix guanyant i amb més del doble d’escons que el segon partit de la cambra. Quan algú els pregunta com és possible que el PP, que era la tercera força política, davant la forta davallada tant de CiU com del PSC, hagi estat capaç de recuperar tan sols un dels vint escons perduts, addueixen que és degut a què el PP gestiona la crisi en l’àmbit estatal i això també li passa factura; segons ells, el raonament val per al PP, però no per a CiU, quan és evident que a Catalunya també hi ha hagut un desplaçament de vot cap a l’esquerra.

Avesats a la mentida i a l’engany, ells no solament falsegen la realitat, sinó que construeixen el seu raonament a partir de la seva falsedat. Per exemple, Mas va dir ben clar que convocava eleccions perquè la seva proposta per aquesta legislatura d’anar cap al Pacte Fiscal havia topat amb una negativa rotunda a iniciar cap negociació; i a més, el poble de Catalunya havia sortit massivament l’11 de setembre reclamant avançar cap a un nou estat europeu. Però com que a ells, per tal de denigrar-lo els interessava presentar-ho com un afany personal d’evadir responsabilitats en el tema de la crisi i d’aconseguir la majoria absoluta, titllen el resultat no de fracàs de partit sinó de fracàs de país. Doncs, no: el poble de Catalunya ha ratificat la voluntat de decidir el seu futur, amb la particularitat que no vol que ho faci un partit en solitari. Però, ja se sap, a Madrid, no entenen res de res del que passa aquí, i hauran de continuar recorrent a l’amenaça, a la difamació i a l’ofec econòmic per  intentar fer-nos desistir del desig de llibertat.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Segon balanç, en negatiu

Com a militant d’ERC puc entendre l’eufòria de companys de partit pel resultat obtingut en aquestes eleccions: s’ha doblat el nombre d’escons i ens hem convertit en la segona força política. Com puc entendre l’entusiasme de les CUP que precipitadament van haver de prendre la decisió de participar en aquestes eleccions i han assolit l’objectiu d’esdevenir una força parlamentària. Però si analitzem la situació que ens queda, des d’una perspectiva de país la percepció ja no serà la mateixa: objectivament, crec que la perspectiva de precipitar un procés cap a la independència, amb aquests resultats, és més difícil.

Podríem dir que s’han mantingut globalment les posicions del grups partidaris d’exercir el dret a decidir, amb un mínim increment d’un escó, i fins i tot que qualitativament hi ha hagut un desplaçament d’aquest vot sobiranista cap a posicions més declaradament independentistes i més d’esquerres. Però ha quedat afeblit el lideratge que un procés d’aquestes característiques necessita. Discrepant de les tesis oficials del meu partit, jo sempre deia que era més important per a l’èxit del procés que Mas sortís reforçat d’aquestes eleccions que no pas que ERC obtingués o no la simbòlica segona posició. Una CiU més a prop de la majoria absoluta hauria pogut governar còmodament en solitari i comptar amb el suport, en els moments clau, dels altres partits favorables al dret a decidir, ERC, IC-V i CUP. Ara, es veu obligat a formalitzar un pacte més estable, encara que no forçosament hagi d’implicar l’entrada d’ERC al Govern; i només té una opció per a fer-ho. I aquesta opció és molt arriscada per a ERC, que tindrà pressions molt fortes dels altres partits d’esquerres perquè no ho faci, i de CiU i de l’opinió pública perquè assumeixi la corresponsabilització que li reclama Mas; i ERC ja ha sortit escaldat altres vegades després d’haver format part d’un govern de coalició (la pitjor va ser precisament en època d’Heribert Barrera quan va entrar en un Govern de Jordi Pujol). Ni ERC podrà acceptar un suport gratuït a CiU, ni Artur Mas pot desdibuixar excessivament el seu programa de govern, perquè també li va la credibilitat. ERC podria forçar un ritme i unes formes que arribessin a ser inacceptables per a determinats sectors de Convergència i d’Unió. Però, si es generés una situació d’inestabilitat per culpa de no haver pogut arribar a un acord prou sòlid amb CiU, tampoc l’electorat perdonaria a ERC el que es vendria com la pèrdua d’una oportunitat única per  exercir el dret a decidir. En qualsevol cas, una difícil papereta faci el que faci.

Però, tornant al procés endegat. Sense descartar que al si de CiU hi hagi moviments, amb visió estrictament de partit, per tirar enrere, dilatar o diluir el procés, és evident que no és el mateix la imatge que s’hauria donat de cara a l’exterior d’una partit fort i de Govern, acompanyat d’altres formacions polítiques, que la que es podrà donar ara. Per entendre’ns, els grans poders econòmics europeus, el sistema financer i les grans empreses, i també els de casa nostra, d’entrada preferirien que no hi hagués cap moviment que alterés l’ordre establert; però si és inevitable perquè hi ha la voluntat democràtica d’un país que ho reclama, aleshores tampoc hi acabarien posant massa obstacles si saben que els qui lideren el procés no tenen cap intenció d’alterar aquest ordre establert. I una CiU forta els era la millor garantia. Per als independentistes, com a mínim és motiu de preocupació.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Primer balanç, en positiu

És evident que qualsevol valoració d’uns resultats electorals es pot fer en clau de partit o en clau de país. A mi, m’interessa, bàsicament, veure el resultat en funció del que pot representar per al conjunt del país. De fet, els dos partits que poden estar més eufòrics, com és ERC i C’s, tenen visions ben oposades del que hauria de ser el futur del país; mentre que el grup que s’estrenarà a la cambra i el que s’ha quedat fora són igualment independentistes, encara que amb una visió social força diferent. També m'interessen ben poc les anàlisis basades en el no assoliment de les fites de partit que s’havia proposat la coalició de Govern.

Aparentment, no hi ha hagut el salt espectacular del sobiranisme que alguns esperaven, perquè les forces partidàries d’exercir el dret a decidir al Parlament de Catalunya han tingut un ascens mínim d’un únic escó. Però aquest ascens del sobiranisme sí que és qualitativament important: en les anteriors eleccions, només ERC i SI es presentaven sota la bandera independentista, ja que ni CiU ni IC-V no portaven el dret a decidir com a element clau del seu programa. Per tant, aquest manteniment de representació parlamentària de caràcter sobiranista ara es veu clarament reforçat i legitimat. Si el que ha perdut CiU ho ha guanyat ERC vol dir que el suport electoral al sobiranisme es referma. Però l’altre gran salt qualitatiu és des del punt de vista social: l’increment del vot netament espanyolista no l’ha capitalitzat el PP sinó Ciutadans, que ha recollit bona part del vot perdut pels socialistes. Igualment el transvasament de vot, que ja sabem que no s’ha d’entendre com a literal, de CiU cap a ERC i IC-V, i de Solidaritat cap a CUP, representa un gir cap a l’esquerra i una clara reprovació de les polítiques econòmiques i socials del Govern català.

El resultat, doncs, és un Parlament amb una clara majoria política de les forces partidàries d’exercir el dret a decidir. Aquesta majoria també hi era en l’anterior legislatura, és cert, però ara la proposta sobiranista ha estat ratificada a les urnes. I si descartem la repetició d’un pacte entre CiU i PP, és evident que la voluntat del poble per a construir el nou país per a tothom s’haurà de fer amb molta més sensibilitat social.

Aquest pot ser un primer balanç, en positiu. Però hi ha també un possible balanç, en negatiu, que el deixem per demà.   

diumenge, 25 de novembre del 2012

Fugim d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

S’ha acabat una de les campanyes electorals més atípiques de les que hem viscut fins ara; i molts voldríem que fossin les darreres per escollir diputats autonòmics. Inicialment, quedava clar que aquestes havien de ser unes eleccions plebiscitàries en la mesura que es plantejava el gran repte històric que hauria de permetre assolir la independència: exercir el dret a decidir. D’ençà de l’onze de setembre que vivim en campanya permanent amb dos grans blocs clarament diferenciats, amb un únic partit entremig que no sap on navega o que ni li permeten navegar per allà on voldria. D’una banda les forces democràtiques compromeses a deixar que sigui la ciutadania la que decideixi quin vol que sigui el futur del país, i de l’altra els qui, menyspreant la voluntat popular, consideren que la llibertat de què gaudim és només condicional i condicionada.

Difícilment ningú es podia imaginar, ni tan sols mig any enrere, que aquestes eleccions tindrien el futur de Catalunya, és a dir la independència, com a tema central de campanya. Els partits d’esquerres, però, estaven també interessats en desmarcar-se de CiU per deixar ben clar que, tot i poder coincidir amb el tema del dret a decidir, hi havia projectes polítics diferenciats perquè hi havia maneres diverses d’afrontar la crisi; per tant, els interessava incloure en la campanya també els temes socials, les retallades i en general la situació econòmica que patim. De fet, per als socialistes era l’únic tema al qual podien agafar-se, donat que la proposta federalista no se la creu ningú i ells saben que sempre tindrà el rebuig frontal del PP i del PSOE. I malgrat tot han hagut d’insistir, sense gaire convenciment ni credibilitat, en la seva proposta de nedar entre les dues aigües. I la diferència entre ERC i IC-V era que els primers donaven prioritat al tema nacional i els ecosocialistes la donaven al tema social.

Al PP, aquest segon bloc temàtic de campanya tampoc li interessava massa, perquè fins no fa gaire sempre deien que Catalunya, referint-se al Govern de la Generalitat, ja estava fent els deures pel que fa a les retallades que ells preconitzen, i ells havien donat suport a aquest Govern precisament per la seva política social. I d’altra banda, el seu discurs de la por, de les amenaces, i sense cap proposta en positiu per a Catalunya, no podia convèncer gaire ningú més que els ja convençuts, els qui no creuen en aquest país. Com a darrer recurs, emulant potser aquell 11-M, s’han inventat la història dels informes policials per intentar esquitxar la imatge d’Artur Mas i, en general, de CiU. Un informe que ningú sap qui l’ha fet, ni per a què, que apareix en un dels diaris del partit a bombo i plateret, i que al final resulta que ni tan sols l’informe inventat per la direcció de campanya no explica res del que el Mundo va publicar, sense dates, sense noms, sense cap prova de res.

Per això s’entén que el tema no aparegués en el debat electoral, perquè l’Alícia no hauria pogut defensar-lo davant dels altres dirigents polítics. I s’entén que ells mateixos hagin impedit que es donessin explicacions a les Corts espanyoles, i que el Fiscal general de l’Estat, al servei del PP, hagi reprovat el fiscal de TSJC per l’inici d’accions legals contra el Mundo per difamació i calúmnia. Si hi hagués hagut la més mínima prova i indici de culpabilitat dels dirigents de CiU, haurien estat ells els primers interessats en introduir-ho en el debat televisiu, a portar-ho a les Corts i allà on calgués. El tema se’ls ha escapat de les mans. Va ser planejat per la direcció de campanya del PP per tal de poder anar llançant sospites i insinuacions, a partir de l’acció delictiva dels sicaris del diari madrileny.

Però, el cert és que han aconseguit distorsionar el sentit de la campanya electoral. Aplicant la teoria de difamar que alguna cosa queda, han fet que quedés en un segon pla la viabilitat d’un procés d’independència, i en un tercer pla la valoració de les polítiques econòmiques seguides fins ara. Una altra cosa serà veure’n les conseqüències pel que fa al vot de la ciutadania. Encara que ells, com a autors i  responsables directes de l’intent de sabotejar les eleccions en siguin els menys indicats, segurament que també ho faran servir com un argument més per a no acceptar el resultat de les urnes. El votant del PP a Catalunya és fonamentalment un votant visceral que vota PP, o Ciutadans, per menyspreu o fins i tot odi a la llengua, a la cultura i a la identitat nacionals, als quals no escandalitzen ni les amenaces, ni l’ús de la violència ni cap altra recurs per a frenar les reivindicacions del catalanisme; de manera que probablement tampoc es repetirà l’efecte invers que van tenir les mentides dels Populars en les eleccions espanyoles d’aquell 11-M.

En qualsevol cas, accions com aquestes ens han de refermar encara més en la voluntat de fugir com més ràpid millor d’aquest Estat putrefacte anomenat Espanya. I el vot independentista és la millor manera per a accelerar el procés.

dissabte, 24 de novembre del 2012

De la pornografia a Intereconomia

Per si algú està desvagat i no té ganes de fer res seriós o que precisi un mínim d’atenció, hi ha diferents maneres d’evadir-se. Una podria ser comprar-se un llibret de sudokus i anar fent; una altra de més excitant podria ser navegar per webs de caràcter pornogràfic que n’hi ha molts i a més són gratuïts; i si algú està tan apurat que no sap com matar i perdre el temps alhora, sempre li queda el recurs de seguir determinats mitjans de comunicació espanyols, com ara Intereconomia o 13TV. Caldrà que s’ho prengui com això: com una bajanada que vista des del vessant còmic fins i tot pot ser divertida.

Encara que parlin d’un tema ben quotidià i conegut, sempre ens semblarà que provenen d’una altra galàxia, que la Catalunya que mencionen no té res a veure amb la nostra. Tenen una estranyíssima habilitat en distorsionar i falsejar la realitat fins a fer-la irreconeixible. La seva pluralitat ideològica, concretament en el cas d’Intereconomia, va des de l’extrema dreta que enyora el franquisme a la dreta més conservadora de l’hipernacionalisme espanyol. Només en rares ocasions hi apareix algun socialista, sempre que sigui per fer pujar els colors al pobre Pere Navarro. La seva especialitat consisteix en inventar-se una mentida i a partir del seu invent construir tota l’argumentació per atacar el catalanisme. Es van inventar la història que a Catalunya era obligat oferir pa amb tomàquet als hotels, i creient-se les seves pròpies estupideses van construint tot l’argumentari per a demostrar el caràcter impositiu i coaccionador del catalanisme. És el mateix que va passar amb els cognoms dels ciutadans en la futura Catalunya independent; a partir d’aquell anunci ridícul i indecent del PP, ells ja ho donaven per fet i a partir d’aquí argumentaven les dificultats que passaven els pobres Garcia, Sánchez o López al nostre país.

El tema de les calúmnies abocades pel diari El Mundo, d’acord amb l’estratègia electoral del PP, n’és un altre exemple. No és que insistissin en insinuacions sense cap fonament, com han fet els membres del Govern espanyol, l’Alícia i altres perles, sinó que ja donaven per descomptat els fets i la seva argumentació partia d’aquesta realitat fictícia. Per més que es desmenteixin els fets, ells, a tot estirar, es limiten a no comentar més el tema. És l’estratègia més popular dels espanyols: primer es crea la mentida i, després, sobre aquella mentida es fonamenta tota l’argumentació per a atacar Catalunya. I després no entenen, està clar, que aquí passi el que està passant. 

divendres, 23 de novembre del 2012

Plena confiança del PP en la independència

Tot sembla indicar, i ho hem pogut comprovar al llarg d’aquesta campanya, que a Espanya ja donen per fet que el procés secessionista tirarà endavant. L’indicador més clar no és tant la ferma voluntat dels independentistes, ni la confiança en els conversos de darrera hora que no es faran enrere, sinó el plantejament que en fa el Partit Popular. Al costat de sectors independentistes que desconfien del que pugui acabar fent Artur Mas, hi ha la plena convicció dels populars; i això és reconfortant.

Només en cercles catalanistes ha estranyat la reacció dels polítics espanyols, i en particular els del PP, d’ençà que l’Artur Mas va exposar públicament la voluntat de celebrar una consulta o referèndum perquè els catalans puguin decidir el seu futur. Hom podia esperar, i a més d’un independentista ens feia més por que una pedregada, que el Govern espanyol i en concret el Partit Popular formulés qualsevol tipus de proposta per desactivar el moviment que estava prenent una volada sorprenent. Si més no, haurien generat dubtes a sí de la coalició governant. Però, no. Com que ells mateixos ja saben que la seva paraula no té cap valor i que no compleixen mai les seves promeses ni els seus compromisos, ja devien comptar que no valia la pena fer cap proposta seductora. La reacció immediata, i la que han mantingut inalterablement, ha estat la de l’agressió verbal, les amenaces i, ara, les mentides i les difamacions en un intent de sabotejar el procés electoral. A qualsevol se li hauria acudit frenar temporalment la pressió contra els catalans, encara que fos una treva trampa, per a poder enllaminir els indecisos. Ben al contrari, ells ens estan dient per la via dels fets que el seu odi a Catalunya els porta a continuar la croada contra la llengua i la cultura del país. En tota la campanya no els hem sentit ni una sola proposta en positiu, que potser també n’hi hauria, per convèncer els catalans perquè desistim del camí emprès; tot ho han reduït a explicar els mals que s’esdevindran si esdevenim un Estat independent.

I aquí hi ha l’element que ens ha de mantenir esperançats. Tot i que diuen que la independència no és possible perquè el marc jurídic espanyol ho impedeix, i en tot cas és un tema que haurien de decidir ells, a l’hora de la veritat hi deuen confiar ben poc en aquest marc jurídic ja que parlen bàsicament només de les malvestats que ens sobrevindran amb un Estat propi. A la mateixa Camacho se li escapa sovint, en entrevistes, debats o discursos de campanya, aquest futur del que ens passarà, fins i tot sense deixar-ho en condicional com acostumen a fer els independentistes. I és que ells ho deuen saber millor que ningú.

dijous, 22 de novembre del 2012

El PP amenaça els empresaris catalans

Hi ha coses que són inacceptables perquè atempten contra els més elementals principis democràtics i de respecte envers els altres, però que s’arriben a entendre. Els espanyols sempre han menystingut i mirat d’anorrear la llengua i la cultura catalanes, en la mesura que són l’exponent de la nostra personalitat diferenciada de l’espanyola. Han treballat incansablement, i ho continuen fent ara amb més contundència que mai, per eliminar la llengua catalana i per diluir la nostra identitat, també a base d’escanyar la nostra economia, fins i tot en perjudici de la seva.

És comprensible que, malgrat el mal tracte que han dispensat sempre als catalans, ara no vulguin que s’independitzin; primer, per allò de l’hipernacionalisme a què feia referència el Marcelino Iglesias, que els porta a voler imposar el seu dret de conquesta, i segon, perquè econòmicament Espanya hi sortiria perdent molt, gairebé tant com hi guanyaria Catalunya. Per tant, es pot entendre que l’odi dels polítics espanyols envers Catalunya els porti a formular tota mena d’amenaces contra les empreses catalanes i en general contra els catalans, parlant per exemple del boicot que ens podrien fer perquè no poguéssim entrar a Europa. És una actitud mesquina que probablement no sostindrien gaire temps, perquè també els acabaria perjudicant a ells, però que respon a la seva lògica de venjar-se contra els qui no han volgut romandre més temps dins d’aquest Estat. Ara bé, el que costa més d’entendre és que el partit popular de la Camacho, des de Catalunya, també s’apunti a aquestes amenaces, que en tot cas perjudicarien els empresaris catalans, alguns dels seu propi partit, i en general el conjunt dels catalans, i per tant també a la Camacho.

És a dir que, un cop assolida la independència, el Partit Popular de Catalunya, amb l’Alícia Sánchez Camacho al capdavant, insistirà, com fins ara, perquè els espanyols ens boicotegin i ens perjudiquin tant com puguin. Demanarà a empresaris catalans que militen al seu partit que fomentin el boicot contra les empreses catalanes, i per tant també contra les seves, tant pel que fa al consum a Espanya com pel que fa a les relacions amb Europa. Realment insòlit, però ja té precedents. Pensem que va ser la senyora Camacho la qui, per tal de desgastar el Govern i l’autonomia, va insistir al Govern de Madrid que no pagués els deutes que l’Estat té amb Catalunya, o que no executés determinades infraestructures pendents i que necessiten sobretot els empresaris catalans per als desenvolupament de les seves empreses.

dimecres, 21 de novembre del 2012

El vot de la responsabilitat i del compromís

Si algú fa una mica de memòria, i per això només cal revisar l’hemeroteca, es farà creus de com ha canviat el panorama polític català en els darrers mesos. El PP, tant a Catalunya com a Espanya, era el soci preferent de CiU; Duran i Lleida, per exemple, era contrari a què s’introduís el tema del Pacte Fiscal en el programa electoral de CiU; per IC-V l’únic que importava era la protesta contra les retallades; el PSC continuava amb el seu deliri pseudo federalista; només els partits independentistes, com ERC, entenien que el tema del Pacte Fiscal tan sols tenia sentit com un nou intent per a demostrar la impossibilitat de l’encaix de Catalunya  dins d’Espanya.

Què va passar aquell Onze de setembre perquè es capgirés tan radicalment el panorama? Al carrer hi havia força més gent que aquell 10 de juliol del 2010, quan es va sortir a protestar per la sentència del Tribunal Constitucional, però això no justificaria la diferència entre les conseqüències d’una i altra manifestació. Una primera explicació hem de cercar-la en el canvi d’actitud de la societat catalana: ara ja no volem manifestar el nostre enuig i la nostra protesta pel menyspreu i el tracte discriminatori que ens dispensa Espanya, sinó que hem pres la determinació d’avançar positivament en un projecte engrescador. No reivindiquem el dret a decidir, sinó que l’exercim.

I l’altre gran canvi el trobem en l’actitud de la classe política. Per primera vegada, els partits polítics van cedir el protagonisme a la societat civil, en aquest cas a l’ANC, per a l’organització de la manifestació de l’Onze de setembre, i es va assumir la seva iniciativa. I sobretot, a la vista de l’espectacular mobilització ciutadana, els partits polítics catalans han entès i atès el missatge de la ciutadania. Per alguns ha estat un despertar i adonar-se que la societat catalana havia pres una determinació; per altres, i molt especialment per ERC, ha estat la constatació d’allò que venim exposant i defensant des de fa tant de temps.

El camí encetat és certament engrescador. L’important en aquestes eleccions és que els catalans s’adonin que les diverses formacions polítiques, sense necessitat de renunciar a la pròpia ideologia, són capaces de treballar plegades per un objectiu comú i prioritari com és la construcció d’un Estat propi, i sobretot que sàpiguen que la seva veu és escoltada i que no són utilitzats per a satisfer interessos partidistes.

Hem iniciat un bon camí de sintonia entre la política i la ciutadania. No podem malmetre aquesta oportunitat històrica. Com deia l’Oriol Junqueras quan un periodista li demanava si volia ser ell el Messi que marqués el gol de la Independència, l’important no és saber qui marcarà el gol, sinó que cadascú des de la seva posició treballi per l’equip nacional i pensi que l’objectiu és guanyar el partit. I ara és a les nostres mans. D’aquí la predisposició d’ERC no només a fer costat a la nova majoria que ens ha de portar a la independència en la propera legislatura, sinó a garantir que els conversos de darrera hora no es faran enrere. El vot d’ERC és el vot de la majoria que reclama la independència, que ho fa des de la responsabilitat, i a més és el vot que garanteix que el procés no farà marxa enrere.  

dimarts, 20 de novembre del 2012

El malentès polític dels desnonaments

Em sembla que hi ha hagut un malentès amb tot el tema dels desnonaments i l’acció dels partits polítics. L’alarma social que va crear el suïcidi de la senyora de Baracaldo, en el moment que es procedia a fer-la fora de casa, no tenia res a veure amb l’alarma general que va fer desvetllar els partits polítics i les entitats financeres. El tema no era en absolut els morts, sinó que aquest fet pogués perjudicar la seva imatge i, per tant, els seus interessos.

Per això es van apressar els dos grans partits polítics espanyols a simular una voluntat d’arribar a un acord que en frenés l’escalada mediàtica. El PP i el PSOE són partits que acostumen a complir amb els seus compromisos, almenys quan es tracta de compromisos contrets amb la banca i amb els grans poders econòmics. Per tant, calia evitar prendre cap mena de mesura que pogués perjudicar aquests interessos, i així ho han fet. El PSOE, a darrera hora, devia veure que hi tenia ben poc a guanyar per arribar a un acord que faria avergonyir qualsevol persona que tingués un mínim de vergonya, i va preferir fer-se enrere. Així, la moratòria aprovada pel Partit Popular consisteix bàsicament en guanyar una mica de temps per tal de frenar les protestes que començaven a créixer perillosament per als interessos dels seus amics banquers, sabent que les mesures preses empitjoraran encara més la situació dels afectats un cop acabada la moratòria. No hi havia cap voluntat d’afrontar la gravíssima problemàtica que representa per a moltes famílies, sinó de garantir que els sistema continués funcionant exactament igual, només que amb un xic menys de pressió del carrer.

Aconseguit l’objectiu, que hi hagi morts o no els importa un rave. El dret constitucional a la vivenda és una fotesa que per ells no té cap mena de validesa, perquè el que preval és el dret a  l’especulació, a les clàusules abusives i a no ser responsables de la seva irresponsabilitat. Que els pisos expropiats a les víctimes de la crisi després quedin buits i fins i tot abandonats, això els és igual. Encara que l’entitat financera hi guanyi ben poc quedant-se un pis que no podrà vendre, només per deixar clar qui té el poder a les mans, els desnonaments ja estan perfectament justificats. Només demanen que les víctimes no apareguin en la portada dels noticiaris, que fan mal d’ulls.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Fènix 11.23, poca broma

Qui conegui amb detall com van anar els fets, el contingut dels interrogatoris i l’informe psicològic que es va fer en el procés contra Èric Bertran, i després vagi a veure la pel·lícula Fenix 11.23 convindrà que la realitat va ser molt més bèstia i demencial del que narra el film de Joel Joan. Probablement, els guionistes van decidir suavitzar la situació perquè si haguessin explicat fil per randa el que va passar i el que es va dir, per part de la policia, de la fiscalia i dels qui van fer els corresponents informes, hauria semblat massa exagerada i poc creïble.

El cas va acabar en un no res; i aquest és el problema. Que uns policies professionalment ineptes i sense cap mena de preparació confonguessin un gest infantil, inspirat en Harry Potter, amb una acció presumptament terrorista, no es pot passar per alt perquè implica admetre i donar per bo el nivell d’aquests cossos de seguretat de l’Estat. Però que després tot l’aparell judicial continués la farsa, tant si era per la mateixa ineptitud com si era per no gosar admetre la pífia inicial, i que es diguessin les barbaritats que es van dir això ja costa més d’entendre. Entre altres, i això no sortia a la pel·lícula, es donava com a element causant del trastorn psicològic del nen (perquè el van tractar també des d’aquesta tessitura) el fet que l’Èric veia normalment Televisió de Catalunya i tenir una estelada a la seva habitació. Però, està clar, un cop passats els fets, lògicament amb el sobreseïment de la causa, sembla que aquí no hagi passat res, i més aviat nosaltres mateixos hi fem una certa conyeta, celebrant la victòria i ridiculitzant l’estultícia policial i de la Justícia espanyola.

És la seva estratègia de sempre: ells poden cometre tota mena de barbaritats i d’injustícies. Com a mínim, la intenció inicial d’atemorir, normalment, ja l’aconsegueixen. Després, que puguin tirar endavant la seva trama o no ja els té menys interès. Però ells saben que els poders polítics, judicials i policials sempre recolzaran aquestes barbaritats i injustícies, i els culpables i agressors en sortiran indemnes. Nosaltres podem riure en veure les escenes de la pel·lícula, però aquella banda de delinqüents uniformats, i de malfactors movent fills dins de l’administració de la justícia continuen exercint com si res. Ni tan sols van tenir la decència d’expulsar-los per inútils, per ineptes, per manca de professionalitat, això si no era directament un acte de prevaricació per motivacions estrictament polítiques. Ara, segurament passarà el mateix amb els falsos informes policials preparats per a la campanya electoral.

diumenge, 18 de novembre del 2012

La majoria social per la independència

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquesta és una expressió que ha fet fortuna: cal una majoria social per la independència. Evidentment, per a prendre qualsevol decisió de país cal que hi hagi una majoria. Però, aleshores, per què s’adjectiva aquesta “majoria” amb el concepte “social”? Potser no tothom ho veurà de la mateixa manera, però em sembla que aquest és un matís important, sobretot de cara a les properes eleccions.

En la Conferència Nacional d’Esquerra del 2007 i en el congrés de l’any següent em vaig mostrar molt crític amb la direcció del partit precisament perquè, tot i utilitzar ja aquest concepte de majoria social, a la pràctica el discurs es basava en una idea força diferent. L’estratègia passava, i sortosament ja ha quedat com a aigua passada, perquè fos Esquerra la que aconseguís encarnar aquesta majoria, de manera que deixava de ser una “majoria social”. Hi havia un discurs força estès, i que de fet encara sostenen algunes forces minoritàries, que la dreta que representava CiU no faria mai el pas cap al sobiranisme; i, per tant, no s’hi podia comptar.

Això, amb tots els matisos i precaucions que vulgueu, ara ha quedat desmentit. Està clar que la dreta ha decidit emprendre el procés cap a la independència només quan ha vist que és amb la dependència que els seus interessos en surten perjudicats. I, en tot cas, voldrà conduir tot el procés salvaguardant bé aquests interessos. Però, des de l’esquerra cal tenir molt clar que la independència seria impossible sense comptar amb el suport, i en aquest cas el lideratge, d’aquesta dreta o centre-dreta que representa CiU. Però amb la mateixa rotunditat caldria fer l’afirmació a la inversa: la independència seria impossible sense el concurs d’una esquerra catalana forta, seria impossible si s’interpretés com el capritx d’una sola formació política per més majoritària que fos. Aquest pot ser el problema d’Escòcia, si l’SNP no aconsegueix sumar més opcions al seu projecte sobiranista.

La majoria social que ens cal, que de fet ja tenim, per la independència és aquesta. No té res a veure amb el fet que CiU tingui o no una majoria absoluta, sinó amb el fet que es visualitzi que la majoria del país, de tot el ventall ideològic, opta per la creació d’un Estat propi. De fet, serà irrellevant que CiU assoleixi la xifra màgica que li donaria majoria absoluta, perquè sap que podrà formar govern igualment i que per a emprendre les decisions importants de país haurà de comptar de tota manera amb l’esquerra nacional. I també seria irrellevant la representació d’aquesta esquerra nacional, si serà amb dos, tres o quatre grups parlamentaris, si no fos perquè d’una banda és important que hi hagi un interlocutor clar d’aquest espai i de l’altra convé que hi hagi una forta dosi de responsabilitat i de rigor, que defugi les picabaralles internes i la cursa per demostrat més independentisme que ningú.

En aquestes eleccions ens hi juguem això: consolidar la majoria social per la independència, que és l’única garantia per fer realitat la voluntat del poble de construir un nou país.

dissabte, 17 de novembre del 2012

També contra l’emigració?

La crisi econòmica ens està abocant a una nova realitat que, de fet, tampoc és tan nova perquè ja s’havia viscut un segle enrere: l’emigració. Les polítiques econòmiques imposades pel govern comporten més crisi, més pobresa i més atur, de manera que per als joves se’ls presenta un panorama realment difícil on s’ha de considerar la possibilitat d’emigrar cap a altres països. Un representant del Govern espanyol, cínicament, deia que l’emigració d’aquests joves, referint-se sobretot als universitaris i professionals qualificats, no solament no era negativa sinó que era una oportunitat per a ells.

Està clar que l’emigració sempre és una oportunitat; però és el darrer recurs que hom voldria escollir, perquè el normal seria que tothom pogués desenvolupar-se professionalment al propi país. L’opció d’anar a viure o treballar a un altre país només pot considerar-se com a positiva, quan es fa per voluntat pròpia i no obligat per les circumstàncies. Curiós també perquè sembla que hi hagi un interès especial en fer veure que, en realitat, no es tracta d’una “emigració” sinó d’una sortida temporal, com aquell qui va a fer un Erasmus universitari. I no és només una excusa per a desdramatitzar la situació que vivim, que ens han creat, sinó una voluntat clara de diferenciar-ho de la immigració que hem rebut en els darrers anys. Com si ells, en el seu moment, no ho haguessin plantejat també com una oportunitat i, en molts casos, almenys inicialment, també amb la idea que fos temporal. El mateix Partit Popular que atia els comportament xenòfobs envers els immigrats és el que amb les seves polítiques obliga molts joves d’aquí a emigrar, cercant també una vida digna.

I, aleshores, se’ns planteja la pregunta. Quina és la posició dels partits xenòfobs en relació a l’acollida que haurien de tenir els compatriotes que ells, amb les seves polítiques, han forçat a emigrar? El PP recomanarà als països que acullin aquests nous emigrants que els tractin seguint el model que aplica l’Albiol a Badalona? També reclamaran que els neguin l’assistència sanitària, o que els posin impediments per a accedir als serveis públics? També els recordaran que allà on vagin han de tenir en compte que “primer els de casa”?

divendres, 16 de novembre del 2012

Policia indisciplinada i rebel

El fet que això passi en totes o en la majoria de les policies del món no és cap excusa. Hom té la sensació que els cossos i forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, en lloc de ser els garants perquè la gent pugui exercir el dret de manifestar-se pacíficament, són els causants dels conflictes i de la violència al carrer. Un milió i mig de persones clamant per la independència pot moure’s tranquil·lament i festiva per Barcelona sense incidents, potser perquè no aparegueren els agents uniformats. En canvi, en altres ocasions, no sembla que hi hagi un desplegament policial per a impedir o neutralitzar els brots de violència, sinó que són els policies els qui els provoquen.

Ja sabem que sempre hi ha grups i persones disposades a utilitzar qualsevol moguda, tant se val que sigui reivindicativa o per celebrar una victòria del Barça, per a provocar tota mena d’actes vandàlics i, si s’escau, saqueig d’establiments comercials. Però resulta que l’eficàcia en desarticular aquesta mena de grups o en detenir els autors de les destrosses és realment ínfima. Una vegada més hem pogut veure escenes incomprensibles d’agents uniformats estomacant a tort i a dret, sense cap justificació aparent. No té cap sentit que un manifestant caigut a terra sigui apallissat reiteradament fins que aconsegueix posar-se dret i fugir; si havia comès un delicte se l’havia de detenir, i prou, i si no n’havia comès cap per quina raó se’l pagava? És possible que un cop que anava dirigit a una persona, sense voler, acabi impactant sobre el cap d’un nen; però això és perquè no s’han respectat les normes més elementals de la justícia segons les quals sempre val més que s’escapi un delinqüent a perjudicar un innocent. Però, en d’altres casos, era evident que no hi havia cap possibilitat d’error, s’agredia una noia per l’expressa i mesquina voluntat d’uns agents als quals no els interessava gens evitar la violència que alguns potser provocaven, sinó esplaiar la seva agressivitat incontrolada.

Després de les batalles campals, afortunadament, tenim les imatges enregistrades que ens donen fe del que ha passat. I malgrat les evidències, els responsables polítics acostumen a minimitzar els fets, a disculpar les agressions injustificades dels uniformats, i en qualsevol cas a deixar ben clar que ells, els polítics i els comandaments policials, havien donat les ordres precises per actuar només contra els violents i en la mesura justa. Si fos així, i repeteixo que ara parlem dels Mossos però ho hem vist en altres cossos policials, hauríem de concloure que no hi ha cap mena de disciplina i que el desacatament de les ordres donades és la norma habitual dels agents. I la veritat és que costa de creure que uns cossos que tenen una estructura gairebé militar siguin tan indisciplinats i desobeeixin tan reiteradament les ordres dels seus superiors.

dijous, 15 de novembre del 2012

Una derrota treballada a consciència

Caldrà veure com acaba tot plegat i si es confirma la solemne patacada que totes les enquestes pronostiquen per als socialistes catalans en aquestes eleccions. I això que es considera que els socialistes tenen un electoral força fidel, sobretot a l’àrea metropolitana, de gent que vota socialista a vegades sense saber ni qui és el cap de llista ni si es tracta d’unes eleccions generals, autonòmiques o locals. En qualsevol cas, sembla que l’actual direcció del PSC estigui entossudida en fer realitat els pronòstics: si ho volgués fer pitjor, segurament no en sabria.

A un partit minoritari, del qual ningú espera que arribi a governar, se li poden perdonar certes frivolitats, incoherències o manca de realisme perquè ja se sap que tampoc tindrà l’oportunitat d’aplicar-les. Ara bé, al PSC se li pressuposa una voluntat de Govern o, si més no, de partit a l’oposició com a alternativa. Des del punt de vista electoral entenc que han escollit la pitjor opció: com que no gosen fer costat obertament als nacionalistes espanyols del PP i de C’s que destil·len un odi indecent contra Catalunya, però tampoc el PSOE no els permet atendre el clam majoritari de la societat catalana a favor del dret a decidir, s’han de quedar a mitges tintes. El resultat és que perdran vots espanyolistes que els consideren poc ferms en contra del sobiranisme, i perdran vots catalanistes perquè no s’entén que es giri l’esquena a la voluntat popular. I per als qui de veritat es creuen això del federalisme (voldria pensar que hi ha algú que sí que hi creu) ja se n’encarreguen els dirigents del PSOE de treure’ls-ho del cap. I si no, dirigents socialistes espanyols els acaben de rematar la feina amb estirabots com els del Bono o els del Marcelino Iglesias, que després no saben com desmentir o desmarcar-se’n.

No es pot anar amb el federalisme per bandera quan tothom sap que els principals enemics del federalisme són el PP i el PSOE. I que si mai es fa una reforma de la Constitució espanyola, com proposa el PSC, serà per recentralitzar l’Estat. Si fos cert que Pere Navarro i companyia actuessin de bona fe pensant en el federalisme com a solució ideal per a un adequat encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol, es posarien al costat de les forces sobiranistes perquè aquesta seria l’única opció possible que arribaria a permetre plantejar de tu a tu amb l’Estat un hipotètic federalisme.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Una vaga general? Una revolta!

Bàsicament, la convocatòria de la vaga general d’avui es fonamenta en la salvatge política econòmica del Govern espanyol, i també del català, que imposa retallades als serveis bàsics, que destrueix molts llocs de treball, que vol eliminar l’estat del benestar, que fa pagar als treballadors, pensionistes i aturats tot el pes i la responsabilitat de la crisi, que perjudica greument les petites empreses, que crea inseguretat i al capdavall que provoca situacions familiars dramàtiques fins a la desesperació i al suïcidi.  

Qui digui que no hi ha raons per anar a la vaga general deu ser perquè es troba entre el sector privilegiat que encara no n’ha patit les conseqüències, o bé perquè en gaudeix ja que totes aquestes retallades es fan per salvar la cara i els interessos particulars dels grans poders econòmics, responsables, ells sí, de la crisi que patim. Però jo voldria afegir-hi un matís, un agreujant, que em sembla molt important. Els qui renuncien a un model de societat més just i equitatiu, que consideren que avui per avui no hi ha cap possibilitat de canviar l’estat de les coses i que, per tant, hem de sotmetre’ns als dictats dels qui tenen la paella pel mànec, podrien arribar a justificar les polítiques d’austeritat i de retallades, encara que siguin sempre els qui tenen menys els qui en reben més les conseqüències. Diguem que, de la mateixa manera que ja parteixen de la base que el model de societat és inqüestionable, també podrien arribar a admetre que aquest model implica carregar totes les conseqüències de la crisi a les seves víctimes per tal de deixar indemnes els qui la van provocar.

Però, està clar, si tota aquesta brutal política econòmica al capdavall servís per a fer-nos sortir de la crisi, si ajustant-nos ara i renunciant a l’estat del benestar es possibilités una recuperació de l’economia, i per tant un cert retorn també a l’estabilitat laboral i al manteniment del mínim benestar, podríem resignar-nos-hi. Però això no és així: ells saben que les mesures que imposen els grans poders econòmics generen més pobresa i dificulten encara més la recuperació econòmica. Grècia podia estar malament, però gràcies a la intervenció dels bancs alemanys i francesos, a través de les institucions europees, ara ja es troba en la fallida total. I el mateix li està passant a Portugal, i pel mateix camí va l’Estat espanyol. Tots aquests sacrificis que ens forcen a fer serveixen per acabar d’arruïnar-nos i enfonsar-nos encara més. No està justificada una vaga general? Més que una vaga caldria una revolta!

dimarts, 13 de novembre del 2012

L’odi i la ràbia els enterboleix l’enteniment

És ben sabut que les persones encegades, vençudes per la ràbia, són incapaces de fer un mínim raonament. I si a això hi afegim el fet que quan algú no té arguments, o sap de la inconsistència dels que té, acostuma a emprar la mentida, la calúmnia i la distorsió de la realitat, tindrem una bona part de l’explicació del que els està passant als nacionalistes espanyols; hipernacionalistes, que diria el Marcelino Iglesias. Ells mateixos són conscients que no poden convèncer massa ningú si es limiten a dir la veritat.

I aquests dies en sentim de tots colors. Una de les estupideses que s’han posat d’acord en repetir el PP i el PSOE és la de les fronteres. No hi ha cap grup sobiranista que en parli, i tots donen per suposat que l’assoliment d’un Estat propi no ha de representar més fronteres que les existents entre França i Itàlia, o entre Bèlgica i Holanda, per exemple. Però, a ells, als nacionalistes espanyols, no els interessa pas combatre les idees i les propostes dels altres sinó que ataquen el catalanisme com si pretengués fer allò que en realitat sí que farien ells; ells sí que amenacen amb posar fronteres i exercir vetos a Europa. Quan els nacionalistes espanyols de Catalunya assisteixen a programes de debat i tertúlies en mitjans de comunicació afins, com Intereconomia o 13TV, el nivell de les estupideses es multiplica, i ells acostumen a no tenir la mínima decència per a desmentir-los, com el dia en què Jordi Cañas de C’s assentia quan un tertulià de l’extrema dreta assegurava que a Catalunya era obligat tenir a la carta el pa amb tomàquet.

El darrer d’aquests acudits (no crec que es pugui qualificar d’altra cosa, perquè cap persona mentalment sana no ho diria seriosament) és el del Partit popular sobre el canvi dels cognoms. Com si no recordéssim les atzagaiades del ministre Wert i la seva dèria d’espanyolitzar els nens catalans, o no sabéssim que aquesta era també una obsessió del franquisme en relació als topònims i que ara segueix el PP, per exemple a les Illes. Al candidat López Tena no solament no li ha passat mai pel cap, sinó que potser tampoc gosaria amagar el cognom d’origen més genuïnament espanyol, com sembla que facin a vegades gent com la Camacho, el Rubalcaba, la de la Vega o el Zapatero, obviant el primer cognom Sánchez, Pérez, Fernández o Rodríguez. 

dilluns, 12 de novembre del 2012

Un cadàver perjudica la imatge

No és pas cert que els polítics, els jutges i els bancs hagin reaccionat per la mort de la senyora de Baracaldo, que es va desesperar en veure que la treien del pis per no haver pogut pagar la hipoteca. De morts ja n’hi havia hagut abans, i, a part dels morts, darrera de cada desnonament hi ha un drama familiar de proporcions considerables, encara no s’arribi al suïcidi.; i de desnonaments n’hi ha cada dia i des de fa molt de temps. Els morts i els drames personals importen un rave a aquesta trepa de vampirs; el que els preocupa, i ara els ha fet reaccionar, és que se n’hagi fet una difusió excessiva i que això perjudiqui la seva imatge i per tant els seus interessos particulars.

Només cal recordar que tant el PP com CiU i el PSOE es van oposar frontalment a qualsevol reforma legislativa que pogués perjudicar els interessos de les entitats bancàries; ni tan sols van acceptar la fórmula de la dació en pagament , perquè com a mínim els desnonats no haguessin de continuar pagant els rebuts del pis que els acabaven de prendre. ¿A què ve ara la hipòcrita proposta d’una moratòria, si d’aquí a un temps han de continuar pagant i els afectats es trobaran amb un deute encara superior? Tampoc és cert, com diuen alguns jutges, que ells no hi poden fer res mentre no es canviï la legislació actual. No és cert perquè sí que hi ha hagut algunes sentències favorables a la persona que no podia pagar la hipoteca, però quan s’ha produït aquest cas de seguida s’han afanyat a recordar que aquella decisió judicial no es podia generalitzar ni establir precedent. Recordem que el Ministre Montoro deia solemnement des de la tribuna de les Corts espanyoles que el Govern no complia la llei, en aquest cas l’Estatut, perquè no hi havia diners; i el Govern es pot saltar la llei per falta de diners (cosa que és absolutament falsa perquè els continua dilapidant en mil altres despeses supèrflues), i no ho pot fer el ciutadà que realment s’ha quedat sense recursos? 

I ara ens recorden que la legislació espanyola podria estar en contradicció amb la legislació europea. I això ho deia un jutge. ¿És que s’ha de recordar a la Justícia que la legislació europea, com tots els tractats internacionals subscrits per l’Estat, formen part de l’ordenament jurídic de l’Estat, i que, per tant, podrien emparar-se amb aquesta legislació per no acceptar tan fàcilment els desnonaments que els requereixen les entitats bancàries? ¿És per desconeixement i incapacitat professional o per prevaricació que no aplicaven aquesta legislació europea? És cert que la legislació estableix el dret a cobrar els deutes, però també la Constitució estableix el dret a la vivenda; i davant d’aquesta confrontació de drets, els jutges sempre han optar per atendre els drets dels bancs i desatendre el dret, també constitucional, de les persones. Fins que els han posat un cadàver a la vista de tothom...

diumenge, 11 de novembre del 2012

Un cert punt d'esquizofrènia

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)


No es pot negar que la política té un cert punt d’esquizofrènia, i molt més quan s’entra en un període electoral. És lògic que cada partit intenti remarcar la singularitat del seu projecte i el presenti com la millor opció per afrontar els reptes que té el país. I potser precisament quan aquesta singularitat no és tan clara o quan hom s’adona de les dificultats per fer arribar el missatge de forma convincent, aleshores s’ha de recórrer a la distorsió de la realitat. De fet, quan algú ha de recórrer a aquesta distorsió de la realitat, a la mentida o a l’exageració per a desqualificar l’adversari és perquè és conscient que no té prou arguments i que la seva proposta i la seva oferta no són prou creïbles.

Posem alguns exemples. L’Artur Mas ha anat cuidant meticulosament el seu llenguatge, amb una ambigüitat perfectament calculada pel que fa al seu projecte, que s’ha fet més explícit a mesura que veu que el seu sobiranisme no li fa perdre suport. Però, està clar, al Partit Popular li va millor vendre la imatge d’una CiU netament independentista per sobresortir ells com els garants de la sacrosanta unitat d’Espanya. I, alhora, els grups més independentistes estan interessats en presentar CiU exactament a l’inrevés, com un partit poc sobiranista que fàcilment podria abandonar el camí emprès si hi hagués una oferta mínimament raonable de Madrid; i preguen perquè aquesta oferta no arribi, i que el PP continuï en la seva línia de l’amenaça i de l’atac frontal contra Catalunya.

Les reaccions furibundes de Madrid parteixen gairebé sempre del fet consumat de la independència de Catalunya, com si no tinguessin cap confiança en la possibilitat d’impedir-la. Es dediquen sobretot a parlar dels desastres que ens sobrevindran quan ho haguem assolit. I enfront d’aquesta visió, que per nosaltres seria molt optimista, el Govern de la Generalitat continua treballant com si això de la independència no estigués ni tan sols en l’horitzó. De fet, fan propostes i estableixen negociacions amb el Govern espanyol sobre temes puntuals de govern com si no hi hagués cap procés obert de secessió. Qualsevol diria que és el Partit Popular el qui té més assumit que la independència de Catalunya és inevitable.

Artur Mas i CiU no s’han cansat de dir i de repetir que el procés cap a l’Estat propi s’ha de fer sempre des de la perspectiva europeista, amb una clara obertura cap a l’exterior, perquè al segle XXI l’economia no coneix fronteres. I els únics que parlen de fronteres són precisament els unionistes.

El Partit Popular de Catalunya s’agafa, com a principal motivació per oposar-se a la Independència, a les malvestats i desgràcies que sobrevindrien a l’economia catalana, i vol captar el vot dels catalans que temen els perjudicis que podria comportar. Però llavors resulta que és el mateix Partit Popular el qui assegura que estarà al capdavant de les agressions i dels boicots contra Catalunya i sobretot contra els empresaris catalans. Tot sembla indicar que, un cop assolida la independència, el PP de la Camacho continuarà col·laborant amb Espanya per mirar d’ofegar la nostra economia., com ja ha fet fins ara.

Tot plegat, insisteixo, té un cert punt d’esquizofrènia.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Dues visions, una mateixa conclusió

Resulta curiós veure les diferències en l’enfocament i en l’anàlisi que hi ha entre els diferents mitjans de comunicació i entre analistes de tota mena pel que fa al tema de Vueling. Per als que no tenim més base per a opinió que el que ens ofereixen aquests mitjans de comunicació ens costa bastant saber si hem d’estar preocupats per la nova situació en què quedarà la companyia aèria catalana i,de retruc, l’aeroport del Prat, o si ens n’hem d’alegrar per l’oportunitat que representa. De fet hem pogut sentir i llegir opinions força contradictòries en aquest sentit.

D’un banda, alguns han arribat a presentar-ho com si fos Iberia i no pas la IAG (International Airlines Group), que integra Iberia i  British Airways,  la que hagués presentat l’OPA per quedar-se el 100% de la companyia catalana. Això hauria causat l’estranyesa i la incomprensió dels mateixos treballadors d’Iberia que ara mateix estan negociant una dràstica reducció de plantilla degut a les pèrdues que té la companyia espanyola. I això podria representar que Iberia, com a forma de mitigar les seves pèrdues, volgués convertir Vueling en la seva companyia de Low Cost, i posar-la al servei de la seva base a l’aeroport de Barajas. Enfront d’aquesta visió extremadament negativa per a l’economia catalana perquè allunyaria la possibilitat de convertir l’aeroport del Prat en un Hub internacional, hi ha la visió oposada que considera que la maniobra és de la matriu anglesa, la British Airways, majoritària a IAG, interessada en posar al mateix nivell Iberia a Barajas i Vueling a Barcelona. Els que hi veuen aquesta segona opció hi veuen també la gran oportunitat per al desenvolupament internacional de l’aeroport del Prat.

Partint de la base que sempre és dolent formar part d’un grup del qual no se’n té el control, la segona opció, més favorable a Vueling i a l’eroport del Prat, seria la més desitjable per a l’economia catalana. Ara bé, des de qualsevol dels dos punts de vista sempre es va a parar a una mateixa conclusió: amb Espanya no hi pot haver aliança perquè per part seva sempre hi ha la voluntat d’utilitzar-nos per als seus interessos, amb els britànics l’aliança pot sortir més bé o més malament, però en tot cas no serà per motius polítics. Amb els britànics podem establir una relació de competitivitat o d'aliança, però amb els espanyols sempre hi trobarem un enemic disposat a abatre'ns.

divendres, 9 de novembre del 2012

Amb o sense Europa, decidim ser lliures

La campanya d’intoxicació dels nacionalistes espanyols ha anat dirigida en les darreres setmanes a presentar un escenari en què una Catalunya independent quedaria fora d’Europa. I ells remarquen aquesta expressió “fora d’Europa”, com si es tractés d’un allunyament geogràfic. De fet, ells, com ningú de la Comissió europea no té ni la més remota idea de com quedaria la situació, perquè no hi ha cap precedent i els tractats de la Unió europea no preveuen aquest cas. Per tant, es poden fer les conjectures que es vulgui, però sabent que, al final, tot s’haurà de resoldre a través d’un pacte polític.

Amb tot, l’espantall de quedar-nos “fora d’Europa” els nacionalistes espanyols l’exhibeixen com si el supòsit d’haver d’iniciar el procés de reingrés a la Unió europea fos catastròfic. Com que menteixen més que no parlen, fins i tot fan el ridícul parlant de fronteres al Sènia o a la Franja, com si fossin nens petits o no s’haguessin assabentat de la globalització; i potser per això insisteixen tant amb el tema, que a Europa consideren demencial, del corredor central, perquè s’imaginen una Espanya bloquejada i aïllada d’Europa per les fronteres del País Basc i de Catalunya. Qualsevol que tingui dos dits de front, o que no tingui la seva mala fe, sap que l’activitat econòmica no s’hauria de veure afectada en absolut, perquè l’economia no coneix fronteres i les grans empreses es mouen arreu del món prescindint dels Estats. La circulació de persones i de mercaderies podria continuar exactament igual que ara, ja sigui formant part de la Unió com a Estat membre o a través d’un acord bilateral. Com ja fan d’altres països que no pertanyen formalment a la zona euro, l’euro continuaria essent la moneda d’ús oficial a Catalunya.

Està clar que seria millor, si s’aconsegueix, que la creació d’un Estat català en base a una població que ja té ciutadania europea impliqués automàticament que aquest nou Estat quedés integrat a Europa. Caldria, això sí, modificar els tractats per tal de preveure el tipus de representació i d’aportació que correspon a Catalunya. Però, cal que expliquem que, en el supòsit d’haver d’iniciar el tràmit de reingrés, tampoc seria cap drama. No els representa cap problema especial ni als noruecs, ni als islandesos ni als suïssos, que ni formen part de la Unió europea ni ho han sol·licitat. Per això, és important, com ja ha començat a fer el President Mas, que deixem clar que aquest no seria un problema greu i molt menys imprescindible per optar a la independència.

dijous, 8 de novembre del 2012

No neguen els fets, sinó les paraules que els defineixen

Sorprèn que els polítics espanyols, i també alguns dels seus intel·lectuals, neguin les evidències. Que diguin que no hi ha espoli fiscal, quan les dades les dóna la mateixa administració estatal i les entitats bancàries espanyoles, o quan és el mateix Ministre de Justícia el qui afirma no saber si seria viable una Catalunya independent però que té la convicció que el que no seria viable és una Espanya sense Catalunya. O que diguin que no hi ha persecució de la llengua i la cultura del país quan dia sí i dia també apareixen noves propostes, decrets i accions de les institucions de l’Estat i de les autonomies governades pel PP en contra de la llengua catalana; i sobretot quan ja s’està veient el resultat de la seva acció demolidora contra la llengua al País Valencià i a les Illes.

Com sempre, podem plantejar-nos que a més de les agressions, els espanyols es pensen que la societat catalana és estúpida, que no veu la realitat del dia a dia i que combregarà amb rodes de molí. Ho deia l’Artur Mas abans d’ahir davant d’un grup d’empresaris: com és possible que davant el procés de secessió de Catalunya perquè hem constatat que és impossible un encaix digne a Espanya, enlloc de ploure propostes per fer més atractiu el projecte en comú que hem acabat descartant per la seva hostilitat, encara continuïn tirant coces, amb insults i amenaces de tota mena, sobretot insistint i aprofundint en les seves agressions. Probablement, això s’explica perquè ja donen per perduda la possibilitat de recuperar l’opinió majoritària de la societat catalana, ja només fan campanya per als qui tenen assumit el menyspreu pel país, i per tant ja desisteixen d’endolcir la relació o de fer un acostament més amable; no pretenen canviar l'opinió dels catalans sinó que es refien que faran servir la força, l’amenaça, el veto a Europa i el que calgui per neutralitzar la decisió democràtica de la ciutadania.

Però hi ha una altra explicació, que no exclou l’anterior. No és que neguin l’existència d’un espoli fiscal perquè desconeguin que el dèficit fiscal supera el 8% del PIB, o que falsegin les dades reals amb la voluntat de confondre’ns, sinó que ells consideren lògiques i raonables aquestes dades. Per ells ja forma part de la seva lògica aconseguir l’empobriment de Catalunya, a base de treure’n el màxim de recursos per a la disbauxa espanyola. I no és que neguin les agressions a la llengua perquè considerin que ells ja la defensen a la seva manera, sinó que ells ja tenen com a objectiu lògic i normal l’eliminació d’una llengua que odien profundament. No és que neguin les accions en sí, sinó que neguen les paraules que les qualifiquen.

dimecres, 7 de novembre del 2012

La del Constitucional, una despesa inútil

Els espanyols, que estan tan preocupats per suprimir despeses supèrflues, haurien de començar a pensar en el Tribunal Constitucional. No cal entrar ara en la seva utilització com a arma política per a corregir aquelles polítiques o aquelles opcions que no es poden rebatre per la via democràtica. El seu paper en tot el tema de les il·legalitzacions del món abertzale és com a mínim vergonyós, i la seva intervenció en el tema de l’Estatut amb criteris estrictament de partit i no pas juridics, serien suficients com per fer-s’ho mirar.

Però, a banda d’aquests temes, és tot el funcionament i la ineficiència d’aquest Tribunal el que ens porta a pensar que és del tot inútil, i que només crea inseguretat jurídica, quan en teoria és això el que hauria de proporcionar. Quan un Tribunal tarda set anys a emetre un veredicte, ja ha comès una greu injustícia, sigui quin sigui aquest veredicte. De fet, en alguns casos potser ja es tracta d’això. Tota la tarda d’ahir els membres d’aquesta pantomima de tribunal estaven reunits per a decidir, amb set anys de retard, sobre el tema dels matrimonis entre persones d’un mateix sexe. No se sap de què van parlar durant tota la tarda, perquè els mitjans de comunicació ja en sabien el resultat des de primera hora del matí. El tema era més clar que l’aigua: si entre els magistrats que havien d’emetre el seu veredicte hi havia majoria dels nomenats pel PSOE i per tant estaven en minoria els nomenats pel PP, el resultat estava cantat. En un país normal, seria un escàndol que els mitjans de comunicació gosessin dir que els magistrats prenen les decisions en funció de si formen part de l’ala progressista (un eufemisme per no dir explícitament el PSOE) o de l’ala conservadora (l’eufemisme per evitar citar el PP); però, en aquesta Espanya de pandereta i de disbauxes això és la cosa més normal del món.

És absolutament incomprensible i intolerable que la Justícia demori anys i panys determinades causes. En alguns casos és ben clar que es fa per tal que el delicte acabi prescrivint, en d’altres per donar temps als encausats per eliminar tota mena de proves i potser en d’altres és pura desídia. Per prendre la decisió d’ahir, només calia que s’haguessin reunit l’endemà d’haver-se presentat el recurs, ara fa set anys, haver fet la votació corresponent com han fet ara en funció de si s’és progressista o conservador, i llestos. Però és que així no justificarien el seu sou, que com tot el muntatge del Constitucional és injustificable.