Pàgines

dimecres, 28 de novembre de 2012

Tercer balanç, a l’esbiaix

Una ullada a les diferents anàlisis que podem trobar als mitjans de comunicació del resultat de les eleccions ens permet veure que hi pot haver diferents matisos i enfocaments, sovint sota la influència de les opcions de cadascú i, per tant de l’interès partidista. I, sense desvariejar excessivament, poden arribar a conclusions ben dispars. Diríem que això entra dins de la normalitat. El que costa més d’entendre és que si anem a buscar la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, i els seus líders polítics, aleshores les anàlisis que s’hi fan no sembla que s’estiguin referint ni al mateix país ni a les mateixes eleccions.

Ja va començar la Camacho, fent gala de la seva incompetència matemàtica dient que l’independentisme havia baixat en aquestes eleccions; si sabés sumar sabria que ara hi ha un diputat més sorgit de llistes obertament partidàries del dret a decidir, amb el valor afegit que aquesta vegada CiU portava en el programa anar cap a l’estat propi, i que els escons perduts per CiU els ha guanyat ERC. A Madrid els interessa presentar-ho com un estrepitós fracàs de l’Artur Mas i de CiU, i com que ells sí que identifiquen un partit amb el conjunt del país, molt alegrement diuen que ha fracassat el projecte, quan en realitat s’ha reforçat o radicalitzat. Naturalment, que Artur Mas i CiU no han aconseguit l’objectiu que s’havien proposat, però és que a Europa la majoria de Governs que es presenten a unes eleccions havent hagut de gestionar la crisi i les corresponents retallades han estat derrotats, i aquí CiU segueix guanyant i amb més del doble d’escons que el segon partit de la cambra. Quan algú els pregunta com és possible que el PP, que era la tercera força política, davant la forta davallada tant de CiU com del PSC, hagi estat capaç de recuperar tan sols un dels vint escons perduts, addueixen que és degut a què el PP gestiona la crisi en l’àmbit estatal i això també li passa factura; segons ells, el raonament val per al PP, però no per a CiU, quan és evident que a Catalunya també hi ha hagut un desplaçament de vot cap a l’esquerra.

Avesats a la mentida i a l’engany, ells no solament falsegen la realitat, sinó que construeixen el seu raonament a partir de la seva falsedat. Per exemple, Mas va dir ben clar que convocava eleccions perquè la seva proposta per aquesta legislatura d’anar cap al Pacte Fiscal havia topat amb una negativa rotunda a iniciar cap negociació; i a més, el poble de Catalunya havia sortit massivament l’11 de setembre reclamant avançar cap a un nou estat europeu. Però com que a ells, per tal de denigrar-lo els interessava presentar-ho com un afany personal d’evadir responsabilitats en el tema de la crisi i d’aconseguir la majoria absoluta, titllen el resultat no de fracàs de partit sinó de fracàs de país. Doncs, no: el poble de Catalunya ha ratificat la voluntat de decidir el seu futur, amb la particularitat que no vol que ho faci un partit en solitari. Però, ja se sap, a Madrid, no entenen res de res del que passa aquí, i hauran de continuar recorrent a l’amenaça, a la difamació i a l’ofec econòmic per  intentar fer-nos desistir del desig de llibertat.