Pàgines

divendres, 11 de maig del 2012

Paraules clares de l’Artur Mas. Són creïbles?

Per fi sembla que hem pogut sentir un Artur Mas més assenyat, responsable i realista. Ja era hora que deixés de banda aquelles utopies de bufanúvols, aquell no tocar de peus a terra amb idees estrambòtiques, i aquell to de somiatruites buscant l’impossible. El país no té sortida, ho ha dit el Conseller de Cultura, si no disposem d’un Estat propi; no podem sortir de la crisi, ho ha dit també el Conseller d’Economia, sense acabar amb la situació d’espoli que patim. Doncs, deixem-nos de marejar la perdiu i de perdre el temps pretenent convèncer els qui viuen de la nostra espoliació.

Les paraules d’Artur Mas al Parlament van ser clares com no ho havien estat fins ara: “Catalunya tindrà un hisenda pròpia, per la via del Pacte Fiscal o per la via de la pròpia decisió”. I hi va posar una data límit, fet imprescindible per a fer-les creïbles. Naturalment, als nacionalistes espanyols no els convé de cap de les maneres, perquè si Catalunya amb els seus propis recursos disposés de més diners, aquests forçosament haurien de ser en detriment d’algú o altre que fins ara se n’està aprofitant. El PP espanyol, i la seva delegació a Catalunya, no vol de cap de les maneres que Catalunya disposi de més recursos per a la sanitat, per a l’educació o per al foment de l’ocupació, i prefereix dilapidar-los amb infraestructures inútils a qualsevol lloc d’Espanya. El lladre acostumat a viure del botí dels seus robatoris no pot acceptar que algú blindi les seves propietats, perquè ell hi sortirà perdent.

Les paraules de Mas, doncs, carregades de realisme, ens fan despertar un xic d’optimisme per a poder acabar amb aquesta situació que ens empobreix dia rere dia i que ens porta a un carreró sense sortida. Només té un problema: són creïbles les seves paraules? Podem creure que aquesta vegada sí que va de debò, i que ja no ajupirà més el cap amb la indignitat que ho ha fet fins ara? Ho voldríem creure. I, personalment, no li faria més retrets de passat i tindria tot el meu suport, com suposo que tindria el de tots els catalans que estimen el seu país, com a mínim per damunt de l’obediència de partit o de l’interès mesquí dels nostres enemics.