Pàgines

dimecres, 12 de juny del 2013

Desori d'economistes per encàrrec

Que l’economia no és una ciència exacta i d’un únic traçat ja ho sabem. El pes de la ideologia és determinant a l’hora de fer segons quines anàlisis i sobretot a l’hora de donar les receptes a seguir. En primer lloc perquè la primera divergència apareix en el moment de definir quin és l’objectiu, per exemple, en una situació de crisi com la que vivim. Altrament, no s’explicaria  que hi hagi propostes d'economistes tan diametralment contraposades i que, a la pràctica, s’hagin seguit les recomanacions que no han fet sinó agreujar la crisi; almenys la crisi que pateix la majoria de la població.

Sembla que no pugui ser que polítics i economistes que teòricament haurien de ser solvents s’entestin en recomanar i seguir propostes que dia a dia es demostren com a nefastes per al conjunt dels ciutadans. Quan el FMI reconeix que tant ells com el BCE i la UE van errar l’apreciació dels efectes que tindrien les mesures imposades a Grècia, i que van cometre greus errors que expliquen l’empitjorament de la situació del país hel·lènic, sembla que haurien de començar a rodar caps, per pura incompetència. O no és això el que passaria a qualsevol directiu que amb els seus errors portés l’empresa al punt de la fallida?  Però, ells no, bàsicament perquè si bé no poden continuar amagant el fracàs de les seves mesures, en el fons consideren que sí que s’han aconseguit els veritables objectius, que eren els de salvar els interessos de la banca, encara que sigui en detriment de la majoria de la població. Però és que, a part d’aquest entestament en seguir polítiques suïcides, el que podem veure és que un dia darrere l’altre apareixen opinions de teòrics experts, d’economistes de prestigi i d’institucions rellevants en l’àmbit de l’economia mundial que es contradiuen constantment.


Tan aviat ens diuen que hem de seguir amb les polítiques d’austeritat com que aquesta mateixa austeritat és la causant de la degradació econòmica. La Unió europea que imposa unes polítiques que conscientment generen més atur, és la mateixa que adverteix al Govern espanyol que ha de prioritzar la lluita contra l’atur juvenil. Els mateixos que diuen que hi ha d’haver una reducció dels costos salarials per tal de fer més competitives les nostres empreses, després diuen que amb sous tan baixos és impossible reactivar el consum i, per tant, la recuperació econòmica. La conclusió que en podem treure és que no hi ha ningú, ni FMI, ni BCE, ni UE, ni OCDE, ni OIT, ni cap dels governs que tingui la més remota idea de cap on anem, i menys encara de cap on hauríem d’anar. I els qui a l’hora de la veritat decideixen quines decisions s’han de prendre tenen uns objectius que no tenen res a veure ni amb la sortida de la crisi ni amb el benestar dels ciutadans.