Pàgines

dimecres, 20 de juliol del 2011

De l’adhesiu a la placa; de la resistència a l’exercici del poder

De tant en tant, apareixen polèmiques recurrents sobre símbols, que tan aviat poden ser considerats una autèntica ximpleria com un indicador del projecte nacional que hi ha al darrera. I potser no és ni una cosa ni l’altra. El portaveu del Govern, Francesc Homs, deixava anar que els catalans hauríem posar-nos l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe, tot considerant que és perfectament legal i que no hem de tenir por de sancions. I ja l’ha respost l’Uriel Bertran, des de Solidaritat, instant-lo a què sigui el Govern el qui faci el primer pas posant l’adhesiu als cotxes oficials.

Que sigui legal o no posar un adhesiu sobre la E de la matrícula, suposo que és discutible. En qualsevol cas, és de sobres conegut que hi ha hagut conductors que hi han tingut problemes, i no només per part de la policia espanyola, sinó també per part de la catalana. I bé, podem demanar, una vegada més, a la ciutadania que faci un acte d’heroïcitat per a defensar la pròpia identitat, tot arriscant-se a haver de pagar una multa. I ja està bé; tots ho hem fet en algun moment. Ho fèiem en les èpoques difícils del franquisme arriscant molt més que una simple multa, i ho hem continuat fent després com un doble peatge de catalanitat per a defensar allò que les nostres institucions no són capaces de defensar. Devia ser cap als anys setanta, a les acaballes del franquisme, que jo mateix vaig fer una primera edició d’uns adhesius per al cotxe amb la forma ovalada per a indicar la nacionalitat catalana, amb una C, amb la forma CAT, o amb Països Catalans. Era una forma de resistencialisme, tant l’edició com la seva venda i distribució, perquè no disposàvem de cap institució pròpia i democràtica que ens representés. Eren altres temps. Després, Òmnium Cultural també va fer la seva campanya a favor del CAT, quan des del Govern espanyol ens van imposar el nou model de plaques de matrícula; era una campanya de conscienciació que havia de fer el seu efecte mediàtic, però que evidentment no podia competir amb les plaques oficials.

Podem entendre, i hem de valorar positivament, que des d’alguna entitat se’ns facin propostes més o menys testimonials per a reivindicar els nostres drets i deixar clara la nostra identitat. La proposta d’adhesius per a les matrícules és pròpia d’una entitat cívica o d’una colla de patriotes ben intencionats, però no pot ser de cap de les maneres una proposta de la màxima institució de Catalunya. Si de veritat el senyor Francesc Homs i el seu Govern s’ho creuen, no cal que aconsellin a la gent a posar-se adhesius al cotxe, sinó que legislin i executin una acció de Govern que doni per fet que les matrícules dels catalans ens identificaran pel que som i no pel que ens imposen. Més que una falta de visió institucional, el que hi ha és una manca de voluntat d’assumir el poder que es té per a tirar endavant els projectes de país. Perquè, si des del Govern no es veuen amb cor de prendre la iniciativa en un aspecte tan insignificant com les plaques de les matrícules, ja podem imaginar la seva valentia a l’hora de proposar, per exemple, una objecció fiscal o de convocar una consulta popular encara que no tingui el vist-i-plau dels Govern espanyol.