Pàgines

diumenge, 28 de març del 2010

No prengueu l’ascensor, preneu el poder

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Més o menys feia així una d’aquelles frases cèlebres del maig del 68. Així de senzill; només cal que ens hi posem tots a la una i la nostra força serà irrefrenable. Tan simple i tan elemental que costa d’entendre per què no ens hi hem posat abans. Però ara, sí; ara hi ha l’empenta i la ferma convicció d’arribar fins al final, i la victòria no se’ns pot escapar a no ser que els col·laboracionistes i cagadubtes de sempre es facin enrere. Només ells en seran els responsables.

No és pas nova la cançó. Els qui portem ja uns quants anys al damunt hem viscut situacions similars en què algú ha volgut traçar la línia divisòria entre els qui fan el salt amb ell i els covards que no han gosat seguir-lo. Si haguéssim atès la seva crida i haguéssim fet el pas endavant, la independència no se’ns hauria pogut escapar. Però al final, vés per on, quatre mal comptats han fet el salt al buit, han cremats molts esforços i il·lusions, i han quedat aïradament sorpresos de la poca resposta obtinguda. La culpa és, evidentment, dels qui no han gosat fer aquell salt redemptor, dels interessos de partit, del sistema que tot ho corromp, dels qui controlen els mitjans de comunicació... de tothom, menys del qui va considerar pel seu compte que havia arribat l’hora de fer el salt.

Serà el 92 l’any de la Independència? Deia un dels llibres dels seguidors Carles Muñoz Espinalt, agrupats en l’Associació de Psicoestetes. Les seves eren uns proclames inqüestionables: ens havíem de treure el complex d’esclau, i prendre’ns la llibertat amb plena convicció de les nostres possibilitats, amb arrogància si cal. Més concreta era la proposta d’una Assemblea Popular dels Països Catalans; en aquest cas, també al marge dels partits polítics, només calia iniciar assemblees de veïns, primer els de l’escala, després els del carrer, del barri o del poble, fins arribar a la constitució de l’Assemblea Nacionals dels Països Catalans que podria exercir la seva sobirania. D’aquest mateix caire podria ser la iniciativa del Cens Nacional del Poble Català; copiant potser el model nord-americà, només calia inscriure’s en aquest cens on hi serien tots els ciutadans que es consideren membres de la nació catalana, i que per tant tindrien dret a votar i decidir sobre el futur de la nació.

Al marge del respecte que em mereixen totes, o pràcticament totes, les iniciatives que tenen la sana intenció de defensar els interessos nacionals, és evident que alguna cosa està fallant quan una darrere l’altra aquestes iniciatives s’estavellen amb la dura realitat. I no em serveix de res que s’argumenti que la responsabilitat del fracàs és dels qui no han seguit la consigna. És el mateix que passa amb les propostes independentistes (a part de la d’ERC) que en totes les eleccions s’acostumen a presentar i treuen uns resultats purament testimonials. I pot ser el que alguns estan predicant ara, com si tot ens ho haguéssim de jugar a una sola carta, i donant per fet que no es pot comptar amb els cagadubtes, porucs, col·laboracionistes, venuts, renegats o traïdors dels partits tradicionals, per més que es diguin independentistes i nacionalistes. El problema no és si tenen més o menys raó, com en podien tenir el PRC, Catalunya Acció o tants d’altres, ni si la seva proposta és més radical, en el sentit de més nítida i transparent, sinó la seva credibilitat. Temps enrere apuntava, certament esperançat, que si Reagrupament era capaç de generar un clima d’engrescament progressiu que anés incorporant nous sectors i noves persones al projecte, podia realment esdevenir un revulsiu molt saludable en la política catalana; tot i així, per bo que fos el resultat, sempre caldria comptar amb els altres grups nacionalistes per a assolir la majoria sobiranista necessària al Parlament de Catalunya.

Però molt em temo que no s’està guanyant aquesta batalla de la credibilitat. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar que creix el sentiment sobiranista, i malgrat tot és molt possible que la davallada d’ERC no sigui ni tan sols compensada per la irrupció de Reagrupament. La gran beneficiada seria justament la força més indefinida en l’àmbit del sobiranisme, la que afirma que una consulta sobre la independència no figura, d’entrada, entre les seves prioritats per a la propera legislatura. Potser tenim la raó, però no tenim la capacitat de fer-la creïble.